FIRA DE SANT PONÇ DE CÀNOVES I SAMALÚS

El més de maig de 2015, la Fira de Sant Ponç de Cànoves i Samalús celebra les seves noces d’argent. La Muntanya del Montseny, amb un sol esplèndid, estava majestuosa i posava totes les seves essències a les mans de la petita població catalana, que a la falda de la muntanya ha esdevingut pregonera universal dels valors florals. No és fruit de l’atzar que el poeta Guerau de Liost la bategés com LA MUNTANYA D’AMETISTES. La  celebració dels vint i cinc anys ha començat, com no podia ser d’altra manera, amb una actuació musical molt catalana a càrrec de la Coral de la Garriga, ARIADNA, amb interpretacions del Cant de la Senyera, el Cant del Poble i l’Himne Nacional de Catalunya Els segadors. El pregó ha versat sobre el perquè de la Fira de Sant Ponç a Cànoves i Samalús, destacant la figura dels seus fundadors i en especial de qui durant 23 anys fou el seu president, i dissortadament no ha vist complert el seu desig de celebrar les noces d’argent de la tan seva entitat. El  marc de la fira a l’entorn de l’Ajuntament presentava un magnífic aspecte amb les seves parades de productes de la terra i objectes artesanals que tenen el valor afegit d’aportar les fragàncies naturals a les emocions personals. És obligat constatar la bona sintonia entre ciutadania i institucions, fonamentals per a un  bona convivència, com es fa palès fa vint-i-cinc anys a la petita població de Cànoves. L’ Associació Cívica i Cultural ha demostrat una vegada més la seva capacitat creativa, herència dels seus fundadors, entre els que cal destacar Ramon Fort, quina estàtua presideix el recinte firal. Els dia 9 i 10 de maig de 2015 la Fira de Sant Ponç de Cànoves i Samalús palesa un excel·lent oportunitat per fer-hi una visita i contagiar-se en positiu del lema...fem país. Per què la fira amb la celebració de les seves noces d’argent convida a dues oportunitats: a)celebrar un aniversari amb festa, b)celebrar-ho per la seva aportació a la memòria històrica de fer país. Perquè una visita a Cànoves per la fira de Sant Ponç no serà positiva si no s’és capaç de comprendre el missatge de com es fa un país. Amb la venda del carbonet també es contribueix a la grandesa cívica i cultural de Catalunya. I qui diu carbonet, també es pot referir a fruites confitats, a herbes remeieres, a mel, a vins i caves, a productes alimentaris, a objectes d’embelliment personal i a records infantils. Una fira és això, una gran oportunitat d’aprendre a conviure en pau.

GENOCIDI D’UN POBLE

Els temps avancen però les idees i els costum s’estanquen. En l’estudi de la història ens assabenten que els pobles es destruïen amb les armes, les guerres eren els arguments que definien el poder i la submissió. Però els avenços històrics no ho son prou de fiables, perquè en l’actualitat, amb el suport dissimulat de les armes, el poder imposa la submissió mitjançant lleis prèviament estudiades i presentades amb pell d’ovella com favorables a tothom. Encara no ha arribat l’etapa històrica de la raó amb arguments intel·ligents per bastir un model de societat verdaderament democràtic en el que la persona sigui, amb tots els drets i deures, el centre de la filosofia de la convivència universal. I no és pas que al llarg de la història no s’hi trobin missatges que afirmen la urgència de la centralitat humana. Però resulta que aquest missatges són massa avançats ideològicament per a la política del segle XXI. Per un treball de caire humanista que estic fent, he escollit com a fonts d’informació els  llibres bíblics de l’Antic Testament, El Coran i l’Hinduisme. Tres filosofies d’un tractament humà de centralitat amb les diferències pròpies de cada moviment de caire religiós però amb la humanitat com a beneficiària. I amb la seva lectura descobreixo que en referència a la centralitat del ser humà en la història, els avenços són massa minços, òbviament des de l’òptica política. Que a ple segle XXI existeixin encara dues tendències, les armes i les lleis, per fer desaparèixer un poble és una autèntica aberració històrica i que es manipuli culturalment és la negació de la intel·ligència humana. Els humans gaudeixen de la força física, però també de la intel·ligència per saber com ha d’emprar-se. L’equilibri entre la força i la intel·ligència per organitzar models de convivència és irrenunciable i l’equilibri no és el fruit només d’un o dos pensadors sinó de la voluntat de tota la societat. No respectar les característiques d’un poble és indubtablement un genocidi, perquè la llengua és el signe primer d’identitat. Dissortadament l’estat espanyol hauria d’estar obligat a respondre de la desaparició de moltes llengües d’Amèrica central i del sud i en l’actualitat sembla ser que li fa nosa el català i suposo, per deducció que també el gallec i l’euskera, per citar els més importants de la pell de brau. És veritablement vergonyant la política lingüística de la pell de brau que no sap respectar la riquesa cultural i creativa de les diferents parles del país i només somia amb la grandesa de l’estat donant tot el protagonisme a la parla central, que ha imposat a Sud Amèrica, però amb quina puresa? La Constitució hi té quelcom a dir i no precisament a favor de l’estat. Atacar políticament l’escola a base de lleis dictades unilateralment amb un pensament únic és un suïcidi en el temps i un descrèdit històric si els parlants menystinguts són prou intel·ligents per defensar-se amb les armes de la raó. I Catalunya té savis i gent del poble que són un grans pensadors. Tinc tota l’esperança que la raó vencerà la imposició. Per què una llei per complir-la quan s’ha d’imposar perd la seva credibilitat. Tres cents anys i escaig i milions de catalans que es manifesten són una evidència històrica que cal contemplar, dialogar-hi, entendre i arribar a conclusions racionals de la veritat corresponent.   

