“AL PRINCIPI EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA” (Joan I, 1.)

“És difícil parlar amb qui vol marxar d’Espanya” (Mariano Rajoy). Quan no és vol dialogar el problema no és superficial, ni només d’intencions, és molt més profund, no s’és paraula, en definitiva es renuncia a ser persona. Perquè la paraula és la persona. “La paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu”. Sóc conscient del missatge de les cites evangèliques. Sóc conscient del profund significat religiós que impliquen. Però també ho sóc de la realitat humana, plena d’implicacions divines. Continuant l’argumentació de l’evangelista, llegim: “ En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Un pas més en la definició de la grandesa i de la realitat humana. Hi afegeix:”La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Una filosofia transcendent de la dignitat humana. Dignitat humana que res pot ofegar, ni el no res, la total foscor. Però dissortadament alló que no poden fer les circumstàncies exteriors, ho pot arribar a fer la persona humana. Ella amb el seu comportament pot destruir la paraula, que no és altra cosa que destruir la humanitat. La paraula és, el fet de no situar-la, el fet de no emprar-la, és ofegar-la i amb ella les persones que són paraula. I aquest comportament és greu. La paraula, instrument de relacions humanes per difícils que sien, fa lluir la llum en la foscor. Fa trobar solucions on hi ha problemes. Fugir dels problemes no volent-ne saber res és una manera d’ofegar-se com a persona, sia la que sia la dignitat civil, política  o religiosa que l’empari. Les dignitats polítiques han de fer honor a la dignitat de ser persona, que és anterior a tota forma de convivència política. Quan no hi ha llum  per entendre la solució d’un problema és perquè la paraula no hi és, que és el mateix que dir “no hi ha persona” i aleshores el diàleg sí que és impossible. Sr. Rajoy, les dignitats polítiques, religioses i socials són per crear la llum, no la foscor. I si la dignitat política és incapaç d’il·luminar el seu espai assignat, significa que la dignitat és suposada, no és real, i aleshores és improductiva, no és útil a la societat. La paraula, el fet de ser persona, és la primera condició per a tota mena de convivència. Les formes de convivència són diverses i nomès la llum, les fonts lluminoses que són les persones, les fant verdaderes, útils, creatives i autènticament humanes. Negar el diàleg per difícil que sia és l’instrument ideal per destruir convivències. I aquesta és la realitat actual de la pell de brau.