ESPEREM QUE ELS HOMES VISQUIN AL NOSTRE COSTAT

La lectura d’un article de Carme Ballús sobre la celebració del dia de la dona ha creat en el meu interior un rebelió contra la societat actual. La distància posada entre l’home i la dona a tots nivells és una consequència d’una manipulació injusta de la naturalesa i conseqüentment una de les causes més greus dels desequilibris socials actuals. Estic convençut que la igualtat home-dona en totes les relacions socials és el primer pas i essencial per poder estructurar una convivència social en pau, en justícia i en veritat. La tasca és molt difícil perquè la destructuració ja existeix en els inicis de la història. La meva filosofia sobre aquest problema té un punt de partença en les primeres ratlles del llibre bíblic el Gènesi, on hi llegim”Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. D’aquesta frase es pot deduir que la primera referència a la paraula “home” significa la “humanitat” com es pot deduir quan a continuació diu, “creà l’home i la dona.” A continuació el narrador comenta com fou modelat el cos de l’home i com el de la dona sense que es pugui deduir cap mena de desigualtat natural, salvades les diferències de gènere, que defineixen millor on rau el fet de crear-los a la seva imatge perquè la condició humana que més apropa la humanitat a Déu és la capacitat creativa de nova vida, i aquesta circumstància només es integral en la unió de l’home i la dona per estimar-se totalment i engendrar un fill. Recolzar-se en la costella i en la famosa poma són arguments boomerang que acaben donant la raó a la igualtat necessària entre home i dona. La igualtat natural, perquè les diferències òbviament hi són però són accidentals i si alguna n’hi ha d’important és el rol de la dona en la supervivència de l’espècie. I humilment penso que una manipulació injusta d’aquesta característica per part del sexe masculí ha portat a la història a la situació injusta del tracte social envers la dona. La celebració del dia de la dona que l’escriptora Carme Ballús no veia amb massa bons ulls i acabava amb la frase que encapçala aquest comentari per a mi es una rebelió contra una desigualtat aconseguida desobeïnt la naturalesa i emparant-se amb raons divines que no són i han  estat descaradament distorsionades. Sense oblidar la Bíblia hi trobarem exemples de la necessitat de la presència de la dona per refer la història. Exemples molt significatius que fan i obliguen a pensar. I en els nostres dies, sense anar massa lluny a casa nostra, protagonismes de dones són prou alliçonadors per adreçar el curs de la història. Però en aquesta tasca, penso, que el primer pas s’anomena “respecte a la persona”. L’home i la dona són persones i per què ho són és possible desenvolupar papers diferenciats sustentats en les diferències accidentals dels sers humans. Però aquestes diferències no han de ser motiu de desigualtats si no la base de la convivència per què sense ells seria imposible un món amb la riquesa cultural existent i la futura. La força està en la integritat humana. Aconseguir persones íntegres és imprescindible per a una convivència justa i pacífica i per què la igualtat home-dona esdevingui normal, amb la mateixa normalitat que són éssers naturals.

MODEL GLOBAL DE CONVIVÈNCIA D’UN POBLE DEL VALLÈS ORIENTAL

La convivència universal en pau sembla que, analitzant el curs de la història segleXXI, dóna la impressió de ser una utopia. Però les utopies generals tenen el seu disolvent en les solucions individuals per petites que sien. La meva filosofia de la pau universal es basa en una realitat religiosa: mentre les religions del món no es possin d’acord, no serà possible la pau. És una afirmació agosarada però no impossible. No inmediata però sí d’un futur raonable. L’assoliment d’aquest futur troba en el seu camí una manipulació descarada i antinatura com és el gran capital transformat en política i religió, però amb una condició de canviar la filosofia de la política i la teologia de la religió a les seves conveniències. I dissortadament aquest nou model està molt arrellat i té uns directius massa poderosos, però sortosament no invencibles. I no ho són perquè són humans i les febleses humanes els poden destruir. Però al marge d’aquesta autodestrucció, que estic convençut es produirà, existeix un fenòmen emergent que apareix en nuclis reduits, i que esdevenen un motiu d’esperança. I alló veritablement important és l’expansió d’aquests nuclis petits que criden l’atenció per la seva postura i encara que sia, gra a gra, gota a gota, la platja es va fent més gran i els mars més oceànics.

