QUAN EL CONTRA-ATAC ÉS UNA AMENAÇA…

Dissortadament al discurs polític li falta massa sovint un raonament llògic. Quan la resposta a un plantejament, l’argument que té més a l’abast és l’amenaça, encara que sigui legal, es pot deduir sense por a equivocar-se que té perduda la batalla perquè no sap argumentar i la seva qualitat política se sent massa feble. Sovint l’amenaça va acompanyada del desprestigi i de l’insult. És incomprensible que en un model democràtic, a ple segle XXI, es recorri a l’amenaça, al desprestigi i a l’insult i no es convidi a un diàleg racional, honest i correcte per valorar la viabilitat del problema i estudiar els pros i contres. No, és més rendible anorrerar el contrari per més arguments racionals que l’avalin. La llei no és un  fi, la seva missió és vetllar per la llibertat del ciutadà. I una de les llibertats és la del pensament i les decisions que aquest pensament comporta. Però la postura s’agreuja quan qui té el poder és desautoritzat per l’opinió pública per comportaments antidemocràtics, fins i tot il·legals i tocats per la corrupció. I per empitjorar el problema es gira el mitjó i s’acusa de corrupte al contrari que no pensa com el poder estatal. Des de la meva talaia d’observació de ciutadà, el comentari que acabo d’escriure dibuixa com dedueixo la qualificació de la política de la pell de brau. Els arguments desacreditatius contra el procès català emprats pel govern espanyol i pels partits hispans palesen amb prou claretat dues consideracions, una clara enemistat contra Catalunya i el seu procès i una clara voluntat de no sentar-se a la taula per dialogar. Argumentar que la llei prohibeix el procès és una falàcia, la llei defensa la unitat de l’Espanya actual però no prohibeix la formació d’una nova Espanya més adient al procès actual de la història. La història, la filosofia de la convivència i la voluntat dels ciutadans són superiors a les lleis quin objectiu prioritari és el  benestar, no només el benestar d’un estat ric. I aquest pensament es pot defensar amb la Constitució a la mà, començant per la introducció que reconeix clarament que una de les fonts d’inspiració ha estat la Declaració Universal dels drets humans. Constitució que per altra banda condemna possibles irregularitats de les autoritats, irregularitats que s’endevinen en els procesos actuals anticorrupció. Cal ser molt prudent quan es fan certes afirmacions perquè les possibles mentides, si n’hi ha, acostumen a ser boomerangs i els boomerangs són justiciers. El procès català cap a la independència és un procès natural, gestat per la ciutadania, basat en la història i cent per cent democràtic. Desvirtuar els termes, canviar els perquè i sembrar pors és la pitjor de les maneres d’actuar en un model democràtic. Una de les consideracions que cal no oblidar quan es parla i s’acusa és com jutjarà el futur els meus fets i les meves paraules. I aquest raonament en les acusacions contra Catalunya no només no es tenen sinò que es consideren dogmàticament correctes. Donem temps al temps. Una Catalunya independent és el futur.