Obsessió per governar que la Constitució no beneeix

El resultat de les darreres votacions i la situació social de la pell de brau esdevenen un crit molt seriós d’atenció davant la pretensió de formar govern. És la imatge desdibuixada d’una nació que es pensa històrica amb pretensions de prehistòrica però amb signes febles per manca de maduresa política amb greus mancances socials. Honestament aconsellaria als pretendents a governar l’estat espanyol una atenta lectura i  una profunda meditació del Preàmbul de la Constitució. I en aquesta lectura i reflexió els hi demanaria que no oblidessin l’article 10,2 de la Constitució que diu:  “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpreten de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya.” Per començar els tractats signats reconeixen el dret a decidir dels pobles que segons els govern espanyol sembla ser que la Constitució no reconeix. Una greu relliscada legal i política. Els polítics de l’estat ens diran que Catalunya no és un poble reconegut. La història actuarà de jutge davant la ignorància embolcallada amb pell d’ovella per convèncer amb engany la gent. El temps sempre fa justícia. Però anem al tema. El Sr. Rajoy té molta pressa per guanyar temps, temps que ell n’és responsable i ha fet perdre. Per argumentar amb una base més ferma, des de la meva simplicitat, li aconsellaria una profunda meditació del Preàmbul de la Constitució Espanyola que és la base on se sustenta tot l’engranatge legal. I potser hauria de fer pensaments de tornar enrere perquè aquest Preàmbul és una crítica que demostra la manca de fonaments de la seva política durant els anys del seu mandat. Sé perfectament que per la meva condició de simple ciutadà la meva opinió no porta enlloc. Des de la meva convicció em porta a demanar-li que dimiteixi a presentar-se. I li demano fent un petit repàs al preàmbul que els seus anys de política no li han fet els honors. Comencem.

“La Nació Espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de...”  Reflexionem un xic sobre aquest inici. Es tracta d’un desig. El desig, si no és compleix continua sent-t’ho. Quan el President diu NO, respecta el desig i com que existeix no és anticonstitucional. Parem esment en “el bé de tots els que la integren”, tots els espanyols poden  portar una vida digna? És obvi que no. Però, un pas més endavant:

“Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.” Aquest ordre és just per a tothom? I vos, Sr. Rajoy, en sou el responsable principal. Ni econòmicament, ni socialment la democràcia espanyola pot sentir-se satisfeta. Una de dos, o la Constitució no és la que el poble espanyol necessita o que els responsables de fer-la complir no ho fan i per tant són uns corruptes.

“Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular” Quan la voluntat popular es queixa i protesta, com responeu? No presentant-vos a dialogar, hi envieu la policia. L’expressió de la voluntat popular a l’hora de la veritat esdevé paper mullat. Però, continuem.

“Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Sr. Rajoy, ni Galitzia, ni Euskadi, ni València, ni Mallorca, ni Andalusia, ni Catalunya han rebut la protecció d’aquesta voluntat, però el govern n’està constitucionalment satisfet perquè el desig continua.

“Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”. No només no ho ha fet el govern fins el dia d’avui sinó que el fons de garantia de les pensions ha estat destinat a objectius totalment contraris a la dignitat de vida. Li podríem preguntar al President d’un Club de Futbol d’on van sortir els milions d’una obra que la voluntat popular no volia.

“Establir una societat democràtica avançada” Com es construeix, amb l’enveja de més d’una Comunitat que clama contra Catalunya? S’assoleix empobrint-ne una per enriquir-ne d’altres que amb  més de trenta anys de democràcia els seus polítics governen amb els diners de les que veritablement treballen?

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra”. Pura pell d’ovella. Sr. Rajoy el comportament polític internacional del seu govern només sap posar pals a les rodes de les trobades de Catalunya amb la resta d’Europa i del món, fent un ridícul estrepitós, com darrerament a Suècia on no us han fet cas.

Sr. Rajoy, el President del Govern de l’estat espanyol amb la Constitució a la mà ho és de tots els espanyols pensin el que pensin. Jo sóc independentista, us vaig escriure i la resposta que encarregàreu sense llegir la meva carta, resposta que encara conservo, no tenia res a veure amb els meus plantejaments. Tinc tot el dret d’opinar fins i tot de la independència de Catalunya. Com a català i amic de la llei només puc prendre en l’actualitat dues decisions amb la Constitució com aval: a) continuar treballant per una ràpida independència de Catalunya. I b) d’acord amb la senzilla reflexió del preàmbul de la Constitució demanar a la història que us aparti de la presidència del govern pel bé d’Espanya i dels espanyols, una nació amiga i uns ciutadans amics.  

POLÍTICA PER DOMINAR LA RELIGIÓ

Els greus problemes de la humanitat des d’els seus inicis s’han produït sempre perquè la política no ha acceptat mai ser un igual i s’ha mogut en el camp de la superioritat. La religió s’ ha convertit en un escolanet i esclau de la política. I aquest problema encara és vigent al nostre segle XXI. L’Estat del Vaticà n’és un exemple prou clar i evident. El domini polític de l’Església Catòlica a l’edat mitjana desembocà en una Europa indiferent, protestant i de signes ateus que encara perdura, però malgrat esdevenir un estat molt petit, la política espanyola té molt d’interès per ser-hi protagonista. Perquè sortosament l’Església Catòlica amb l’actual Papa Francesc, malgrat les deficiències, dóna una imatge modèlica fins i tot humana. I davant el món és llaminer ser ambaixador al Vaticà. Els rumors i els moviments que s’endevinen sobre l’ambició del ministre espanyol Jorge Fernàndez Diaz d’esdevenir-ne l’ambaixador personalment em porten a pensar en una manipulació subtil i sibil·lina de la religió per rentar la cara a una política que en té una necessitat urgent.

Ser representant d’un estat davant l’Església Catòlica ho pot ésser fins i tot un ateu sempre que humanament sigui just i verídic. Vantar-se d’una religiositat fruit d’una visió no és massa creïble i genera molts de dubtes si darrere d’aquesta circumstància s’hi poden valorar actuacions teològicament negatives. Però darrera d’aquesta intencionalitat s’hi intueixen pretensions destructores de legítimes voluntats populars. La teologia catòlica no pot ser mai un obstacle al desig d’un poble de ser lliure. I per destruir aquest desig l’ambaixada vaticana per part d’un estat suposadament catòlic és una plataforma llaminera davant la política mundial. El suposat futur ambaixador espanyol al Vaticà pensa que la postura d’una part de l’episcopat espanyol que defensa la sacrosanta unitat d’Espanya com un dogma de fe li serà un recolzament de primera línia també políticament. Una nova contradicció quan l’estat espanyol defensa aferrissament la separació entre religió i política. Però està segura la política del PP que aquesta contradicció en el fet que comenta no és una contradicció sinó una voluntat comuna. I d’això se’n diu manipulació i pot esdevenir tan greu que teològicament es catalogui com a pecat mortal. I en un polític catòlic aquesta circumstància és indefensable. I no és lícit protegir-se sota el secret de confessió i desprès actuar tranquil·lament. Els principis morals religiosos tenen la seva base de validesa en els secrets del pensament. Podria ser el Senyor Fernàndez Diaz un bon ambaixador al Vaticà? Amb una condició que la seva fe fos sincera, creïble i no dominada per la política sinó donant-se la ma amb la religió servir amb justícia i veritat a les persones. I aquesta condició pot complir-la un religiós, un indiferent, un ateu i un agnòstic. Només cal ser íntegrament persona. L’egoisme és l’enemic més perillós de la integritat personal. I la política massa sovint és un egoisme disfressat.

Tindrem unes terceres votacions?

És curiós que en temps de vacances els partits polítics de la pell de brau estiguin abocats a una activitat frenètica. La naturalesa i la història saben el que es fan. És el premi a la seva poca capacitat de llegir els missatges de la ciutadania i a la incapacitat de dialogar com cal entre persones de pensament contrari amb un objectiu comú. Governar. Tenen tots una filosofia lògica del que suposa l’acció de govern? La governança d’un país no ha d’adaptar-se a la idea del partit sinó que el partit ho ha de ver adaptant-se a les exigències d’un país. Un partit no ha de crear mai les necessitats, ha de llegir-les en el llibre dels ciutadans i d’acord amb elles fer política. Honestament no és aquest el camí que intueixo segueixin els partits. D’acord amb els moviments que s’observen, amb les manifestacions fetes i amb la psicologia que intento comprendre de cada partit, penso que la conclusió més raonable demana unes terceres votacions. Que políticament és un desastre? Totalment d’acord, però la lògica és més important que les conveniències. I molt més quan la disbauxa l’han creada els partits. I per solucionar-la només es miren el llombrígol. Una majoria relativa mai és una raó democràtica de poder per ella mateixa. Allò que, si veritablement esdevé, és una exigència de diàleg racional i social just. Governar un país de quaranta milions d’habitants amb set milions de vots favorables de majoria relativa és una incongruència i una demostració del rerefons dictatorial que encara es belluga a l’estat espanyol. No m’agraden gens els moviments que s’observen amb motiu de la  constitució del Congrés i del Senat i la possible elecció del nou govern. S’hi endevinen massa egoismes de poder tant a la dreta com a l’esquerra i una mancança d’acords per culpa d’un sol objectiu: el poder i no com ha de ser la governança que el país necessita. Els moviments polítics de la pell de brau en l’estiu del 2016 són incompatibles amb els moviments socials i identitaris de la nació espanyola, tant si són moviments de caire eminentment social com els polítics demanant llibertat. La política espanyola només es mira el seu melic per la incapacitat  d’adonar-se de les urgències imprescindibles per a una convivència digna en pau. Tal com interpreto els moviments polítics i procuro entendre les manifestacions, que es fan, cada moment estic més convençut que la solució a la que s’arribi serà injusta, desequilibrant i antidemocràtica. Les paraules tenen el seu significat i si ahir deien negre, les mateixes paraules avui no poden dir blanc. El blanc i el negre coexisteixen i quan es fa la llum el blanc és el resultat d’una intel·ligència entre tots els colors de l’arc de Sant Martí. La foscor del temps del debat s’ha transformat en la claror de la intel·ligència assolida entre tots els colors. I aquest no és el camí dels partits polítics immersos en la foscor de formar govern i a la vegada incapaços de fer emergir la claror de la llum que agermana els partits com l’arc de Sant Martí el colors per bellugar-se en el blanc de la convivència en pau. Les diferències són necessàries però és imprescindible la llum que en la intel·ligència hi té la clau per obrir la porta i sortir de la foscor. Penso que unes terceres votacions seran necessàries. El temps ens donarà la raó del sí o del no.

L’atemptat de Niça i altres responsabilitats terroristes

La magnitud d’una tragèdia massa sovint es mesura d’acord amb el col·lectiu afectat. I rarament es reflexiona sobre la qualitat del ser humà. Les diferències identitàries, tan personals com col·lectives, esdevenen cada dia més significatives i operatives al llarg de la història. El criteri i la conducta en relació amb la moralitat, la licitud i la bondat es modela i referma d’acord amb l’educació rebuda i com a conseqüència la consciència de cada persona es concreta i esdevé norma dels seus actes. I aquesta circumstància és fonamental l’hora de prendre decisions. En la societat actual no suposa cap dificultat amagar sota una imatge de bona persona social la justificació de fets inhumans, incívics, antisocials i contra natura. El pensament i la passió del ser humà no es dissimula per un posicionament social, dit de qualitat. És molt fàcil acusar i perseguir a persones perdulàries i d’aspecte repugnant. Massa sovint es fa difícil acusar i perseguir a persones socialment molt ben vestides i afavorides per la riquesa. I en aquesta dualitat oblidem el mòbil. Un perdulari pot robar per necessitat de subsistència però el d’elit roba, amb una suposada justificació legal, per ser més ric sense importar-li si amb la  seva conducta perjudica a tercers. El model social del segle XXI presenta una imatge que políticament es beneïda però socialment és injusta. És veritat que és el fruit de milions d’anys de la presència humana, però cal tenir recorda que la humanitat ha millorat però, perquè malgrat els avenços la justícia social no és un valor igual per a tothom? Penso humilment per la manipulació que es fa de la dignitat de les persones. Políticament i econòmica la dignitat la donen els alts càrrecs i les fortunes més que no pas el civisme, la solidaritat, la veritat i l’ètica. No tinc cap dubte que els atemptats criminals del segle XXI, com el de Niça, són conseqüència d’un massa arrelat egoisme d’una part de la humanitat que parla orgullosament d’ordre social però que la seva filosofia només provoca desordre. Políticament dóna la impressió que els fets criminals preocupen i la seva eradicació és objectiu primari. Però no ho és valorar la qualitat real de les persones. M’agradaria equivocar-me però crec que els responsables del desequilibri social agreujat per atemptats criminals pertanyen a les altes esferes socials del poder polític, econòmic i també religiós. La solució no està en les armes, que només defensen el poder, recordem la guerra declarada basada en l’existència d’armes d’extinció massiva i que no han existit mai. És un dels molts exemples existents. És significatiu que als pocs dies de l’atemptat criminal de Niça es produeixi el cop d’estat a Turquia. Un i altre fet són una manifestació de poder i un menyspreu preocupant a la persona perquè hi ha persones que per la cobdícia d’uns pocs són la seva moneda de canvi sacrificant-les per assolir aquests pocs el poder polític, econòmic i religiós. La justícia social i la pau només esdevindrà una realitat quan totes les persones gaudeixin plenament de la dignitat humana, cívica i social que per naturalesa els hi pertoca. Dissortadament l’horitzó per a l’esperança encara no ha donat signes d’una futura presència. Només una cultura equilibrada intel·ligentment i passional és garantia d’un futur just, verídic i en pau. I per assolir-ho cal tenir present que la política, l’economia i la religió són servidors, no amos, d’aquest futur.

