Diuen que la culpa és negra i ningú la vol. Però hi ha culpes
que no es poden dissimular i molt menys amagar. L’exercici de la solidaritaés
una pràctica lloable i, a vegades, de justícia.
Però la solidaritat no demana sacrificis perjudicials per a qui la practica.
Corre per la premsa una declaració del govern d’Espanya, que per culpa del
prèstec a Grècia, de vint-i-sis mil milons d’euros, que encara no s’ha
retornat, no és possible apujar les pensions un 38%. Però sí, s’ha ajudat als
bancs amb quantitats astronòmiques, sí, hi havia milions pel vergonyós projecte
Castor, sí, n’hi ha per construir més trams de via pels trens AVE. No és
política honesta aquella que s’amaga i culpabilitza a tercers. Quina
intencionalitat tenen aquestes declaracions del 38% de les pensions fetes en
dades properes a unes votacions municipals i, a les també, nacionals? Una
demostració més de la por de perdre encara més credibilitat i amb ella vots,
que els hi retiraran la majoria absoluta. Jugar amb la bona fe de les persones
no és només manca de respecte, sinò demostració d’una manifesta feblesa política,
que no encerta la manera de com assegurar el benestar dels seus ciutadans. Una
política que s’amaga en un acte de solidaritat política, però és incapaç
d’imposar la solidaritat social al gran capital, començant pels multimilionaris polítics i capitalistes del
país, és una política de manca de legitimitat.. La política és un servei a la
gent, no un mitjà per fer-se ric, com no es pot entendre d’altra manera la corrupció
destapada en l’exercici de la política. L’economia és primerament un servei a
la humanitat, no una filosofia de la manipulació de la riquesa i dels bens
materials. Una empresa, un comerç són, primer de tot, un servei a la societat,
no un mitjà per enriquir-se desorbitadament empobrint a moltes persones. I és
en aquest camp on la política falla, perquè no s’actua com a servidora del
poble sinò com manipuladora dels drets dels ciutadans. Certament que és una obligació
recuperar racionalment i solidària el prèstec, però mentre aquest compleix el
seu procès legal, els polítics responsables de la governança d’un país tenen el
deure de solucionar el problemes amb els mitjans que sí hi són, però no hi ha
voluntat de fer-els-hi jurar la Constitució. Que la Constitució també ha de jugar
el joc de la vida digna dels ciutadans, i l’ha de jugar bé. Carregar les culpes
a un altre és el joc de tirar pilotes fora per guanyar temps i distreure la
gana. La solidaritat sempre, però amb els mitjans disponibles, no amb els que
no ho són. I les pensions dignes dels ciutadans són sagrades. I en el marc del
desencís i manca de credibilitat envers els piolítics, una notícia, també de diners, i relacionada amb el
govern actual m’ha obert més els ulls i m’he dit a m i mateix, és de jutjat de guàrdia.
Fa referència a una quantitat molt considerable de diners i el ministeri
responsable no savia justificar on havien anat a parar. En quines mans estem?
Els moviments populars, quan són veritablement populars, marquen el camí que
cal seguir, però no són escoltats. Per què? Una de les respostes pot ser la
preocupació de no perdre la situació en que están instalades certes persones,
però no hi ha també una bona part
d’incompetència o, tal vegada, d’incapacitat? Per què la situació actual no és
un camí de flors i violes, sinò de cards i espines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada