JUGAR AMB LA HISTÒRIA NO ÉS DEMOCRÀCIA

El president en funcions Pedro Sànchez proclamava exultant que l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos era una gran victòria de la democràcia. Personalment penso que és tot el contrari. Amb quaranta anys de democràcia no haver pensat altres esdeveniments i fets per poder tenir fe en la democràcia espanyola, vantar-se del trasllat de les despulles del dictador com un fet històric excepcional, no és res més que dormir a la palla i confondre progrès amb enderrariment. Els incondicionals del dictador l'homenatjaran on sigui i ara, encara més, per fer més clar un ultratge del govern espanyol a la història. Però les circumstàncies en que es fa els trasllat, l'expressió de “atado y bien atudo” continúa intacta, amb la particularitat que la memòria històrica esdevindrà un record d'un oblit polític incapaç de fer justícia als milers d'afusellats abandonats a les “cunetes”. El moment en que es dur a terme l'exhumació és un acte clamarós de campanya electoral fent joc amb la publicació de la sentència del procès contra Catalunya. Desde la meva visió una vergonya històrica. La JEC prohibint llaços grocs i frases denunciant injustícies ha tancat als ulls davant una acció electoral clarament favorable al PSOE. Una raó més a favor dels que no ens mereix credibilitat la JEC. Es traslladen, no es destrueixen, al cap i a la fi són restes, però la monarquia espanyola és la continuitat del franquisme per més que democràticament s'intenti revaloritzar. I que és una herència franquista de continuitat no és cap mentida, perquè mort el dictador les CORTS encara dictatorials proclamaren rei d'Espanya a l'hereu a qui no pertanyia, perquè l'hereu era el pare del rei entronitzat, rebutjat per Franco. Sr. Pedro Sànchez, canviarà la política espanyola amb el canvi d'ubicació de les despulles? Les despulles no parlen, els seus seguidors, sí i a partir d'aquest moment encara parlaran més. Sr. Pedro Sànchez el seu historial el denuncia i disortadament el seu socialisme no és el del pare del socialisme espanyol que si aixequès el cap de la seva tomba s'avergonyaria del partit que ell tant estimava.I reflexioni, Sr. President, que si va arribar al càrrec és perquè els independentistes, que tant odia, li van obrir la porta. Dissortadament en la història d'Espanya, el seu estat no sempre ha estat governat per Presidents coherents. No li retrec que sigui contrari a la independència, li retrec que actúi contra la filosofia de la democràcia perquè la democràcia no la fa la llei, la democràcia escriu la seva, centralitzada en la defensa dels drets humans, centralitat massa sovint vulnerada pels governs de l'estat espanyol. I aquesta és la seva creu perque feu mans i mànegues per una imatge de dignitat política tacada per la descoordinació dels partits polítics espanyols, que a l'hora de fer campanya no exposen la seva filosofia i el seu programa sinò que basen la seva campanya en desacreditar al contrari, escàndol que es viu massa sovint en les corts espanyoles. En massa manifestacions seves i dels seus ministres sempre s'hi intercalen paraules injurioses com en l'expressió de la vice-presidenta del Govern, Sra. Carmen Calvo quan diu “que la guàrdia civil surti de Catalunya és només un desig polític aberrant”. I no creu, Sr. President que no convidar a la màxima autoritat catalana a un acte de la Unió Mediterrània, celebrat darrerement a Barcelona, és una demostració de la nul·la voluntat d'arribar a enteses amb el diàleg? Quin és el concepte de la democràcia del PSOE? Concepte que cada dia esdevé més feble quan es descobreix, per exemple com ha succeït darrerement, un membre del Centre Nacional d'Intel·ligència passejant a Manresa amb un llaç groc i l'estelada, dissimulant l'espionatge? Sr. President em pot negar que tinc tot el dret de pensar que l'enviament de policies i guàrdia civils a Barcelona en ocasió del coneixement de la sentència del procès es déu a la por causada pel convenciment que la sentència és un reflexe de injustícia? Prevenir, a vegades és acusar al contrari del mals que comet el que actúa de previsor. La situació política que s'està vivint a la pell de brau aquests primers dies del mes d'octubre de 2019 no és res més que una desviació democràtica i constitucional. Jugar amb la història no és democràcia he titolat aquest comentari. I aquest joc polític que es juga a l'estat espanyol és un perill molt greu a tots nivells, autonòmic, nacional, internacional i mundial. I acabo amb una pregunta demanant una opinió. Sr. Pedro Sànchez els presidents mundials més importants per poderosos són veritablemnt demòcrates defensors dels drets humans? Voldria pensar que vos us en sentiu.

