Sisè desig de la Nació Espanyola

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació entre tots els pobles de la Terra”

Davant la realitat, aquestes paraules de la Constitució sonen a música celestial. No n’hi ha prou que siguin base filosòfica del text, han d’esdevenir realitat en la pràctica. D’acord amb l’experiència de la política espanyola de la democràcia, l’afirmació del text, que comento, no inclou els pobles d’Espanya, com si no fossin pobles de la Terra. Catalunya, Galizia, Illes Balears essent Espanya no deixen de ser pobles de la terra i mereixen el compliment, que no es palpa, de la filosofia del text base de la Constitució. La doctrina constitucional demana unes relacions humanes, necessàries per a les polítiques, que no es duen a terme. Només cal repassar els documents oficials  dels arxius de l’estat per adonar-se que aquest desig no ha estat complert si no que se n’ha fet befa. I no anem gaire lluny. La política de l’exministre Fernàndez Diaz referent a Catalunya, una política que democràticament mereix el rebuix i que l’estat ha estat incapaç ni de demanar perdó. Una de tantes proves de les mentides ensucrades de que l’estat estima Catalunya. Una altra i prou evident per qui vol veure, el tractament de la vaga de l’aeroport de Barcelona que comença per incomplir el desig constitucional quan no es traspassa la gestió de l`areoport a la Generalitat de Catalunya. Aquest comportament polític significa col·laborar en l’enformtiment d’unes relacions pacífiques? La conducta de l’estat envers Catalunya és la contradicció del desig constitucional i una mancança de voluntat de   complir-la. Quan un fill o filla que s’estima, quan vol marxar de casa perquè no s’hi troba bé, la respossta no és fer-li encara més difícil la convivència, que no és altre el comportament de l’estat amb Catalunya. Però el problema és molt més greu quan aquest poble, Catalunya, ha aportat a l’estat, diners, activitats,  organitzacions i personalitats amb el reconeixdement internacional en el camp de la ciència, la literatura, la sanitat, l’art, l’esport amb una relació de noms, que en altres països hi han aportat qualitat de vida en els nivells de la seva professió. I aquest poble, Catalunya, no ha rebut mai l’agraïment com cal de l’estat espanyol. Aquesta és la manera de complir la constitució. Srs. del Govern de l’estat, cada dia que passa, autoritats internacionals, com premis Nòbel, recolzen els drets polítics de Catalunya amb les conseqüents recomenacions que s’autoritzi el referèndum. És tan lamentable el comportament de la política espanyola, que s’ha fet la vida impossible a escriptors espanyols que recolzen el dret dels catalans. No cal citar noms per què la resposta de la política central seria fer-els-hi més mal. Estic convençut, sense ser profeta, que aïllar Catalunya, en el seu moment històric, esdevindrà el reconeixement de la seva independència. 

Un ciutadà sobirà al Tribunal Constitucional

Un ciutadà no avesat en lleis i que la Constitució reconeix com sobirà, conscient del dret a viure la seva veritat, camina per la vida desil·lusionat de la política i de les lleis de la nació que el DNI diu que és la seva i el cor li diu que és d’una altra no reconeguda i sotmesa. Aquest ciutadà ha consultat l’articulat dedicat al Tribunal Constitucional en la Constitució espanyola i no l’ha convençut. La lectura del text i l’exercici de la pràctica constitucional han creat un sentiment d’inestabilitat política que demana amb urgència l’assoliment personal del dret a la pròpia llibertat natural que la situació política i judicial en la que viu no li respecten. Primerament no enten com es determina la Constitució del Tribunal i alló que menys li plau és que no es necessiti el vot popular per la importància que té en la convivència, convivència que dissortadament les actuacions del Tribunal no afavoreixen massa. Ben mirat la constitució del tribunal sempre tindrà majoria dels partits en el poder. Dels dotze membres que el configuren vuit són proposats pel Congrès i el Senat amb majoria en la legislatura actual del PP i amb els dos que proposa el govern assoleix la majoria absoluta. Amb aquesta circumstància el ciutadà no avesat a les lleis no li proporciona cap credibilitat la composició del Tribunal i menys encara, com demostren els fets, que actua al dictat del poder de l’estat. De la lectura de la Constitució analitzada amb la pràctica no entèn perquè de detector d’inconstitucionalitats ha de passar a redactar el nou article, si no té poder legislatiu. És el conflicte que la lectura de la Constituciá ha causat al ciutadà en relació amb l’estatut de Catalunya modificat sense complir l’article que diu clarament que qui l’ha d’aprobar de nou és el col·lectiu que ja ho feu primer. Un indici de possible prevaricació. Un altre punt que no s’hi expressa és el dret dels ciutadans, que són sobirans, a presentar recursos d’inconstitucionalitat contra normatives, lleis i actuacions del govern. On rau la sobirania? Hi ha un recurs d’empara per violació dels drets i de les llibertats continguts en l’article 52,2 d’aquesta constitució en el casos i formes que la llei estableix. Si el ciutadà és sobirà no es pot considerar mai que la llei li és superior, tot el contrari és la defensora de la seva dignitat a través dels seus drets. Possiblement es digui que aquest concepte complica l’exercici de la governança, però què és millor  aquesta dificultat o que es faciliti la conculcació de drets com dissortadament succeix?. Les lleis són per afavorir una convivència en pau, no per dificultar-la com dissortadament es pot comprovar a tots nivells, nacional, internaciona i mundial. El ciutadà que no és home de lleis però defensa la justícia pensa que alló que hauria de fer el Tribunal Constitucional és valorar la bondat de la Constitució en relació amb la veritat política de l’estat i quan es presenta un recurs, quina incidència es planteja entre la constitució i la ciutadania i davant el problema qui té més drets, la llei o el ciutadà. Pensa el ciutadà que aquesta tasca no li agradaria gaire al govern espanyol del PP. Constitució, sí, però al servei dels ciutadans, no del poder. No pregunteu qui és el ciutadà? Ho heu endevinat.

Cinquè desig de la Nació Espanyola

“Establir una societat democràtica avançada”. Una ullada al diccionari i compovar el nombre de sinònims del verb em porta a deduir la necessitat de pensar, reflexioinar i dialogar que exigeix el verb abans de portar a terme l’acció que es dedueix de la seva etimologia. Les accions del verb establir han de ser pensades per arribar conclusions abans de portar-les a terme, abans de prendre la decissió de realitzar-la. Demana la posada a punt d’una verdadera acció filsoòfica. D’acord amb aquest verb la Constitució que es desitja dur a terme ha de gaudir d’una base ideològica fonamental d’acord amb el significat de les paraules. Quan un societat és  democràtica? Ho ha de determinar la mateixa societat i una vegada decidida s’ha de dotar de les lleis adequades que la defineixin, la defensin i la classifiquin. Una societat democràtica és per ella mateixa avançada si és veritablement democràtica. La primera condició rau en el respecte a les persones d’acord amb la seva identitat i característiques. Una societat democràtica no pot fonamentar-se en lles deterministes absolutes. Ha de gaudir d’aquella flexibilitat que li permeti a cada persona realizar-se d’acord amb ella mateixa. Una  democràcia no exigirà mai per ser-ho i en cada conflicte que sorgeixi tindrà la solució adient que comença en el diàleg. Una democràcia espanyola no  será democrática i menys avançada si s’obliga a un andalús igualar-se a un galleg, o a un català a un castellà. És veritat que un català i un galleg són iguals per naturalesa, però aquesta naturalesa comporta uns accidents que els fa diferents i en el respecte a aquestes diferències és on es comprova la qualitat del model polític, en el cas que ens ocupa, la democràcia. Per aquesta raó, per exemple, l’educació escolar ha de palesar la realitat de cada identitat formant les individualitats en el desenvolupament de les seves facultats que estan dotades d’una gran  facilitat d’adaptació a les circumstàncies. La llei alló, que ha de fer, és potenciar aquestes capacitats d’acord amb les circumstàncies que les envolten. I  dissortadament la política espanyola no ho respecta, al contrari ho menystè amb el greuge que aquest menysteniment el converteix en constitucional. Una greu manipulació de la llei fonamental que vol convertir Espanya en una democràcia avançada quan dissortadament de democràcia, sovint, nomès en té el nom. Què vol dir una democràcia avançada? Senzillament el barem qualificador és la qualitat de vida de tots els ciutadans de la mateixa nació. En gaudeixen d’aquesta igualtat tots els espanyols? Obertament no, i la  demostració ens la donen els nivells de vida de la gent. El nivell de la dignitat hauria de ser el mateix amb el ben entès que la dignitat no la donen els diners, són un intrument, però n’hi ha de més significatius i necessaris. Ni els diners, ni els càrrecs són factors de dignitat, només les persones ho són o no. I en aquest dilema s’hi trova l’explicació de la qualitat democràtica existent en cada moment. La democràcia espanyola en la imatge ciutadana és una democràcia feble i d’avançada, gens. Ho serà el dia que la política no necessiti la llei i la policia per fer complir a contra cor alló que s’hauria de complir per convicció. La poca credibilitat dels ciutadans envers la política i la justícia palesa clarament com n’és de pobre el model democràtic espanyol. I ho és per què els primers obligats a complir la llei són els polítics i quan les bases es declaren en vaga la solució no està en la imposició i acusació dels treballadors sinò en la reflexió de si els responsables del desgavell són els governants que haurien de els millors complidors de les lleis. Dissortadament l’experiència dels nostres dies palesa mancances greus per part de les autoritats. Que existeixi aquest ambient és francament alarmant per què qui mana no vol ser mai el responsable, la culpa és sempre dels altres. Que desprès de quaranta anys la  democràcia espanyola avançada sigui un desig és molt significactiu i una acusació a la política per què no compleix.

Ni amb escombres, ni amb armes se solucionen els proiblemes.

Amics i amigues de la CUP he manifestat moltes vegades la meva simpatía per vosaltres i respectant els vostres drets permeteu-me us manifesti la meva opinió. És veritat que a casa nostra les escombres hi tenen molta feina. Cal escombrar les errades, les idees contràries als drets naturals, però no es poden escombrar les persones, amb les persones s’hi ha de parlar. Sóc conscient que a Espanya s’ha creat un ambient molt enrerarit i marginador. Aquest ambient cal escombrar-lo. Estic al vostre costat defensant les idees socials amb accions intel·ligents i arguments racionals que no atemptin contra la dignitat de ningú. Amics i amigues de la CUP, ningú té dret a  insultar-vos per la vostres idees però sí es pot opinar el contrari davant el cartell propagandístic del dia 1 d’octubre i molt menys d’aquells que defensen les mateixes idees en relació a Catalunya. Ja sé que amb el govern de l’estat i amb els partits estatals és inútil. Però siguem respectuosos amb les persones i ferms i durs amb les idees. Vosaltres i jo amb vosaltres defensem la independència de Catalunya per què és la única manera de solucionar els problemes socials de casa nostra. Ferms en l’argumentació i respectuosos amb l’enemic. No hi ha cap violència  que porti la pau al món, ni la física, ni la psíquica. Sou un grup amb una filosofia anticapitalista molt clara, però aquesta filosofia marca un model económic favorable a la majoria de persones perquè totes tenen dret als bens de la natura. La vostra força dialéctica es prou contundent i intel·ligentment raonada per què arribi a tothom per crear un clima de benestar social. L’objectiu és immillorable i el seu horitzó només s’hi arribarà amb la força de la gent. Lluitem per aconseguir aquesta força, que no és cap utopia. Hi ha una base social que hi està a favor i vosaltres hi heu de  formar part. La CUP ha manifestat les seves simpaties envers Lluis M. Xirinacs, amic meu i company de religó abans i desprès de secularitzar-nos. Ell i jo basem la nostra filosofia social en l’evangeli que és la crítica més dura que mai ningú ha fet contra la manipulació de la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit, són aquells que no estan casats amb els bens materials i els hi donen aquell us que els humans necessiten vetllant per la dignitat de les persones. Em direu que Jesús feia fora del temple als venedors amb violència. Dissortadament com en aquell temps els amos del diner només entenen el poder violent, però avui per apoderar-se del diner i fer fora del temple mundial a la gent que vol viure dignament. D’acord, fem servir les escombres, però per escombrar idees, opinions, situacions contràries al benestar de les persones, per impedir que amb la força de les armes la riquesa faci fora dels drets naturals a les persones que volen viure en dignitat i justicia. És veritat, que els contraris se serveixen de les armes, un exemple l’anunciada solució del problema de l’aeroport del Prat amb la presència de la guardia civil. Cap solució de violència física, però totes amb la violència de la raó, que és la força dels arguments.  Estic convençut que ho podeu fer, ho sabeu fer i esteu preparats. Les armes de la cultura sempre triomfen. Per què estic convençut de la veritat de la vostra política he escrit aquests ratlles. Amb vosaltres i amb els demòcrates de veritat.