He llegit un exemple en El 9 Nou, del Vallès Oriental, un exemple esperançador. La població de Canovelles amb el seu alcalde, gaudeix d’un acord signat l’any 2009 per sis comunitats religioses que aposten per la convivència. Jo diria que n’hi ha més però els exemples són els arguments més convincents. I en aquest acord hi signa l’Esglèsia Catòlica,al constat de comunitats mususlmanes i evangèliques. I alló que s’ha de tenir més en compte, col·laborant amb la política. Precisament aquest és el meu pensament. I sembla ser que l’exemple tira endavant i funciona. El representant del catolicisme, segons el diari, afirma:”El compromís val la pena. La pau és la base i tota la resta ens vindrà donat. El diàleg i el coneixment de la diversitat m’ha enriquit molt. Canviem el rostre de l’estranger pel d’un germà i cal transmetre el missatge a les noves generacions”. Pura doctrina evangélica i concordant amb els clams populars que es basen en el respecte a les persones i la defensa de la dignitat humana. I és precisament l’alcalde de Canovelles que dóna fe de la bondat d’aquest compromís religiós: “La diversitat és una riquesa i l’entesa un orgull per Canovelles.”

De trobades i realitats de l’estil de Canovelles n’existeixen força a casa nostra i arreu i són precisament aquests exemples els que mantenen ferma l’experança d’una societat millor. Perquè una cosa és segura, no arribarà mai per la força de les armes, ni per la força de la llei. Cada dia estic més convençut que els responsables de la pau del món són la política i la religió. Política i religió que siguin fidels a la seva filosofia i no manipulades per interessos egoïstes com succeix encara avui a ple segle XXI. L’esperança no  rau en el saber fer dels responsables institucionals, rau en la voluntat de les persones que són l’objectiu de la política per a una vida digna, i de la religió per a la transcendència de la seva rao de ser. A Canovelles aquest condicionat s’està complint, a Catalunya la societat exigeix el compliment dels objectius polítics i religiosos. Només falta el moment històric transcendental de que el diner no fassi ni política, ni religió.

La fotografia és treta d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Conservem les dents tota la vida

ELS POBLES SÓN SOBIRANS…

Els fets viscuts darrerament a Catalunya i en especial la condemna del magistrat Santi Vidal m’han convidat a una comparança, que possiblement més d’un amic lector la pot trobar fora de context, però jo des d’el meu convenciment i de la mea idea de la religió penso que explica força bé la situació que viu actualment Catalunya. En l’evangeli de Sant Joan hi llegim un diàleg, per a mi molt clarificador, entre Pilat i Jesús.El representant de Roma, l’imperi dominador del poble jueu, pregunta: “Tu ets el rei dels jueus?” Jesús no ho nega, ans li explica l’amplitud del seu regne. Pilat no enten res. Recordem que Roma, religiosament era politeísta, i l’emperador gaudia de reconeixement diví. Pilat insisteix, perquè non era el mateix condemnar un home que un déu i aixó segon no era compatible amb el seu poder. La resposta de Jesús el deixa descol·locat: “Tu ho dius, jo sóc rei. (no nega que ho sigui dels jueus).Per aixó he nascut i per aixó he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. (La gran veritat universal que no exclou les individuals). Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” Pilat no sap com sortir-se’n. Continuen les gestions amb els jueus responsables de la llei i finalment arriba la solució: “El vostre rei haig de crucificar?” i la resposta li  tranquil·litza la consciència: “No tenim cap altra rei fora del Cèsar”. I aquesta és la raó definitiva. Crist fou crucificat per rebelió i enemic de Roma. I Jesucrist no ho nega. No ho nega perquè la resposta era molt més àmplia i de més contingut, també, humà. El respecte al ser persona i el dret de cada persona de pertànyer a un país políticament lliure. Òbviament no compararè al jutge Santi Vidal a Jesús teològicament, però sí filosóficament i humana. Santi Vidal, sense desatendre els seus deures de jutge que compleig com el millor, defensa els drets naturals de la persona i del seu poble.I aixó és una rebelió sancionable  segons la llei del dominador, però no segons la llei natural i menys segons la llei divina. Des de la meva consciència religiosa aplaudeixo el comportament del jutge Vidal i al nivell humà rep un càstig polític com el rebè Jesucrist, aquest pagant amb la seva vida física i el jutge amb la feina quen li dóna vida. Però és la defensa de la veritat el fet que posa al mateix nivell humà a Jesùs i a Santi Vidal. No conec religiosament al jutge, només m’atenc als fets. Però la defensa de la veritat que ha fet s’inclou en les paraules de Crist quan diu:”Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”. I no em negareu que el jutge Santi Vidal defensa una veritat, la veritat del seu poble, com Jesús defensa la veritat del seu, que no fou escoltada ni acceptada pel poder constituit per la força de les armes. Defensar la veritat política dels drets d’un poble té unes profundes arrels religioses que li donen la raó pel fet de ser. I Catalunya és i el jutge ho sap. Judea, era, i Crist ho sabia. El sobiranisme dels pobles és un dret natural d’arrels divines.

