On no n’hi ha no en raja, Sr. “Mario Conde”

Quan els resultats d’un treball no són els que s’esperava, la solució no es troba en les “rabietes” de torn, i l’emprenyar-se no fa res més que ofuscar la ment impossibilitant al diàleg i a la reflexió. Quan es perd, enutjar-se, insultar, maleir no porta a bon port, sovint el tren descarrila i el vaixell s’enfonsa. Sr. Mario Conde, no s’enfadi perquè a la Plaça de Catalunya el dia de la “Hispanidad” amb prou feines hi havia 5000 persones. A Montjuich hi havia un grup de falangistes que amb els seus odis, crema de banderes i incitant a perseguir i maltractar un periodista, palesaren com és l’Espanya que els catalans no volem. I aquest comportament incívic, antidemocràtic i en el fons criminal no he llegit que l’indignés. Els catalans no volem ser així. Amb aquestes maneres el diàleg és impossible i als catalans ens agrada el diàleg. Sr. Mario Conde s’ha preguntat mai quina part de culpa hi té vostè en aquesta problemàtica que es viu entre Espanya i Catalunya? Jo, sí, i li puc assegurar que el meu independentisme no és enemic d’Espanya, Espanya m’ha demostrat que és enemiga meva, i per això vull el meu país independent. El segle XIV Catalunya ja  existia i Espanya encara no. Es coneixia Castella. Castella ha colonitzat, imposant la seva llengua, una gran part de la Península Ibèrica però Catalunya, malgrat els atacs per destruir-la, encara parla la seva pròpia. Li agradi o no Catalunya, per naturalesa, per història i per cultura té tot el dret a ser independent. Si per alguna raó, Sr. Conde, es pot enutjar, és per la incapacitat de la seva Espanya de crear la cultura de la pluralitat, no la cultura de la unificació que significa destrucció de l’altre. I tinc motius i raons per demostrar-li que el desgavell actual, que la classe dirigent espanyola critica, no la forjat ni el poble espanyol, ni el poble català, l’ha creat la política unilateral del model castellà. I aquest model en temps dels reis, anomenats, Catòlics ja originava problemes també entre els castellans. El vostre enuig, Sr. Mario Conde, no és res més que la continuïtat d’aquesta política incapaç de crear els estats units de la península ibèrica. I això té un preu, que molts castellans tampoc volen pagar perquè se’n senten perjudicats. Si a la Plaça de Catalunya no hi havia més unionistes és per què no n’hi ha més. És la resposta a la majoria silenciosa de que tan es vanta el PP. Vol que li sigui més sincer encara? Cal un aprofundit examen de quina és la qualitat humana de cadascú de nosaltres. Per què si no som persones íntegres, les solucions se les emporta el vent per què no hi ha possibilitat de pensar-les. La història té una filosofia que no sempre és la de la política. Dissortadament la política actual espanyola no afavoreix gaire la cultura i allò que li falta a Espanya és la cultura de base, més ben dit, el respecte a la cultura de base de la gent. La solució dels problemes comença amb la cultura racional, intel·ligent i científica. Sr. Mario Conde, Catalunya té una cultura densa, intel·ligent, científica i universal, que sovint Espanya es fa seus els èxits sense ajudar com cal als responsables de la creativitat. Pot ser la raó per la manca d’unionistes a la Plaça de Catalunya el dia 12 d’octubre de 2015 rau en les mancances polítiques que generen mancances culturals i sense cultura la capacitat de reflexionar és molt minsa. 5000 a la Plaça de Catalunya contra prop de 2000.000 a la Meridiana és una bona base de reflexió pels  enemics de la independència de Catalunya.

