En el cap.I de l’evangeli de Sant Joan hi llegim:” El qui és la
Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria.”
Òbviament que es tracta d’un llibre religiós però en el nostre cas alló que és
important rau en la rellevància que dóna a la figura humana. Des dels temps més
antics se li ha donat a la persona humana una certa divinització en l’exaltació
que s’ha fet dels seus herois o personatges importants. Els grans poemes èpics
de la humanitat en són un bon exemple,
sempre però, en el marc de la cultura pròpia. El Ramaiana i Mahabharata, hindús,
l’Odisea i Ilíada d’Homer, l’Eneida de Virgili esdevenen una ensenyança i un
exemple de la importància de l’home i la dona en la història. Però hi ha un
text molt concret i també antic que ens dóna una definició de la convivència i
dels seus protagonistes superior, per a
mi, a tots els anteriors i els posteriors, no per divinitzar alguns
individus de la raça humana sinó per marcar l’objectiu final definitiu, infinit
i absolut, de tota la humanitat. He començat aquest comentari amb un text
evangèlic que ens defineix la grandesa del ser humà i el seu significat en la
història. No és l’home que s’ha divinitzat, al contrari dels llibres esmentats,
sinò que és Déu que s’ha humanitatzat amb tot el seu poder que és la paraula
perquè la paraula era Déu. I amb aquesta base filosófica humana d’orígen
teològic, la persona és la paraula. En aquesta afirmació s’hi defineix la realitat
de ser, l’objectiu d’existir i la manera d’actuar fent història. Ser paraula,
com el verb encarnat, engloba la veritat i la justícia de la imatge de cada
persona. Imatge que s’adapta a com ha de comportar-se cada individu.
Precisament els escrits del Nou
Testament ens adoctrinen dels diferents papers que s’han de desenvolupar en la
societat corresponents a cada persona i d’acord amb aquests papers com presenta
la seva imatge i com treballa per assolir els objectius que la convivència li
ha designat. Conèixer quina és la funció i missió de cadascú a la societat és
un deure de mandat natural conforme a les característiques i capacitats de cada
individu. Tots naixem programats per la naturalesa i d’acord amb aquest
programa tots gaudim de condicions per desenvolupar treballs concrets. La
cultura és l’estrella que ens guia en aquesta camí. L’adoctrinament és una
exigència prou clara i explícita en l’evangeli, com la base per assolir els
objectius de la societat desde les condicions de cadascú. Quin és el problema?
Conèixer, ser conscient, i voler. Però aquesta condició que sembla tan natural,
l’organització actual de la societat li és totalment contrària, començant pel
repartiment de feines en els marcs polític, econòmic, cultural i religiós, que
analitzant els fruits actuals s’arriba a la conclusió que davant no hi ha els
responsables naturals adients per culpa de la manipulació dels egoïsmes
personals. Filant amb la filosa de l’evangeli perquè els éssers humans no donen
la imatge de paraula que ha de ser cada persona. En aquest sentit la política
actual de casa nostra no respecta la formació de la persona, ni els mitjans per
assolir-ho i com a consequència un desequilibri social alarmant amb una crisi
d’humanisme més galopant que l’econòmica. Crisi greument provocada per la
política que no gaudeix d’una fillosofia de convivència amb base sòlida, i no
ho és perquè les persones no poden gaudir totes elles dels seus drets naturals
d’ésser humà amb projecció de transcendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada