SENYOR MARCHENA, JO OPINO QUE EL PROCÈS ÉS ANTICONSTITUCIONAL

La meva opinió es basa simplemnent en la Constitució perquè, segons la lectura que en faig i em penso que de llegir en sé, es vulneren articles d’obligat compliment que donen la raó als presos polítics catalans i que agreugen les declaracions de la policia i la guàrdia civil per la vulneració que hi cometen.

Article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

Anem a pams. El judici manifesta una clara discriminació per raó de naixença, perquè el pes de les acusacions rau en el fet de ser catalans, negant-els-hi el dret d’opinar.Opinar és un dret sense límits i l’opinió pot manifestar-se de paraula o amb fets pacífics. I les acusacions i les imatges existents denuncien la vulneració d’aquest dret per part dels policies i guàrdia civils i sobre tot per qui els va enviar i empènyer amb el crit “a por ellos”. Les forces de l’ordre públic tenen l’obligació de complir la llei i aplicar la força com a mitjà d’obligar a callar és un greuge contra natura. L’impedir el pas en silenci, com es feia, és la manera lícita de defensar un dret, vulnerat en aquesta ocasió per l’autoritat obligada més que ningú a complir la llei.

Article 15:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en CAP CAS, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradans”. L’article de la Constitució és una acusació directa contra l’actuació de les suposades forces de l’ordre i contra qui va donar l’ordre. I no es pot argumentar dret a l’autodefensa quan qui primer va començar l’atac inhumà és el culpable. Només una presència desorbitada i que cada dia es coneixen més actuacions preparatòries contra Catalunya, evidencia el motiu de la persecució a que està sotmesa Catalunya. L’article diu clarament que en cap cas i ningú pot cometre accions denigrants. I és vergonyant escoltar declaracions insegures, preparades, i per persones que han estat jutjades d’actes irregulars i també d’haver assessinat per l’espatlla com és el cas d’un testimoni.Portar testimonis amb aquesta anomalia és un despropòsit i un motiu d’incredibilitat de la justicia. I aquesta circumstància s´ha donat.

Article 16,2:”Ningú podrá ser obligat a declarar quant a la           seva ideologia, religió o creença”.

El desenvolupament del procès demostra que se’ls està obligant a declarar contra les seves idees amb l’aportació de testitomonis que fan pensar en una sentència dictada per endavant per satisfer una política corrupta com la del PP, que no ha estat degudament jutjada. I no és només opinió personal meva sinó de verdaderes autoritats nacionals i internacionals en lleis. Però encara hi ha un article més acusador de la inconstitucionalitat del procès.

Article 9, 2: “Correspon als PODERS PÚBLICS de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals sintegra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la partiarticipació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”

Sr. Marchena, el Tribunal Suprem que presidiu és un poder públic i jo pregunto s’ha complert el PROMOURE, REMOURE I FACILITAR? Des del meu seguiment, no, i penso que un deure de la justicia era examinar abans d’iniciar el procès si l’autoritat política havia complert la Constitució. I era evident que NO perquè el Sr. Mariano Rajoy havia manifestat obertament que NO QUIERO explícitament acompanyant a un NO PUEDO, clar incompliment del text constitucional. Sr. Marchena segueixo el procès amb la meva mirada independentista i el primer valor de la independència en la democràcia  dóna veu al poble votant. I aquest és el gran incompliment antidemocràtic en la celebració del Procès contra Catalunya. Sr. Marchena la història ja ha dictat la seva sentència, Catalunya serà independent per coherència democràtica.

SOCIALISTES D’ESPANYA I CATALUNYA SIGUEU COHERENTS

Ho escric a consciència, si sou coherents, socialistes, el vostre deure democràtic és renunciar al vostre triomf perquè parlant com parleu dels independentistes esteu governant des de la indignitat per manca de suport. Si el vot independentista és vàlid i us dóna poder, esteu obligats a reconèixer el dret a defensar a ser independentista  perque si és legal per governar, és perquè ho és per votar. Només  hipocresia palesa la vostra governança i les vostres paraules. El vostre deure era, per començar, seure a la taula i dialogar sobre el problema, no dir que sou oberts al diàleg però negar el dret fins i tot a pensar. I la vostra conducta no és només una incongruència i una hipocresia sinó també una cobardia, per la por que els hi teniu als contraris de la dreta de qui no teniu ni la consciència de fer-els-hi complir la Constitució. Sincerament la vostra política és una befa a la dignitat humana i molt més quan Europa us ha dit que el procès està acusat de criminalitats que no han existit. No és aquesta la filosofia dels fundadors del socialisme que moriren defensant les seves idees. La vostra filosofia de la governança en l’actualitat és una renúncia i una traició, com ho palesen fets contra Catalunya, per exemple, beneïnt l’aplicació del 155. Va existir un temps en el que el socialisme em despertà raonables simpaties i sóc amic de militants que són un exemple de persones dignes. Però la manera com s’ha enfocat l’assoliment del poder i la governança que s’exerceix em fa exclamar pobres PSOE i PSC. No és el dret de no ser independentista que reconec  una tendència lícita, el que em fa que no sigui creïble en l’actualitat sinò l’acusació que en fa de la llibertat, del dret a decidir i de la independència, quan amb la Constitució a la mà m’hi sento recolzat. Aquesta postura és una negació del dret a ser persona digna i ni tan sols ser persona, perquè en la llibertat s’hi troba la seva definició. I la llibertat dels éssers humans és la base de la llibertat de les col·lectivitats que organitzen. No presumeixo de que estigueu en un error, em reafirmo amb el dret a pensar diferent i basar el model polític en idees respectables com és una unitat en un mateix estat. És un dret que no contradiu el que tenim els independentistes de voler ser-ho. I aquest dret no va contra la unitat perquè la unitat és una decissió de voluntats de defensar el mateixos objectius de convivència respectant les diferències. És possible un model democràtic en el que Catalunya formi part de l’Estat espanyol? No ho nego, però en l’actual model de política no és aconsellable per culpa d’una democràcia malalta infectada de dictadura. I aquesta acusació l’ha dirigida el PSOE al PP C’s i VOX. Penso sincerament que el PSOE i el PSC necessiten un recliclatge democràtic tornant als ideals fundacionals del socialisme. La paraula és la creadora de la dignitat en política. I a la pell de brau aquesta dignitat és una exigència.

LA LLIBERTAT DELS POBLES DE LA PELL DE BRAU

El desenvolupament de la campanya electoral de l’estat espanyol adverteix amb insistència la injustícia que pateixen els pobles de la pell de brau. En el meu record,vaig nèixer abans de la proclamació de la II República, tant la dictadura franquista com la democràcia en mans d’UCD, del PP i del PSOE, els han tractat com si fossin esclaus, no ciutadans. I a la pell de brau de pobles amb identitat pròpia n’hi conviuen uns quants.I tots tenen dret al seu territori i a la seva llibertat. No sóc un seguidor incondicional de les proclames dels partits majoritaris, però quan escolto o llegeixo manifestacions dels quatre partits PSOE, PP, C’s i VOX sento uns calfreds que em posen la pell de gallina. Perquè l’objectiu que es dedueix dels seus programes no és altre que l’exercici d’un poder dictatorial disfressat de democràcia. I els ciutadans dels pobles de la Península Ibèrica tenen dret al seu territori i a la seva llibertat. I les perspectives de futur són més esglaiadores que no pas tranquilitzans. Es confon la unitat de convivència i la democràcia amb la submissió a la llei que el poder ha implantat, no el poble encara que l’hagi votat perquè amb els seus arguments ,l’han enganyat. Hopalesa la persecució a mort com la  del Faraó d’Egipte  o com la de Ponç Pilat crucificant el gran defensor de la llibertat dels pobles, Jesucrist. La mort política a que es condemna als polítics en el segle de la ciència i tecnologia, moralment és tan greu com la mort física. Quan en un model democràtic la política i la justícia empresonen representants elegits del poble que posen en evidència irregularitats de l’estat i de la justicia, quina credibilitat li pot merèixer el govern a la ciutadania?

Quan un procés polític no accepta opinions qualificades d’autoritats jurídiques internacionals, tampoc testimonis mundials que desqualifiquen la forma del procès, quan no mereixen per part del tribunal els testimonis segons siguin defensors o acusadors, quan els plantejaments polítics i jurídics no concorden amb els signats en els acords internacionals, quan es menystenen les sentènccies europees favorables als exiliats forçosos, quan es descobreixen actuacions dubtoses de la policia i persones de la justicia perseguint al President Puigdemont, quan els presos polítics pateixen tractes que d’humans no en tenen ni el nom, quan les manifestacions no se solucionen dialogant sinó amb la força de les armes, jo pregunto, quina fe i confiança puc tenir en l’estat  perquè defenso la independència del meu poble, Catalunya, i també dels altres pobles d’Espanya? No n’hi tinc cap. I no n’hi tinc perquè manipulen el sentit de les paraules i de la llei. I no n’hi tinc perquè palesen una incapacitat pedagògica que només és culpabilitzadora i quan parlen de diàleg només s’accepten les seves idees, les dels altres són condemnables de sortida. La situació actual de l’estat espanyol dissortadament és la negació de la democràcia i una tornada a la dictadura. I que aquesta tendència es  dedueixo també de les formes d’un partit socialista,  humanament parlant decebedor, desil·lusionador i contrari al dret natural. Només la fe dels pobles assolirà una democràcia en territoris que regalimin llet i mel.