“NO M'ENTENEN”.....”COM ENS ENTENDREM”

El jesuita Jacques Haers en una conferència a Barcelona en relació amb el problema de la secularització afirmava que la postura de l'interessat davant la seva decissió no havia de ser “no m'entenen” sinó “com ens entendrem”. És difícil explicar o entendre vivències que semblen contradictòries. És el gran problema de l'Estat Espanyol amb Catalunya. I només té una solució entendre qué és la llibertat i perquè l'ésser humà és intel·ligent, passional i racional. Aquella persona, que és incapaç d'auto-conèixer la seva realitat, no arribarà mai a un consens de convivència. Les idees són per avançar en la història i les idees conservadores acostumen a ser les més enemigues del progrès. I aleshores la resposta al problema plantejat esdevé un greuge de conivència per irracionalitat. Catalunya és conscient de que l'Estat Espanyol no l'entén, ni ho vol. Però aquesta postura en té una altra de part del no comprès i és “com ens entendrem?”. La solució no és fàcil quan el contrari no en vol saber res. Qué cal fer? Senzillament Catalunya ha de provocar amb intel·ligència i racionalitat que el contrari arribi a fer-se la mateixa pregunta. La força de la llei i la de les armes no ho entendrà mai si es creu posseidora de la veritat absoluta. Però sortosament, el govern, la justícia i les forces de seguretat s'han de fer la reflexió de “no m'entenen”. El mal és quan no se la fan. I és greu, perquè comporta la negació de la pròpia llibertat. El no de Mariano Rajoy no significava altra cosa. Acusar la veu de dos milions de persones, denuncia la mateixa postura. I en l'estat espanyol actual amb la seva relació amb Catalunya s'ha arribat a una situació en la que un estat amb poder absolut, igual que una faraó egipci, pot condemnar als ciutadans a l'esclavitud, la pèrdua de la seva dignitat de persona. Una situació humanament inacceptable perquè el poder no fa infalibles als polítics i l'esclavatge no priva de raonament a les persones. En la seva qualitat de persones dignes tenen el deure d'entendre's i si no ho fan, el culpable del fracàs ha perdut la dignitat humana, de la llibertat n'ha fet un instrument d'anti-convivència, Els dos col·lectius sortosament no han perdut ni la intel·ligència, ni la passió, ni la racionalitat però hi ha una condició que ho distorsiona tot, el creure's superior i millor que el contrari i aleshores declara absoluta la llei. En una paraula, imposa la dictadura. I la consequència, la llei del més fort, perquè el darrer argument, desprès de la llei, són les armes de les forces de seguretat. I es produeix una situació que hauria de fer pensar: el poder guanyador despersonalitza als contraris despersonalitzant les forces d'ordre públic perquè han d'obeïr a cegues i no poden pensar. Un demòcrata davant el problema de les dues situacions, “no m'entenen”, “com ens entendrem”, oblida la primera i es dedica a entendre's. És trista la imatge d'Espanya per culpa de conformar-se amb el “no m'entenen”. Davant d'aquesta situació qué cal fer? Senzillament preguntar-se, qui sóc? Em conec de veritat? Quan no es respon a aquestes preguntes la realitat esdevé la imatge que m'he fet de l'estat espanyol. Un poeta espanyol davant la imatge del Crist de la bona mort, diu en el seu poema “todos pusieron en él, las manos”. Pensem qui som davant la política espanyola actual i reflexionem qué he fet jo per arribar a aquesta vergonyosa imatge. Corre una resposta popular, el poder ens hi ha portat obligant-nos a pensar com ell. El gran problema de l'estat espanyol no és altre que la indignitat en que s'obliga a viure per culpa d'una política manipuladora. Preguntem-nos cada dia qué puc fer per respondre a la pregunta “com ens entendrem?”.

Excm. Sr. General en cap de la Guàrdia Civil, gràcies per donar-me la raó.

Tenia amb prou feines nou anys, un cop acabada la incivil guerra. La parella corresponent de la Guàrdia Civil passava per les cases de pagès i saludava atentament en el seu recorregut. Eren uns guàrdies senzills i humils, una imatge que no s'assembla a la de l'actual democràcia. És veritat que acabada la guerra necessitaven ajuda i les cases de pagès eren generoses. Però, com canvien els temps Sr. Pedro Garrido! Aleshores, al menys a casa, respectuosos ho eren. El seu “ho tornarem a fer” no genera la confiança de les parelles que passaven per les cases de pagès.. Però analitzant atentament les seves paraules i en l'entorn en que les va pronunciar, li he de donar les gràcies en la meva condició d'independentista. I li he de donar les gràcies perquè al copiar l'expresió de Jordi Cuixart, el meu president d'Òmnium Cultural, ratifica la legalitat de l'expressió. Si cópia l'expressió del contrari per defensar la seva idea, significa que la del contrari es mereix el mateix sentit de legalitat. Segurament em contestarà que manipulo les paraules, és la seva opinió, però el mateix dret d'opinar que teniu vos, el tinc també jo defensant una idea. Només hi ha una diferència en la meva expressió no intervenen armes violentes i en la seva sí, la guàrdia civil va armada. Una persona que se sent amenaçada per una altra d'armada, ha d'acceptar Sr. General, que li surti de l'ànima una expressió despectiva. I aquesta expressió desqualifica la persona, però no la insulta, només expressa. Una pregunta, La Guàrdia Civil en la seva tasca té prohibit pensar pel seu compte? Perquè si se li prohibeix perd la qualitat de persona al perdre poder la paraula al no pensar, perquè si ella no pot, és perquè altres pensen per ella. I aleshores arribem a un carreró que ni Vos, ni jo volem. Un guàrdia civil abans de ser guàrdia és persona i la seva dignitat l'obliga a ser respectuós amb els seus actes encara que s'enfrenti a un indesitjable. La dignitat no la teniu vos pel càrrec sinò per la qualitat de persona. Heu pensat alguna vegada que podeu donar imatge d'indigne amb les vostres ordres? Ningú està obligat a complir una ordre injusta o que el sistema la fa injusta. I obligar a complir-la a un subordinat no és res més que convertir-lo en un esclau. Es pot emprar la violència? Hi ha ocasions en que, sí. En defensa pròpia, quan un lladre fuig, quan la persona que es deté és un criminal que respon amb una arma, quan la persona a detenir està maltractant a una altra persona, però procurant respectar la vida si és possible. Sr. General amb tot el respecte, el meu pensament pacífic de llibertat no pot ser mai una raó per detenir-me i amb la Constitució a la mà teniu el deure de remoure els inconvenients, promoure una entesa i facilitar el consens. Una persona que pensa sempre està disposada a parlar. Sr. General, el dia 1 d'octubre de 2017, vàreu dialogar amb la gent que va donar una lliçó exemplar de democràcia? Els únics que demanaven pau i respecte són els que estan empresonats i exiliats. Abans de detenir una persona cal està molt documentat i per estar-ho s'ha de parlar amb ella, no només amb l'acusador. I aquesta condició els comandaments de la guàrdia civil no la van complir. Està segur, Sr. General, que el copiat “ho tornarem a fe” no és una amenaça? En la mateixa línia, em pot explicar el títol d'”operació Judes” en la detenció dels CDR? És una operació que pel sou nom em dóna raons de malpensar. Sr. General, per acabar. L'article 203 de l'enjudiciament criminal, diu que la sentència s'ha de dictar al tercer dia de llest per a sentència.

Fa quatre mesos, penso que tinc un argument prou legal per no tenir fe en la justícia. Sr. General són moltes les circumstàncies que em porten a dubtar de la justícia i de la democràcia espanyola. Sóc independentista i defenso que la llei s'ha de complir. I la Constitució em dóna la raó.

LA RELIGIÓ CRÍTICA, UNA MÀ ESTESA A LA POLÍTICA

La celebració en el Vaticà del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA ha aixecat ampolles en el gran món de la política i l'economia. No estan d'acord amb el temari: a) abusos patits pels indígenes per part d'empreses extractives fent-se seus els bens naturals, b)ordenació d'homes casats i c) destrucció de la biodiversitat. La veu contra el Papa Francesc no s'ha fet esperar pels ultraconservadors de la política, l'economia i per autoritats de l'esglèsia catòlica, cardenals inclosos.S'ha arribat tan lluny que dintre de l'Esglèsia s'ha intentat declarar heretge al Papa Francesc. No cap en la meva ment que sacerdots, bisbes i cardenals fassin el joc a la política ultraconservadora amb idees totalment contràries a l'evangeli. La dignitat de la persona humana ha de ser defensada sense límits i als extrems que ha arribat la gran economia i la gran política han de ser posats en evidència per salvar la humanitat. Jair Bolsanaro, president del Brasil li ha criticat que es preocupi de temes que només pertanyen al Brasil. El bé de la humanitat només pertany al president del Brasil? La deforestació de la gran riquesa vegetal de sud Amèrica per fer més rics als rics i més pobres als pobres, parlant amb termes teològics, és un pecat mortal contra la humanitat. El Brasil com Amèrica són nacions del món, no són el món i tot alló que fan amb l'afany d'enriquir-se perjudicant les altres, és un crim contra la humanitat. I la religió defensa a la humanitat en la dignitat de cada persona, perquè ni Bolsanaro, ni Trump són més dignes que el més humil dels indígenes. I la religió compleix la seva llei de l'amor defensant la dignitat de totes les persones i perquè ha rebut de Déu la llei de l'amor. Que el Papa Francesc hagi reunit al Vaticà 113 bisbes, 72 pares sinodals, 98 experts i 35 dones per tractar el tema de l'Amazónia destruída per un horrible incendi i per l'incendi més terrible encara que és la defosteració duta a terme per grans empreses, de cara al món és una esperança que una autoritat mundial, com el Papa Francesc, aixequi la veu en defensa dels drets de les persones i dels deures de respectar la natura. La més alta dignitat del Catolicisme defensant la humanitat. I amb el Papa Francesc faran pinya les autoritats religioses dels musulmans, dels protestants, dels hinduistes, dels budistes i de totes que per ser minoritàries també tenen veu defensant la dignitat dels humans. La força d'aquestes veus agermanades és una força que fa tremolar les armes de les grans potències, perquè aquestes forces religioses representen la major part de la humanitat, a la que s'hi suma la veu dels ateus, dels agnòstics, dels no creients que tenen per principi la dignitat de l'ésser humà i sense aquesta dignitat no és possible cap religiositat. I la religió catòlica amb al celebració del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA allarga la mà a les institucions de poder politic i econòmic perquè dialoguin perquè l'economia sigui un veritable servei de la humanitat i que aquelles persones que capitalitzen la major part del diner del món entenguin que aquell diner no és tot seu, sinò de la humanitat i que comprenguin que les seves empreses són un servei a la societat, no la societat una esclava el seu poder econòmic. Malgrat les adversitats el Papa Francesc ha declarat mantenir-se ferm en els seus propòsits perquè seria un fals servidor de Déu sinò defensés els fills i filles de Déu que són totes les persones i la primera condició per ser-ne de veritat és la dignitat. El Papa Francesc defensa la seva dignitat, no perquè és la màxima autoritat religiosa del catlolicisme, sinò perquè és persona i ell és fill de Déu. Des de la fe, el Papa Francesc denuncia els mals de l`'ordre que siguin i defensa els més febles com ensenya Jesucrist en l'evangeli. No barreja política i religió, defensa els drets de tota la humanitat. És el que fa pujar els colors a la cara dels governants ultraconservadors culpables de la pobresa en que viu la major part de la humanitat. El Sínode de l'Amazónia és una llum d'esperança per a una humanitat en pau.

EL PROCÈS, ESPASA DEMOCLES

Llegint El Punt Avui, del 7 d'octubre de 2019, m'han fet pensar unes paraules d'una carta al director del Sr. Jordi Baylino, que diuen:”mentre els poders fàctics segueixin tenint por, sempre preveuran la violència com una acció”. La violència és una paraula clau per no perdre el poder, amb dues formes d'aplicació: a) imposar per la força la llei i b) acusar de violent qui defensa la seva llibertat. Les dues formes s'han practicat des d'el poder en el procès contra Catalunya. El tema és que l'espasa de Democles pengi contínuament sobre el cap dels catalans demòcrates lliures. Són més de tres cents els anys d'un domini que encadena a un poble lliure, que esclavitzat dóna lliçons de dignitat en el treball, en economia, en cultura, en art, en esport i en defensa dels drets naturals de les persoones i dels pobles. I és precisament aquest exemple la por que li causa el remordiment a l'estat espanyols perquè, a la vegada que defensa el propi jo, també defensa el de tots els espanyols. La llibertat de la veritat és la força que triomfa sobre la violència. Fa tres cents anys que aquesta espasa amenaça Catalunya i amb la seva efectivitat boomerang ho esdevé contra els opresors. La pitjor violència és aquella que es presenta amb l'aval de la llei manipulada per reconvertir una acció pacífica en violenta. L'empresonament dels Jordis ho palesa molt clarament. Impedir presentar arguments gràfics que demostren la violència policial en un judici contra els presos polítics, n'és un altre. Bateijar l'operació policial contra els CDR d'”operació Judes”, una altra i molt significativa pel rerefons que els jutges haurien de valorar. Convertir una sessió del parlament en una campanya electoral davant la previsió desfavorable, què és sinò manipular la democràcia? Defensar que la llei és democràcia quan és una servidora de la democràcia, quina qualificació mereix? Basar en la campanya electoral com argumentació convincent l'atac contra Catalunya, quan un repàs de la història és suficient per fer sortir al mentider els colors a la car, qué és? Sincerament la imatge preocupant de l'estat espanyol del 2019 en el seu procès polític amb el menys-preu de la dignitat de la persona. Convertir la persona en un número és una aberració cultural, social, històrica i humana. I a Espanya són massa milers i tal vegada milions les persones que pateixen aquest tractament. El tractament que se n'ha fet dels fons econòmics de les pensions ho denuncia amb prou força i contundència i la hipocresia ho converteix en un sacrifici pel bé nacional de tots. I dissortadament aquest bé el gaudeixen aquells que no el necessiten, perquè els sobrepassen folgadament. L'espasa de Democles sobre Catalunya penja també sobre molts milers de caps de ciutadans espanyols. I aquesta política que castiga Catalunya, necessàriament`castigarà els espanyols dignes. Una de les acusacions més dures que es pot fer a la política és la seva incapacitat i incompetència per redreçar els moviments de l'economia perquè veritablement estigui al servei de les persones, no dels estats i de les seves institucions. Dissortadament la política ha aconseguit que l'espasa de Democles pengi sobre els caps de tota la humanitat. Quina credibilitat em mereixen els governants? Sincerament molt poca, perquè si haguessin escoltat la veu del poble, la veu de la ciència, la veu de la cultura, el comportament de la gent digne, haurien sentit la urgència d'auto-conèixer el seu jo i amb aquest coneixement, la solidaritat els hauria fet persones de veritat. Un dirigent d'un partit que espera governar l'estat, malgrat la seva devallada, ha tractat al PSC i a un twitaire amb paraules que mereixen l'expulsió de la política. Al PSC li ha dit que “és un partit de llepaculs servils barrejat amb pijos lladres” i al twitaire l'ha tractat de “rata, drogat, col·locat, pura escombraria i Gilipollas”. Francament tot alló que déu ser ell. I aquest partit penja l'espasa de Democles a Catalunya. I l'espasa de Demòcles no penjaria sobre els caps de tota la humanitat si els polítics tinguèssin la dignitat humana imprescindible per ser, fer i estar.. L'autor de la carta publicada al Punt Avui, quina raó que té!

Sr. CASADO, Sr. RIVERA, Sr. ABASCAL, DE VERITAT SOU POLÍTICS?

La política és un servei a la humanitat per a una convivència digna. No acuso, ni critico, parlo del que veig, del que escolto, del que llegeixo, del que gaudeixo sense oblidar el que pateixo. Vull pensar sempre bé dels altres i valorar alló que és positiu en les seves paraules i fets. Amics a qui dirigeixo aquest escrit, independentment de si esteu d'acord o no amb el que escric i penso, m'agradaria saber com definiu la política, quins són els seus objectius i com cal treballar per la convivència social. Em sap molt de greu, però no tinc arguments positius i sí, massa de negatius de la vostra voluntat política. La conclusió, que per a mi és greu, m'ha portat a pensar que està al servei del vostre egoïsme i seria un plaer escoltar perquè no tinc raó. Vosaltres heu estat escollits pels ciutadans espanyols perquè Espanya sigui un model en democràcia. I no ho és. I malauradament les vostres manifestacions són les que de veritat provoquen la discòrdia i la separació. Quan una persona té ferma voluntat d'unitat alló que primerament fa és demostrar-ho amb paraules i fets. Personalment sóc independentista i no em considero cap mena de trencador de convivència. La verdadera unitat es viu i és vivència humana, no de la terra. La unitat territorial defensada com argument de convivència té el mateix sentit de possesió comprada o rebuda en testament. Comprar persones, amb la moneda que sigui, és esclavitzar i fer servir el territori per imposar formes de vida és pitjor que una compra. Jo, independentista i de moment ciutadà espanyol, sóc totalment lliure de pensar en la independència de Catalunya i com es pot aconseguir. Dissortadament no he escoltat mai cap paraula vostra, ni he observat cap gest, que manifestès la voluntat de convèncer que és millor seguir sent ciutadans d'una mateixa nació. Només s'escolten amenaces amb la llei a la mà sense cap raonament sobre l'abast verdader de la llei. No hi ha cap llei natural, ni humana, ni política que pugui negar-me el dret a defensar pacíficament la meva independència. I si tanta seguretat teniu de la vostra postura d'unitat, que respecto, perquè no aporteu paraules, fets i lleis que promoguin el benestar quan alló que feu són amenaces legals que porten al malestar i a la misèria. La llei no és democràcia, és una servidora. Un servei a la societat per alliberar al pobre i facilitar-li un sostre i mitjans per poder viure decentment. Les paraules se les emporta el vent i no he vist cap acció que solucionés el sostre d'una persona seense llar. I vosaltres no sou cap exemple amb les vostres llars, algun de vosaltres en tè tres i la darrera de molts metres quadrats i milionària. Per què en el Congrès i el Senat es paga una llar a Madrid quan algun diputat o diputada són propietaris d'una o més? No he escoltat mai en les vostres paraules una condemna d'aquesta situació i com solucionar-la. Quan preneu un cafè en el bar del Congrès o del Senat el pagueu molt més barat que en els bars públics quan vosaltres cobreu força més que la majoria de treballadors. I ho trobeu normal. No digueu mentides, vosaltres sou servidors del poble i esteu al seu servei i el vostre sou el paga poble.Els fets i les idees dels ciutadans són per fer-vos pensar, per dialogar i per complir la llei que us obliga a respectar l'opinió sigui la que sigui, com manifesta la Constitució. Em sap molt de greu haver de dir el que dic, perquè ho penso i la Constitució m'ho recolza, però el vostre comportament és el responsable del clima de divisió que es palpa a Espanya i aquest clima l'alimenteu amb una política que de democràtica només en té el nom, perquè si ho fos de veritat el vostre treball polític el dedicarieu a la verdadera unitat de la convivència humana.

I aquest treball, que no feu, us el reclamen els pobles d'Espanya, que alló que us importa no és la seva identitat, sinò el seu vot per defensar una democràcia que no és la mateixa que els ciutadans de Castella, Extremadura, Andalusia, País Valencià, Aragó, Galizia, Astúries, La Manxa, Illes Balears, Illes Canàries, i com no, Catalunya volen viure, la demnocràcia de la verdadera llibertat, que és la garantia de la pau. Alló que demana Catalunya és gaudir del model polític que l'estat espanyol no va voler i ara li és impossible recuperar perquè ha perdut el tren de la història. Sr. Casado, Sr. Rivera, Sr. Abascal, amb la vostra política el tren s'ha perdut i la història és un jutge que demana responsabilitats. Per aixó he començat preguntant-vos si de veritat sou polítics.

Sr. Lesmes i Sr. Marchena no em demaneu impossibles

Sóc independentista i respectuós amb le llei quan la llei és respectada i no manipulada. I a l'estat espanyol la llei no és respectada perquè se la manipula des d'el poder. Rescpecto la Constitució, l'he llegida i més impossible entendre certes actituds del govern a l'empara de la llei perquè la llei en una democràcia és la defensora de les persones i un mandat als poders de complir-la. No denuncio la llei, denuncio la manipulació que a l'estat democràtic es panyol se n'ha fet. Quan ha interessat s'ha canviat i sovint s'ha manipulat. No puc estar d'acord amb una justícia que canvia substancialment l'Estatut de Catalunya, set anys desprès d'haver estat refrendat i aprobat d'acord amb la llei i s'alia amb un partit, concretament el PP i en aquesta aliança desobeeix la Constitució que expressa clarament el deure de tornar a votar-la per part dels ciutadans afectats, en aquest cas els catalans i aquesta votació no es va celebrar i aquest fet em dóna dret a denunciar la prevaricació acceptada com a llei pels poders de l'estat. Aquest fet, democràticament és greu i no s'ha tingut en compte per part de la justícia. I no és aquest l'únic fet. Quan al poder polític li ha interessat s'ha modificat un article de la Constitució per poder bloquejar la immunitat del rei malgrat els indicis de culpabilitat i les probes d'enriquiment convertint-lo del no res en una de les dues centes persones més riques del món, segons la revista Forbes. Però també hi ha indicis de culpabilitat en l'asssalt del Congrès Espanyol com ha deixat escrit qui era el seu secretari personal en aquella diada. I per més inri la seva conducta humana no ha estat un exemple de dignitat amb les seves relacions femenines i maltractament de la seva esposa. Una justícia que no sanciona aquest comportament no em pot convèncer d'imparcialitat i d'impartir justícia igualment per a tothom. I a la suposada dignitat s'hi pot afegir la mort del seu germà quan era jove i mai degudament aclarida. Només per aquestes circumstàncies se'm fa molt difícil creure en la justícia espanyola i el meu desig de ser independent cada dia em convenç més. Però n'hi ha més de raons. Que un ministre espanyol es mofi d'una nació que reclama justícia manicfestant que només es tractava de quatre víctimes, causa una sensació de vergonya que dóna malviure i un desig imparable de no dependre d'autoritats com l'esmentada. Que en un estat que se suposa democràtic els partits es tirin els plats pel cap quan els hi convé, mofant-se descaradament del President del Govern tractatant-lo d'inútil i incompetent, i negar un dret natural com és le llibertat de les persones i els pobles, hi descobreixo una imatge d'una pobresa humana decepcionant i un orgullós egoïsme creient-se que són déus. Sóc respèctuós amb les persones i els pobles, defenso la humanitat i lamentablement la política espanyola amb la seva jusstícia fent-li d'escolanet convida a desitjar un futur en el que la globalitat esdevingui una realitat, la globalitat que de les diferències en fa la seva riquesa i de les persones el seu sobiranismme solidari. Sr. Lesmes i Sr.Marchena, us serè molt franc, vaig intuir en les vostres paraules demanant respecte un sentiment de temença que acusava la vostra consciència. Però no només les vostres paraules i fets sinó la imatgge dels poders de l'estat em fa desitjar que la profecia de les matemàtiques del farmacèutic de Figueras es compleixi veritablement l'any 2019. Sóc independentista, estimo la meva mare Catalunya, no odio Espanya perquè l'evangeli m'ensenya estimar els enemics, els espanyols no són els enemics del meu poble, ho són les institucions de l'estat. Sr.Lesmes i Sr. Marchena, la història d'Espanya la continuaran escribint els ciutadans dignes espanyols que allargaran la mà estesa als catalans, essent Espanya i Catalunya dues nacions solidàries amb una convivència en pau.