CONSTITUCIÓ, PAQUET D’ESMENES, de Lluis M. Xirinacs

Lluis M. Xirinacs era senador per Catalunya en l’etapa de la redacció de la Constitució i per aquesta circumstància, complint amb el seu deure que li atorgaren els ciutadans, arribat el moment del debat, va presentar les seves esmenes a la totalitat, esmenes treballades amb un grup d’especialistes en lleis i redactades amb molta cura. La lectura d’aquestes esmenes palesen, avui, la facilitat amb que es pot manipular al Constitució. Un estudi del Paquet d’Esmenes de Xirinacs ens demostraria com molts dels problemes que es pateixen avui a Catalunya i a la resta d’Espanya no s’haurien produit. Publicarè una sèrie de presentacions de les esmenes sense que sigui necessària la publicació del redactat actual, perquè per elles soles comprendrem molt clarament perquè foren rebutjades en la seva totalitat amb la recança que els partits polítics catalans tampoc el recolzaren. El llbre publicat per Xirinacs contè una fraase de Quevedo de presentació que és curiós reproduir. “No he de callar, por màs que con el dedo, ya tocando la boca o ya a la frente, silencio avises o amenaces miedo. ¿No ha de haber un espíritu valiente? ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir la que se siente?” Frases molt significatives que palesen com defensaven els grans escriptors la defensa del dret d’expresió i de pensar.

Començo amb el preàmbul que era un projecte de Constitució partint d’una sèrie de desitjos, que personalment continúen com a desitjos i així continúen amb la seva suposada legalitat. Xirinacs els substitueix a partir d’una realitat. Escriu: “Els pobles sobirans d’Andalusia, Aragó, Astúries, Canàries, Euskadi, Galicia, Països Castellans  i Països Catalans, amb el propòsit de donar un ordenament just i democràtic a la seva vida política conjunta, han acordat la present Constitució d'una Confederació Espanyola”. No cal ser gaire entès per comprendre, en vista al procès de la Constitució fins avui, per adonar-nos per què no van aceptar aqust redactat quan en realitat era i és una defensa de la realitat de la plurinacionalitat espanyola, que el PSOE i el PSC foren incapaços de palesar el seu federalisme.

No m’extendrè massa. Només un article, el famós 155. Xirinacs, amb el seu equip, l’eliminaven de la Constitució. No calen comentaris, perquè era fruit d’una llei feixista europea.

Qué sóc i on sóc?

La convivència del meu poble em neguiteja,

sóc un ciutadà solidari digne?

on sóc a l’escala de valors?

la llibertat de ser és un dret o un esclavatge?

No sóc un ciutadà lliure,

sóc, doncs, esclau d’una altra convivència?

El que jo sóc, Espanya em diu que no.

i l’estat em diu que la meva esclavitud és quimera.

En mig de la multitud, viurè aillat,

com Bernard de Claraval,

Serè jo amb consciència lliure,

serè jo en l’espai que em fa un esclau.

Serè jo vivint lliure en mi.

Perquè i de què estant preocupats els jutges?

 Una preocupació i una temença normalment són patiments de les persones per raons alienes i motius personals, tenint molt clar sempre que equivocar-se és un dret amb les reaccions subsegüents. La meva pregunta es déu a infomacions difoses per les xarxes i crec que creïbles. He copiat els motius i seguidament a informar-me a la Contitució. M’han interessat dos articles, el 117 i el 121. El primer diu textualment que la justícia emana del poble i tot seguit es refereix a qui l’ha de fer complir. El segon, el cito sencer perquè hi he trobat una informació per a mi molt important com a persona sobirana, d’acord també amb la Constitució. Diu l’article: “Els danys causats per error judicial i els que siguin consequència del funcionament anormal de l’Administració de justícia donaran dret a una indemnització a càrrec de l’estat conformament amb la llei.”  a) Reconeix el dret a equivocar-se dels administradors de la justícia. b) que en algun moment el funcionament de la justícia pot ser “anormal”. c) que l’estat la indemnitzarà. Referent al a) totalment d’acord, són persones i el fet de ser jutges no els immunitza i no deixen de ser lliures. Quan es produeix aquest error, la democràcia marca el camí i molt més quan l’article 117 afirma que “la justícia emana del poble” i dissortadament aquest punt en la problemàtica de Catalunya no es respecta. El b) reconeix que hi pot haver funcionaments anormals. Quan els ciutadans palesen aquesta sospita, que s’ha de fer? Senzillament, respectar la seva condició de ciutadans i escoltar la seva veu. I aixó no es fa. El c) afirma que la indemnització la pagarà l’estat, aleshores el culpable és l’estat i palesa que és veritat l’acusació que corre per Catalunya i al món que a Espanya no hi ha divisió de poders. I davant d’aquest petit recorregut constitucional, em pregunto de qui tenen por els jutges si són escolanets de l’estat com reconeix  el comentari c)? Dels ciutadans no en poden tenir, perquè fins ara han fet el que han volgut, segons el meu dret a equivocar-me. Però davant la legalitat o il·legalitat de les seves sentències que empressonen innocents, els seus comentaris al marge dels tribunals esdevenen els seus acusadors. Donen motiu a dubtar de la normalitat de les seves sentències, perquè analitzant-les en qualitat de persones, són expressions d’odi envers qui pensa diferent. I l’odi, segons sentencien els mateixos jutges, és delicte. Un dels jutges afirma que és “terrible” el que els independentistes volen fer amb el poder judicial. I afegeix “però no ho aconseguiran, així que tinc la tranquilitat que l’estat de dret funcionarà”. És curiós, no dóna cap opció al dubte i es recolza en l’estat de dret. Aquesta és la divisió de poders? També hi ha jutge que ha afirmat que “els jutges són els garants de la Constitució, dels drets dels ciutadans i del respecte i el compliment de la llei i aixó són coses que als independentistes no els poden agradar” Alló que no agrada als independentistes és la traició a la democràcia i les manifestacions espressades per jutges i magistrats espanyols en el “correu electrònic corporatiu de la judicatura”. És la més greu contradicció de  garants que s’auto-atorguen.

Els adjectius dedicats als independentistes, acusen de: colpistes, nazis, que són un virus, un gèrmen i els que es mobilitzen defensant la independència són: idiotes, criminals, violents, extremistes i que se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal perquè els seus dirigents són fills de puta. El fet que aquesta informació hagin sortit a la llum és un argument prou clar per posar en dubte la normalitat de la justícia espanyola envers Catalunya i dónen obertament la raó als tribunals europeus que no han acceptat les seves acusacions de sedició i rebelió, senzillament perquè no han existit. En les acusacións hi ha el de colpistes. Aquesta sóla paraula els hauria de fer caure la cara de vergonya perquè amb tota la seva garantia han estat incapaços de jutjar un  dels més gran colpistes d’Espanya desprès de Franco, i em refereixo al Rei emèrit Joan Carles I. Aixó sí, que és una vergonya i per a més inri accepten la declaració d’inviolable. Aleshores tota aquesta moguda fa pensar que la preoccupació rau en la por de perdre el seu privilegiat sou i s’enten perquè posa en perill la plèiade de fills, filles i familiars que han fet ingressar en la judicatura de l’estat. La democràcia té els seus mecanismes per posar ordre i situar-ho tot en el lloc que li pertany. I és precisament la justícia que té un deure amb la ciutadania, un deure que acusa el comportament dels estaments públics davant el gravíssim risc que corre la humanitat causat pel menys-preu als drets naturals de les persones. Davant dels ciutadans humils, aquest risc comporta el consol de que els privilegiats tampoc se’n sortiran. Srs. Jutges i Magistrats, l’ecohumanisme també us necessita i la vostra actuació amb els independentistes garanteix cada dia més l’avenç del perill.

Sr. Arcadi Espada, l’opinió és lliure, la dignitat obliga.

La dignitat de les persones la considero tan fonamental que s’ha de respectar independentment del seu comportament. Les errrades i les faltes hi ha la justicia per sancionar-les. El periodista és un personatge públic al que la premsa li reclama dignitat que ha de reflexar-se en els seus escrits. No li nego la llibertat d’expressió a la que hi té tot el dret però la dignitat de l’altre també n’hi té i la ratlla vermella li posa el criminalitzar. Sé que és un bon escriptor i ho ha palesat en diferents mitjans però no és cap secret que no té pels a la llengua a l’hora de desprestigiar al contrari. Jo no li faig cap retret perque sigui unionista, essent català com és, peró sí le demano que sigui demòcrata. I la  democràcia té les seves normes envers les persones i el seu entorn. Desprestigiar a una persona és un greuge contra la naturalesa com es dedueix de la greu crisi que pateix el país pel canvi climàtic, entre molts altres efectes negatius que s’estan produint. I la solució al problema passa per reciclar amb urgència la dignitat de totes les persones perquè sense excepció de cap mena gaudeixin d’una vida digna. I el donar la mà al que es té per contrari n’és una. Sr. Arcadi no és una idea només meva, ho és de moltes personalitats, també periodistes nacionals i internacionals. I l’exemple que vàreu donar en una tertúlia d’El Mundo enfrentat-vos amb Gabriel Rufian no és el compliment de la moral que exigeix una societat democràtica. El fet que sigueu contrari a la independència de Catalunya no disculpa de l’insult i per més inri barroer pel motiu i pel tema. Perquè no vàreu insultar a un Diputat només, si no a un país i al vostre diari que us paga un sou. Que vos sou partidari d’Aznar i el defenseu, és problema vostre, però no li feu cap favor a l’ex -president d’Espanya. I per altra banda us denuncia el poc respecte que teniu al sexe que per naturalesa és la relació més creativa de la humanitat. Si us agrada que us mutilin i inutilitzin per ser pare, és problema vostre, que hi afegeix un altre greuge a l’arc parlamentari com una seu d’immorals. Les seves paraules foren:”A Rufian se li ha de contestar en seu parlamentària dient-li: la polla, mariconàs, com prefereixes menjar-me-la de cop o per temps?” La contesta instantània “de cop” és prou significativa perquè us treuria de la informació. Però la lliçó fou més directa i crítica quan al final de la tertúlia us diu: “Quiero felicitarte porque se ha ssuperado a sí mismo”. No dubto Sr. Arcadi que sou un gran encaixador de cops baixos. No crec que la direcció del vostre diari us sancioni per què tot el que va contra Catalunya, “miel sobre hojuelas” però, és la meva opinió, cap premsa, amb aquest comportament, us hauria d’acceptar com a periodista i menys d’opinió. Una pregunta Sr. Arcadi, ha llegit bé la Constitució? Li recomano els articles que transcric i vos mateix en treieu les conclusions. Article 10-1:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre públic i de la pau social.” I l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura, ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” El govern, sobre tot el del PP no es cansava de dir que a Espanya la llei s’aplicava per igual a tothom. Serà veritat?

Amb la seva resposta, ell mateix es condemna

“No he venido a escuchar frases tabernarias ni titulares tabernarios de ningún medio de comunicación y que no merece recibir ni el último ni más leve de mis desprecios” Excel·lent els suspens que s’ha atorgat, Sr. Aznar. No m’extranya que no li agradin les frases tabernàries pròpies de tabernes on els pescadors celebraven la seva pesca i les excel·lències de la seva cuina. Tarbernària és la cançó EL MEU AVI  del coronel Ortega Monasterio que no es va vendre la seva dignitat al ser empresonat per l’estat espanyol i que la justícia li haguè de tornar la seva dignitat militar, el seu sou i la mateixa graduació i amb un gest que l’honora davant el món, una vegada lliure, abandonà l’exèrcit com ell mateix em va dir, tu i jo hem escollit la llibertat. Sr. Aznar, la meva llibertat fou la secularització. Vos no la cantareu mai aquesta habanera perquè com va dir el General Franco, “es una indignidad que un militar espanyol haya escrito “tuvieron la culpa los americanos”. La seva resposta fa la mateixa mala olor de les seves paraules contra Catalunya. Sr. Aznar, el diputat Gabriel Rufian, és català d’adopció amb la dignitat que molts espanyols voldrien per a ells per la força de les seves paraules, per la veritat de les mateixes que no són fruit de titulars tabernaris, sinó veritats de tabernes de pascadors que treballen pel benestar de la seva gent. La darrera part de la seva resposta mereix una qualificació de matríccula d’honor perque palesa que no mereix el Sr. Rufian el seu menyspreu per una raó, que jo dedueixo, perquè el menys-preu sou vos i no us podeu regalar a ningú més. No he perdut el temps seguint la vostra presència al Congrès, n’he tingut prou amb la  resposta i amb la mirada que desafiava amb ràbia per no dir odi i amb  desconfiança en vos mateix malgrat dir que no us arrepentieu de res. No sigui orgullós, us ho ha recordat el Senyor Rufian lo de la conxorxa sense base per declarar la guerra a l’Iran i quan sabeu molt bé que hi ha un moviment de juristes que portaran la denúncia dels culpables d’aquesta guerra al tribunal internacional. Sr. Aznar, la dignitat no l’atorguen els càrrecs perquè no són honorífics, són càrrecs que necessiten persones dignes i la vostra actitud al costat d’EEUU i de la Graan Bretanya no us l’atorga. No discutirè el vostre dret a defensar-vos, no faltaria més, el teniu tot, però són creïbles els vostres arguments. Com a ciutadà de base i sobirà seguns la Constitució, la meva resposta és no i vos sabeu que no estic sol. Una mica d’humilitat non us aniria gens malament.

