SANTI VIDAL, MOLT MÉS QUE UN JUTGE

Les bondats d’una persona no depenen de les opinions i sentències alienes. Els mèrits són personals i els reconeix la història. La miopia és consellera de l’egoïsme perquè no hi veu més enllà de l’ara i aquí. Gaire bé sempre la miopia s’alia amb les lleis polítiques perquè acostumen a ser adaptades a la intel·ligència interessada dels polítics. Però sempre la història col·loca els fets i les opinions en el seu espai. La conjugació de l’avui amb el demà és una norma per aconseguir l’equilibri. Les lleis que obliden el futur acaben coixejant; les lleis que miren més el demà amb detriment de l’avui, són lleis fora de context. La llei ha de ser útil avui i demà. Analitzant la Constitució Espanyola del 1978 quin valor té per l’avui i pel demà? La llei té en els polítics els seus redactors i en els jutges i magistrats els seus conservadors. I caldria tenir en compte un tercer element, qui atorga autoritat per legislar? El poble i massa sovint ni els redactors, ni els conservadors tenen prou present aquesta circumstància. Els conflictes entre polítics, jutges i poble són prou evidents, avui a Catalunya. La voluntat del poble a nivell estatal és marginada i també a nivell judicial. I en tenim un exemple prou alliçonador: s’ha sancionat un jutge per ser coherent amb les seves idees, fidel fins el darrer moment a la Constitució, i respectuós amb la voluntat popular. Però alló que és extraordinàriament greu rau en el fet que se li nega el dret a l’exercici de la seva llibertat d’opinar, llibertat que amb la Constitució a la mà és defensable. La guerra declarada des de l’estat contra Catalunya és una guerra contra natura i a partir d’aquest principi, anticonstitucional, perquè el poble és sobirà, i els catalans amb la Constitució a la mà, som sobirans i tenim tot el dret a que s’ens respecti. Les Constitucions són efímeres i els pobles queden. L’estat ho sap i per aquest motiu li nega a Catalunya el dret a ser poble. Una postura anti-històrica que la natura en tindrà prou cura. El comportament del Jutge Santi Vidal és la llum d’una estrella en la constel·lació de la humanitat que no pot apagar ningú perquè l’orígen de la seva llum és natural i està controlada i governada per una intel·ligència clara i una passió dirigida per la raó. Defensar la pròpia llibertat no és atacar la de l’altre, és senzillament trobar la manera de caminar plegats en el món global en el que la diferència i la llibertat són condicions fonamentals. La suspensió dictada contra el jutge Vidal és una suspensió contra la meva llibertat i per conseqüent un greuge contra natura. Des de la meva òptica de ciutadà considero que s’ha comès una injustícia contra la racionalitat i contra el dret a ser. Sóc persona religiosa i tinc en l’evangeli la meva norma moral i la meva constitució bàsica i natural. I amb la interpretació que se’n fa de la llei en l’evangeli, tot alló que vagi en contra de la dignitat humana i racional de la persona no és just, com tampoc ho és en pura llei natural. La llei natural i la de l’evangeli són una mateixa realitat. Tinc dos fronts que em forneixen d’arguments per recolzar el jutge Vidal, la natura i l’evangeli, contra un, la llei positiva escrita, és veritat, sota imposició. Tinc una fe profunda en el veredicte de la història. El jutge Vidal té tot el dret de defensar una causa justa com és la independència de Catalunya. En una paraula Santi Vidal, molt més que un jutge.

ES POT OPINAR DIFERENT, PERÒ AMB RESPECTE.