Sr. Albiol, la dignitat li demana que calli

Hi ha una dita llatina, “ex abundantia cordis, os loquitur”, que traduit, vol dir que  les persones parlen d’alló que elles senten, porten dintre seu. Seguint aquest consell dels avançats culturals d’Europa, les vostres paraules ens indiquen que porteu el cor molt ple de deixalles, per no dir rencors. Es pot no està d’acord, es pot ser contrari, però tot aixó no impedeix ser respectuós. Però sembla ser que a vos no us ho permet. Estic convençut que el partit en el que militeu us agrairà més prudència a l’hora de parlar. La política és diàleg, el diàleg es produeix per diferències i només arriben a un consens positiu els respectuosos. Podeu no voler la independència, però respecteu als qui la volen. Moltes de les vostres paraules són insultants i opino que força gent com jo estan preparats per denunciar-vos per incompliment constitucional. Amb la cconstitució a la mà, un independentista és possiblement més sobirà que vos, per què un independentista convençut és correcte. La correcció és una qualitat humana que enalteix la persona. Amb la Constitució a la mà, alló que primer heu de fer és complir-la i no la compliu cada vegada que em sento maltractat per les vostres paraules. El vostre insult no em priva de la meva sobirania. Ser sobirà significa ser respectuós amb la llei, que està al servei dels ciutadans, també dels independentistes. Sr. Albiol un article de la Constitució autoritza al govern a permetre un referéndum quan un col·lectiu ho demana. També si demana la independència. No estar-hi d’acord no impedeix ser demòcrata i un demòcrata alló primer que fa és parlar-ne, seure a la taula per arribar a un acord, que pot ser un sí o un no a la celbració i a partir d’aquí és  demostra la qualitat política d‘un i de l’altre. Guanyar o perdre no significa més qualitat, significa una intel·ligència superior a l’hora de les demostracións i tampoc el trencament provoca odis com ho fan massa afirmacions vostres. No saber dialogar, no quadra amb un bon polític demòcrata i negar-s’hi encara menys i molt menys quan es pronuncien els mots que vos dirigiu als independentistes. La filosofia de la història és una ciència molt poc conreada per la política i la humanitat té i ha tingut molt bons pensadors, en el món capitalista i en el comunista. Però els polítics que manipulen les lleis al seu favor no entenen, ni volen entendre les ensenyances que se’n dedueixen. Les consequències de les manipulacions són sempre incíviques, antisocials i una indignitat que pateix sempre la classe social més feble. Sr. Albiol només comparant el que vos guanyeu cada més n’hi ha prou per afirmar que la injustícia social empobreix a la majoria dels ciutadans. El principi de les solucions està en el diàleg, un diàleg correcte, intel·ligent, raonable i respectuós. Només es necessita voluntat.