ARA ÉS HORA D’ESTAR ALERTA…

Qué n’és de fàcil prometre la dignitat d’una governança oblidant la indignitat de gestions culpables votant a favor de l’aplicació del 155. He escoltat dicursos de campanya, televisats per TV3, omplint-se la boca d’una governança de progrès només amb 84 diputats quan sense el vot a favor de l’independentisme, avui dia, no governarien. I quina ha estat la resposta a l’ndependentisme? Més 155 perquè no han fet res per reconèixer el resultat de les votacions del 21 de desembre i acusen al govern de la Generalitat perquè està al costat de la majoria de catalans que defensen el dret a decidir. Davant de les paraules del PSOE, també cal estar alerta, tant o més que amb les paraules del PP, C’s i VOX. Que el PSOE es vanti de la seva gestió política amb un procès contra Catalunya, quan diputats europeus i juristes espanyols denuncien la seva manca de credibilitat per no respectar els drets dels ciutadans, és increíble. És lamentable que per guanyar vots l’únic argument sigui atacar la dignitat de Catalunya, que, malgrat patir els efectes d’una política injusta, és capaç d’aixecar el cap en el món de la cultura, de les arts, de l’esport, de l’economia, de la sanitat i ser un exemple en el camp de l’ensenyança amb la pedagogia de la immersió. Davant l’acusació d’adoctrinament obliguen a permetre als militars tenir estants informartius especialistes de la guerra i l’Estat Espanyol gran productor d’armes, que ensenyin als nens i nenes la seva filosofia.

Així entenen l’adoctrinament el PP, C’s i VOX, ensenyar a preparar-se per la guerra com si la guerra fos garantia de pau. Fer campanya electoral acusant una política, que no és la seva, és antipedagogia perquè no saben, ni volen, ni demostren interés per amb la paraula valorar els valors positius de cada tendència i amb ells arribar a un consens comú. Però aquest consens no el volen perquè tenen por de la intel·ligència dels contraris. Ara és hora d’estar alerta i cal i molt, perquè amb la Constitució a la mà, les normes europees d’obligat compliment, els tribunals de justícia internacionals i força polítics i alguns estats que defensen el dret a decidir, la victòria és a l’abast i a no massa tardar. Però cal ser intel·ligent. Personalment em sento odiat pel PP, C’s, VOX i també PSOE, però no insultarè, dirè el que penso i la meva veritat només es pot atacar demostrant que és un error. I els errors no es  demostren perseguint, com es persegueixen per tots els mitjans legals i no legals els llaços grocs, que són una idea de llibertat de les persones i dels pobles. La campanya dels partits contra els llaços grocs és negar la meva llibertat i la meva dignitat. I la Constitució espnyola diu que el meu pensament és lliure i que només mereixo sanció si produeixo aldarulls greus de convivència. I respecte aquest tema he escoltat moltes mentides que no tenen altra finalitat que desacreditar Catalunya davant el món. Però Europa i el món saben quina és la verdadera Catalunya democràtica, i quin és l’argument català de convivència. Ara és hora catalans d’estar alerta perquè el dret a la llibertat verdadera cada dia parla més en català. PSOE, PP, C’s, VOX si de veritat voleu una Espanya model de democràcia dialogueu amb Catalunya. No feu falses promeses de diàleg que mai heu acceptat perquè només voleu la vostra raó. I per aquest motiu ara és hora d’estar alerta, com ens aconsella l’himne català, ELS SEGADORS.

TRET DE SORTIDA DE LA CURSA POLÍTICA

La metàfora esportiva hauria de ser el mirall transparent i net perqué, amb la corona de llorer, el guanyador de les eleccions del dia 28 d’abril poguès afirmar sóc campió de la dignitat. L’entrenament és la base de l’esportista a nivell físic i psíquic, entrenament que no es coneix per a unes eleccions polítiques. En l’esportista, és el guardó d’una formació integral, en política, ho és d’un informació egoïsta. L’egoïsme obnubila la ment i manipula la passió fent del polític un aspirant al govern de la imposició. La precampanya, si se li pot donar el nom d’entrenament, palesà en el marc de la pell de brau diferents tendències amb l’objectiu de governar amb intencionalitats força diferents. Dissortadament, però, en totes elles el subjecte polític, que és el ciutadà, hi endevina divisions contraposades per objectius mancats de justícia en els programes electorals. El concepte de la veritat de persona es vol fer a partir de la idea de partit contraposada a la idea, fruit del diàleg solidari, racional i respectuós amb tots els diferents grups polítics existents. I aquest diàleg no ha existit mai, ni es vol, per l’egoïsme de ideologies que en el seu treball són més enemigues que companyes. La demostració no és difícil trobar-la quan les informacions de premsa escrita i audiovisuals van plenes de befes i amenaces contra les ideologies contràries i el que és més increïble que totes es recolzen en la Constitució afirmant que és intocable. I una anàlisi d’una persona que la llegeix amb la ment política en blanc descobreix que la sacralitat que a la llei se li atorga no és tal sacralitat sinò que la seva funció és defensar la llibertat dels ciutadans. I les campanyes ens diuen obertament que la llibertat de la llei significa la submissió obligada encara que la dignitat personal en surti perjudicada. Si parem esment en la realitat del punt de sortida ens adonarem dels cops de colze i trebanquetes que es reparteixen per fer caure al que va davant i deixar el pas lliure a l’antideportiu polític. És cert que la credibilitat dels partits es fonamenta en la bondat dels seus fets i del benestar que haurien d’assolir els governats, però quan els ciutadans es manifesten públicament contra el govern de torn, hauria d’obrir els ulls i a les campanyes electorals basar-les en els diàlegs amb les persones en relació amb els problemes i amb els altres partits per arribar a conclusions positives per a les persones. Malauradament la campanya electoral de les eleccions del dia 28 d’abril clarament es fonamenten en la guerra contra una idea de llibertat d’una autonomia i contra la política del govern actual amb escandaloses difamacions que haurien de ser condemnades pel delicte d’odi. Però a la pell de brau, els partits dominants tenen butlla per poder fer de la innjustícia, justícia i de l’odi, virtut. I el que pensen els ciutadans és matèria aliena que no els obliga, malgrat la Constitució afirma que són sobirans i que d’ells emana el poder. Les circumstàncies polítiques del 2019 a la pell de brau no són cap garantia d’una política democràtica, més aviat ho són d’una tornada a la dictadura encara que se la disfressi amb pell democràtica. I és la Constitució que clama a favor de la llibertat i alló que fa el poder és ofegar el clam i canviar-lo per les sentències de presó. L’estat espanyol ha de fer urgentment un reciclatge d’humilitat si vol una verdadera marca Espanya.

PREMSA NEGATIVA DE LA CAMPANYA ELECTORAL

Llegir i escoltar és una escola que convida a pensar. L’objectiu bàsic del pensament, resultat del llegir i escoltar, ens confirma que és la defensa de la dignitat de l’ésser humà, a nivell individual i col·lectiu. El respecte de les persones i dels pobles és indispensable per a les convivències en pau. I escoltant i llegint manifestacions polítiques precampanya electoral del 28 d’abril de 2019 em desespera la manipulació descarada i hipòcrita que es fa de les persones i dels pobles. Per què? Senzillament perquè alló que es defensa és la imposició dels programes dels partits deixant subtilment de banda les voluntats de les persones, contradint la Constitució que afirma la sobirania del poble. Llegint i escoltant els partits majoritaris, que per altra banda són els més afavorits per la premsa escrita i oral, m’indigna com es defensen programes que presumeixen de progres quan en la realitat esdevenen retorns a la prehistòria. PP, PSOE i Ciutadans gallegen de tenir la solució i la seva pedagogia no és altra que convèncer acusant d’anómals els altres i contraposant el seu programa. I la ciutadania vota les imposicions, no les solucions.

Repassant el procès de la història m’ensenya que la política dels tres partits esmentats és un missatge que la ciutadania ha d’escoltar i entendre per adonar-se de les possibilitats d’error i d’engany, error i engany que es pateix una vegada els partits en questió han assolit el poder. I amb els resultats històrics soferts per la ciutadania no si posa remei i es continúa una política que contradiu i condemna els drets de les persones i dels pobles. Les campanyes electorals dels grans partits no tenen present de fet, encara que de paraula diguin el contrari, la necessitat d’escoltar. No he vist cap partit que segui a la taula amb el seu programa a la mà i demani a la gent del carrer el qué en pensen, qué no els hi agrada i qué esperen. Les campanyes electorals són paraules que s’emporta el vent, no fets que marquen fites a assolir. Un líder és líder quan les seves proclames i accions responen a les urgències de la ciutadania, no a la excel·lència de la seva oratòria. L’oratòria pot apasionar i desvetllar admiració, però votar l’oratòria és acceptar la imposició perquè l’èxit de l’orador es fonamenta més en l’emoció que en el pensament. I a les proclames electorals els hi sobra passió i els hi manca idees. Una plaça abarrotada aplaudint l’oratòria és la contradicció que ofega la veu del poble sobirà i els vots assolits esdevenen la negació de la dignitat de la humanitat. Opino que una campanya electoral ha de basar-se més en el llegir i escoltar al poble, llegir i escoltar que en pensa la gent, del programa. I la gent senzilla no té accès als mitjans que haurien d’omplir les seves pàgines i els seus temps amb la veu de la gent sobre el que pensen dels programes dels partits. I no es fa, al contrari, si un mitjà escolta més al poble se l’acusa d’adoctrinador. Cal canviar el format de les campanyes electorals i donar més protagonisme als periodistes que escolten i escriuen alló que les persones pensen de la política. No he vist mai un diari ple del que pensa la ciutadania sense oblidar que hi ha periodistes que hi entralitzen força les seves pàgines explicant el que el periodista pensa de la gent.

POT SER MÍSTIC UN SUICIDI?

La mort un acte de llibertat dignifica l’ésser humà no el perverteix. La mort no s’ha de valorar com un càstig, pot ser una sanció, sí, però en positiu. La societat en aquesta questió pot ser perversa. Un desafiament a mort, sovintejat en la classe militar, vol ser un acte de dignitat i els dos són clarament suicides. No tinc cap dubte des de la meva fe que la mort acceptada racionalment pot ser un acte místic d’amor a Déu. La història ens ofereix força exemples d’aquest lliurament llevant-se la vida. Les sentències de mort dictades pels tribunals de justícia tenen la pretensió de rentar la cara però massa sovint els jutges són els que s’embruten amb sentències injustes com s’ha demostrat massa vegades condemnant a mort a innocents. La mort no és un càstig, més aviat és una redempció pels que creiem en una altra vida. Peró dissortadament és susceptible de manipulació per satisfer egoïsmes humans, com per exemple l’apedregament de les dones com si fossin només elles les culpables d’un adulteri. Recordem la resposta de Jesús als fariseus, que acusaven a una adúltera, el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I tots silenciosament van desaparèixer. Però l’exemple més evident del poder reparador de la mort ens el dóna la mort en creu de Jesucrist, una mort acceptada voluntàriament i no rebutjada, mort que obria les portes de l’eternitat a tota la humanitat. És el suicidi més místic de tots els suicidis humans, que n’hi ha hagut. Lluis M. Xirinacs n’és un  exemple, com ho són gurús de la Índia que s’hi lliuraven quan s’adonaven que els havia arribat l’hora. Personalment penso que el suicidi s’ha de respectar i entendre perquè s’hi ha alguna culpa és la del suicida, no del que l’ajuda. Les voluntats personals, crec, no poden estar subjectes a una llei, són els fets els que poden ser jutjats. El suicidi és un fet que físicament no perjudica a ningú més i a un difunt no se li poden demanar responsabilitats. El que se li ha de proporcionar és un enterrament digne. Opino que hi ha accions que no han de ser regulades per cap llei perquè obeeixen a la lliure voluntat de l’individu i les llibertats personals, que no afecten a ningú més, es poden raonar però no il·legalitzar. Com pot castigar una llei a una persona morta de culpable? Personalment respecto moltíssim la decissió del meu pare que va deixar un escrit dient “que Déu em perdoni, com jo perdono els meus enemics”. Si alguna persona és culpable d’un suicidi és qui l’ha provocat. I en aquest sentit els polítics i els legisladors haurien de valorar molt bé si són ells els culpables de massa ciutadans que es suiciden perquè se senten humanamengt desprotegits i sovint condemnats per la llei a una vida indigna.Morir per defensar la convivència i la dignitat humana és un acte moralment meritori. Cal tenir clar que no ha de ser mai un caprici i fruit de la irracionalitat. La mort és una amiga de la humanitat, no una enemiga, perquè quan arriba el moment li obra les portes a l’eterna felicitat. I no ho diu nomès la doctrina cristiana, ho diu també el nirvana i ho va escriure Ramon Sampedro en el seu llibre CARTAS DESDE EL INFIERNO quan defensa que el seu suicidi li obria les portes a una altra vida millor. Les lleis han de defensar la dignitat de la vida de les persones, que és el perquè de la seva necessitat, però desprès de la vida no són necessàries. Sóc contrari a una llei que reguli el suicidi. És urgent una llei en la que totes les persones s’hi sentin respectades. La llei respecta quan és dialogant.