M’agradaria saber llegir la història

ETA ha demanat perdó a les seves víctimes innocents i jo em pregunto quin sentit té ETA en la història d’Espanya? Hi ha una norma moral que permet matar el contrari en defensa pròpia. Qui era el contrari? La Dictadura franquista que no és un exemple d’innocència en les seves morts. Què fou la dictadura franquista sinò un cop d’estat contra el poder legalment constituit? Franco va trencar amb la llei votada pel poble espanyol i aquesta rebelió contra la legalitat, el govern del PP de la democràcia espanyola no l’ha desligitimada, ni condemnada mai. I ETA era una de tantes respostes a la dictadura. És un fet en la història d’Espanya que ha estat important en el camí cap a la democràcia. De crims ni hagué en les dues bandes. Per què la democràcia del PP només condemna els d’una? Senzillament ETA hi va veure la continuitat del règim franquista. Condemno els crims d’uns i altres. Inacceptables tots, però en ells s’hi amaga un missatge històric que m’agradaria saber desxifrar. Estic  convençut que sense la presència d’ETA i d’altres opositors, avui, Espanya no seria una democràcia, si és que de veritat ho és, perquè davant el desenvolupament de la política és més una dictadura a l’estil franquista, sortosament sense morts, però sí amb violència. Violència manipulada com s’ha comprobat d’alguns informes. Francament penso que l’actual història d’Espanya és una democràcia manipulada per la càtedra franquista. Un centenar d’especialistes en lleis de dinou estats europeus han denunciat la deriva espanyola en relació al problema de Catalunya. I moviments d’opinió entre la justicia i la política en temes econòmiques fan trontollar la credibilitat i donen motius a la deriva democrática de l’estat. Dissortadament la centralitat de la polítca dictatorial i la de la  democràcia rau en el mateix tema, el poc respecte a la dignitat de les persones. Pel sol fet de ser contraris al règim es condemnava a mort, gairebé sense judici i avui es condemna a presó per una justícia que genera dubtes. El problema en síntesi el mateix, la persona no és l’objectiu de la política és un número. I dissortadament estem vivint una gravíssima injustícia contra la humanitat. Una lectura de la història ha de portar necessàriament a un diàleg i aquest diàleg no existeix, només se segueix la llei del més fort. Una greu manipulació de la lllibertat negant la dignitat. No hi ha voluntat sincera d’allargar la mà al contrari, només norma de fer-lo fora de la història. Milers d’anys amb la mateixa llei. On és el respecte a la llibertat?

Els jubilats posen en evidència l’estat

Els deures de l’estat en relació a la gent gran estan molt ben especificats en l’article 50 a la Constitució. I és precisament en el compliment d’aquest deure constitucuional on l’economia de l’estat presenta més problemes. Un estat que la llei és la seva norma, ha de demostrar que tenir cura dels ciutadans és l’objectiu més transcendent de la seva política. I sembla ser que aquest compliment és un dels més difícils de portar a la pràctica per manca de diners. És veritat aquest argument? Amb fets a la vista, no és veritat, de diners l’estat en té. Cal tenir present, però, que l’estat no és “l’amo” dels diners, els diners són dels ciutadans sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot els de les grans empreses sense els ciutadans no existirien. L’estat simplement és administrador i per les notícies que corren sembla que és un mal administrador. Corria per les xarxes la noticia de que el President del Govern havia fet milionaris a una trentena de familiars. “Cuando el río suena, agua lleva”. Per altra banda la corrupció del PP reconeguda internacionalment que esquitxa a personalitats públiques de primera línea. El tema de Catalunya del que no n’ha volgut parlar mai el Senyor Rajoy ha estat una malversació de diners molt important. Quin és l’import de les forces de seguretat desplaçades a Catalunya? És milionari. Quina és la quantitat de diners dels comunicats anticalans enviats al món contra Catalunya. Quin és l’import milionari de les tropes enviades a una república centroeuropea com a contrapartida per què no recolzés CatalunyaP? Ronda el seixanta milions. Quin és l’import de la policia secreta despleçada a Europa per espiar els moviments del President Puigdemont, que s’allotjaven en hotels de luxe? Quins són el sous de milers d’euros d’expresidents, exministres i expolítics que desprès han estan col·locats en grans empreses? Per qué la casa reial, quins membres són ciutadans espanyols, no han de complir els seus deures com tothom? Membres del Govern no enganyeu a la gent gran perquè tots ells han complert amb els seus deures. I alló que és més vergonyós rau en el fet que esteu convertint el treball dels espanyols en antiproductiu per culpa d’una política egoïsta de l’economia. Alló que voleu és un estat ric amb una ciutadania pobra, i no només ho voleu, ho feu. No és als jubilats a qui heu de controlar el diners, és una altra la direcció. I la primera parada, la Casa Reial. La Segona, el Govern. La Tercera, els diputats i senadors i podriem continuar. La política que porta l’estat és antieconòmica social perquè la primera errada està en sacrificar la cultura, començant per l’ensenyament, continuant pel tracte fiscal de les entitats, seguint per la persecució dels escriptors, en especial dels jubilats, i tot per no voler dialogar. Negar el diàleg a Catalunya esdevindrà l’argument de la pobresa de l’estat. Senzillament, l’estat espanyol no és cap exemple d’una bona política democràtica. Per testimoni, Europa. Govern de l’estat, els jubilats saben el que fan, els hi teniu por i no els enganyareu amb engrunes. És més transcendent per a Espanya aquesta batalla que la independència de Catalunya que serà una realitat.