Raimon Pannikar, filosof especialitzat en el diàleg, com instrument de relacions humanes, afirma en un dels seus llibres que dues persones, quan comparteixen opinions, no tenen perquè renunciar a les seves idees i que la veritat del consens rau en el fet de ser capaços de viure amicalment i en pau. Dissortadament, aquesta filosofia no és  norma en massa debats polítics. He llegit en una revista local de la comarca del Vallès Oriental, un article amb el títol : DESMONTANDO EL “INDEPENDENTISMO DE BOLSSILLO”. Amics polítics autors de l’article, comenceu força malament. Com indpendentista català, que sóc, em sento greument ofès pel to despectiu d’ “independentismo de bolsillo”. L’independentisme és un dret i a nivell de pensament la Constitucció Espanyola, que el vostre partit en el seu dia no acceptava, m’el respecta i reconeix. Llegit, amb molta cura, m’ha fet la impressió d’una manipulació egoïsta. Tota la vostra argumentació es basa en dades econòmiques. Afirmeu que en deu anys l’estat  ha invertit a Catalunya 45.000.000.000 €. Els fets ho desmenteixen perquè massa estructures no ha estat acabades i altres ni començades. L’estat de les carreteres, de les vies de tren i dels mateixos trens parlen prou clar. Citeu un seguit d’exemples en percentatges que és una manera d’amagar la realitat. Dieu:”los ejemplos serían innumerables, aumento del 24’7 % en inversiones por carreteras, 27,2 % een ferrocarriles, 11% en aeropuertos…” Innombrables en ¿bones? intencions i alguns d’aquets percentatges per complir incompliments passats. Però, resulta que l’estat no regala res, com ho demostra el déficit fiscal de 16.000.000.000 € anuals. No fa massa dies el president d’Extremadura trinava contra la independència de Catalunya perquè el percentatge que rebria de l’estat es veuria reduit precisament en l’equivalent del déficit fiscal català. Amics autors de l’article per què us dol tant que Catalunya esdevingui un estat europeu independent? Em fa pensar que teniu por de veureu’s fora de la Unió Europea de la que us creieu uns grans aliats, perquè no podreu pagar els deutes. El president del govern i del partit es vanta de que Espanya no ha estat rescatada econòmicament i, mira per on, una famosa revista internacional afirma que l’Estat Espanyol va rebre un muntant de 100.000.000.000 €, que es deuen, amb un concepte camuflat, perquè no es diguès. La remuntada, de que tant s’enorgulleix el govern, no ho és. Només cal mirar l’extensió de la pobresa en aquests darrers quatre anys. Podeu no està d’acord amb el meu independentisme, però alló que no és democràtic és la befa i l’insult camuflats. Tots els independentistes coneixem molt bé quins són els nostres deures mentre siguem espanyols i tenim els mateixos drets de tots els ciutadans. Amb una diferència que no s’ens respecten. La poma ha madurat i com va dir el diputat d’ERC en el Debat de la Nació: Ens trobarem a l’ONU i bon vent i barca nova.

El dret a la salut

CAMINEM DE VERITAT CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Hi ha lectures i lectures, fets i fets però alló que desespera massa és la presència d’un cert desencís provocat des d’una ordenada, malgrat manipuladora, oposició. Una oposició des de dins i des de fora. Déu em lliuri de caure en la temptació, però sovint el pensament em diu si no vaig errat en la meva defensa de la independència de Catalunya. La fotografía del mapa polític em crea unes sensacions d’inseguretat provocada perquè el dia a dia de l’exercici democràtic de la política és més aviat un dia a dia de baralles entre partits i no un dia a dia de construcció d’una necessària convivència en pau. Les relacions polítiques a la pell de brau són més aviat creadores de divergències que no pas de convergències. Es confon l’objectiu amb el subjectiu. L’interès del jo personal sobre la dignitat del jo col·lectiu. La política espanyola no ha après, ni va camí aprendre, la filosofia de les bones relacions humanes. L’odi existent a la Península Ibèrica envers certes comunitats, nacions o regions, és un odi endèmic i esdevingut llei i aquesta llei se la bateja vestida de democràcia. D’altra manera no s’entenc com membres del govern poden demanar boicots contra productes d’una part del seu país, productes que contribueixen a omplir les arques de l’estat. Una incongruència política que no té explicació racional. El govern espanyol viu una situació desestructurada perquè malgrat la seva política legalista no gaudeix de prou autoritat per demostrar que certes nacionalitats no tenen raó defensant el seu dret a la independència. I cada dia la seva postura és més desestructurada perquè les relacions internacionals tampoc li donen la raó com ho demostra l’incompliment de sancions internacionals que li han estat imposades i per a més inri una ong europea de política internacional va desautoritzar la política del govern en relació amb la llei “mordaza”. Però com respon Catalunya davant d’aquesta pràctica política espanyola? No ho veig clar. Vull creure en la bona voluntat del CiU i ERC però els hi manca força. Em preocupa que dintre de Catalunya hi hagi desestructures polítiques perque alló que volen a l’hora de la veritat catalana és fer fora CiU del govern. Podrà la societat catalana posar a ratlla els polítics catalans, aquells d’esquerres i de dretes que volen la indpendència? Però, i els altres, com actúen. La manca d’un diàleg honest, democràtic i de consens ho veig un boicot massa descarat contra l’objectiu independentista. Em preocupa més la incapacitat política d’un diàleg democràtic sobre el tema que tota la caballeria junta de l’estat. Però les divergències entre l’esquerra independentista i la dreta independentista generen unes esquerdes que fan molt de mal. La independència d’un país és de tothom, d’esquerres i dretes, la filosofia és la mateixa en el fi encara que a l’hora de dur-la a la pràctica, óbviament, existeixein diferències. La independència és l’exercici d’un dret, que no és altre que el dret a la llibertat. I l’exercici d’aquesta llibertat posarà a les dretes i a les esquerres els problemes corresponents per trobar-hi les solucions des de tendències diferents, però solucions en benefici de la gent. Crec en la voluntat del poble i si la política no la compleix estarem davant d’un greuge de “lesa majestat” histórica.

CONNECTAR I DESCONNECTAR…

La manipulació de les paraules esdevé massa sovint un instrument de demagògia, particularment en el món de la política. Un exemple ens el dóna la trobada entre el President del Govern Espanyol i el Primer  Ministre Francès en la materialització d’una connexió elèctrica entre ambdues nacions. Les paraules del President Espanyol, “conectar i desconectar”, evidencien una intencionalitat política d’un concepte de la unitat en sentit destructiu dels elements que la configuren. La unitat, en les seves arrels, és el reconeixement de la individualitat. Perquè dues unitats, com la nació francesa i l’espanyola connectin, han de ser primer diferents i desprès de connectar, continuar sent-ho. Acusar  Catalunya de desconnectar perquè vol ser independent, en un acte en que les diferències no només són essencials sinò que continúen coexistint, és negar el procès històric del progrès com també la realitat històrica de la identitat. Recuperar no és desconnectar. La connexió és entre diferents que intercanvien objectius productius per ambdues parts. Ni en somnis la metàfora de la connexió integrant-se a l’estat espanyol  serà ben vista per la nació francesa. Un exemple més de la manipulació demogògica de la política espanyola envers Catalunya, indicadora per altra banda de la necessitat que Espanya té de Catalunya per no veure’s desconnectada d’Europa. Sr. President del Govern Espanyol la connexió o desconnexió catalana no és un element contra quan es defensen uns drets que són naturals i quan la connexió pot ser positiva per a Espanya i Catalunya des de la diferència (desconnexió) que possibilita connectar. Les connexions poden ser polítiques, culturals, econòmiques, artístiques, esportives, sempre més positives que les actuals, segons el President Espanyol no desconnexionades però que en la realitat la política centralista desconnexiona en relació amb la productivitat i creativitat. Comparant el moment històric en que han estat pronunciades, intencionadament, amb la realitat dels fets del govern espanyol envers Catalunya, s’arriba a la conclusió que alló que menys interessa és una política de convivència en pau i sí, una política de subsistència de partit. Cura amb les paraules, quan desmenteixen el fets, i quan porten un verí perillós contra el suposat enemic, en aquesta cas també Catalunya. Hi haguè un temps en que les paraules volaven però, avui, gràcies a la técnica,”resten entre nosaltres”. Parlar d’unitat políticea entre dues nacions que no són cap exemple de bones relacions per posar en evidència una tercera que vol recuperar els seus drets no és només demagògia, es  tracta de defensar uns drets que en el segle XXI ni se n’hauria de parlar, el dret de les armes, que és el dret de la submissió de Catalunya a l’estat espanyol. Repassem la història. Sr. President del Govern Espanyol, les bones connexions només són possibles des de la independència.

POLÍTICA, ECONOMIA I, SOVINT TAMBÉ, RELIGIÓ, BOTXINS DE LA VIDA

L’aparició de la humanitat a la terra fou fruit d’un procès programat integrador amb un objectiu natural d’autorespecte i, donada la constitució humana, d’actuar com garant de la integritat global de l’espai que se l’hi assignà. La seva aparició no fou una casualitat sinó una exigència de la constitució de l’univers. Els éssers vius, vegetals, animals i racionals poblaren un espai de l’univers relativament petit en relació amb el grans cosmos. Peró sembla ser que en una auto-contemplació, si l’univers era capaç de realizar-la, s’hi descobrí la presència de la vida per garantir la seva continuitat. Perquè aquesta presència assegurava el compliment de les lleis d’auto-manteniment universal, l’explicació d’una visió mística enriquidora del fet natural i una consciència basada en el coneixement per garantir els diferents procesos de la natura en la seva realitat globalitzada. I era precisament la vida racional la màxima responsable de la continuitat de l’univers, malgrat la seva petitesa al costat de la immensitat còsmica. La vida racional, protagonitzada en la naturalesa humana, home i dona, és l’única presència amb capacitats de transcendència. Per què només un ser transcendent pot respondre amb garanties davant l’ordre universal cósmic. Però aquest èsser, petit, és veritat, però, immens, ha traït el programa de la vida, sobre tot el programa de la vida racional, el de les persones. Un ésser, a primer cop d’ull tan insignificant, que ha estat capaç de grans empreses i avenços científics i tecnològics en el macro-univers i en el micro no ha dedicat la seva intel·ligència i capacitat operativa en l’ordenament social perquè totes les persones gaudissin de la mateixa dignitat de vida. Analitzant les obres dignes de tota lloança és incomprensible com s’ha ajornat o, pitjor encara, manipulat la convivència social. Una ment humana capaç d’organitzar viatges interplanetaris de sofisticats sistemes per explorar l’univers i també introduir-se en el micro-cosmos dels àtoms per estudiar millorar la salut no li queda altra raó que demanar perdó davant la gran crisi mundial, quan el primer objectiu és la dignitat de la vida perquè és transcendent. I alguna raó deu haver-hi en el simple fet de que la persona és un ésser dotat de capacitats intel·lectuals i emotives entre el macro-cosmos i el micro-cosmos. Aquesta circumstància és un argument vàlid, encara que no convincent, per pensar en el perquè de la vida humana entre els dos cosmos. La consciència universal rau en la realitat de la humanitat i de moment només els éssers humans tenen consciència, perquè només els éssers conscients progressen i milloren i tenen capacitat i facultat de domini. I és precisament aquest poder de domini que ha tergiversat el programa bàsic de la humanitat per atribuir-se una transcendència, que avui dia es nega, però s’hi actua. I aquest atribuir-se perquè s’han situat en un nivell superior d’humanitat, ha dividit aquesta en el grup dels poderosos i en el grup dels dominats, i mentre els primers neden en l’abundor, els segons amb prou feines poden viure. I la generació d’aquest procès de manipulació social té uns responsables:  polítics,  economistes i religiosos. El compliment del mandat natural passa per regenerar polítics, economistes i religiosos, perquè no és culpable la política, l’economia i la religió sinò aquelles persones que han incomplert la llei natural i han convertit la política, l’economia i la religió en instruments de poder i suplantació de dignitats, quan de dignitat només n’hi ha una, la sobrenatural, i quan dic sobrenatural em refereixo a qui està en el nivel superior del natural, i tots els éssers humans en el lloc que els hi toca viure només són servidors de la naturalesa, no que la naturalesa sigui la seva esclava quan s’apoderen dels seus bens en perjudici de milions d’éssers. La veu de la consciència universal accepta l’exercici de la democràcia quan és la veu de totes i cadascuna de les persones vives en el moment històric de ralitzar-se i d’integrar-se dignament en el gran univers que li ha destinat un espai honorífic del que se n’han aprofitat manipuladament un pocs. Sense el reciclatge natural i transcendent dels polítics, economistes i religiosos culpables, la integritat global de la humanitat no serà possible i la convivència universal en pau, tampoc.