AMB EL VOT TAMBÉ DELS IMMIGRANTS ESPANYOLS

El procés català cap a la independència, cada dia que passa, és més determinant i sense marxa enrere. N’escoltarem moltes de proclames de les bondats de l’estat espanyol envers Catalunya, però hi ha una de les seves bondats que és un autèntic bumerang, el NO  al diàleg pel dret a decidir. Però al costat de les campanyes de promeses que mai han complert i haurà l’altra campanya fora de Catalunya contra els catalans. Una constant que té tres segles d’història i el segle XXI no ha eliminat del seu discurs. Malgrat tot, estic convençut que la sorpresa saltarà per part del vot dels immigrants castellans, andalusos i extremenys bàsicament, que tenen un argument al seu favor: volen la felicitat dels seus fills i la panoràmica política i econòmica d’Espanya fa sospitar una tornada als anys quaranta del segle passat. I les persones agraïdes saben ser-ho sempre. És veritat que per les xarxes corren barbaritats contra Catalunya i els catalans, però també contra els immigrants que es posicionen a favor de Catalunya. Tinc un amic andalús de 87 anys que em va prohibir parlar-li en castellà perquè la llengua de Catalunya és el català. I aquest senyor va fer unes declaracions del dret de Catalunya a ser independent i encara hi afegia que feia anys que s’havia d’haver separat d’Espanya. M’ho ha dit més d’una vegada. A aquest senyor, per unes declaracions en un vídeo per Internet li van ploure els pitjors insults que es poden dir a una persona. Per sort i això és mèrit també de la Catalunya solidària molts immigrants són uns grans defensors de la independència i molts d’ells parlen un català perfecte. També hi qui no l’ha après i ni se n’ha preocupat, però fins i tot en els que són només castellanoparlants hi saltarà el vot sorpresa per a la política estatal. Sortosament els que fan més soroll no són majoria, la majoria silenciosa donarà la gran lliçó democràtica del dret a decidir. Les famílies que han rebut la sentència favorable del Tribunal Constitucional són una extraordinària minoria i per altra banda ha servit per convèncer a la majoria a donar la raó a la llengua catalana, malgrat les imposicions darreres del Ministre de Cultura. El 24 de maig els regidors de cultura i ensenyament dels ajuntaments catalans seran independentistes i el 27 de setembre els fonaments de la llibertat seran més sòlids i ferms perquè estic convençut que els vots favorables superaran els tres milions. Amb els immigrants i la cultura Catalunya serà independent.

“CALUMNIA QUE ALGO QUEDA”

