Amb plenes facultats físiques l’ascensió a una alta muntanya
presenta moltes dificultats, però, un cop vençudes, arribat al cim, el gaudi de
la natura és immens. Per alguna raó la naturalesa ha dotat a les persones de
dues capacitats, la de plorar i riure. I el plaer de l’acció conjunta el
gaudeix la integritat del ser humà. Davant d’un problema, quan de veritat és problema
que busca solució, alló que no es pot fer és desil·lusionar-se, dir no hi ha
res a fer, no ho aconseguiré i altres sentiments semblants. Només dels valents
i agosarats i plens de confiança en ells mateixos és l’assoliment del cim. En
la història de cims n’hi ha molts. Actualment Catalunya vol assolir el seu, el
de la independència, el de poder gaudir del paisatge de la seva gent, de la
seva cultura i sobre tot del seu art de la vida. Però en aquesta ascensió els
enemics hi han plantat innombrables esbarzers, provocat accidents geogràfics i
atmosfèrics per impedir l’ascenció i fer tornar enrere. Però el esbarzers, el
foc de la veritat els pot cremar i escoltar que surt d’ells la veu de la
història que anima a ser. La veritat és tangible, Catalunya és i per ser
integralment ella només li falta la condició política de ser. La natura i la
història poden atorgar aquesta condició. El poder en aquest món és sempre
delegat. I la delegació, la concedeix una autoritat superior. Autoritat
superior que no actua directament sinò mitjançant causes segones. I aquestes
causes segones que donen autoritat són les persones, els ciutadans. La política
no està mai per damunt de la gent, està al seu servei i si la gent considera
que no compleix li pot canviar la delegació. Alló que actualmente és un fet,
però que naturalment és una incongruència és que un servidor s’auto-otorgui el
poder i nomeni els que l’exerceixin. Aquesta circumstància és un esbarzer de
capacitats increíbles que pot fer molt de mal, però Catalunya té la
intel·ligència prou clara per encendre el foc i cremar-los. Hi ha, però, un
esbarzer de caire sentimental conreat per gent catalana. La pedagogia no és destruir-lo
sinò reciclar-lo per difícil que sembli. L’experiència d’un nou model polític,
quan s’hi trobi immersa aquesta gent, els farà reconsiderar, possiblement
prefereixin la nacionalitat espanyola i viure a Catalunya confortablement que
hi tindran drets com tot estranger que convisqui democràticament i
respectuosament. Cal aconseguir una Catalunya independent modèlica, que sigui l’enveja
de totohom i que tots els pobles desitgin la seva amistat social i política. I
aquesta Catalunya és viable, podem aconseguir-la, hem de conrear-la ja. Els
esbarzers es cremen, les dificultats poden millorar el paisatge, el cim és
esplendoròs i la independència ascendeix segura cap el cim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada