POLÍTICA PER DOMINAR LA RELIGIÓ

Els greus problemes de la humanitat des d’els seus inicis s’han produït sempre perquè la política no ha acceptat mai ser un igual i s’ha mogut en el camp de la superioritat. La religió s’ ha convertit en un escolanet i esclau de la política. I aquest problema encara és vigent al nostre segle XXI. L’Estat del Vaticà n’és un exemple prou clar i evident. El domini polític de l’Església Catòlica a l’edat mitjana desembocà en una Europa indiferent, protestant i de signes ateus que encara perdura, però malgrat esdevenir un estat molt petit, la política espanyola té molt d’interès per ser-hi protagonista. Perquè sortosament l’Església Catòlica amb l’actual Papa Francesc, malgrat les deficiències, dóna una imatge modèlica fins i tot humana. I davant el món és llaminer ser ambaixador al Vaticà. Els rumors i els moviments que s’endevinen sobre l’ambició del ministre espanyol Jorge Fernàndez Diaz d’esdevenir-ne l’ambaixador personalment em porten a pensar en una manipulació subtil i sibil·lina de la religió per rentar la cara a una política que en té una necessitat urgent.

Ser representant d’un estat davant l’Església Catòlica ho pot ésser fins i tot un ateu sempre que humanament sigui just i verídic. Vantar-se d’una religiositat fruit d’una visió no és massa creïble i genera molts de dubtes si darrere d’aquesta circumstància s’hi poden valorar actuacions teològicament negatives. Però darrera d’aquesta intencionalitat s’hi intueixen pretensions destructores de legítimes voluntats populars. La teologia catòlica no pot ser mai un obstacle al desig d’un poble de ser lliure. I per destruir aquest desig l’ambaixada vaticana per part d’un estat suposadament catòlic és una plataforma llaminera davant la política mundial. El suposat futur ambaixador espanyol al Vaticà pensa que la postura d’una part de l’episcopat espanyol que defensa la sacrosanta unitat d’Espanya com un dogma de fe li serà un recolzament de primera línia també políticament. Una nova contradicció quan l’estat espanyol defensa aferrissament la separació entre religió i política. Però està segura la política del PP que aquesta contradicció en el fet que comenta no és una contradicció sinó una voluntat comuna. I d’això se’n diu manipulació i pot esdevenir tan greu que teològicament es catalogui com a pecat mortal. I en un polític catòlic aquesta circumstància és indefensable. I no és lícit protegir-se sota el secret de confessió i desprès actuar tranquil·lament. Els principis morals religiosos tenen la seva base de validesa en els secrets del pensament. Podria ser el Senyor Fernàndez Diaz un bon ambaixador al Vaticà? Amb una condició que la seva fe fos sincera, creïble i no dominada per la política sinó donant-se la ma amb la religió servir amb justícia i veritat a les persones. I aquesta condició pot complir-la un religiós, un indiferent, un ateu i un agnòstic. Només cal ser íntegrament persona. L’egoisme és l’enemic més perillós de la integritat personal. I la política massa sovint és un egoisme disfressat.