CAMINEM DE VERITAT CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Hi ha lectures i lectures, fets i fets però alló que desespera massa és la presència d’un cert desencís provocat des d’una ordenada, malgrat manipuladora, oposició. Una oposició des de dins i des de fora. Déu em lliuri de caure en la temptació, però sovint el pensament em diu si no vaig errat en la meva defensa de la independència de Catalunya. La fotografía del mapa polític em crea unes sensacions d’inseguretat provocada perquè el dia a dia de l’exercici democràtic de la política és més aviat un dia a dia de baralles entre partits i no un dia a dia de construcció d’una necessària convivència en pau. Les relacions polítiques a la pell de brau són més aviat creadores de divergències que no pas de convergències. Es confon l’objectiu amb el subjectiu. L’interès del jo personal sobre la dignitat del jo col·lectiu. La política espanyola no ha après, ni va camí aprendre, la filosofia de les bones relacions humanes. L’odi existent a la Península Ibèrica envers certes comunitats, nacions o regions, és un odi endèmic i esdevingut llei i aquesta llei se la bateja vestida de democràcia. D’altra manera no s’entenc com membres del govern poden demanar boicots contra productes d’una part del seu país, productes que contribueixen a omplir les arques de l’estat. Una incongruència política que no té explicació racional. El govern espanyol viu una situació desestructurada perquè malgrat la seva política legalista no gaudeix de prou autoritat per demostrar que certes nacionalitats no tenen raó defensant el seu dret a la independència. I cada dia la seva postura és més desestructurada perquè les relacions internacionals tampoc li donen la raó com ho demostra l’incompliment de sancions internacionals que li han estat imposades i per a més inri una ong europea de política internacional va desautoritzar la política del govern en relació amb la llei “mordaza”. Però com respon Catalunya davant d’aquesta pràctica política espanyola? No ho veig clar. Vull creure en la bona voluntat del CiU i ERC però els hi manca força. Em preocupa que dintre de Catalunya hi hagi desestructures polítiques perque alló que volen a l’hora de la veritat catalana és fer fora CiU del govern. Podrà la societat catalana posar a ratlla els polítics catalans, aquells d’esquerres i de dretes que volen la indpendència? Però, i els altres, com actúen. La manca d’un diàleg honest, democràtic i de consens ho veig un boicot massa descarat contra l’objectiu independentista. Em preocupa més la incapacitat política d’un diàleg democràtic sobre el tema que tota la caballeria junta de l’estat. Però les divergències entre l’esquerra independentista i la dreta independentista generen unes esquerdes que fan molt de mal. La independència d’un país és de tothom, d’esquerres i dretes, la filosofia és la mateixa en el fi encara que a l’hora de dur-la a la pràctica, óbviament, existeixein diferències. La independència és l’exercici d’un dret, que no és altre que el dret a la llibertat. I l’exercici d’aquesta llibertat posarà a les dretes i a les esquerres els problemes corresponents per trobar-hi les solucions des de tendències diferents, però solucions en benefici de la gent. Crec en la voluntat del poble i si la política no la compleix estarem davant d’un greuge de “lesa majestat” histórica.