L’EVANGELI ÉS LA CONSTITUCIÓ POLÍTICA MÉS UNIVERSAL

No comparteixo que política i religió no han de barrejar-se. No es tracta de barreja, es tracta senzillament de coordinació.Encara que per coordinar i ha d’hav er barreges. I la política i la religió necessàriament han de coordinar-se per poder crear una autèntica convivència humana, que sense aquesta coordinació és impossible. El centre neuràlgic del problema el trobem en un mateix lloc, que no és altre que la persona. Ella és objecte únic de la política i de la religió. Si no s’entenen, el perjudicat, la persona. El mapa actual, el del segle XXI, el segle políticament més avançat, que no significa perfecte, és un mapa en el que la persona no és persona, és número, no té cap valor i per alló de la llei del més fort es pot fer el que es vulgui amb els febles. No és necessari alló tan repetit de les desigualtats i de les injustícies humanes. Rellisquen a qui no les pateixen i si les fan patir resulta que són benefactors de la societat. En el món actual no hi ha cap intenció humanament fonamentada per treballar per la igualtat de drets i deures, ni políticament, ni religiosament. Existeixen minories que malgrat la feblesa treballen i apunten a convertir-se en la solució, a fer de la persona la base de l’organització de la, convivència universal. La única constitució  existent que pot reciclar i ordenar políticament i religiosa la societat és l’evangeli. N’estic totalment convençut. No hi ha cap constitució al món que defineixi amb tanta claretat quina és la missió i la funció de la humanitat. Ja sé que l’objectiu primordial de l’evangeli és el Regne de Déu, però aquest Regne l’han de conquerir las persones amb les seves vides i abans de ser eterns han de conseguir ser temporals perfectes, abans de ser divins han de conseguir ser humans dignes i justos. És im possible el Regne de Déu sense conseguir el regne dels humans. I l’evangeli en aquest respecte és prou clar. Ja sé que se’m dirà que bec a galet, que no estic bé de cap. No em preocupa. Jo només veig, que a través de la llarga història, els humans, encara, no han descobert quina és la manera d’assolir una convivència justa i verdadera per a totes les persones. Quan els homes s’han cregut déus, els desequilibris i les injustícies han estat més dominants i més extensos. En el règims en els que es prescindeix de la religió com opi del poble s’acaba convertint al poble en el foc que crema l’opi. Els estats que es proclamaven catòlics, després d’una guerra no complien la llei del perdó, ni la de l’mor més gran que és estimar els enemics. Només la religió que neix de l’evangeli ensenya a perdonar i estimar en justiícia i veritat. Es compleix aquesta norma en les constitucions mundials del segle XXI? Oi que la resposta és no? Què hem de fer?  Personalment penso que la primera condició indispensable és que els poders polítics i religiosos es coordinin humanament, perquè els objectius de la política i de la religió són les persones i amb consequència la seva obligació és coordinar tots els factors constructors de la convivència d’acord amb la seva peculiaritat. El treball, la ciència, l’art, l’economia, el joc, l’esport són factors constructors de convivència que afecten directament al ser humà i la política i la religió, si veritablment compleixen la seva funció, han de coordinar els moviments i les accions d’aquests factors perquè arribin a tothom de veritat i amb justícia.I acabo amb l’exemple del cos humà on cada membre té una funció si es desenvolupa correctament la persona se sent feliç i digna. Si algun órgan o membre no compleix, la persona emmalalteix. Actualment la humanitat està malalta. No es troba solució malgrat conèixer la causa, la corrupció. Perquè, segons el meu entendre, perquè ni la política, ni la religió compleixen amb els seus deures bàsics humans. Procurarè desenvolupar més aquest tema.