La covardia enemiga de la veritat

La llibertat defineix la qualitat del ser humà i la llibertat és la millor aliada de la veritat. Però quan una idea es defensa sota l’empara de la covardia no és un acte de llibertat sinó de llibertinatge. I una de les formes més covardes són les pintades amb intencionalitat insultant. Emprar símbols nacionals, siguin els que siguin, per crear enfrontaments enemics, és una demostració de fanatisme demagog, de manca d’arguments i de por de ser descobert. En relació amb altres mitjans com poden ser twits i correus per les xarxes insultar amagant la pròpia identitat no és només una covardia sinó una indignitat de persona. Pintar la bandera espanyola en el portal d’un regidor d’ERC no és només una provocació sinó una manifestació d’odi i, perdoneu l’expressió, fer servir la bandera de paper higiènic en el sentit més cru de la paraula. I encara aniré més lluny,es convertir en riota la marca Espanya. No insultaré mai la bandera espanyola, no aplaudiré l’himne però els respectaré al seu pas sempre que la seva presència sigui democràtica i cívica. No portar a la solapa de l’americana l’escut d’Espanya i sí, el de Catalunya, no és altra cosa que estar convençut de les diferències en el respecte. És una manifestació de la tendència política a la que s’hi té dret pel sol fet de ser persona. Honestament manifesto que no entenc com es pot defensar una idea insultant la contrària. Serà per incapacitat de diàleg i, tal vegada, per una greu incultura i potser per un odi concentrat. Ni la ignorància, ni l’odi, ni la incultura ajuden a la convivència en pau. És incoherent negar la llibertat de l’altre quan tu per defensar les teves idees dius que ho fas perquè ets lliure. D’aital comportament és dedueix que la persona insultada no és lliure i per tant no té dret a defensar-se. I el que és pitjor se li nega el dret a ser un ésser racional. Els actes covards són d’una irracionalitat desmesurada. I dissortadament en les xarxes i en les parets l’insult covard està a l’ordre del dia i és llastimós que amb l’excusa del dret d’expressió es pugui fer mal. Perjudicar, fer mal va contra l’esperit de la Constitució i massa sovint les institucions en el poder es tapen els ulls per no veure-hi. Dissortadament massa persones, entitats i alguna nació pateixen aquesta descarada persecució. I la pateixen amb el vist i plau d’aquells que haurien de vetllar per la pau i els interessa la guerra perquè afavoreix els seus vots. Per desgràcia estem patint la pitjor base de la corrupció. El poc respecte a la dignitat de totes les persones, una educació migrada i la incapacitat de diàleg. Pintades, crits i piulades insultants són una demostració de la pobresa de la democràcia espanyola i de la migradesa del seu model polític.

Joc brut de la política

El concepte que personalment tinc de la política i la seva funció es fonamenta en la filosofia del respecte a la persona i en la seva dignitat. La bondat d’un model de convivència s’ha de valorar en relació als efectes positius envers les persones perquè l’obligació fonamental de la institució política és el benestar de tota la humanitat. Tinc molt clara la diferència entre institució i polítics responsables de la mateixa. La imatge global de la política del segle XXI, heretada del segle XX, és una imatge massa tacada per la corrupció i els crims. I què fa la política actual, senzillament afegí més morts i més pobresa amb respostes armades. Un joc brut pels dos costats. I per què es produeix? Senzillament, pel culte a la riquesa que té els seus sacerdots en el poder econòmic mundial. És una indignitat que un dels negocis més productius del segle actual sigui la indústria de les armes. Si pels seus fruits els coneixereu, és una pura veritat que la legislació mundial és corrupta. L’opinió massa generalitzada confessa que no hi ha res a fer. Jo penso que hi ha arguments força fonamentats per l’esperança. Si per una part el diner corromp la política, per l’altra, encara que força silenciosa però efectiva, la població afectada per la indignitat, que governa cada dia, fa valer més la seva força i perd la por a manifestar-se. Però aquest moviment necessita un poder que l’animi i aquest poder no vindrà de l’economia que no té cor, si no de la cultura en tots els camps de la vida, política inclosa. Un detall, parem esment en com tracta el PP i el poder econòmic a la CUP. El govern espanyol no té cap escrúpol a l’hora de desacreditar-la i poders fàctics de la comunicació els han titllat de criminals, com ho he llegit en les xarxes i no els menciono per respecte que segurament no es mereixen. La CUP és un partit polític moralment molt més digne que els seus detractors i goso afirmar que amb l’evangeli a la mà, el que més a prop hi està d’entre tots els partits polítics de la pell de brau, fins i tot d’aquells que es declaren cristians. Si la CUP, que només té 10 diputats al Parlament de Catalunya, és víctima de la brutalitat política, significa que el seu programa posa al descobert les bases corruptes de l’actual política hispana i la seva legislació. Veritat, que el PP en el poder, no ha fet més digna la vida dels quaranta milions d’espanyols i per contra ha enriquit més a uns pocs? És la imatge actual de la pell de brau. La riquesa, de que tant es vanta el govern, fa més pobres a la majoria i més rics a la minoria. Necessitem persones com els polítics de la CUP que basen la seva presència en la defensa del benestar general de tots els ciutadans i demanen responsabilitats al poder polític i econòmic. I aquesta responsabilitat no es diferencia de la que demanen els ciutadans amb el seu vot. Si hi ha alguna diferència, li posen els partits polítics que en surten guanyadors. S’apropen unes noves eleccions, ara generals, votem per la dignitat de les persones. És la manera d’esborrar el joc brut del mapa.