Escàndol en l’alta política espanyola

“El neci es pensa que ell tot sol pot decidir,

L’assenyat sap escoltar els consells”  (Poroverbis,XII,13)

És curiós que quan la pell de brau encara estava en la prehistòria, la veu d’un poble avançat ja denunciava precisament aquest escàndol polític. Quin retard més acusador! Francament, valorat des de la gent senzilla que espera viure dignament, haver de patir l’escàndol que s’ha patit per culpa d’uns títols acadèmics, porta no només a perdre’n la credibilitat sinò tambè a la convicció de qui s’ha de fer fora de la política. El debat mantingut al Congrès dels Diputats ha demostrat amb prou claretat, que el presumir de títols universitaris era un argument per valorar la seva dignitat i alló que han aconseguit és palesar la seva indignitat. Un càrrec polític no dóna dignitat, exigeix que la persona ho sigui, i aleshores li atorga  més presència creïble. Francament al convenciment a que he arribat, i perdó per citar noms que en són els protagonistes del escàndol, és que tant  el Sr. Pablo Casado com el Sr. Albert Rivera, no són dignes de la Presidència de l’Estat Espanyol. És molt lamentable el mal que han fet a la Universitat i si és verititat, com els indicis ho fan pensar, que la Universitat Rei Joan Carles és una creació del PP, la indignitat encara és més inadmissible i alló imprescindible és no acceptar estudiants afiliats al partit. La universitat, la del RJC i d’altres si n’hi ha que hagin actuat igual, han de ser exigents i en defensa de la cultura han de posar a ratlla la política. La universitat no pot estar mai governada des de la política i la política té l’obligació de respectar els seus programes i aportar tot el que calgui pel seu manteniment. La política no fa cultura, la universitat ha d’aprofundir en la filosofia de la política perquè el gran públic tingui cada dia més clar com han d’actuar els polítics. Els polítics han de respectar els deures i drets dels ciutadans, conèixer bé com ho han de fer i corregir les seves errades, que no són poques. I el debat del Congrès sobre les tesis n’és una bona demostració i com recollia Salomó, de la saviesa popular en un dels seus proverbis, “l’ensenyament del savi és font de vida, que aparta dels llaços de la mort”. La universitat ha de fer de la política, amb la seva saviesa, una font de vida, no un risc de mort com és en l’actualitat. Mentir sobre la veritat d’uns títols que no existeixen per escudar-hi la seva indignitat, és un argument suficient perquè els ciutadans no els honorin amb el seu vot, perquè l’han perdut l’honorabilitat. Catalunya palesa amb prou força el mal que han fet a la cultura amb greus perjudicis a les escoles per culpa del antidemocràtic 155, castigant un poble que recolza els seus polítics perquè la seva dignitat així ho demana. Espero que l’escàndol viscut en el Congrès dels diputats obri els ulls als espanyols de bé, que són molts, a l’hora de les votacions. Només un càstig alliçonador del poble sobirà pot portar Espanya a una  democràcia creïble i exigir a l’Estat que respecti la seva plurinacionalitat que és la seva riquesa cultural, històrica, cívica i també ho serà l’econòmica. Cal una política de la gent i per a la gent i axó només s’assoleix amb persones dignes que fan brillar les seves idees i els seus treballs. Polítics espanyols teniu clar perquè a Catalunya tè tanta força la independènciaP? Per què els independentistes, malgrat l’oposició de la força armada, saben defensar la seva dignitat com a persones perquè només amb la seva dignitat faran de Catalunya un estat admirat pel món.

