El Nóbel de la Pau 2018 per la dignitat de la dona

Lluitar contra la violència sexual és una prioritat per assolir una humanitat digna amb el reconeixement del valor moral de l’èsser humà en la convivència mundial. El reconeixement de la igualtat de la dona a tots nivells en l’ordre social no és només necessari sinó que també es transcendent. Cap persona es pot declarar superior a les altres. Els càrrecs no donen superioritat, donen deures per complir la igualtat. Les diferències que defineixen les individualitats no afecten a la naturalesa humana, base de la igualtat. Les diferències definiexen les individualitats que amb el seu jo personal estan al servei de la convivència. Les desqualificacions personals per les diferències són una perversió que afecta directament l’ordre social manipulant-lo. La trista imatge de la humanitat del segle XXI no és res més que fruit de la manipulació de la dignitat humana. Un escombriare que té cura de la netaja de les places i carrers és tan o més digne que el multimilionarin que compra un equip de futbol o esdevé president d’una gran potència. L’escombriare treballa per la salut de les persones, el multimilionari treballa per la salut de la seva butxaca. El reconeixement i la veritat de la dignitat de totes les persones és una exigència que reclama la naturalesa que envia els seus missatges i els grans poders no els escolten. En el canvi de convivència que amb urgència necessita la humanitat, el Premi Nóbel de la Pau 2018 ha marcat la pauta més urgent. El respecte a la dona al mateix nivell que l’home. Que a ple segle XXI la dona no mereixi el mateix nivell d’humanisme que un home és un crim contra la naturalesa i una mutilació permanent de la humanitat. Que en l’actualitat algunes dones ocupin espais de primera línea no significa la realitat d’un tracte d’gualtat i molt menys quan escoltes paraules d’alguna d’elles que són un insult contra les persones. La lliçó del Tribunal del Premi Nóbel farà efecte en la gran política actual? Una de les raons per atorgar el premi al metge congolès Denis Mukwege fou la seva valentia en denunciar la impunitat dels agressors sexuals i la de la iraquiana Nadia Murad, conseguir fugir del captiveri i denunciar l’us de la violència sexual com arma de guerra. Col·locar a primera fila la lluita contra la violència sexual com primera necessitat social esdevé una clara denúncia contra el model polític que posa en l’armament la base de la pau. La denúncia d’aquesta anomalia és necessària perquè és urgent evitar que la guerra sigui una causa de mort de la humanitat. Òbviament que el missatge del premi Nóbel d’enguany exigeix una nova filosofia social perquè el fet que la dona estigui al mateix nivell que l’home esdevindrà un signe d’un nou model de convivència basat en l’amor de mare. Dissortadament si els ciutadans no hi obliguen, les forces polítiques i econòmques actuals continuaran posant en les armes els seus argument de pacificació, que no ho són de pau. I en el respecte al  sexe femení cap exèrcit del món ha estat mai respectuós amb la dignitat de la dona.

Amb l’esperit de Lluis M. Xirinacs

La “Carta a un policia armat” , Lluis M. Xirinacs la signava amb aquestes paraules: “Quan arribi la societat que jo vull, tu no em pagaràs, per què no em tindràs enveja. Per què tu i jo tindrem igualtat d’oportunitats davant la vida. Aquell dia ens podrem donar una forta abraçada.” Aquesta carta va donar la volta al món, malgrat l’enuig de l’Estat Espanyol. I el seu missatge és molt clar perquè no és polític sinò social i esdevindrà quan la política sigui un servei als ciutadans i els policies se n’en sentin també i no hagin de perdre la dignitat de persones per servir el poder que els paga. Catalunya reviu, avui, aquella mateixa persecució que patia Lluis M. Xirinacs i els seus seguidors en les seves sentades davant la Presó Model demanant la llibertat dels presos polítics. No és una persona líder a l’any 2018 és un poble líder que davant les presons demana la llibertat dels presos polítics. I aquest poble també ha patit i pateix sobre les seves carns les fuetades de les forces de l’ordre.  El poble pateix l’odi polític de partits de dreta que reclamen l’ofec de l’article 155 de la Constiutució amb declaracions de certs polítics que fins i tot defensen l’actuació armada amb possibilitats de morts. I en aquest context actual hi quallen les paraules que Lluis M. Xirinacs va pronuncià en el sermó de la Missa Funeral, celebrada a la Parròquia de la Concepció de Barcelona, per Oriol Solé Sugranyes abatut per la guardia civil: “ Després d’un temps de discussions els primers cristians van acceptar com a llibres inspirats els continguts en l’Antic Testament. Dins d’aquest recull es troba el llibre dels Macabeus, on s’explica la història del clan dels Macabeus que en un moment d’opresió de la seva patria jueva es van llançar a la guerrilla. D’un a un van morir en accions de guerra, però van aconseguir la independència del seu país.” I fent una comentaris del significat que pot tenir la violència dintre la filosofia de la no-violència, hi afegeix en memòria d’Oriol Solè:” Ell ha donat la seva vida; ha estat un valent. Ja m’agradaria observar un grau tan alt de generositat i militància entre els que ens diem no violents perquè som cristians”. I ara és l’hora del poble que sense armes i pacíficament defensa el seu dret i els seus líders donen exemple a la presò i a l’exili. La història es repeteix i Catalunya no té por i planta cara a les armes amb la no violència, com Xirinacs davant la model, rep els cops de porra davant de les escoles i aquella moral que mantenia ferma Lluis M. Xirinacs davant la policia i els tribunals és la mateixa que palesa el poble català que vol ser lliure. És l’esperit que Xirinacs amb la seva ciència, la seva política, la seva lluita, les vagues de fam, la seva filosofia global, el seu estudi de l’economia i sobre tot amb la seva ofrena a Déu, va regalar a Catalunya i Catalunya, no només l’ha acceptat, sinò que el practica.  Els Macabeus assolliren la llibertat del seu poble, Crist morí crucificat acusat de terrorista per confessar-se rei dels jueus, Catalunya pateix el greuge fa tres cents anys de pèrdua de llibertat. La veu del poble és l’arma de la llibertat. Totes les persones que viuen a Catalunya si són conscients del que significa ser lliure s’adonarant que en l’actualitat no ho són i com Lluis M. Xirinacs proclamaran el seu ACTE DE SOBIRAANIA: “He viscut esclau setanta cinc anys / en uns Països Catalans / ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) / des de fa segles. / He viscut lluitant contra aquesta esclavitud /Tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l’univers./ Però una nació mai no serà lliure / si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me / aquest final absolut victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia / dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació /esdevé soberana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ Ella és una mica més lliure,/ perquè jo sóc en vosaltres, amics.” És veritat, Catalunya està demostrant la seva presència perquè arrisca la seva vida per la llibertat. El “no tenim por” és el ressó de l’exemple de Lluis M.Xirinacs que no va claudicar mai dels seus objectius i permeteu-me un incís. Aquesta no claudicació tenia un clar component religiós, la seva lluita era també una oració. Era coherent amb la seva integritat om a persona lliure. El seu JO ressona amb fermessa portant Catalunya cap a la independència.

Són delinquents WILLY TOLEDO i VALTÒNIC?

Aquest comentari procurarè escriure’l des de la meva  idea i formació religiosa, inspirant-me en els llibres de la Bíblia de l’Antic  i del Nou Testament. Em fonamento en dos principis: a) el Gènesis ens diu que Déu creà l’home i la dona a imatge seva; b) l’evangeli ens parla de que Jesús morí cricificat per la salvació del món. La meva exposició d’avui es basarà en aquests principis. Per començar tots els homes i dones són fills i filles de Déu. Són germans i germanes. Aquesta idea fonamental palesa un objectiu de projecció divina, objectiu que en el Gènesis s’explica desprès de la desobediència de menjar la poma, afirmant que si per una dona va entrar el mal al món i per una altra dona s’obriran les portes d’un altra paradis no terrenal sinó diví. La raó de la finalitat de l’existència humana, que gaudeix de  lliberatat i per conseqüement pot equivocar-se, i aquest error no li tanca les portes de l’eternitat per què Déu així ho ha programat. Òbviament que la llibertat suposa responsabilitat i la responssabilitat demana arrepentiment pel mal  i reparació. Com assoliran tots els humans aquest objectiu? Se m’escapa a la meva visió humana i em porta a la fe en un Déu totpoderós i en aquella frase de Sant Pau que diu “no tots morirem sinò tots serem transformats”. Aquesta és la meva fe. I en l’evolució de la convivència humana, la barreja de veritat i mentida, la de bo i dolent, la de ric i pobre, la de savi i ignorant, la de creient i no creient planteja un garbuig que dificulta la plenitud de vida de les persones. I en aquesta problemàtica hi ha la separació de poders i de ideologies. Óbviament que no creure en Déu, humanament fa un tomb en la valoració dels actes a nivell només humà. I en aquest nivell només humà fins a on pot arribar la Justícia humana? Una blasfèmia judicialment només de competència divina per què només Déu coneix la futura sentència, que amb tota seguretat serà molt més de fiar que les humanes. Empressonar per blasfem a Willy Toledo  i per denúncia religiosa, ho trobo tant fora de lloc com condecorar la Verge Maria com a salvadora de la pàtria. Déu sap molt bé qui i com s’ha de salvar la pàtria. Com també trobo fora de lloc la condemna de presó contra el raper Valtònic. He entrat a internet per conèixer les dues persones, que com a persones les valoro de coherents, perquè amb la seva consciència humana  poden valorar la política espanyola pels seus resultats i per tant com a ciutadans lliures i sobirannts tenen tot el dret de censura, dret que la Constitució els hi garanteix. Llegim els següents articles. 14: “Els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol  altre condició o circumstància personal o social”. Parem  esment  “cap discriminació….religió, opinió…”Les creeences religioses s’han de respectar i també les oipinions i abans de condemnar s’ha de valorar si el delicte és polític i per tant si cau sota la seve jurisdicció. I l’article 15 encara acaba de reblar el clau:” Tothom té dret a la vida  a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” En defensa, des de la religió, de Willy Toledo, les diferències no se solucionen amb denúncies i empresonaments, perquè no entra ni en les competències dels denunciants, ni dels jutges, perquè el tema transcendeix a la humanitat. Senzillament estem davant d’una situació de solucions que en un model polítc democtràtic ha de passar per la veu de les persones i si des de la meva fe, Déu respecta les idees dels humans, a nivell humà no pot ser d’altra manera i si cal judici s’hi ha d’arribar havent solucionat tots els obtacles, que també n’hi pot haver de part de la política en el seu exercici de govern. De la mateixa manera que Déu respecta la llibertat de les persones i ha pensat en solucions davant d’un problema, també els humans han de respectar-se mútuament la seva llibertat i abans d’arribar a un judici cal haver valorat la possible culpabilitat de les dues parts perque els càrrecs no immunitzen, la possibilitat d’error hi existeix i coherentment en el seguiment d’un judic pot haver comés errades no nomès l’acusat sinó també els acusadors. No fer-ho per part dels jutges, si com a persones són creients, és delinquí en l’àmbit sobrenatural on haurà de passar comptes per ser una persona jutge que no compleix totes les seves lleis i si sentencia injustament un acusat, religiosament és un transgressor. En un càrrec polític i religiós la persona és responsable de tots els seus actes i la seva consciència li passarà factura si no compleix. L’ésser humà està pendent de tres lleis, la natural, les polítiques i les trascendents, amb la certesa que en les naturals i polítiques justes, els seus fruits també són transcendent.

Manifestació de la policia, feblesa de la democràcia

No negarè jo els drets dels policies a manifestar-se defensant la dignitat de les seves persones. Però hi ha manifestacions que són bàsicament polítiques i alló que defensen són les anomalies del poder. Una manifestació és la manifestació del dret de la sobirania i els policies no són sobirans com a tals, sinò com a persones. I si la manifestació la fan com policies han d’acceptar que les persones sobiranes s’hi poden oposar. La Constitució les empara. La manifestació de policies a Bercelona era un greuge contra Catalunya sense respectar les circumstàncies creades a l’autonomia per una política feble i mancada de democràcia. El govern d’Espanya per dignitat democràtica havia d’haver-la desconvocat. L’estat espanyol està vivint una época desestabilitzada, no pels ciutadans, sinó pels polítics de dretes bàsicament, el PP i C’s i alguns d’esquerres. En una societat en la que es reclama l’urgència del respecte als drets de la gent; és aberrant escoltar les desqualificacions del PP i C’s contra el poder del PSOE, desqualificacions que neguen la qualitat de persones als independentistes quan les imatges i notícies que es van descobrint ens demostren la corrupció dels estaments de l’estat. Lamentable i, a la vegada, inconfesable és el joc brut de polítics  amb els seus títols universitaris important-els-hi més la dignitat del càrrec que la personal; indignant i inadmissible és comprovar com el poder judicial, amb la raó de caducats aparca els insults de jutges contra Catalunya. Amb la Constitució a la mà em pregunto si el poder judicial, essent part implicada, hi té autoritat quan el poble és sobirà? És desil·lusionant quan el poder judicial i polític d’Espanya, actuant contra els seus principis, desautoritza la justìcia belga per donar la raó als polítics catalans exiliats a Bèlgica i carrega l’import de les despesses d’un advocat belga de mig-milio d’euros als ciutadans com si fossin culpables, quan la culpa, si n´hi ha, que penso que sí, és d’un jutge espanyol. Quina credibilitat puc tenir de la justícia espanyola quan el Congrès s’ha negat a investigar els atacs terroristes de Catalunya, negativa que fa pensar en la necessitat d’amagar complicitats. La política espanyola i les seves institucions porten a pensar que només interessa el poder no perquè és un servei a la ciutadania, sino per servir-se de la ciuitadania i una de les maneres és negar-li alló que la Constitució li garanteix, la sobirania, perquè els drets és neguen amb fets més que no pas amb paraules. I el desgavell polític i democràtic de la pell de brau necessita una ciutadania que no tingui por als governants, ni als jutges, ni a la policia i que exigeixi a la justícia internacional, que l’estat espanyol ha d’obeïr, que a Espanya és compleixin la llei de l’estat i la llei d’Europa.

AMIC POLICIA ESTÀS PREPARAT PER DEMANAR PERDÓ?

