LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I MORIR PER LES IDEES

La llibertat d’expressió hauria de ser fruit natural de la llibertat de pensament. Però no sempre és així. La llibertat és una facultat humana que està subjecte a la racionalitat i a les relacions interpersonals. El pensament pot arribar a deduccions agosarades de tot tipus però la persona quan pensa gaudeix d’una capacitat d’anàlisi per la seva racionalitat que li marca les pautes de la llibertat. La capacitat d’expressar-se és una facultat de relació que té per finalitat el diàleg o la reflexió per saber si aquell pensament pot o no ésser expressat. Per què en la bondat de la relació hi ha una condició que és la pau entre els éssers humans. Conseqüentment totes aquelles idees i opinions que són un atac a la pau tenen el fre de la racionalitat, fre que sovint pot esdevenir motiu de diàleg per descobrir noves fites. Parlant religiosament, la pau és l’essència última del ser humà i la mort, no és justa, sinó és la porta d’aquesta essència. No hi ha cap persona que estigui capacitada per decidir si un ésser humà està a les portes d’assolir la seva essència final d’un altre ésser. Només un mateix per una clarividència mística pot conèixer la seva hora del traspàs. I ningú té autoritat per immiscuir-s’hi. Per aquesta raó ens adonem de la irracionalitat de les guerres, que defensen amb la mort de moltes persones, sovint, egoïsmes personals. En aquest tema estic convençut que s’ha pervertit la llei natural, ja no dic la divina, la natural. Si ho analitzem en profunditat descobrirem que ho és, i lamentablement milions d’anys d’història no han servit per a una veritat tan simple que la base de les relacions humanes és la pau. La pau individual i la col·lectiva. Però la manipulació de la ment humana ha arribat tan lluny que accepta el dret de matar en nom de Déu, i el que és pitjor en nom propi personal. És antinatural que, a ple segle XXI, la mort sigui moneda de canvi i base de negociació política. I ho continuarà sent mentre el diàleg sigui armat. Eliminar el contrari encara que es mati persones innocents. Entenc que el procès de la pacificació és llarg. Estic convençut que amb guerres no s’arribarà enlloc. El procès de les relacions mundials distanciades i enemistades és un procès de milions d’anys, per tant per coherència també serà llarg el camí contrari perquè es tracta d’un tema de mentalitat i canviar la mentalitat individual és molt difícil i la col·lectiva molt més. El problema religiós i polític del dret a la vida dels altres porta més de vint segles arrossegant-se per la història i només una voluntat de cultura de la pau, que comencès per la defensa d’una racional cultura de la vida i de la mort, podria accelerar el procès. Però no és tracta només d’una incultura de l’existència. S’hi barregen egoïsmes personals molt potents, l’egoïsme del poder i el del diner. Aquests dos egoïsmes són molt més perillosos que la mentalitat d’alguns que ho defensen en nom de Déu. Gosaria dir que són els únics responsables de tots els desequilibris històrics i de la injustícia social en la que està immersa la humanitat del segle XXI. I en aquesta reflexió anirè encara més lluny. La culpa és del poder del diner que s’ha auto-proclamat déu. I aquest és el fons dels mals de la humanitat. Mentre el diner sia el garant de la política, la humanitat cada dia tindrà menys pau, perquè cada dia hi haurà més pobres. Hi ha esperança? Penso que sí. I la esperança només té una força, la gent. I la llum d’aquesta esperança està encenent-se. Cal tenir el coratge de no deixar-la apagar.