La gran política ensenya la seva hipocresia

Per definició la política és aquella activitat humana que té per objectiu el benestar i la dignitat dels pobles. I aquest fonament  s’ha tergiversat essent-ne els principals culpables les grans potències que s’han venut als diners. Un exemple prou clar és la persecució que Europa porta a la pràctica contra els vaixells de les ONG que en el Mediterrà es dediquen a salvar vides i ho fa a l’estil més faixista, amagat rere un model democràtic. Pura hipocresia. La vida és el primer dret de tota persona sigui santa o criminal. I aquest manement compleixen les ONG. Una vegada salvada la vida, la política ha de jutjar les persones salvades d’acord amb la credibilitat dels seus actes. Amenaçar amb les armes a un vaixell salvador de vides és un crim contra la humanitat. Però dissortadament la gran política, inclosa l’europea, afirma amb les seves accions que la humanitat és ella i els nàufrags no hi tenen cap dret. Trista realitat. La gran política divideix la humanitat, com ja ho feien els règims egipcis, grecs i romans, en lliures i esclaus. Els lliures són els posseïdors de les grans riqueses i els esclaus la resta de la humanitat. La gran política es mou amb una filosofia que tot s’hi val per fer diners i si ha de morir qui ho impediex, la llei empara. És la pura realitat. I pensar que molts nàufrags són descendents d’aquells pobles a qui el gran capital europeu s’apoderà dels seus bens naturals deixant els nadius en la misèria i afavorint els governants que els importava un rave la gent i s’agermanaven amb els explotadors. Europa i les grans potències mundials haurien de fer un gran exàmen de consciència sobre com han influit en la construcció corrupta de la societat del segle XXI. És urgent reconèixer els drets de les persones, essent el primer i principal el de la vida. Provocar la mort a qui busca la seva dignitat acondueix a la  formació d’una societat en la que l’odi, en les diferents formes, és la base. Una part de la societat mata per ser més rica i una altra part, plena d’odi pel mal rebut, mata per venjar-se i recuperar la seva dignitat. Quan la mort és la base de les polítiques, el resultat és el que es viu al segle XXI, guerres i més guerres, odis sobre odis i la ccorrpució al poder. La meva formació religiosa em porta, cada vegada més a pensar, que fou un error perseguir la filsofia del comunisme d’Engels i March. Recordarè tota la vida unes paraules d’un sacerdot escolapi que en la classe d’humanitats ens va dir, que el món li hauria d’estar molt agraït al comunisme. Dissortadament el capital també va prostituir la filosoifia comunista i els resultats són els que són. Una vergonya. Una política mundial incapaç de convèncer el poder del diner i vol posar en ordre la societat empressonant i condemant a mort als presumptes delinqüents, que per a la  seva justícia no són persones, sinò només culpables. Qui és més culpable, aquell que amb el seu poder crea pobresa o aquell que per sobreviure roba? Dissortadament els grans pensadors de la història han existit, però no se’ls hi ha fet cas. Plató, Aristòtil, Sòcrates, Sant Albert el Gran, Ramon Llull, Descartes, Nietszche, Engels, March, Gandhi i un de molt important Jesucrist. Però la política passa olímpicament de tots i governa sense una base filosófica de sentit humà. Sortosament en l’actualitat també hi ha gran pensadors que fan avançar els diferents factors socials, però quin cas els hi fan els polítics? Cap. I en referència a Espanya és una vergonya, han d’anar-se’n fora on demostren al món la seva qualitat humana, científica i filosófica. I aleshores les lleis per governar el país tenen una filosofia política de manteniment del poder. Amb aquest comportament polític d’ignorar els pensadors  es justifica perseguir una nao que es dedica a salvar vides. On és el veritable progrès? En la tecnología? Però no ho és tot. Queda molt lluny la verdadera llibertat.

