AMIC POLICIA ESTÀS PREPARAT PER DEMANAR PERDÓ?

No em sorprendrà la riallada burleta si llegeixes aquesta pàgina. I no em sorprendrà perquè la crueltat amb que tractaves a les persones només l’exerceix aquella  que deixa de ser-ho i es converteix en instrument del poder, d’un poder que va prevaricar a l’incomplí la seva pròpia llei. De veritat, amic policia, no t’has avergonyit mai del teu comportament que et digueren que era justícia i en la veritat era odi? No has pensat mai que la persona ha de ser sempre mestresa dels seus actes? Tu en aquell 1 d’octubre a Catalunya vas ser un instrument en mans del poder. Possiblement em diràs que obeies ordres. D’acord, però aquesta obediència no justifica la pèrdua d’humanisme. Si de veritat no eres tu quan golpejaves sense compassió, perquè et queixes quan se t’acusa de fets comesos per tu? No, no et denuncio a tu, denuncio la mà que et feia servir de “porra” contra la gent. Tu ets culpable perquè per fer de policia vas renunciar a ser persona però més culpable és l’autoritat que et va obligar “a por ellos” a tort i a dret. Tant o més culpable que tu es el cap de l’ordre públic que et va portar a desfer-lo, tant o més culpable que tu és el ministre que et va enviar a Catalunya amb una missió antidemodràtica i contrària a la llei; tant o més culpable que tu és el president del Govern d’Espanya que et va protegir amb l’article 155 de la Constitució. Si tens temps, amic policia, et recordarè perquè la teva missió a Catalunya era una prevaricació. Has llegit l’article 15 de la Constiiutució? Llegim-lo els dos junts: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans i degradants.” Com eren els teus cops de porra i les coces a persones sense respectar nens, avis i a ningú. Els teus cops eren inhumans. No és inhumà treure un ull? No es inhumà haver de buscar un metge entre la gent per arribar a temps a salvar una persona maltractada per un policia? I una pregunta, si la vostra legalitat ho és tant, perquè aneu amb la cara tapada, acuirassats i amb grups desproporcionats. Amic, policia, el poble senzill és sobirà i té tot el dret de defensar pacíficament les seves idees.  Si la policia no savia superar la barrera humana, no és culpa dels ciutadans, és culpa vostra per falta de formació. I si has llegit bé l’article diu  en cap cas. I no en vàreu voler saber res.Vols, amic fer una ullada a l‘article que acusa els teus superiors per incompliment dels seus deures? Te’l llegeixo.”Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els que s’integra, siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. La vostra partcipació promovia, removia i facilitava? Oi, que no? Feieu tot el contrari posant en pràctica una política de l’estat que no és la de Catalunya.

I el que és més clar encara ho denuncia l’articlen 20 en un paràgraf que diu:” Es reconeixen i es protegeixen els drets a expresar i difondre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I un altre mitjà són les urnes per fer una consulta. La Constitució obliga a tothom, però hi ha un article que internacionalitza els incompliments dels ciutadans, de les forces d’ordre i dels governants. I és l’article 10 que en el seu paràgraf 2 diu:” Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractas i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya.” No diu l’estat, diu Espanya i Espanya són els ciutadans sobirans. Sr. Policia, no l’odio, l’estimo com m’ha ensenyat el meu mestre Jesucrist. Però el perdò presuposa penediment i penitènia. Creu que hi ha d’estar dispodat?

Constitució confederal, sí, indivisible unitat, no.

En la presentació de les seves esmenes, Lluis M.Xirinacs, es fa aquesta pregunta:”Quan ha tingut l’Estat espanyol alguna delicadesa que captivès els cors dels pobles que abasta?” I en la motivació de l’article segon, ens diu:”l’autodeterminació dels pobles és principi bàsic, en tot sistema de convivència reconegut internacionalment. Es base de la convivència voluntària i feliç dels diferents estats de la Confederació”. Llegim doncs l’esmena que presenta: “La Constitució confederal reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu Estat. Cada Estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Defineix clarament el canvi que els veritables demòcrates dels diferents pobles portaven al cor i era una bomba a la base de flotació dels absolutistes continuadors del règim franquista. Una esmena polèmica per l’estat espanyol però coherent amb el procès democràtic europeu i hauria donat una altra imatge de l’Espanya de les nacions. Però per a l’absolutisme castellà era inacceptable, malgrat Castella també en surti malparada. Comença Xirinacs la  defensa de la seva esmena amb una afirmació categòrica i valenta sobre el redactat presentat pels ponents: “l’article del text del projecte és horrible. És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Tenia molta raó per escriure la trilogía LA TRAICIÓ DELS LÍDRES, els catalans que han votat el text dels ponents i van abortar l’Assemblea de Catalunya, que sortosament ha tornat a sorgir. L’esmena de Xirinacs, escrita amb col·laboració d’intel·lectuals i polítics amics, s’inspirava en el moviment existent a Europa de pobles lliures. Dissortadament fou aprobat el text i reprobada l’esmena. El text aprobat diu:” La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indisoluble de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, En la comparació entre els dos redactats s’hi endevina la claravidència de futur de Xirinacs  en relació a la situació actual que amb el seu text seria impensable. I lúcid com sempre: la negativa és incoherent amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara atorgat per l’Estat espanyol; tampoc ho és la signatura de la Declaració Universal dels drets humans; i tampoc ho és amb la votació per part del govern de Franco la votació a l’ONU l’any 1960, favorable a l’exercici de la sobirania. Acaba la seva defensa dient:”Senyors les coses no poden ser més clares, si el Sahara sí, perquè nosaltres, no? Per què no ens doneu confiança i llibertat? Només perquè sabeu que esteu oprimint les nacions. I aquesta és la única causa de la voluntat de secessió. Perquè sou apressors, sou centralistes. Perquè sou opressors negueu la soberana independència dels pobles. Perquè sou opressors i teniu la consciència bruta, temeu l’autodeterminació. Qué més es pot dir?” Senzillament, la conducta que l’estat segueix avui contra Catalunya.

ESMENA DE L’ARTICLE PRIMER DE LA CONSTITUCIÓ

Aquest era l’article que Lluis M. Xirinacs presentava esmenant el primer de la Consttitució. Article 1

1.- La Confederació espanyola, formada per aquells Estats que hi pertanyen per voluntat pròpia, reconeix que la sobirania resideix en els diferents pobles que la componen, dels quals emanen els poders de tots els órgans de la Confederació.

2.- Propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat, la democràcia i el pluralisme polític i nacional i es constitueix en estat de dret on tots, ciutadans i poders públics, resten subjectes a l’ordenament jurídic.

3.- La forma política és la República democràtica i paramentària.

Aquest articulat desuatoritza totalment el que finalment fou aprobat i que ha estat responsable de moltes manipulacions que el de Xirinacs els hi barrava el pas de sortida. El paràgraf constituia en un Estat social i democràtic de dret. Incomprensible per part del PSOE que es confessa federalista i tenia el vot a les mans per assolir-ho. A continuació els valors que Lluis M. Xirinacs trasllada al paràgraf segon perquè és més important el sobirà que els proposa, com són els ciutadans, no parlant de tot l’estat sinò dels pobles que configuren la Confederació. Un text que hauria evitat molts problemes i barrat el pas a interpretacions egoïstes de partit. I molt important és la declaració, en el paràgraf 3, de República democràtica i parlamentària contra la Monarquia parlamentària, finalment acceptada i orígen de massa diferències poc democràtiques i algunes de nefastes.

A continuació de l’article, Xirinacs hi escriu la motivació que a ell i als seus els va moure: “La forma d’estat és usual que es determini en l’article primer de la Constitució. El model de Confederació sembla el més adaptat a la tradició històrica i a l’actualitat social i cultural dels pobles compresos en l’actual Estat”.

S’anteposa l’afirmació de sobirania a l’afirmació d’Estat de dret perquè el segon emana de la primera.