ESCLAUS DE LA LLIBERTAT

                                  La pau és amiga dels esclaus de la llibertat,

                                  són pobres d’esperit de les benaurances de l’evangeli,

                                  saben patir i no tenen por a la injustícia,

                                  ells són la veritat.

                                  Són hereus dels perseguits durants segles pel poder,

                                  són valents quan amb la llei a la mà

                                  els governs els retallen els seus drets.

                                  Els esclaus de la llibertat

                                  no volen pistoles, lluiten amb la paraula,

                                  abracen als més pobres

                                  i acusen als més rics sembradors de misèria.

                                  Els esclaus de la llibertat,

                                  són científicss que treballen pel progrès,

                                  són artistes que porten benestar a la gent,

                                  són treballadors que s’esforcen perquè ningú passi gana,

                                  són pedagogs que ensenyen a ser persones.

                                  Els esclaus de la llibertat

                                  són els creadors dels pobles independents.

                                  Catalunya és un poble d’esclaus de la llibertat.

Política contra natura

El seguiment actual de la política nacional, internacional i mundial posa en evidència la irracionalitat del poder enfrontat a les necessitats de les persones. Personalment estic vivint una situació de perseguit per les meves idees perquè la gran política és superba i incapaç de dialogar amb la ciutadania. Tenim alguna idea, per exemple, que el President del Govern segui a la taula de diàleg amb representants de les entitats socials més representatives? Jo no i sí proves d’empresonaments. El diàleg directe del poder amb el poble és per a ells un descrèdit. I arriba tan lluny el seu menysteniment que sancionen i judialitzen els alcaldes que estan al servei dels ciutadans. Un autèntic desgavell el que creen les notícies de cada dia en la premsa internacional, nacional i comarcal. Fa la impressió que la filosofia social són les lleis i quan més repressives millor. Trist servei a la democràcia. Servei que s’ha internacionalitzat amb acusacions perquè no se’ls hi dóna la raó, d’acord amb les lleis internacionals que Espanya ha signat. A mí, sincerament m’esborrona que les forces de l’ordre siguin les responsables de criminalitzar les idees. He arribat a la conclusió que la dignitat i la veritat està en els càrrecs i no en la persona. Una autèntica criminalització de l’ésser humà. La capacitat fonamental amb que la naturalesa va dotar a la persona és la paraula i a les persones no se les deixa parlar i allò que és pitjor se’ls hi nega el diàleg i es criminalitza les idees. Quan les diferències ideològiques són les responsables del progrès.

Una humanitat sense diferènies seria com un bosc d’arbres que mantenen la seva verdor gràcies al sol, la pluja i el vent. Els humans també necessiten el sol, la pluja i el vent en sentit físic i en sentit figurat, peró aquesta lliçó la política no la vol ni conèixer malgrat també li afecta. I precisament aquest desconeixement espero que portarà a l’actual política al seu desprestigi i a la pèrdua d’autoritat perquè les idees de la gent exigeixen uns altres objectius. I el primer gran objectiu és la consciència social que exigirà un us racional dels bens naturals i criminalitzarà el fet que s’emprin per enriquir uns pocs i empobrir els molts. No és natural que els responsables de l’ordre mundial no obeixin la veu del poble i vulnerin la llei natural. Els bens de la naturalesa són la base de la subsistència de tota la naturalesa i els humans també són naturalesa. Actuar oblidant aquest principi significa irracionalitat i la irracionalitat és la responsable del desgavell mundiual actual. Al poder no li interessa la consciència de la gent quan s’oposa a la seva actuació. I criminalitza. Les presons en van plenes per aquestes diferències.

Missatge humà d’un concurs literari escolar

Mans Unides del Vallès Oriental amplia els seu objectiu d’ajuda a necessitats bàsiques amb el de la conscienciació. Crear una consciència social d’assolir una societat justa mitjançant la informació. La qualitat del missatge informatiu radica en el fet que els informadors són els alumnes de la Comarca a través d’uns premis literaris que han arribat a la quinzena edició. Crear consciència. Convèncer a la gent que sense la convicció pròpia no hi ha millora. I quina utilitat té el mitjà escollit per Mans Unides? Senzillament és el mitjar de futur mès vàlid perquè parteix de la consciència dels nois i noies d’avui que són el futur de demà. Un premi literari escolar és un factor adient? Penso senzillament que és adient, no només en el cent per cent sinò que està en la base de la convivència humana del demà. El tema d’enguany, que alumnes de 10 a 18 anys, havien d’estudiar, reflexionar i escriure, és fonamental per a una convivència digna universal. La incidència i el seu perquè del “malbaratament alimentari”. Dos cents cinquanta són els escolars participants d’enguany. Per a mi ha estat un plaer actuar de jurat, un plaer doble perquè a la vegada de rebre més informació, enriquia la meva persona culturalment, cívicament i humanament. Llegint els dos cent cinquanta treballs s’intuia la qualitat humana dels escolars del Vallès Oriental, la incidència que el seu treball podia tenir en la seva família i la conveniència que des de les escoles se celebressin debats sobre el tema. Debats en els que en la taula dels ponents hi figuressin també alumnes. Un concursant dels de 10 i 11 anys descobreix LA REVOLTA DELS ALIMENTS i escriu: “La història se situava a casa d’una família que habitualment llençava el menjar que sobrava sense guardar-lo mai en carmanyoles i sense intentar acabar-se el menjar del plat. Fins que de sobte, un dia, inexplicablament, el menjar llençat a l’orgànic va cobrar vida. Les bledes van començar a relacionar-se amb els bròquils, els espinacs es van fer amics amb el peix i així va ser com es va iniciar la que va ser la primera gran revolta dels aliments.” El resultat va ser que cada dia a l’obrir la nevera es trobaven aquest missatge: “NO REBUTGIS MÉS EL MENJAR.SENSE NOSALTRES NO PODRIEES VIURE”. Francament és un missatge de la urgència de treballar per la dignitat de vida de tothom. Reaccions diferents poden fer pensar. És el cas que un escolar del grup de 12 – 13 anys n’explica una viscuda amb motiu d’una adopció. Era una nena. El fet:”El nostre gat Pepón era un gat molt refinat, només li agradava menjar llaunes d’aquelles que s’anuncien per la tele. La primera vegada que la Valentina va veure com la mare li posava el dinar al gat, ens va clavar una mirada d’incredulitat, jo vaig sentir vergonya”. Una demostració de com uns i altres valoren els aliments. Una vegada més, conscienciar. Una noia d’entre 14 i 15 anys ens recorda la necessitat de raonar i entre moltes veritats ens diu.” Quan parlo de raonar, en aquest cas (malbaratar el menjar), em refereixo a que un cop l’hagis llegit (l’article), inverteixis el temps que creguis convenient en pensar en alló que et vol dir. És clar que podries llegir-lo i decidir que no vols rumiar sobre aixó que et comentarè, però jo sé que no ho faràs”. Òbviament és una advertència sobre la necessitat d’una bona informació per poder prendre decissións. Conèixer com es tracta avui el menjar en el món ens ho resumeix un jove d’entre els 16 i 18 anys, escriu:”Si tenim en compte la imnportància de cobrir aquesta necessitat, fàcilment arribarem a la conclusió que els aliments són un recurs molt valuós per a tots nosaltres. No obstant, anys rera any es desaprofiten unes 1300 milions de tones de menjar comestible. Saps qué significa aixó? Prepara’t per què el què ve ara no és menys alarmant que la xifra anterior: un terç de la producció mundial que podría consumir-se perfectament, acaba a les escombraries.” I afegeix:”arreu del món hi ha 815 milions de persones que passen gana”. Podria continuar, però dues raons fonamentals ens comenten els escolars: a) la consciència humana, b) l’injust món de la pobresa que es manifesta per la manca aliments. Els escolars ens fan la pregunta: a)sou persones conscients i íntegres, b) aprofiteu el menjar. Amb les respostes es pot trobar la solució del problema de les desigualtats socials.