Sr.Rajoy, ha pensat que pot passar a la història com prevaricador del procès?

La història és essencialment contrària a l’immobilisme i gens conservadora. La història mirada des d’el conservadorisme i des d’el progressisme demana a la intel·ligència humana un consens enriquidor. No és fácil. Aquest consens ha d’afavorir una convivència pacífica basada en el diàleg de la veritat de cada moment i de com es respecten els drets de les persones. El procès de la història té un objectiu fonamental, la dignitat de l’esser humà. Un govern conservador, si és un bon observador de la realitat dels pobles, no pot oblidar en la seva política que consevar no significa no poder millorar i avançar i un govern pregressista tampoc pot desentendre’s d’aquell principi que ha permès els avenços. Senzillament, conservadors i progressistes tenen una centralitat comuna, la dignitat humana en cada moment històric. Davant la problemàtica que genera la diferència política actual penso que hi cal una filosofia de convivència vàlida per a uns i altres. No és fácil. I no ho és, perquè aquest diàleg està imposat per sectors de la societat que en la seva visió de progrès històrc descobreixen camins diferents, com poden ser crear noves identitats nacionals. Aquesta circumstància dificulta en gran manera que un govern conservador acccepti un procès d’independència en la  seva nació. En aquest moment históric prioritzar la llei per damunt de la voluntat de les persones és actuar contra la intel·ligència del temps. Un govern conservador ha de complir els objectius que la llei li marca, però alló que la llei no li pot asegurar és un canvi d’orientació política en el que s’hi produeixi una ruptura. El mapa actual d’Europa és un exemple d’aquesta actuació de la història amb el gran nombre d’independències noves en el segle XX. Un canvi de segle no estronca aquesta norma natural. Cal saber comprendre la situacio present i el camí de la futura. I cal fer-ho raonablement. Sr. Rajoy, Espanya no és aliena a aquesta norma del procès que persegueix el progrès de les persones. Les característiques no són les mateixes en totes les col·lectivitats que el procès porta de la mà i tard o d’hora esdevindrà una veritat. No en dubti Sr. President, l’estat global espanayol, avui dóna una imatge i demà en donarà una altra i no será nomès Catalunya, seran altres pobles de l’estat que exigiran viure la seva identitat. I aquest procès a Espanya hi ha dos pobles que una part molt considerable de la seva gent ho demana i es comencen a sentir veus en el mateix sentit d’altres comunitats autònomes. La verdadera saviesa política és saber conduir aquest procès que vos, Sr. President i el vostre partit, el PP, no desconeixen però neguen la seva existència. Les vostres paraules no coincideixen amb la filosofia de la història i el mapa del Congrès i Senat espanyols són un exemple d’una feblesa que dia que passa està evidenciant més fermesa. El camí del procès es pot alentir, és veritat i vos podeu intentar-ho però heu equivocat la filosofia, per qué no es pot aturar. Una ullada a Europa ho confirma, malgrat els poders fàctics d’Alemanya i França. No hi ha cap filosofia política que hagi derrotat la veu dels pobles, ni la conservadora, ni la progressista, ni el comunisme, ni la dictadura i tampoc ho lograrà la manipulació de la democràcia que algunes lleis condueixen a l’absolutisme. No ho dubti, Sr, Rajoy, no sóc profeta, però políticament té el dies comptats. Catalunya serà la primera autonomia espanyola que es declararà independent. N’hi haurà més. Vos sou lliure, però li aconsellaria des de la meva petitesa que meditès l’anunciat d’aquest article. Li faria bé.