Missatges del món

Una teoria científica afirma que l’univers envia missatges relacionats amb el present i el futur de l’ésser humà i que cal saber llegir-los. En el procés actual de la història, en totes les seves vessants es produeixen uns esdeveniments del dia a dia que fan pensar en profunditat que són indicadors de futur. Començant pels processos naturals i seguits per actuacions dels humans es postula un futur radicalment oposat al model de societat herència del segle XX amb un mandat al segle XXI sobre una humanitat més justa i pacífica. Les denúncies dels fets climatològics, l’escàndol de l’empresa automobilista Volkswagen, el naixement de grups socials radicals políticament i cívica, les sancions a alts directius mundials de l’esport per corrupció econòmica,com també les grans corrupteles de personatges de poder polític, religiós i econòmic, la declaració d’homosexualitat d’un prelat de la Congregació per la Doctrina de la Fe i l’elecció en el seu dia del Papa Francesc per dirigir l’Església Catòlica són esdeveniments amb missatge que, n’estic convençut, porten un aire fresc per a la història del segle XXI. El comportament de les autoritats mundials de tot ordre em fa pensar que la seva suposada bona fe davant el desastre mundial, no és res més que una demagògia pura per salvar el seu statu quo. La possibilitat de perdre nivells de benestar canvia conductes que es veuen impotents davant la magnitud del desastre. I és precisament aquesta impotència l’argument de la seva culpabilitat. És innegable que, el dia a dia del nostre segle, com imatge global de la humanitat és la demostració del domini de la indignitat. I contra aquesta indignitat apareixen sortosament sectors de la societat que desafien el poder, que segons les seves lleis és legal, però  l’anàlisi de la llei natural condemna. Sovint les grans esgarrifances socials les produeixen persones que desconcerten, com la declaració d’homosexualitat manifestada pel sacerdot polac, teòleg reconegut per l’Església, Krystof Charamsa. Durant anys ha servit a l’Església, fidel a la seva fe i doctrina, fent un gran esforç  sacrificant el seu ser natural, fins que descobreix que el seu sacrifici li demana declarar la seva realitat personal. I allò que no entenc, que una persona defensora de la fe, obedient a la crida de Déu, sigui separada sense seguir l’exemple de Crist que parlava amb dones de la vida, la Samaritana, i pecadors,  no per condemar sinó redreçar el camí. Amb la seva declaració ha recuperat el sacerdot polac l’alegria de la llibertat. I pensant en el tema, em pregunto si tan dolent i malèfic és ser homosexual perquè no el desvesteixen del caràcter sacerdotal, perquè si exercí de sacerdot sense ser-ho per què l’homosexualitat li barrava el pas, lo lògic fora desposseir-lo. Si el sagrament és vàlid, perquè un homosexual, intel·ligent, coneixedor de la teologia essent una especialitat dels seus estudis, treballador fervorós de la doctrina de la fe i que ha estat fidel no pot continuar exercint només perquè ha declarat la seva sexualitat? El procés em porta a pensar que alguna cosa falla en l’organització de l’església que ordena sacerdots a qui no compleixen les condicions exigides. Durant l’etapa d’estudis, els seus mestres eren pedagògicament i sociològica tan cecs que no s’adonaven de la validesa o no dels aspirants. Estic convençut que la sinceritat i la valentia d’aquest sacerdot provocarà un demà en que la persona se la valorarà pel seu fet natural humà independentment de si és heterosexual o  homosexual. Ha esclatat dintre de l’Església Catòlica un volcà de dimensions incommensurables que només tenen l’evangeli i el dret natural per norma i orientació del fet religiós. Cal no oblidar que teològicament el dret natural és d’origen diví. I sembla ser que mestres de la fe d’avui dia no ho tenen present. Pel contrari no tractarien com ho han fet amb un teòleg que possiblement coneix millor la teologia que els seus acusadors. Teològicament Déu és invisible però ha programat la història. Els homosexuals, homes i dones, també són fills i filles de Déu seguin la doctrina de l’església. Un molt important missatge històric, no ho oblidem. També la política i l’economia han de reflexionar perquè  volcans amb missatges clars esclataran en els seus dominis i hauran de córrer perquè la lava no els enterri. Cal llegir atentament els missatges de la natura i de la història.