SANTI VIDAL, MOLT MÉS QUE UN JUTGE

Les bondats d’una persona no depenen de les opinions i sentències alienes. Els mèrits són personals i els reconeix la història. La miopia és consellera de l’egoïsme perquè no hi veu més enllà de l’ara i aquí. Gaire bé sempre la miopia s’alia amb les lleis polítiques perquè acostumen a ser adaptades a la intel·ligència interessada dels polítics. Però sempre la història col·loca els fets i les opinions en el seu espai. La conjugació de l’avui amb el demà és una norma per aconseguir l’equilibri. Les lleis que obliden el futur acaben coixejant; les lleis que miren més el demà amb detriment de l’avui, són lleis fora de context. La llei ha de ser útil avui i demà. Analitzant la Constitució Espanyola del 1978 quin valor té per l’avui i pel demà? La llei té en els polítics els seus redactors i en els jutges i magistrats els seus conservadors. I caldria tenir en compte un tercer element, qui atorga autoritat per legislar? El poble i massa sovint ni els redactors, ni els conservadors tenen prou present aquesta circumstància. Els conflictes entre polítics, jutges i poble són prou evidents, avui a Catalunya. La voluntat del poble a nivell estatal és marginada i també a nivell judicial. I en tenim un exemple prou alliçonador: s’ha sancionat un jutge per ser coherent amb les seves idees, fidel fins el darrer moment a la Constitució, i respectuós amb la voluntat popular. Però alló que és extraordinàriament greu rau en el fet que se li nega el dret a l’exercici de la seva llibertat d’opinar, llibertat que amb la Constitució a la mà és defensable. La guerra declarada des de l’estat contra Catalunya és una guerra contra natura i a partir d’aquest principi, anticonstitucional, perquè el poble és sobirà, i els catalans amb la Constitució a la mà, som sobirans i tenim tot el dret a que s’ens respecti. Les Constitucions són efímeres i els pobles queden. L’estat ho sap i per aquest motiu li nega a Catalunya el dret a ser poble. Una postura anti-històrica que la natura en tindrà prou cura. El comportament del Jutge Santi Vidal és la llum d’una estrella en la constel·lació de la humanitat que no pot apagar ningú perquè l’orígen de la seva llum és natural i està controlada i governada per una intel·ligència clara i una passió dirigida per la raó. Defensar la pròpia llibertat no és atacar la de l’altre, és senzillament trobar la manera de caminar plegats en el món global en el que la diferència i la llibertat són condicions fonamentals. La suspensió dictada contra el jutge Vidal és una suspensió contra la meva llibertat i per conseqüent un greuge contra natura. Des de la meva òptica de ciutadà considero que s’ha comès una injustícia contra la racionalitat i contra el dret a ser. Sóc persona religiosa i tinc en l’evangeli la meva norma moral i la meva constitució bàsica i natural. I amb la interpretació que se’n fa de la llei en l’evangeli, tot alló que vagi en contra de la dignitat humana i racional de la persona no és just, com tampoc ho és en pura llei natural. La llei natural i la de l’evangeli són una mateixa realitat. Tinc dos fronts que em forneixen d’arguments per recolzar el jutge Vidal, la natura i l’evangeli, contra un, la llei positiva escrita, és veritat, sota imposició. Tinc una fe profunda en el veredicte de la història. El jutge Vidal té tot el dret de defensar una causa justa com és la independència de Catalunya. En una paraula Santi Vidal, molt més que un jutge.

