Cap a on camina Espanya?

Els moviments de Mariano Rajoy amb la intenció de formar govern abans de rebre l’encàrrec per part del Rei, són uns moviments d’una Espanya que no troba el seu espai en la convivència universal. L’amenaça pendent de la Unió Europeu per l’incompliment del dèficit, el garbuix polític sortit de les urnes del 26 J., i la pretensió de tenir la solució, dibuixen un camí incert confirmat per les trobades amb alguns dels partits sortits de les urnes i suposadament dialogals amb el PP quan el PP no ho és amb tots, com és el seu deure  si es vol presentar com l’aspirant al govern amb més drets democràtics. Penso que per començar la democràcia ja en surt maltractada. El Sr. Rajoy té previst parlar amb tots menys un. I aquest argument se li pot girar d’esquena. Resulta que una minoria tan minoria que només té un diputat és imprescindible per formar govern i cal parlar-ne. És aquesta una lectura molt esbiaixada de la voluntat popular. Si parlar amb Coalició Canària és útil per indispensable, parlar amb l’esquerra abertzale és un deure democràtic perquè dels contraris també se’n dedueixen doctrines d’estat i ha estat escollits democràticament pel poble que és sobirà. No parlar-hi és desobeir per no dir un menyspreu. No combrego amb el dret de les majories perquè la democràcia són tots i si el poble sobirà ha dispersat el vot, aquesta dispersió cal tenir-la en compte, com també l’abstenció, i  fer-ho com es practica en la democràcia espanyola és un  insult a la humanitat. Formar govern en precari no té altre sentit que l’afany de poder que no porta a altre indret com la corrupció imperant en la pell de brau. No escoltar les minories és condemnar a una part molt considerable de la nació espanyola, si és que se li pot donar aquest nom. Mariano Rajoy vol el poder pel poder i els seus passos no permeten intuir que la política espanyola tindrà per objectiu el benestar general de tots els espanyols. Tot el contrari. Una Espanya que desemboca a una convivència discriminada pel poder polític i econòmic d’uns pocs i per l’augment de la pobresa de la majoria. I en aquesta circumstància s’hi afegeix i és molt greu el vist i plau d’una gran part de l’episcopat espanyol. I quan   s’aixequen veus amb solucions són desateses perquè la seva aportació a base d’una independència suposa anivellar la riquesa perquè arribi a tothom i a la vegada obligar a la política a complir com a política i no fer nous rics a base del poder, com succeeix a Espanya i no cal citar noms perquè els partits grans estan tots ells tacats i esquitxats. Quin govern es formarà i cap a on caminarà? Un desil·lusionant i un camí impracticable per la majoria. Arribarà algun dia en que la veu del poble esdevingui verdaderament sobirana?