L’Esglèsia Católica al segle XXI

És cert que el Papa Francesc suposa una revolució dintre de l’Església Catòlica, revolució que no és una rebel·lió contra l’evangeli. I en el centre d’aquesta revolució hi figura la dignitat de la persona humana. Hi ha dos temes que fins als nostres dies han estat condemnatoris per definir el bon cristià i el bon catòlic: són la mort i el sexe i en el sexe hi podem afegir el dret de la dona al sacerdoci. Els darrers anys, dos fets rellevants, defensats per dos sacerdots, el dret a decidir el dia de la mort per Lluis M. Xirinacs i l’homosexualitat al declarar-se’n un alt teòleg i càrrec Vaticà de la Congregació de la Doctrina de la Fe, el polac Kristóf Charamsa. I corren rumors que el Papa Francesc té “in mente” el sacerdoci de la dona. Una densa temàtica per a la trobada que se celebra aquests dies a Roma amb un protagonisme de la fe i la moral en la família. Les acabades de conèixer declaracions del teòleg polac i una autoritat en la doctrina de la fe han caigut sobre bisbes i cardenals com una llosa escandalosa. I em pregunto són un escàndol o una reafirmació de la dignitat humana, perquè l’homosexualitat és un vici o una aportació de la natura? Com explica la ciència el fet de l’homosexualitat? Si és el resultat d’una determinada actuació de la natura en cada ser humà, com a fet natural, que és, mereix tot el respecte i el primer, teològicament parlant, que són tan fills de Déu amb dret a reconèixer la seva santedat si viuen en justícia i veritat. El sexe i la mort digna voluntària tenen les seves argumentacions humanes, filosòfiques i teològiques difícils de païr per a molta gent però no per difícils deixen de ser veritats i actius d’una alta religiositat començant per un extraordinari humanisme. Encendre una foguera com l’encesa pel prelat Charamsa no significa provocar ceguesa sinó aportar nova llum a realitats humanes que tenen els seus arguments científics i teològics. Lluis M. Xirinacs dedicà molts anys a estudiar el dret a escollir el dia de la seva mort basat en l’evangeli, la doctrina dels Doctors de l’Església i de la Teologia. I la recerca li va donar la raó. El suïcidi pot ser un acte de llibertat i religiosament una ofrena a Déu. Referent a l’home sexualitat, gràcies als estudis científics, mereix un tractament més humà i evangèlics dels gais i de les lesbianes. Per altra banda la història ens parla de la seva existència abans el cristianisme. Referent al sacerdoci de les dones fa molts anys que el defenso per una raó molt simple, Déu no té sexe i tan fill de Déu és un home com una dona. Òbviament que l’argumentació no és fàcil pel concepte que en tenim de Déu i de la interpretació de l’evangeli. La dona té per naturalesa els mateixos drets que l’home en relació a la configurador dels models socials i la religió no deixa de ser un model social amb objectius infinits. Amb tota la problemàtica afegida al Sínode que s’està celebrant a Roma estic convençut que l’Església Catòlica defensora de la veritat, i la veritat és l’objectiu de la ciència, no amagarà el cap sota l’ala i tractarà els problemes en profunditat. La dificultat es fa gran per les limitacions humanes i les manipulacions que en fan certes persones de les veritats. I acuso directament a autoritats polítiques i religioses. Com ha de ser l’Església del segle XXI?