ES POT OPINAR DIFERENT, PERÒ AMB RESPECTE.

Raimon Pannikar, filosof especialitzat en el diàleg, com instrument de relacions humanes, afirma en un dels seus llibres que dues persones, quan comparteixen opinions, no tenen perquè renunciar a les seves idees i que la veritat del consens rau en el fet de ser capaços de viure amicalment i en pau. Dissortadament, aquesta filosofia no és  norma en massa debats polítics. He llegit en una revista local de la comarca del Vallès Oriental, un article amb el títol : DESMONTANDO EL “INDEPENDENTISMO DE BOLSSILLO”. Amics polítics autors de l’article, comenceu força malament. Com indpendentista català, que sóc, em sento greument ofès pel to despectiu d’ “independentismo de bolsillo”. L’independentisme és un dret i a nivell de pensament la Constitucció Espanyola, que el vostre partit en el seu dia no acceptava, m’el respecta i reconeix. Llegit, amb molta cura, m’ha fet la impressió d’una manipulació egoïsta. Tota la vostra argumentació es basa en dades econòmiques. Afirmeu que en deu anys l’estat  ha invertit a Catalunya 45.000.000.000 €. Els fets ho desmenteixen perquè massa estructures no ha estat acabades i altres ni començades. L’estat de les carreteres, de les vies de tren i dels mateixos trens parlen prou clar. Citeu un seguit d’exemples en percentatges que és una manera d’amagar la realitat. Dieu:”los ejemplos serían innumerables, aumento del 24’7 % en inversiones por carreteras, 27,2 % een ferrocarriles, 11% en aeropuertos…” Innombrables en ¿bones? intencions i alguns d’aquets percentatges per complir incompliments passats. Però, resulta que l’estat no regala res, com ho demostra el déficit fiscal de 16.000.000.000 € anuals. No fa massa dies el president d’Extremadura trinava contra la independència de Catalunya perquè el percentatge que rebria de l’estat es veuria reduit precisament en l’equivalent del déficit fiscal català. Amics autors de l’article per què us dol tant que Catalunya esdevingui un estat europeu independent? Em fa pensar que teniu por de veureu’s fora de la Unió Europea de la que us creieu uns grans aliats, perquè no podreu pagar els deutes. El president del govern i del partit es vanta de que Espanya no ha estat rescatada econòmicament i, mira per on, una famosa revista internacional afirma que l’Estat Espanyol va rebre un muntant de 100.000.000.000 €, que es deuen, amb un concepte camuflat, perquè no es diguès. La remuntada, de que tant s’enorgulleix el govern, no ho és. Només cal mirar l’extensió de la pobresa en aquests darrers quatre anys. Podeu no està d’acord amb el meu independentisme, però alló que no és democràtic és la befa i l’insult camuflats. Tots els independentistes coneixem molt bé quins són els nostres deures mentre siguem espanyols i tenim els mateixos drets de tots els ciutadans. Amb una diferència que no s’ens respecten. La poma ha madurat i com va dir el diputat d’ERC en el Debat de la Nació: Ens trobarem a l’ONU i bon vent i barca nova.

El dret a la salut