Es prefereix República a Monarquia únicament per criteri de racionalitat.

En l’explicació que fa del redactat afirma: “La questió de sobirania ha estat anteposada a la de l’estat de dret. La sobirania és quelcom radical i font de tot dret. La sobirania és natural, primària i inmodificable. El dret és artificial, secundari i perfectihble”.

La comparació de les esmenes de Lluis M. Xirinacs m’ha obert força els ulls per adonar-me de com el redactat finalment aprobat era manipulable davant la dificultat que esdevenia el de les  esmenes. De totes maneres les lliçons bàsiques i fonamentals mai envelleixen i sempre, a l’hora de la veritat, esdevenen testimonis racionals de futures acusacions. La situació amb Catalunya no hauria estat conflictiva amb aquest article i amb el preàmbul. La veritat va fent camí i Catalunya hi camina. I estic segur que l’aportació de Lluis M. Xirinacs en serà protagonista.

CONSTITUCIÓ, PAQUET D’ESMENES, de Lluis M. Xirinacs

Lluis M. Xirinacs era senador per Catalunya en l’etapa de la redacció de la Constitució i per aquesta circumstància, complint amb el seu deure que li atorgaren els ciutadans, arribat el moment del debat, va presentar les seves esmenes a la totalitat, esmenes treballades amb un grup d’especialistes en lleis i redactades amb molta cura. La lectura d’aquestes esmenes palesen, avui, la facilitat amb que es pot manipular al Constitució. Un estudi del Paquet d’Esmenes de Xirinacs ens demostraria com molts dels problemes que es pateixen avui a Catalunya i a la resta d’Espanya no s’haurien produit. Publicarè una sèrie de presentacions de les esmenes sense que sigui necessària la publicació del redactat actual, perquè per elles soles comprendrem molt clarament perquè foren rebutjades en la seva totalitat amb la recança que els partits polítics catalans tampoc el recolzaren. El llbre publicat per Xirinacs contè una fraase de Quevedo de presentació que és curiós reproduir. “No he de callar, por màs que con el dedo, ya tocando la boca o ya a la frente, silencio avises o amenaces miedo. ¿No ha de haber un espíritu valiente? ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir la que se siente?” Frases molt significatives que palesen com defensaven els grans escriptors la defensa del dret d’expresió i de pensar.

Començo amb el preàmbul que era un projecte de Constitució partint d’una sèrie de desitjos, que personalment continúen com a desitjos i així continúen amb la seva suposada legalitat. Xirinacs els substitueix a partir d’una realitat. Escriu: “Els pobles sobirans d’Andalusia, Aragó, Astúries, Canàries, Euskadi, Galicia, Països Castellans  i Països Catalans, amb el propòsit de donar un ordenament just i democràtic a la seva vida política conjunta, han acordat la present Constitució d'una Confederació Espanyola”. No cal ser gaire entès per comprendre, en vista al procès de la Constitució fins avui, per adonar-nos per què no van aceptar aqust redactat quan en realitat era i és una defensa de la realitat de la plurinacionalitat espanyola, que el PSOE i el PSC foren incapaços de palesar el seu federalisme.

No m’extendrè massa. Només un article, el famós 155. Xirinacs, amb el seu equip, l’eliminaven de la Constitució. No calen comentaris, perquè era fruit d’una llei feixista europea.

Qué sóc i on sóc?

La convivència del meu poble em neguiteja,

sóc un ciutadà solidari digne?

on sóc a l’escala de valors?

la llibertat de ser és un dret o un esclavatge?

No sóc un ciutadà lliure,

sóc, doncs, esclau d’una altra convivència?

El que jo sóc, Espanya em diu que no.

i l’estat em diu que la meva esclavitud és quimera.

En mig de la multitud, viurè aillat,

com Bernard de Claraval,

Serè jo amb consciència lliure,

serè jo en l’espai que em fa un esclau.

Serè jo vivint lliure en mi.

Perquè i de què estant preocupats els jutges?

 Una preocupació i una temença normalment són patiments de les persones per raons alienes i motius personals, tenint molt clar sempre que equivocar-se és un dret amb les reaccions subsegüents. La meva pregunta es déu a infomacions difoses per les xarxes i crec que creïbles. He copiat els motius i seguidament a informar-me a la Contitució. M’han interessat dos articles, el 117 i el 121. El primer diu textualment que la justícia emana del poble i tot seguit es refereix a qui l’ha de fer complir. El segon, el cito sencer perquè hi he trobat una informació per a mi molt important com a persona sobirana, d’acord també amb la Constitució. Diu l’article: “Els danys causats per error judicial i els que siguin consequència del funcionament anormal de l’Administració de justícia donaran dret a una indemnització a càrrec de l’estat conformament amb la llei.”  a) Reconeix el dret a equivocar-se dels administradors de la justícia. b) que en algun moment el funcionament de la justícia pot ser “anormal”. c) que l’estat la indemnitzarà. Referent al a) totalment d’acord, són persones i el fet de ser jutges no els immunitza i no deixen de ser lliures. Quan es produeix aquest error, la democràcia marca el camí i molt més quan l’article 117 afirma que “la justícia emana del poble” i dissortadament aquest punt en la problemàtica de Catalunya no es respecta. El b) reconeix que hi pot haver funcionaments anormals. Quan els ciutadans palesen aquesta sospita, que s’ha de fer? Senzillament, respectar la seva condició de ciutadans i escoltar la seva veu. I aixó no es fa. El c) afirma que la indemnització la pagarà l’estat, aleshores el culpable és l’estat i palesa que és veritat l’acusació que corre per Catalunya i al món que a Espanya no hi ha divisió de poders. I davant d’aquest petit recorregut constitucional, em pregunto de qui tenen por els jutges si són escolanets de l’estat com reconeix  el comentari c)? Dels ciutadans no en poden tenir, perquè fins ara han fet el que han volgut, segons el meu dret a equivocar-me. Però davant la legalitat o il·legalitat de les seves sentències que empressonen innocents, els seus comentaris al marge dels tribunals esdevenen els seus acusadors. Donen motiu a dubtar de la normalitat de les seves sentències, perquè analitzant-les en qualitat de persones, són expressions d’odi envers qui pensa diferent. I l’odi, segons sentencien els mateixos jutges, és delicte. Un dels jutges afirma que és “terrible” el que els independentistes volen fer amb el poder judicial. I afegeix “però no ho aconseguiran, així que tinc la tranquilitat que l’estat de dret funcionarà”. És curiós, no dóna cap opció al dubte i es recolza en l’estat de dret. Aquesta és la divisió de poders? També hi ha jutge que ha afirmat que “els jutges són els garants de la Constitució, dels drets dels ciutadans i del respecte i el compliment de la llei i aixó són coses que als independentistes no els poden agradar” Alló que no agrada als independentistes és la traició a la democràcia i les manifestacions espressades per jutges i magistrats espanyols en el “correu electrònic corporatiu de la judicatura”. És la més greu contradicció de  garants que s’auto-atorguen.

Els adjectius dedicats als independentistes, acusen de: colpistes, nazis, que són un virus, un gèrmen i els que es mobilitzen defensant la independència són: idiotes, criminals, violents, extremistes i que se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal perquè els seus dirigents són fills de puta. El fet que aquesta informació hagin sortit a la llum és un argument prou clar per posar en dubte la normalitat de la justícia espanyola envers Catalunya i dónen obertament la raó als tribunals europeus que no han acceptat les seves acusacions de sedició i rebelió, senzillament perquè no han existit. En les acusacións hi ha el de colpistes. Aquesta sóla paraula els hauria de fer caure la cara de vergonya perquè amb tota la seva garantia han estat incapaços de jutjar un  dels més gran colpistes d’Espanya desprès de Franco, i em refereixo al Rei emèrit Joan Carles I. Aixó sí, que és una vergonya i per a més inri accepten la declaració d’inviolable. Aleshores tota aquesta moguda fa pensar que la preoccupació rau en la por de perdre el seu privilegiat sou i s’enten perquè posa en perill la plèiade de fills, filles i familiars que han fet ingressar en la judicatura de l’estat. La democràcia té els seus mecanismes per posar ordre i situar-ho tot en el lloc que li pertany. I és precisament la justícia que té un deure amb la ciutadania, un deure que acusa el comportament dels estaments públics davant el gravíssim risc que corre la humanitat causat pel menys-preu als drets naturals de les persones. Davant dels ciutadans humils, aquest risc comporta el consol de que els privilegiats tampoc se’n sortiran. Srs. Jutges i Magistrats, l’ecohumanisme també us necessita i la vostra actuació amb els independentistes garanteix cada dia més l’avenç del perill.

Sr. Arcadi Espada, l’opinió és lliure, la dignitat obliga.

La dignitat de les persones la considero tan fonamental que s’ha de respectar independentment del seu comportament. Les errrades i les faltes hi ha la justicia per sancionar-les. El periodista és un personatge públic al que la premsa li reclama dignitat que ha de reflexar-se en els seus escrits. No li nego la llibertat d’expressió a la que hi té tot el dret però la dignitat de l’altre també n’hi té i la ratlla vermella li posa el criminalitzar. Sé que és un bon escriptor i ho ha palesat en diferents mitjans però no és cap secret que no té pels a la llengua a l’hora de desprestigiar al contrari. Jo no li faig cap retret perque sigui unionista, essent català com és, peró sí le demano que sigui demòcrata. I la  democràcia té les seves normes envers les persones i el seu entorn. Desprestigiar a una persona és un greuge contra la naturalesa com es dedueix de la greu crisi que pateix el país pel canvi climàtic, entre molts altres efectes negatius que s’estan produint. I la solució al problema passa per reciclar amb urgència la dignitat de totes les persones perquè sense excepció de cap mena gaudeixin d’una vida digna. I el donar la mà al que es té per contrari n’és una. Sr. Arcadi no és una idea només meva, ho és de moltes personalitats, també periodistes nacionals i internacionals. I l’exemple que vàreu donar en una tertúlia d’El Mundo enfrentat-vos amb Gabriel Rufian no és el compliment de la moral que exigeix una societat democràtica. El fet que sigueu contrari a la independència de Catalunya no disculpa de l’insult i per més inri barroer pel motiu i pel tema. Perquè no vàreu insultar a un Diputat només, si no a un país i al vostre diari que us paga un sou. Que vos sou partidari d’Aznar i el defenseu, és problema vostre, però no li feu cap favor a l’ex -president d’Espanya. I per altra banda us denuncia el poc respecte que teniu al sexe que per naturalesa és la relació més creativa de la humanitat. Si us agrada que us mutilin i inutilitzin per ser pare, és problema vostre, que hi afegeix un altre greuge a l’arc parlamentari com una seu d’immorals. Les seves paraules foren:”A Rufian se li ha de contestar en seu parlamentària dient-li: la polla, mariconàs, com prefereixes menjar-me-la de cop o per temps?” La contesta instantània “de cop” és prou significativa perquè us treuria de la informació. Però la lliçó fou més directa i crítica quan al final de la tertúlia us diu: “Quiero felicitarte porque se ha ssuperado a sí mismo”. No dubto Sr. Arcadi que sou un gran encaixador de cops baixos. No crec que la direcció del vostre diari us sancioni per què tot el que va contra Catalunya, “miel sobre hojuelas” però, és la meva opinió, cap premsa, amb aquest comportament, us hauria d’acceptar com a periodista i menys d’opinió. Una pregunta Sr. Arcadi, ha llegit bé la Constitució? Li recomano els articles que transcric i vos mateix en treieu les conclusions. Article 10-1:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre públic i de la pau social.” I l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura, ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” El govern, sobre tot el del PP no es cansava de dir que a Espanya la llei s’aplicava per igual a tothom. Serà veritat?