Una dita que és tan antiga com la humanitat perquè en un llibre que ens narra la creació del món ja ens explica com un germà matà el seu per enveja. La calumnia en el fons és una manera de voler dissimular l’enveja. I el costum de calumniar segurament que és prehistòric. I la humanitat del segle XXI encara hi té addicció per allò de tothom ho fa. Òbviament tothom el col·lectiu addicte que no és pas petit. El llibre d’Esther de l’Antic Testament ens narra com Aman, el favorit del rei Xerxes, acusà falsament els jueus per destruir-los, com l’esposa del Faraó d’Egipte difamà Josep i fou empresonat, de com els jueus acusaven davant Pilat a Jesús de contrari de Roma, és molt antiga la calumnia i a ple segle XXI encara és norma de comportament. Es prefereix calumniar a dialogar i no és per que sí, la raó és perquè no es tenen arguments i la por de fer el ridícul esdevé llei. Dissortadament aquesta pràctica a la pell de brau no és cap excepció. Per què s’acusa a l’ANC de fomentar Terra Lliure? Jo també hi estic d’acord amb Terra Lliure defensora de la llibertat de Catalunya, però no amb violència, sinó amb el diàleg. Per mala sort hi ha gent que no sap dialogar i no l’accepta i aleshores acusa a l’altre de terrorista. És un contrasentit democràtic que a ple segle XXI existeixi aquesta manera de ser i de fer. Jo també estic d’acord amb la voluntat d’ETA d’assolir la llibertat del poble basc, però no amb les armes, amb el diàleg. El diàleg té un substràtum que resulta perillós, és una tendència a estimar. I estimar és contrari de l’odi i és més fàcil odiar. La cultura de la calumnia que sigui dominant i tan extensa al segle XXI és veritablement preocupant per a les persones de bona voluntat que fonamenten el seu pensar en el dret a la llibertat. El calumniador nega el dret a la llibertat de l’altri, només en té ell. I aquesta doctrina i comportament encara està molt enraigada a l’Estat Espanyol. Quan s’escolten i es llegeixen certes declaracions per part de persones amb responsabilitats importants, polítiques, religioses, econòmiques i culturals, francament fan pensar que en moltes situacions encara estem a la prehistòria. I és trist. I tot perquè la paraula no és norma. Dialogar, sovint, potser difícil i, a vegades, un risc. Jo sé d’un alcalde que a l’hora de començar un diàleg que es presentava tens, el contrari va posar la pistola sobra la taula. I l’alcalde va dialogar. I el problema es va solucionar. A mi em sorprèn molt el comportament polític de la pell de brau: quan es produeix una manifestació reclamant drets, s’hi envia la policia, no un dialogant. Quan es demana diàleg per certs temes polítics es posa la llei sobre la taula. La qüestió és no dialogar. I allò més sorprenent quan un polític de l’elit acusa Catalunya, no passa res. Sorprenent, la norma prehistòrica del “calumnia que algo queda” té pista lliure. Així no es treballa per la pau entre les persones i els pobles. L’odi existent contra Catalunya és una  demostració massa clara de la realitat de la calumnia per destruir el contrari.

UNA CATALUNYA INDEPENDENT ÉS UNA EXIGÈNCIA HISTÒRICA

La història d’Espanya no ha seguit el programa natural de l’evolució, ni tampoc la filosofia de la convivència universal de la humanitat. Quan en l’evolució d’un país s’imposa com a condició la voluntat única de domini sobre els dominats, com és el cas d’Espanya, els resultats, malgrat els esforços de resistència per part del dominat, palesen un greu desequilibri basat en els greuges amb que castiga el dominant. És curiós en el cas d’Espanya, com es pretén demostrar que és un estat modèlic en el procés globalitzador del segle XXI. Catalunya, que ha estat un Principat modèlic, amb els defectes propis de la seva gent com en cada col·lectivitat, ha patit sempre imposicions i no ha gaudit el respecte a la seva legislació, una legislació tan antiga com la més antiga d’Europa i que a partir de Felip V fins avui ha estat i és arraconada, desprestigiada i abolida. I malgrat tot, el sentiment català perdura, sempre ha contribuït al benestar general, benestar del que només s’accepten els diners que serveixen per engruixir les arques de l’estat. El segle XXI que continua la tendència de reconèixer els drets de les diferents nacions,el poble Europa, contempla astorat com l’estat espanyol continua amb la seva ideologia recentralitzadora. A Catalunya les dues tendències s’enfronten i malgrat les darreres enquestes de La Vanguardia, estic convençut que el seny català imposarà la lògica d’un procés que tres cents anys d’història manipulada no ha pogut aniquilar. I aquest procés, a la primera meitat del segle XXI, és més viu que mai i està caminant ferm perquè la fe del poble català creu i està convençut de la legalitat de la seva sobirania, que es fonamenta en la llei natural, documentada per la voluntat de les persones. Catalunya té una història pròpia i és conscient i coneix molt bé que significa la globalitat. Catalunya sap perfectament que per assolir una excel·lent globalització cal una excel·lent identitat de la personalitat dels ens que la configuren. I  Catalunya té dret a ser un ens individualitzat com estat independent dins la Unió Europea. La recuperació d’aquest dret és irrenunciable i indispensable per poder ser, fer i estar amb garanties positives globalitzadores. Una Europa Unida no és pot permetre la realitat d’una nació, que perquè està sotmesa, no li serà possible contribuir amb tot el seu potencial cultural, econòmic, polític i social. Catalunya n’és conscient i per aquesta raó treballa i es manifesta i es prepara per declarar-se democràticament independent. Si per raons extra democràtiques Europa no l’accepta, res impossibilita formar part del grup dels SET, (hepta) amb tots els beneficis i possibles problemes que comporti, problemes que mai seran superiors als de l’Estat Espanyol, que no d’Espanya. L’Europa dels pobles és la tendència històrica de la  democràcia. Lamentablement la Unió Europea no és un model massa clar d’aquesta tendència. Ho palesa el fet que no totes les nacions europees en formin part i que no està regida per un Parlament Europeu i el seu corresponent govern. Actualment és un conglomerat d’estats sota el domini de l’economia mundial. I això no és democràcia. Catalunya vol formar-ne part per fer un pas nou cap a l’assoliment d’un model democràtic europeu dintre la globalitat mundial. És la veu dels pobles que volen viure amb els drets i deures que els hi pertoca per naturalesa i amb el reconeixement de la història.