Els dies que resten per les votacions plebiscitàries al
Parlament de Catalunya, són per a mi un viatge en el temps històricament
constructiu perquè, a la vegada, que penso en la independència de Catalunya i
quina ha de ser la meva aportació, el primer objectiu és modelar la meva imatge
netament catalana, no només amb la figura sinò amb els moviments, els fets, els
escrits i les paraules. He pres el compromís personal de ser cent per cent
positiu en tots sentits i que la meva defensa de Catalunya no tingui ni un bri
negatiu contra la nació espanyola. La nació espanyola la considero amiga, és la
política i l’estat espanyol que no ho són d’amics, al menys els seus actes m’ho
fan pensar. Per a mi tota filosofia política, que es fonamenta en la mentida,
en l’insult i el menys-preu per lluitar contra el contrari, és una filosofia
sense base científica, social i humana i que voluntàriament s’allunya del
procès natural dels moviments socials. En la natura parlen els fets i aquests
són llei. Oblidem massa sovint que les persones som natura i només ens vantem
que som superiors, superioritat que ens permet dominar-la. Però hi ha unes
lleis que són inviolables i que la natura compleix inexorablement. El que
succeix rau en el fet que les persones, les que manen, es creuen superiors i
els hi cau, al damunt, el fracàs. Quans fenòmens naturals no haurien estat tan
perjudicials per a la societat si l’orgull humà pensès millor els seus actes,
per exemple les contruccions d’habitatges en indrets que amb facilitat poden
ser objecte d’allaus o tempestes? La natura no defuig la mà de l’home però
sovint li diu que s’equivoca. El desenvolupament històric és també un fenòmen
natural amb les seves tempestes sovint, massa, provocades per orgulls de poder
i menys-preu de les persones que volen dominar. Els moviments socials del segle
XXI són una mena de terratrémols que fan trontollar i posar en perill la convivència
universal. Les solucions, que es donen des d’el poder polític, econòmic i religiós,
palesen un meneys-preu esgarrifador envers la persona. La política
internacional no ho és d’internacional i no en té res de mundial. La prova la situació
actual del món, en el que les persones són moneda de canvi condemnades a mort.
És des d’el màxim respecte a les persones, que reivindico la independència del
meu poble, Catalunya. Les col·lectivitats les fan les persones, no les guerres,
ni els polítics. A ple segle XXI les armes encara són la garantia de la
política. La demostració la tenim a la pell de brau, a Catalunya, Euskadi i també
a altres comunitats autònomes, per non dir totes. Un greu fracàs de la democràcia.
La defensa del dret a la llibertat és un dret de les persones, no dels partis i
dels governs. Els partits i els governs tenen l’obligació de complir la llei
que dicta la gent. I el respecte a les persones és l’argument fonamental que em
dóna força per defensar la independència del meu poble català. Però també defenso
el dret que tenen altres pobles com Euskadi, Galizia i si alguna autonomia pensa,
que el té, també. És vergonyós, a ple segle XXI, que els enemics de la
verdadera democràcia siguin els estats, els estats controladors de les grans
fortunes i del diner, per què no hi cap argument racionalment acceptable que
anul·li la veu del poble, nomès el poder de les armes que està al servei del
gran capital. Jo no vull una Catalunya capitalista. Vull una Catalunya humana,
social, pacífica i amiga de tothom. Però només ho pot ser-ho si és lliure i
independent.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada