CONVIVÈNCIA CONTRA NATURA EN LA CAMPANYA ELECTORAL

El concepte de globalització i de cos místic en referència a la humanitat convida a reflexionar si la convivència democràtica actual a la pell de brau és norma a l’Estat Espanyol o és un concepte aliè a la política. La globalització uneix els ciutadans formant la humanitat i el cos místic ens explica com és el cos místic de la humanitat. En la globalització, el protagonisme és de les individualitats i en el cos místic la referència rau en com col·labora cada individu, sent part d’una missió perquè el tot funcioni. La globalització configura la convivència, el cos místic necessita que cada membre treballi normalment per la salut del cos. Els membres de la humanitat són la política, la religió, la cultura, l’economia i el civisme. La humanitat la configuren els ciutadans polítics, els religiosos, els culturals, els econòmics i el cívics. I cada menbre necessita, per poder aportar la seva part, una salut física i psíquica adequades. Perquè el ciutadà individu cos global ha de  complir amb una imatge de dignitat. Sense la dignitat personal la seva aportació al cos humanitat no serà saludable sinò causa de possibles malalties greus. Una ullada política a la convivència hispana en avisa d’una greu malaltia social mancada de metges amb voluntat i capacitat de programar el tractament guaridor. I el virus enverinador no és altre, que l’egoïsme personal i de partit. La incapacitat de saber receptar la medecina necessària és alarmant perquè la malaltia de que s’acusa als que no pensen igual, no és la que pateixen els contraris, sinò la que volen fer patir els que es creuen amb poders guaridors. La pell de brau no només està malalta sinò que està enverinada amb el risc d’una epidèmia. I no hi ha pitjor epidèmia que l’orgull. I l’excès d’orgull fa pronunciar frases com aquesta:”S’ha acabat jugar amb els nostres fills amb projectes ideològics sectaris”. Una acusació contra una escola catalana que ha estat l’admiració d’Europa i el seu model envejat per mestres estrangers.

Des d’una altra vessant expressa també un manifest egoïsme aquesta afirmació:” La independència de Catalunya no es produirà no només perquè la Constitució no ho permet i perquè la comunitat internacional els ha donat l’esquena, sinò perquè els catalans no volen la independència d’Espanya.” Les dues afirmacions són contra natura perquè neguen la llibertat, consubstancial a tota persona, manifestada en el pensament. Des de la meva idea de llibertat, penso que les dues citacions, de dues personalitats antagòniques segons perquè i agermanades quan els hi convè, manifesten una greu malaltia produida per un virus cancerígen que posa en perill la dignitat dels pobles i en risc de mort la convivència. La recepta, els metges internacionals en relació a les malalties polítiques ja l’han recomenada, la paraula, però dissortadament els metges polítics de l’estat espanyol no estan a l’alçada dels metges de la sanitat que són exemple mundial investigant i tractant els malalts, perquè coneíxen, pensen, apliquen i també ajuden a la investigació. A la política hispana le falta coneixement, pensament, tractament i molt especialment investigació. No és estrany que la campanya que s’apropa sigui presagi d’un tractament contranatura de la convivència.

FRUITS DE LA LLIBERTAT

La història de la humanitat reflecteix la realitat d’una convivència que troceja el concepte d’unitat i enceta camins de discòrdies. La humanitat del segle XXI és un miratge que denuncia actuacions plenes d’irregularitats. Situacions de vida contradictòries incapaces de generar plantejaments solidaris universals per la senzilla raó d’un concepte esbiaxat de la llibertat. El be comú ha de ser el resultat de la suma dels bens individuals. Però quan el be comú nega la possibilitat del bé d’altres, entrem en les contradiccions de la convivència. I dissortadament el segle XXI no és cap exemple de convivència universal pacífica. Només la realitat d’un ésser humà sense dignitat malmet la convivència de la globalitat. Però dissortadament la realitat de milions d’éssers humans, que viuen en la indignitat, és el resultat del poder d’uns pocs que ho  impideixen i el que és pitjor ho provoquen. No hem d’anar massa lluny per adonar-nos-en, a casa nostra en tenim proves prou clares i culpables. Mentre en la societat la mort sigui instrument per imposar justícies immorals, la humanitat viurà a l’esquena de la veritat del significat de la pau. Per què inmoral és tota paraula i obra que impideix viure en dignitat. I en aquest capítol penso que els grans estats, que diuen que volen la pau, haurien de reciclar les seves lleis i els seus programes valorant quins han estat els efectes de la seva política, pretesament protectora, però que a l’hora de la veritat la mort és el resultat del seu pas. Qui diu l’estat, també es pot dir de les grans empreses d’aquests estats, que han estat les causants de depauperar nacions riques en subsol deixant els seus habitants en la pobresa. I d’exemples, el planeta en va ple. Només una ullada a l’Àfrica ens ho confirmarà. Però no anem tant lluny. Les famílies de casa nostra que amb el seu treball i estalvis compraren un pis i actualment es troben sense feina i desnonades perquè la política i la gran economia s’han dedicat a decidir la dignitat de la riquesa oblidant, la dignitat de les persones. Personalment penso que cal una nova filosofia de la convivència en la que la riquesa mundial estigui al servei de tota la humanitat i no d’uns pocs. Dissortadament aquelles filosofies pensades en benefici de la gent han estat menystingudes per l’elit del poder i, sovint, manipulades hipócritament per fer acceptar a la majoria el dret inmoral de la seva acaparació. Un exemple el tenim en la desfiguració i manipulació que se’n feu de la filosofia comunista d’Engels i March. I no parlem de com a Europa es tractà la doctrina de l’evangeli. Dissortadament l’acceptació per part del poder no fou per complir-lo sinó per auto-atorgar-se el poder de la seva doctrina per reforçar polítiques de resultats inhumans. I els resultats han estat sempre imjpedir l’exercici de la llibertat amb l’argunment que la llei és la veritat, perquè la llei és intocable.

Que la llei impideixi l’exercici de la llibertat és la negació al gaudi dels drets naturals i la condemna de la major part de la humanitat a l’esclavatge. La llibertat no és la invitació a la disbauxa, és la norma que mena a la recerca de la pau global que es necessita en cada moment de la història per adaptar-la a les necessitats del moment, defensant la dignitat de totes les persones sense axcepció, perquè cadascuna aporti a la convivència global els fruits de la veritat de la seva identitat. I els fruits poden ser económics, polítics, culturals, laborals, religiosos, cívics i socials.

“VA DE LLIBERTAT”

La veritat de la política judialitzada del PP de Mariiano Rajoy va sortint a la llum amb testimonis de membres de la policia espanyola, com el de José A Gago quan confessa a l’exministre veneçolà la persecució que va patir Podem autoritzada pel que era president del govern. Podem era un perill per la continuitat del PP i la guerra bruta es feia amb cara de democràcia, un exemple de corrupció que esquitxa, avui, el procès contra Catalunya. Diguè el policia referint-se a Podem: “Vingui el govern que vingui, aixó és tema que farem amb un jutge. M’entén que vull dir? Espanya és un estat de dret, encara, tot i que arribin els de Podem, cosa que no passarà, però encara que arribin, s’ho hauran de menjar”. Parem esment en un detall: “FAREM AMB UN JUTGE”, és a dir la conxorxa ja estava muntada al marge de la Constitució que la feien servir de “tapadora”, vanogloriant-se de defensors de la llei. I segons les declaracions amb la conformitat del President Mariano Rajoy i del ministre de l’interior Fernàndez Diaz, aquell que amb complicitat s’havia carregat la sanitat catalana. Aquestes declaracions em porten a mirar amb uns altres ulls l’actuació del Tribunal Suprem contra Catalunya perquè m’ajuden a poder malpensar.

Un altre detall: parin esment en la paraula encara entre comes, indici de la voluntat antidemocràtica. I de cara a les eleccions del 28 d’abril d’enguany el lema d’ERC posa en evidència el perquè cal votar partits de voluntat independentista, perquè alló que està en perill és la dignitat de les persones. I ho fan pensar i donen força a la idea independentista els tripijocs de PP, C`s i VOX a Andalusia perquè de cara a les properes eleccions ja no s'entenen i es fan una mena de guerra freda que és l’embolcall de la hipocresia. Notícies de títols universitaris inexistents, comportaments del pare que no es preocupa de la seva filla, canvis d’opinió en el tema de la violència masclista, conductes inacceptables sobre els drets de la dona, mancances de respecte als drets de pensament, comportaments judicials que s’autoacusen de poca serietat, acompanyat, tot, d’expressions que palesen que alló més important és assolir el poder davant de la defensa del dret a la dignitat, esdevenen un avís per donar el vot als partits que de veritat defensen la llibertat de la dignitat.

Amic lector i amiga lectora, reflexiona i medita a qui donaràs el teu vot. Pensa en la llibertat. Esquerra Republicana de Catalunya amb més de vuitanta anys d’existència defensa la dignitat del vot de la llibertat. La seva història, amb l’exemple del president afussellat i dels polítics avui empressonats demostren que aquell que sap sacrificar la seva vida en defensa de la seva llibertat és un polític  creïble que té dret a ser recolzat. Quan depositem el vot a l’urna pensem si de veritat defensem la nostra llibertat de poble.

CARTA OBERTA AL SECRETARI GENERAL DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

Amb tot el respecte he de manifestar que discrepo clarament de les paraules del bisbe auxiliar de Valladolid i secretari de la conferència episcopal quan afirma que el dret a decidir “no és moralment legítim en ell mateix”. És una desligitimació de la llibertat. I l’ésser humà té el dret a equivocar-se per una raó molt senzilla, perquè Déu l’ha creat amb aquesta possibilitat. Equivocar-se, parlant en termes teològics no sempre és pecat, perquè l’error pot consistir entre dues possibilitats bones, escollir la que menys  convè. Escollir entre blanc i negre és un acte de llibertat i pot ser tant digne com una ofrena religiosa. El que és moralment il·legítim és prohibir a les persones el dret a pensar i pensar entre ser independents o continuar en el mateix estat és un dret legítim i tant o més moral que continuar formant part de l’estat que et maltracta. La raó que el senyor bisbe argumenta, defensa el poder absolut del poder davant la voluntat del poble qué és qui atorga poder. Afirma que “suposaria l’absolutització de la voluntat del poder desvinculada de la moralitat”. Discrepo perquè la voluntat democràtica popular no atorga poder absolut, tot el contrari i el Sr. Bisbe sap, tant o millor que jo, que el poder Déu l’atorga mitjançant segones causes i aquestes poden ser els ciutadans, que en una democràcia són sobirans. És el compliment en el temps del mandat diví de creixeu, multipliqueu-vos i pobleu la terra. I no es pot raonar a partir del “risc de decidir en contra de la dignitat de la persona, de la justicia i del bé comú és molt alt”. Quan un poble decideix independitzar-se té les seves raons i la primera i principal es basa en el respecte a la dignitat dels seus ciutadans que en la col·lectivitat on es troben no es respecten els seus drets i se senten maltractats pels governants, com és el cas de Catalunya i els motius no hi ha espai en aquest article per citar-los. Però li recordaria que Déu va escollir que el seu Fill morís crucificat per redimir el món, acusat d’enemic de Roma, com palesa amb prou claretat el rètol que Ponç Pilat feu posar a la creu, REI DELS JUEUS

. El dret a decidir defensa la justícia quan el poble que el reclama ho fa perquè se li nega el dret de ser, començant per prohibir-li parlar el seu idioma. I referent al bé comú, no és bé comú sempre que a una part de la societat no se li reconeguin els drets que es reconeixen en l’altra. Sr. Bisbe, la Constitució és vàlida per a la convivència, si no es manipula, i li podria comentar com s’incompleixen articles fonamentals en relació a Catalunya perquè aquesta és una causa del desig d’indepentditzar-se. Encara que sembli una incongruència, una Catalunya independent salvarà Espanya del descrèdit polític més gran davant Europa i el món. Davant d’aquest interés polítc de la Conferència Episcopal Espanyola, jo li demano més credibilitat enfrontant-se al poder politic denunciant aquelles actuacions que van contra la dignitat de les persones, que són moltes com palesen les manifestacions que se celebren arreu d’Espanya. I és molt lamentable el silenci de l’episcopat que actúa de la mateixa manera que ho feren els bisbes signant el manifest de la injusta creuada del General Franco. Cal defensar més i millor a les persones i una de les maneres, és denucniar totes aquelles lleis que perjudiquen la dignitat humana, perquè empressonà injustament a una sola persona és una ofensa a la humanitat. I Deu aconsella com fer-ho. I Jesucrist expulsà els venedors del temple perquè no era el lloc de fer negoci. Pregunto al Sr. Bisbe si l’Esglèsia Espanyola actúa igual en aquest tema. La societat civil en té una opinió força negativa. Seguint el Papa Francesc, diria que massa bisbes no están amb ell. El respecte a la llibertat de les persones és el conreu de l’arbre del bé i del mal del Paradís terrenal. Ben conreat no dóna fruits dolents. I les persones tenen tot el dret que la religió defensi la seva llibertat. Déu ho fa.

CAYETANA ÁLVAREZ DE TOLEDO UN ULTRATGE DEL PP A CATALUNYA

La saviesa popular d’arreu del món dicta sentències com aquesta castellana: “por la boca muere el pez”. I aquest fet dóna pas al títol d’aquest article. Carles Riera, director de LA REPÚBLICA, en l’article d’opinió del número 44 afirma que la candidata per Barcelona del PP pronuncià una de les frases polítiques més obscenes quan va afirmar:”Si un senyor entra a trets, és més fàcil de neutralitzar que quan surten moltes persones en una suposada legítima votació dient que democràcia és votar”. La pell d’ovella d’aquesta frase és molt més que obscena perquè té tota la justificació de l’us de les armes negant la legimitat del poble a votar com expressió de la seva voluntat, expressió reconeguda per la Constitució. Però aquest peix, el dia 3 de març de 2019 en un twiter es vantava de “ser de fora i no parlar català”, com si a Catalunya no hi haguès persones dignes, també en el PP, per anar de cap de llista. I el greuge empitjorava les paraules quan hi afegia que “avui es repren el judici del procès separatista. Quina felicitat”

. Tot una demostració del que no és la dignitat humana. Pablo Casado, amb una catalana, que tenia per ser primera de llista molt més preparada, n’importa una que va decidir ser espanyola “com ella mateixa” diu, suposo que pel títol nobiliari i del grup d’Aznar,la  menysté amb greuge a les dones catalanes del PP i ,a la vegada, amb  ultratge a Catalunya. Ell també es mereix que se li apliqui la dita castellana de que “por la boca muere el pez”. Són moltes les paraules i frases contra Catalunya que mereixen el dictàmen de delicte d’odi. Si les mateixes les diguès un català contra ell, li faltaria temps per denunciar-lo i aplicar-li la sentència pertinent al delicte d’odi. La premsa en va plena d’expressions del Sr. Casado que tenen tota la intencionalitat d’odiar, perquè a continuació hi afegeix l’aplicació del 155. No m’extranya la seva pretensió de presumir de títol universitari que s’ha demostrat inexistent. Per què on no n’hi ha no en raja. I penso senzillament que li està fent un flac favor al seu partit. La mala premsa que té el PP a Catalunya es deu a persones come ll, que no entenen, ni volen entendre qué significa la dignitat del ser humà. A la política de la dreta espanyola i una part de l’esquerra els hi fa falta un curs de psicologia i pedagogia per entendre i saber tractar als que no són com ells. La pitjor tarja de presentació de la cap de llista per Barcelona, en les eleccions del dia 28 d’abril, porta un nom: Pablo Casado. I és molt trist. La meva idiologia cristiana m’ensenya a no odiar-lo, i no l’odio, però respon a aquella dita castellana que diu.”por el bien que te quiero, te hago sufrir.” Jo li aconsellaria al Sr. Casado i a la seva cap de llista per Barcelona, un curs intensiu sobre la pedagogia i la filosofia del preàmbul de la Constitució Espanyola per qué em fa la impressió que l’article 155 és, segons ell, la solució de tots els problemes. I sense diàleg no se’n soluciona cap i alló que tant critica i menysprea, la independència de Catalunya no té aturador. Catalunya, república democràtica, serà un estat d’Europa. El procés de la història, basat en el respecte a les persones, no hi ha cap llei lícita que l’aturi. A la democràcia verdadera se la pot alentir amb rocs al seu camí, però no anul·lar-la. Sr. Casado i Sra. Cayetana, no seria millor parlar amistosament i solidària amb tothom? La Creu del Valle de los Caidos ho ensenya i recomana. Més de tres milions de catalans se senten ultratjats per les seves paraules i aquests tres milions políticament, li agradi o no, són majoria a Catalunya i amb la Constitució a la mà, també són sobirans a l’Estat Espanyol. Qui signa aquest article, Sr. Casado, és un d’ells i li allarga la mà per parlar.

PEDRO SANCHEZ: “LA INDEPENDÈNCIA MAI ES PRODUIRÀ”

Una afirmació a l’estil dels dictadors, posseïdors de la veritat absoluta. No té sentit en el model socialista. Les paraules del President són un atac a la humanitat quan a continuació afirma: “el problema és la convivència”. Precisament l’independentisme és una invitació desde la llibertat a saber conviure. El seu company, que també fou President, el Sr. Zapatero ha afirmat que als independentistes se’ls hi ha de “tender-les la mano para que rectifiquen”. Una manera més suau de dir que la independència és un error. Francament no entenc el socialisme espanyol del segle XXI. Senzillament penso que l’han canviat cap a pitjor. Per què si ser independent és un error, la Constitució Espanyola també ho és perquè garanteix la llibertat d’expressió  basada en la llibertat de pensament. I segons aquesta manera d’enteendre la història, la humanitat està desde segles vivint en la mentida, que és la consequència de l’error. Relacionant aquestes paraules amb la realitat de la persona humana jo li preguntaría al Sr. Pedro Sànchez i als seus, quina raó justifica que els humans gaudeixin d’intel·ligència? Si pensar en la independència és un error  a les hores tots els pensadors de la humanitat que han programat diferents models de convivencia, que exigeixen canvis, es dedicaven  a dir mentides. Em pot definir el Sr. President que és la llibertat? Per què si les idees independentistes van contra la veritat, em pot dir perquè els demòcrates van desbancar Franco i les seves lleis? Potser la situació actual les continúa exercint i els independentistes s’equivoquen al voler un model democràtic contra el dictatorial. Els ciutadans, quan voten, demanen el dret a ser lliures i ser lliure pot significar per raons humanes canviar de model polític per un altre que opinen és millor per a ells, però el seu pensament democràticament demana diàleg per arribar a acords. I el Sr. Sànchez no vol acords, vol un sí al seu model que no és el dels independentistes. I aquesta manera de pensar és retrògada i perjudicial per a la humanitat.

La millor convivència és aquella que es viu entre persones lliures. No debades la història de la humanitat la dicten els seus errors. I quan aquests errors no esdevenen veritats la convivència dóna una imatge d’enemistats, odis i desgavells. És la imatge d’Espanya al segle XXI perquè el model polític, que diu governar-la, no respecta la identitat dels pobles que la formen. I questa manca de respecte és palesa en el judici contra el procés del dret a decidir a ser independents i contra Catalunya.”Tender la mano” com aconsella el Sr. Zapatero no és fer creure que els independentistes están en un error sinò dialogar amb ells per arribar a un acord  de convivència que pot ser continuar formant part del mateix estat o independitzar-se per formar-ne un de diferent i conviure amb bones relacions diplomàtiques. Dissortadament encara a la pell de brau es viu anys de llum lluny de la verdadera democràcia. La humanitat té la paraula per organitzar-se i aquest intrument de la natura es desnaturalitza comportant un menyspreu inhumà de l’éser humà.

LA POLÍTICA HA PERDUT LA DIGNITAT

Una ullada al mapa del món ens porta a valorar la convivència global en negatiu, injusta. Només cal seguir les notícies de premsa escrita i audiovisual. La mort esdevé norma, però no una mort en pau sinó la mort de l’odi. Guerres i venjances. Però al costat de la mort, la misèria d’una probresa extrema provocada per l’egoïsme personal, que dissortadament ha posat el món en risc. Les proclames del món de la ciència sobre els perills del canvi climàtic em porten a reflexionar sobre els fenòmens de la fi del món que denuncia l’evangeli. Com és possible que al segle XXI amb els avenços científics i tecnològis el planeta corri el risc de desaparèixer? La responsabilitat de l’ordre social recau únicament i exclusiva sobre la humanitat, i en particular sobre aquella part que ha de vetllar per una convivència digna i en pau. Una ullada observadora ens palesa com també en els estats, que suposadanment són els més avançats i amb una convivència més generalitzada, el malestar i el menyspreu són norma, norma que la hipocresia transforma en pell d’ovella. No cal molta imaginació per descobrir-ho perquè fins i tot en la nació més poderosa del planeta la pobresa extrema i la injustícia clamen venjança al cel. L’element que la natura proporciona per la dignitat humana, la riquesa del subsol i de la terra, és manipulada descaradament en benefici d’uns pocs. Se’m dirà que sortosament es treballa molt per solucionar-ho. No ho nego, però la ineficàcia ens demostra que només són paraules. Quin és l’estat que passa del risc del canvi climàtic perquè alló més important és el diner? No és cap greuge dir que els Estats Units d’Amèrica del Nord. Malauradament patim la realitat de polítiques molt poderoses que primer és el diner que la salut de les persones. I disortadament aquesta idea està molt estesa com ho demostren les situacions d’extrema pobresa existents i l’Estat Espanyol no és cap excepció.

Quan la veu de les persones no s’escolta perquè no es valora el domini de la injustícia social és un fet. Injustícia social que també en el camp de la cultura, del civisme, de l’ordre social, injustícia greu amb efectes de desigualtats com els que causa la pobresa. I com es lluita contra aquesta innjustícia? Amb lleis que sent manipulables li volen donar credibilitat. La misèria cívica, social i cultural és una malaltia tant greu que sense la seva guarició és impossible desarredicar del món la pobresa. El pas imprescindible, encara que sembli una utopia, és ser pobre d’esperit. El pobre d’esperit és aquella persona que del diner en fa un servei a la humanitat i no un enriquiment desproporcionat i emprobridor dels altres. I aquesta consciència és massa desconeguda. La política no l’enten, ni vol, aquesta norma. Només cal parar esment en l’enriquiment desmesurat de molts polítics, pels que la dignitat és el càrrec, no la persona.