Democràcia que pot esdevenir dictadura

La llei no pot ser mai balança de la qualitat democràtica. Sovint pesa més la dictadura. No és cap raresa històrica. Les dictadures també dicten lleis, que les democràcies no poden acceptar. Massa sovint hi ha lleis que freguen la il·licitud. En particular quan el poble en surt perjudicat. I quan es dóna aquesta circumstància necessàriament hauria de reciclar-se. Quan l’aplicació d’una llei perjudica substancialment a una part considerable de l’estat fa pensar que és una imposició dictatorial perquè en una democràcia primerament es valora la veritat i licitud dels fets a sancionar. I l’aplicació de la llei deixa de ser justa quan per un mateix suposat delicte se sanciona a uns i a altres no. I aquesta experiència a la pell de brau és prou clara. S’ha empresonat polítics i ciutadans catalans acusats de terrorisme per les seves idees manifestades pacíficament i manipulades i s’oblida olímpicament les decaracions de Jiménez Losantos contra Alemanya quan la policia alemana estudia acusar-lo de terrorista i demanar-ne l’extradició. És totalmenmt inversemblant i inaceptable que se sancionin idees que la Constitució defensa i es judialitzi persones que no han causat violència i elles n’han estat víctimes. Visc la impressió que el problema de Catalunya es tracta malgrat la llei perquè existeix la intencionalitat de tres cents anys d’història de destruir-la “sin que se note el cuidado”. Paro molta atenció en les paraules dels polítics del PP, PSOE i C’s i francament les lleis són per a ells simples escolanets. La forma com s’expressà no fa massa dies la vicepresidenta, Soraya de Santamaria amb un somriure sarcàstic, de mofa i de satisfacció expressat amb la frase “diplocat en liquidación” definia l’odi que porta contra els catalans. És sorprenent com no s’han acceptat proves dels joves euskeres en relació amb la baralla aguda amb dos policies fora de servei perquè no anaven uniformats. És molt greu que en la justícia la paraula d’un policia sigui atesa i la del jove,no. Fa la impressió que els càrrecs públics són necessàriament justos i impecables i que les seves acusacions, perfectes. La naturalesa ens ha creat a tots limitats i imperfectes. I aixó no es té en compte. En massa accions es manipula el dret natural de les persones que és igual per a tothom. I és precisament per aquesta raó que massa sovint la democràcia es converteix en dictadura.

La guerra per fer entrar en raó, un insult a la humanitat

Ens hem despertat avui amb la notícia de l’atac a Síria decretat pel President dels EEUU amb la col·laboració del Regne Unit i de França. Motiu, el suposat us d’armes químiques. El primer pensament que m’ha vingut ha estat, no serà el segon capítol de la famosa guerra contra les armes de destrucció massiva inexistents? Per les informacions llegides sembla ser que es tracta d’un supósit per què no hi havia la suficient informació. Una nova declaració de guerra presa unilateralment i contra les normes establertes. Em pregunto, quina utilitat tenen l’ONU i les NACIONS UNIDES? Dóna la impresió que la convivència universal depengui d’uns pocs, malgrat les lleis. I Espanya tan curosa amb la llei, que no s’ha complert, li ha donat el vist i plau. Per què? Honestament penso que un dels arguments el dóna la necessitat de buidar els magatzems d’armes i municions. Quina serà la resposta? La guerra freda ja és un fet Però serà només freda? Francament és inexplicable la incompetència dels blocs per fer política. Dissortadament el comerç de les armes predomina i imposa. La pau del món està en perill. I el comú denominador és l’odi i la supèrbia. Si en la contesa hi perden la vida persones innocents, no té importància. És més transcendent la fabricació de material bèl·lic que la dignitat de milers de persones, essent sempre les víctimes les més humils i indefenses. Fa la impressió que la política nacional i mundial no està pensada pel benestar de la gent sinò per dominar el món amb més poder bèl·lic. Una autèntica injustícia contra la humanitat i la centralitat de les persones en l’organització de la convivència. La força armada domina el món i domina cadascuna de les nacions. Un pensador català, Raimon Pannikkar, en un dels seus llibres explica que en més de cinc mil anys d’història cap tractat de pau signat desprès de les guerres, ha estat un veritable factor de pau. L’experiència no cal estudiar-la, dissortadament es viu cada dia. La situació bèl·lica esdevè ambient de convivència. I aquest ambient es palpa en les problemàtiques de les persones. Pitjor que un ambient de guerra és la realitat de manca d’aliments per viure dignament i el nombre milionari de morts diàries que es produeix. Aquesta guerra no té importància perquè no fabrica ni ven armes. Les armes que fabrica i ha fabricat és la pobresa de milions de persones per arruinar el seu subsol robant-els-hi en nom de la llei els seus tresors i depauperant la seva agricultura. Aquesta també és una guerra bruta de repercusions mortals més nombroses encara que les de les guerres. Quines són les autèntiques armes de la pau? L’experiència ensenya a la gent humil que només es fabriquen les de la guerra. La filosofia popular és un extraordinari alliçonament. Però com és popular no té importància. La veu del poble si contradiu la política esdevé delicte amb els efectes corresponents. Interessa a la gran política que l’objectiu de la pau sigui un impossible? Sobren comentaris.