Cap a on camina Espanya?

Els moviments de Mariano Rajoy amb la intenció de formar govern abans de rebre l’encàrrec per part del Rei, són uns moviments d’una Espanya que no troba el seu espai en la convivència universal. L’amenaça pendent de la Unió Europeu per l’incompliment del dèficit, el garbuix polític sortit de les urnes del 26 J., i la pretensió de tenir la solució, dibuixen un camí incert confirmat per les trobades amb alguns dels partits sortits de les urnes i suposadament dialogals amb el PP quan el PP no ho és amb tots, com és el seu deure  si es vol presentar com l’aspirant al govern amb més drets democràtics. Penso que per començar la democràcia ja en surt maltractada. El Sr. Rajoy té previst parlar amb tots menys un. I aquest argument se li pot girar d’esquena. Resulta que una minoria tan minoria que només té un diputat és imprescindible per formar govern i cal parlar-ne. És aquesta una lectura molt esbiaixada de la voluntat popular. Si parlar amb Coalició Canària és útil per indispensable, parlar amb l’esquerra abertzale és un deure democràtic perquè dels contraris també se’n dedueixen doctrines d’estat i ha estat escollits democràticament pel poble que és sobirà. No parlar-hi és desobeir per no dir un menyspreu. No combrego amb el dret de les majories perquè la democràcia són tots i si el poble sobirà ha dispersat el vot, aquesta dispersió cal tenir-la en compte, com també l’abstenció, i  fer-ho com es practica en la democràcia espanyola és un  insult a la humanitat. Formar govern en precari no té altre sentit que l’afany de poder que no porta a altre indret com la corrupció imperant en la pell de brau. No escoltar les minories és condemnar a una part molt considerable de la nació espanyola, si és que se li pot donar aquest nom. Mariano Rajoy vol el poder pel poder i els seus passos no permeten intuir que la política espanyola tindrà per objectiu el benestar general de tots els espanyols. Tot el contrari. Una Espanya que desemboca a una convivència discriminada pel poder polític i econòmic d’uns pocs i per l’augment de la pobresa de la majoria. I en aquesta circumstància s’hi afegeix i és molt greu el vist i plau d’una gran part de l’episcopat espanyol. I quan   s’aixequen veus amb solucions són desateses perquè la seva aportació a base d’una independència suposa anivellar la riquesa perquè arribi a tothom i a la vegada obligar a la política a complir com a política i no fer nous rics a base del poder, com succeeix a Espanya i no cal citar noms perquè els partits grans estan tots ells tacats i esquitxats. Quin govern es formarà i cap a on caminarà? Un desil·lusionant i un camí impracticable per la majoria. Arribarà algun dia en que la veu del poble esdevingui verdaderament sobirana?