No em sorprendrà la riallada burleta si llegeixes aquesta pàgina. I no em sorprendrà perquè la crueltat amb que tractaves a les persones només l’exerceix aquella  que deixa de ser-ho i es converteix en instrument del poder, d’un poder que va prevaricar a l’incomplí la seva pròpia llei. De veritat, amic policia, no t’has avergonyit mai del teu comportament que et digueren que era justícia i en la veritat era odi? No has pensat mai que la persona ha de ser sempre mestresa dels seus actes? Tu en aquell 1 d’octubre a Catalunya vas ser un instrument en mans del poder. Possiblement em diràs que obeies ordres. D’acord, però aquesta obediència no justifica la pèrdua d’humanisme. Si de veritat no eres tu quan golpejaves sense compassió, perquè et queixes quan se t’acusa de fets comesos per tu? No, no et denuncio a tu, denuncio la mà que et feia servir de “porra” contra la gent. Tu ets culpable perquè per fer de policia vas renunciar a ser persona però més culpable és l’autoritat que et va obligar “a por ellos” a tort i a dret. Tant o més culpable que tu es el cap de l’ordre públic que et va portar a desfer-lo, tant o més culpable que tu és el ministre que et va enviar a Catalunya amb una missió antidemodràtica i contrària a la llei; tant o més culpable que tu és el president del Govern d’Espanya que et va protegir amb l’article 155 de la Constitució. Si tens temps, amic policia, et recordarè perquè la teva missió a Catalunya era una prevaricació. Has llegit l’article 15 de la Constiiutució? Llegim-lo els dos junts: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans i degradants.” Com eren els teus cops de porra i les coces a persones sense respectar nens, avis i a ningú. Els teus cops eren inhumans. No és inhumà treure un ull? No es inhumà haver de buscar un metge entre la gent per arribar a temps a salvar una persona maltractada per un policia? I una pregunta, si la vostra legalitat ho és tant, perquè aneu amb la cara tapada, acuirassats i amb grups desproporcionats. Amic, policia, el poble senzill és sobirà i té tot el dret de defensar pacíficament les seves idees.  Si la policia no savia superar la barrera humana, no és culpa dels ciutadans, és culpa vostra per falta de formació. I si has llegit bé l’article diu  en cap cas. I no en vàreu voler saber res.Vols, amic fer una ullada a l‘article que acusa els teus superiors per incompliment dels seus deures? Te’l llegeixo.”Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els que s’integra, siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. La vostra partcipació promovia, removia i facilitava? Oi, que no? Feieu tot el contrari posant en pràctica una política de l’estat que no és la de Catalunya.

I el que és més clar encara ho denuncia l’articlen 20 en un paràgraf que diu:” Es reconeixen i es protegeixen els drets a expresar i difondre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I un altre mitjà són les urnes per fer una consulta. La Constitució obliga a tothom, però hi ha un article que internacionalitza els incompliments dels ciutadans, de les forces d’ordre i dels governants. I és l’article 10 que en el seu paràgraf 2 diu:” Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractas i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya.” No diu l’estat, diu Espanya i Espanya són els ciutadans sobirans. Sr. Policia, no l’odio, l’estimo com m’ha ensenyat el meu mestre Jesucrist. Però el perdò presuposa penediment i penitènia. Creu que hi ha d’estar dispodat?

Constitució confederal, sí, indivisible unitat, no.

En la presentació de les seves esmenes, Lluis M.Xirinacs, es fa aquesta pregunta:”Quan ha tingut l’Estat espanyol alguna delicadesa que captivès els cors dels pobles que abasta?” I en la motivació de l’article segon, ens diu:”l’autodeterminació dels pobles és principi bàsic, en tot sistema de convivència reconegut internacionalment. Es base de la convivència voluntària i feliç dels diferents estats de la Confederació”. Llegim doncs l’esmena que presenta: “La Constitució confederal reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu Estat. Cada Estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Defineix clarament el canvi que els veritables demòcrates dels diferents pobles portaven al cor i era una bomba a la base de flotació dels absolutistes continuadors del règim franquista. Una esmena polèmica per l’estat espanyol però coherent amb el procès democràtic europeu i hauria donat una altra imatge de l’Espanya de les nacions. Però per a l’absolutisme castellà era inacceptable, malgrat Castella també en surti malparada. Comença Xirinacs la  defensa de la seva esmena amb una afirmació categòrica i valenta sobre el redactat presentat pels ponents: “l’article del text del projecte és horrible. És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Tenia molta raó per escriure la trilogía LA TRAICIÓ DELS LÍDRES, els catalans que han votat el text dels ponents i van abortar l’Assemblea de Catalunya, que sortosament ha tornat a sorgir. L’esmena de Xirinacs, escrita amb col·laboració d’intel·lectuals i polítics amics, s’inspirava en el moviment existent a Europa de pobles lliures. Dissortadament fou aprobat el text i reprobada l’esmena. El text aprobat diu:” La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indisoluble de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, En la comparació entre els dos redactats s’hi endevina la claravidència de futur de Xirinacs  en relació a la situació actual que amb el seu text seria impensable. I lúcid com sempre: la negativa és incoherent amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara atorgat per l’Estat espanyol; tampoc ho és la signatura de la Declaració Universal dels drets humans; i tampoc ho és amb la votació per part del govern de Franco la votació a l’ONU l’any 1960, favorable a l’exercici de la sobirania. Acaba la seva defensa dient:”Senyors les coses no poden ser més clares, si el Sahara sí, perquè nosaltres, no? Per què no ens doneu confiança i llibertat? Només perquè sabeu que esteu oprimint les nacions. I aquesta és la única causa de la voluntat de secessió. Perquè sou apressors, sou centralistes. Perquè sou opressors negueu la soberana independència dels pobles. Perquè sou opressors i teniu la consciència bruta, temeu l’autodeterminació. Qué més es pot dir?” Senzillament, la conducta que l’estat segueix avui contra Catalunya.

