Un debat a TV3 en defensa de la dona

És inversemblant que a ple segle XXI siguin necessaris debats com el dirigit per Xavi Coral i protagonitzat per tres dones polítiques en  defensa de la dignitat femenina. La importància i protagonisme de la dona en la convivència humana i en la configuració del model polític té arrels de milers anys d’història. Dissortadament la supèrbia de l’home divinitzant-se per tenir més poder ha traït la programació de la història dissenyada per la natura. El comportament femení des de milers anys ha estat vital per l’avenç polític. Anem-nos-en a l’antic  Egipte i analitzem la història de Moisés. Donada l’hegemonia que el poble d’Israel agafava el Faraó decretà la mort de tots els nadons dels israelians. La mare de Moisès amagà el seu fill fins que li fou possible. No el matà, l’envià a la sort. Però sabia el que feia. L’abandonà en una cistella al riu, però no a qualsevol indret. Ella coneixia prou bé on es banyava i quan la filla del Faraó. Una vegada l’infantó sobre les aigües del Nil mare i filla controlaven el curs de la cistella. I la intuïció no els traí. La filla del Faraó es feu seu el nadó abandonat. Tot seguit la germana corre cap a la comitiva i ofereix una dida. La princesa accepta l’oferiment i la mare entra a la cort com dida del seu propi fill. Uns anys més tard aquell nadó salvava el poble d’Israel dirigint la fugida d’Egipte cap a la terra promesa. La història d’aquell poble havia recuperat la seva identitat i el seu destí. Sense les tres dones, de diferents sensibilitats, aquell nadó hauria mort ofegat. Sense elles Israel hauria desaparegut del mapa. I n’hi ha més  d’exemples que ho confirmen. El debat de TV3 m’ho va recordar. Aquesta vegada es tractava d’un objectiu traït per la política, el dret de la dona a ser configuradora de la història. I malgrat haver-se-li negat, l’ha exercit i ho continua fent. Però el debat anava més lluny, reconèixer el valor femení en la  configuració de la convivència. Dret que se li nega desacreditant-la i barrant-li el pas. Com reconeixien les tres polítiques han estat les dones que amb el seu valor han obert els ulls de la història i es va reconeixent, encara que no amb la urgència que caldria, la importància i transcendència de la presència femenina en igualtat de dret i oportunitats que els homes. També en aquest tema és la dona que actua de capdavantera. Personalment penso que si mai s’arriba a la igualtat de drets, que ho desitjo i espero, la història trobarà el camí de la pau. Per una raó molt clara i evident: perquè les dones tenen més arrelat el sentiment humà, sentiment magnificat pel fet de ser mares. TV3 amb el debat de referència planta una fita important en la urgència de la pau universal.

Crítica evangèlica de la política actual

Cada dia que passa estic més convençut que la verdadera constitució de la humanitat és l’evangeli de Jesucrist. Parem esment en aquest text: “No judiqueu i no sereu jutjats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu, sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: deixa’m que et tregui la brossa de l’ull, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per treure la brossa de l’ull del teu germà.” (Mateu VII,1-5). Un  text de més de dos mil anys que defineix una realitat d’avui. Només dos fets de la política espanyola actual reflectida en aquestes paraules evangèliques. Comencem per l’economia, que és molt greu la qüestió perquè sí que es veu però no es vol veure. L’Estat Espanyol passa a les autonomies davant Europa la responsabilitat del incompliment econòmic espanyol i qui té el deute davant Europa és l’estat, no les autonomies. Les autonomies són estat i l’últim i màxim responsable és el govern espanyol. El ministeri d’economia jutja a les autonomies quan Europa jutja l’estat. Treure’s la responsabilitat culpant-ne a tercers té un nom: hipòcrita. I amb aquesta circumstància la solució no arriba mai, el desequilibri cada dia és més gran i aleshores s’aplica la llei del més fort, llei que, a vegades, es trenca. I és el risc que patirà l’estat espanyol. Però si l’economia mereix la crítica de l’evangeli, el mateix es pot afirmar de la situació política actual que ha desembocat a unes noves eleccions. Els grans partits només han vist la miopia dels altres sense adonar-se que ells pateixen de cataractes. I el problema és més greu encara si és possible. Tant el PP com el PSOE critiquen la miopia dels partits d’esquerres i independentistes i no volen adonar-se que hi ha companyies que són incompatibles i molt més quan aquestes companyies veten la presència de partits més propers ideològicament. I tot perquè els grans partits només tenen un objectiu, el de governar al preu que sigui, obviant els resultats electorals i obviant la llei a la que tant s’aferren. Com diu la frase evangèlica, guareix primer les teves cataractes i desprès hi veuràs clarament quin ha de ser el camí a seguir. Deixa’t de buscar només defectes i adona’t de la veritat del teu germà i podreu posar-vos d’acord. És vergonyant que la convivència humana del segle XXI pateixi els mateixos defectes i vicis de la de dos mil anys enrere. El mateix evangelista unes ratlles més avall ens aconsella: ”Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin: aquest és el resum de la llei i dels profetes”.

El respecte a les persones

Les diferències d’imatge, d’idees i de passions conviden a un diàleg de convivència, convivència que només és possible amb la realitat de la diferència. Una persona per diferents raons pot resultar-me antipàtica i repugnant però aquesta antipatia i repugnància no m’autoritza a cap mena de manifestació contra ella i molt més quan aquesta va més enllà del respecte a la vida. Quan en una nació formada per diferents models de convivència l’harmonia de convivència no existeix és un indicador prou clar per denunciar que la política i la religió no actuen correctament i atempten contra la naturalesa. En una nació que impunement, com succeeix a la pell de brau, s’insulti greument  a una col·lectivitat que per raons naturals i històriques és diferent, significa que la política que impera, no és política, sinó odi racista. Malauradament a les xarxes socials s’hi llegeixen comentaris contra Catalunya i els catalans que són verdaderes intencions criminals. I en una nació que aquestes afirmacions tenen, com sembla, carta oberta de llibertat, fa pensar que la seva base de govern està manipulada en benefici de la llei del més fort. He llegit comentaris respecte als catalans, que verdaderament són manifestacions clarament criminals que denuncien una mentalitat que m’agradaria definir de malaltissa però que dissortadament és antisocial i indigna de gaudir dels drets democràtics del segle XXI. La llibertat d’expressió és un dret, i aquesta mateixa norma empara el dret a la meva dignitat que una expressió criminal desfigura. És impossible una convivència en pau sense  respecte a les persones. La persona és la condició indispensable per configurar una convivència. Mai una convivència és factible sense la capacitat de diàleg entre persones que pensen diferent i són diferents. La diferència és una condició natural perquè existeixin les col·lectivitats. I una nació que contempla indiferent insults criminals com els que circulen per les xarxes no és una nació civilitzada i els seus responsables polítics incompleixen el deure fonamental del respecte per bastir la convivència. I allò que encara és més indignant rau en el fet que es permetin insults greus amb l’anonimat, que ultra ser criminal, és covard i mancat d’arguments per demostrar la seva dignitat humana. Quan llegeixo algun d’aquest comentaris inhumans, no puc comprendre com un ser humà (humanitat que respecto i defenso) és capaç d’actuacions irracionals per antihumanes. Vulnerar el dret a l’opinió personal totalment oposada a la d’altres és negar la racionalitat  que marca la diferència dels altres éssers animals de l’univers. Un insult, i més quan és criminal, és una demostració directa d’irracionalitat. I totes les persones que es vanten d’escampar expressions contra els drets dels humans, s’autoacusen d’irracionalitat i es col·loquen al mateix nivells dels animals de la selva que són, en els seus comportaments, més naturals i coherents que les persones que només saben odiar als que pensen diferent i són incapaces de dialogar de tu a tu i amb responsabilitat. És possible a la pell de brau que les xarxes non siguin mitjans per insultar sinó instruments per dialogar racionalment independentment de les diferències de pensament? És possible erradicar de les xarxes aquest fenomen tan contrari a la convivència? Hi ha voluntat política per construir relacions humanes diferents i en pau? Què hi diu la Constitució Espanyola i la llei? La lectura constitucional del preàmbul ens confirma que l’insult és contrari als desitjos de la nació espanyola? Per què, doncs, no actua la política i la justícia? Només serveix la Constitució per defensar el govern quan és qui l’ha de fer complir? I mentre el desequilibri social és norma sense un horitzó clar de normalització. Tinc confiança en la veu del poble.

QUÈ HI FA CATALUNYA EN AQUEST ESTAT?

La imatge política de pobresa democràtica el vent l’escampa arreu del món. La incapacitat de formar govern genera un cúmul d’incerteses, d’inseguretats i de possibilitats dictatorials que aboquen el país a un greu desequilibri social de convivència. Per què per a més inri la política, dita democràtica però en la realitat absolutista, ha provocat desigualtats socials i a nivell social enemistats volgudes per raons de vots contra algunes autonomies i Catalunya en particular. Cap govern espanyol de la democràcia ha estat capaç d’entendre Catalunya que és una nació avançada desequilibrant en el marc de l’estat espanyol. Desequilibrant perquè la resta no tenen prou capacitat per seguir elm ritme cultural català, econòmic i social. I aleshores la resposta estatal no és altra que procurar minimitzar la nació catalana. Posar-la a nivell de les altres per fer-les igual, tot el contrari de procurar igualar-les econòmicament, cultural i social. Personalment no entenc que hi fa Catalunya formant part d’aquest estat, quan ella té garantia suficient per ser estat independent. En el marc de les noves eleccions, què ha de fer Catalunya? Tinc molt clar que ha de continuar el camí cap a la independència. Com ha de fer-ho aprofitant, si és pot, el nou marc electoral. Tinc molt clar que si el vot català fos prou potent allò que cal és enviar al parlament espanyol el màxim de diputats i senadors independentistes. La lluita partidista dintre de Catalunya em fa dubtar. I em fa dubtar perquè no entenc el comportament del PSC, d’IC-V, de Barcelona en comú. Tinc certa esperança que CDC, ERC aconsegueixen un considerable nombre de representants a Madrid que deixin petja ferma i segura en les seves intervencions i seria bo que fossin imprescindibles per dominar la balança de la governabilitat. Una bona intel·ligència catalana entre CDC, ERC, PSC,IC-V i Barcelona en comú seria suficient per aplanar el camí i convèncer a Espanya que allò que li convé és una Catalunya Independent i amiga dintre de la Unió Europea. L’enemic pitjor per aquesta intel·ligència rau en la miopia política dels partits espanyolistes, amb el C’s inclòs. És imprescindible un vot català majoritàriament independentista. Només cal obrir els ulls analitzant el present i el passat si volem un futur millor. I que el volem és cert. Però allò que falta és estar segurs de com ho volem. És imprescindible que la imatge dels independentistes sigui neta i convincent i que les persones que s’hi relacionin desitgin ser com ells. És un treball de pedagogia del ser persona catalana íntegra i aquesta integritat portarà a la independència en i amb pau i solidaritat internacional de convivència. Cal potenciar, promocionar la universalitat de la imatge del català. És capaç la política espanyola de entendre-ho?

És previsible el dia 26 de juny?

Maig i juny de 2016, dos mesos de manipulacions soterrades. Viscuts els quatre mesos darrers amb incapacitat de formar govern, què es pot esperar dels actuals polítics de la pell de brau? Personalment no em fan cap por, allò que veritablement me’n fa és la facilitat amb que es pot manipular una gran part de la societat, particularment el jubilats, que amb una raquítica prometença de millora de la pensió es venen al pitjor postor. Si la classe social dels jubilats té consciència del joc polític amb la pilota de la corrupció és possible un bri d’esperança, però només un bri, que podria convertir-se en un arbre si les forces sindicals i les d’esquerra esdevinguessin creïbles. Seria un miracle que els jubilats de la pell de brau s’emmirallessin en les forces independentistes existents a la Península Ibèrica. Els partits estatals han tingut prou cura per desacreditar-les. Però allò que és inversemblant és que la gent estigui desencisada de la política i a l’hora de votar el desencís esdevé inoperant. I el sil·logisme  destructor, el PP ja l’ha disparat. Recordeu el famós NO contra Catalunya. Dons ara resulta que quan els contraris diuen NO al PP actuen antidemocràticament. I ah! I el dret a “veto” al partit popular és un error contraproduent. Penso que dir NO al dret a decidir és un “veto”, o no? Honradament penso que el Sr. Rajoy i la Sra. Saez de Santamaria haurien de llegir més atentament la Constitució, que tant estimen i el seu partit no va votar, perquè no és lícit convertir en tema de justícia allò que només és política. I ara, davant la situació difícil de formar govern allò que abans era NO ara ha de ser SI, estratègia que han manipulat i sembla ser que amb possibilitats d’èxit. Se n’adonarà la ciutadania d’aquesta farsa? Per altra banda el PSOE que alterna amb el PP per la governança no ha estat cap model polític creïble al vendre per un plat de llenties la possibilitat de formar govern a un partit que de socialista no en té res. Només paraules i buides. Si el 26 de juny el PP, PSOE i C’s continuen sent els partits majoritaris podem persignar-nos perquè la desfeta democràtica serà una realitat. A Espanya només li convindria que Euskadi, Galizia, Balears i València fessin causa comuna amb Catalunya amb la gairebé seguretat que s’hi afegiria Andalusia. Les perspectives polítiques, des de la meva talaia, si Espanya no canvia de política, desemboquen en un caos. I els espanyols de veritat no s’ho mereixen i han d’obrir els ulls. Sr. President i Sra. Vice-presidenta, llenceu les tovalloles i deixeu que els ulls descobreixin la veritat. Si teniu por, significa que sou culpables. No oblideu que la veu del poble és primer que la Constitució. Ho diu ella. El poble és sobirà.