L’odi, camp lliure a la política espanyola

La història universal i la espanyola, no trigarà massa temps, manifestarà el seu agraïment als independentistes catalans per haver destapat la caixa del trons de la veritat no creïble de la seva política. Les postures dels partits majoritaris en l’any 2018 són una demostració de com darrera les paraules només hi ha odi. Odi per què han perdut el poder, odi perquè no l’han assolit. L’intercanvi de retrets per una banda PP i C’s i per l’altra PSOE n’és una clara demsotració. Jo pregunto: per ser president d’ un estat és necessari un títol universitari?  Si em diuen, que el de Ciències polítiques, ho acceptarè. Però la polèmica actual es mou entre la credibilitat de la tesi i la veritat que sigui real. I com és normal a la pell de brau, la premsa espanyola,  lluita al  costat dels presumptament  més forts, el PP i de C’s. La responsabilitat d’aquest article és meva i només meva. Si em recolzo en cites d’altres escriptors és perquè avalen la meva opinió, opinió que pot ser fruit de reflexions sobre les meves lectures. Personalment crec més en la veritat de la tesi de Pedro Sànchez, que en els títols del PP i en les paraules de C’s del que ja s’insinúen irregularitats universitàries. Aquests dos estan demostrant egoïsme de poder, odi perquè ha guanyat el contrari i amb la seva actuació estan denigrant la democràcia espanyola. Les opinions enfrontades, provocades per la dreta absolutista per les tesis, les despulles del dictador i el color groc, només tenen una base, odi i egoïsme de poder. I mentre, la democràcia del poble espanyol se’n va en orris. Davant d’aquesta situació segle XXI, Salomó fa més de tres mil anys, ja preveia les possibilitats futures quan en els seus proverbis diu:”un poble mal governat s’enfonsa, molts bons consellers el salven”. Que l’estat espanyol està mal governat, només cal compprovar la realitat i malauradameent els bons consellers no hi són i als que hi són no se’ls deixa parlar. La lluita del color groc és d’una incoherència política absurda. Només cal tenir present, que també ho és de la bandera espanyola. Si el groc és signe de delicte, l’estat espanyol és delictiu, ho diu la seva bandera. Però la gosadia del PP encara és més perversa, quan Garcia Albiol, que passa per ser el gran  avalador de la unitat d’Espanya, no tè vergonya d’afirmar:”Separatistas si hacéis un refrèndum, habrá guerra”, amb l’ evident voluntat que la declarà l’estat espanyol, perquè no és aquesta la voluntat dels separatistes, que diu ell. A partir de la pèrdua del poder Espanya viu un desgavell polític del que només se’n sortirà si s’escolta les veus serenes, no de cap polític, sinó de la gent senzilla que posa en la solidaritat la base de la convivència. I dos estats independents poden ser solidaris i un exemple per a una Europa unida. És llastimós que la solució política es basi en l’insult de la dreta contra un col·lectiu, en el que hi militen ciutadanas de dretes, d’esquerres i independens, que veuen en la independència la verdadera llibertat dels pobles. Espanya i Catalunya no necessiten salvadors de la pàtria, necessiten persones dignes que salvin als pobres de la misèria i als rics de l’egoïsme. Les meves lectures em diuen que aquesta és la corrent cada día més poderosa que s’està estenent per Europa. Només amb ciutadans dignes aconseguirem estats democràtics de veritat i solidaris, perquè els diners estaran al servei dels ciutadans, no dels polítics en el poder.