ESMENA DE L’ARTICLE PRIMER DE LA CONSTITUCIÓ

Aquest era l’article que Lluis M. Xirinacs presentava esmenant el primer de la Consttitució. Article 1

1.- La Confederació espanyola, formada per aquells Estats que hi pertanyen per voluntat pròpia, reconeix que la sobirania resideix en els diferents pobles que la componen, dels quals emanen els poders de tots els órgans de la Confederació.

2.- Propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat, la democràcia i el pluralisme polític i nacional i es constitueix en estat de dret on tots, ciutadans i poders públics, resten subjectes a l’ordenament jurídic.

3.- La forma política és la República democràtica i paramentària.

Aquest articulat desuatoritza totalment el que finalment fou aprobat i que ha estat responsable de moltes manipulacions que el de Xirinacs els hi barrava el pas de sortida. El paràgraf constituia en un Estat social i democràtic de dret. Incomprensible per part del PSOE que es confessa federalista i tenia el vot a les mans per assolir-ho. A continuació els valors que Lluis M. Xirinacs trasllada al paràgraf segon perquè és més important el sobirà que els proposa, com són els ciutadans, no parlant de tot l’estat sinò dels pobles que configuren la Confederació. Un text que hauria evitat molts problemes i barrat el pas a interpretacions egoïstes de partit. I molt important és la declaració, en el paràgraf 3, de República democràtica i parlamentària contra la Monarquia parlamentària, finalment acceptada i orígen de massa diferències poc democràtiques i algunes de nefastes.

A continuació de l’article, Xirinacs hi escriu la motivació que a ell i als seus els va moure: “La forma d’estat és usual que es determini en l’article primer de la Constitució. El model de Confederació sembla el més adaptat a la tradició històrica i a l’actualitat social i cultural dels pobles compresos en l’actual Estat”.

S’anteposa l’afirmació de sobirania a l’afirmació d’Estat de dret perquè el segon emana de la primera.

Es prefereix República a Monarquia únicament per criteri de racionalitat.

En l’explicació que fa del redactat afirma: “La questió de sobirania ha estat anteposada a la de l’estat de dret. La sobirania és quelcom radical i font de tot dret. La sobirania és natural, primària i inmodificable. El dret és artificial, secundari i perfectihble”.

La comparació de les esmenes de Lluis M. Xirinacs m’ha obert força els ulls per adonar-me de com el redactat finalment aprobat era manipulable davant la dificultat que esdevenia el de les  esmenes. De totes maneres les lliçons bàsiques i fonamentals mai envelleixen i sempre, a l’hora de la veritat, esdevenen testimonis racionals de futures acusacions. La situació amb Catalunya no hauria estat conflictiva amb aquest article i amb el preàmbul. La veritat va fent camí i Catalunya hi camina. I estic segur que l’aportació de Lluis M. Xirinacs en serà protagonista.