LA MANIFESTACIÓ DE PARIS DEFENSANT LA LLIBERTAT

Seguint les cróniques televisives de la gran manifestació de la capital francesa m’he fet dues reflexions bàsiques: a) excel·lent a la ciutadania b) suspens, a la política. El milió i mig i escaig de francesos defensant la llibertat i condemnant el terrorisme no només em mereixen el més gran dels respectes sinó també el convenciment que la seva presència als carrers de  París manifestava la veritat de la gent senzilla. Un excel·lent pels ciutadans. Però la presència dels polítics no em mereixia cap mena de respecte, com a polítics, perquè la seva presència mateixa els acusava contra la falta de veritat de la seva política. Em pregunto: tots aquells cap d’estat, que suposadament protestaven, han dedicat mai estones a reflexionar sobre la seva possible culpabilitat de la situació política internacional actual? Han meditat seriosament els problemes internacionals que poden crear les morts dels tres terroristes? Són conscients verdaderament de quin és el sentit de la història i perquè s’ha arribat a la situació actual? La culpa és negra i ningú la vol. I el dia de la manifestació a París s’hi passejava molta mentida política. Qué hi feien caps d’estat que de democràcia no coneixen ni el nom? És demócrata el president d’Israel i el de Mali? Perquè la manifestació en la seva base era la condemna democràtica de la barbarie absolutista. I de polítcs dictadors n’hi havia més d’un. Només la barreja era ja un insult contra el procès de la història. S’han preguntat mai aquest polítics perquè s’ha produit la situació mundial actual? Hi ha una resposta que menystenen però és bàsica: per què no creuen en la cultura, ni respecten a les persones. En més d’un dels assistents a París la mort era per a ell moneda de canvi. Com es pot tenir fe d’aquesta manera a la política com a lluitadora de la llibertat. A París hi havia caps d’estat que la llibertat de les persones no passava de ser un somni, perquè les persones per triomfar la seva política només poden ser un  número. Estic convençut que la màxima conclusió a que arribaran tots ells será que el, diguem-e, terrorisme, només té una solució, la violència de les armes. Violència contra violència pètdua de benestar pels ciutadans, particularment pels més humils. Estarè molt atent, per la part que em toca, a l’actuació política del president espanyol a partir de les ensenyances que, suposo, ha après a París. La manifestació hauria estat molt més significativa si la capdavantera de la mateixa s’haguès cedit a la ciutadania i els polítics l’haguèssin tancada a la cúa on cap mitjà de comunicació n’haguès fet cas. Però alló important és sortir a la foto, quan el més important és treballar per la pau. Però el treballar per la pau en silenci és massa exigent perquè per ser efectiu s’ha de dialogar de tu a tu amb els contraris per enemics que sien. I d’aixó, la manifestació de París malgrat el gran nombre de caps d’estat, res de res. Si no als fruits. De moment la resposta dels al·ludits no és pas tranquilitzadora. Dissortadament la culpa de la situació actual és fruit d’una culturització milionària que ha creat civilitzacions irreconciliables si no es posen d’acord per dialogar. Però cap dels polítics de primera línea de la milionària manifestació parisenca, em sap greu però així ho penso, està disposat a dialogar. Primer exigiran, però les exigències seran mútues i ningú farà un pas endavant. Només hi ha un poder amb capacitat: el poble i m’agradaria que aquest poble, tots els pobles, rebèssin el recolzament de totes les religions. Aleshores els polítics tindrien totes les de perdre. Però per què aixó succeixi, dissortadament, passaran molts anys. I em pregunto, en el món reinarà mai una pau global?