LES MENTIDES DE TRUMP I LES VERITATS DE L’ESTAT ESPANYOL

 

Els models polítics no es diferencien pels noms sinó pels fets. És inversemblant que un cap d’estat tracti de manipulades unes votacions de les quals ell n’és el responsable de la seva veritat. Com també ho és la passivitat davant unes condemnes quan els perjudicats  han donat el poder. I els afavorits són els responsables de la realitat. No és d’estranyar que la convivència mundial esdevingui el joc de la cançó enfadosa. Un president que fou escollit, segons ell democràticament, és incomprensible el rebuig  del sistema electoral que l’afavorí. Senzillament des del meu punt de vista és un  irresponsable o un manipulador acusant els altres del que ell és. Com tampoc entenc que un president oblidi olímpicament una vegada assolit el poder. Quan necessitava el vot eren legals i una vegada assolit manté les sentències que condemnem als seus defensors. Contradiccions a una banda i altra de les polítiques del món. Dissortadament el que és important és tenir el poder, el com s’exerceix si cal manipular per no perdre’l, es manipula i massa sovint la manipulació és la mort dels   contraris. Malauradament d’exemples d’aquests comportament en sobren i el que és pitjor, es vesteixen amb la capa de la legalitat. Amb el màxim respecte, és justa l’existència d’aquests models polítics? Fer de la mentida veritat i de la veritat mentida no és el joc d’una filosofia política democràtica. Em fa la impressió que la política mundial la domina el jou de les dictadures, malgrat se les vesteixi democràticament. En el fons no és res més que un egoisme factor d’enemistats i odis incomplint el manament de la natura al no respectar les capacitats humanes basades en el  pensament i el raonament intel·ligent. La política mundial nega els drets del poble a manifestar les seves opinions i a proposar les seves solucions. I es nega hipòcritament quan es proclama que el poder l’atorga la ciutadania. La filosofia dels poderosos es fonamenta en la seva veritat absoluta i en la incapacitat, pensen, dels ciutadans. A la política mundial li sobren els pensadors del poble.

LA MEVA RELIGIÓ EM FA PENSAR EN LA POLÍTICA

 

La convivència humana no gaudirà mai de la verdadera pau si la religió i la política no són germanes. I en els nostres dies no ho són. Existeixen diferents models de religió com també de política. I per començar, els religiosos no s’entenen entre ells, com tampoc els polítics. I quina és la raó? No em voldria equivocar, però crec que l’egoisme humà. Actua de dissolvent. L’egoisme humà és auto-destructiu. Destrueix l’altre i de retruc al destructor. Assolir certes conquestes esdevé negatiu. Esfereeix escoltar les paraules d’odi que escupen els egoismes. I encara més, les diferències que els egoismes han creat, que en el fons del fons són les responsables de la criminalitat existent. Esborrona comprovar com la mort és argument de pau per a certs models polítics i al mateix temps és causa d’enriquiments injustos. La negativitat de la veritat manipula la justícia. Per aquesta raó la injustícia esdevé norma de dignitat i llei vestint-la amb honors de justícia. En aquest ambient quines són les relacions entre religió i política? Davant les realitats, senzillament contràries, per no dir enemigues. Un exemple, en la trobada a París per parlar de l’ODS, objectius de desenvolupament sostenible, no hi va ser convidada cap institució religiosa. I no parlem dels religiosos morts a Panamà i del bisbe Romero per l’exèrcit. Al segle XXI, la religiositat és massa oblidada i allò que és pitjor, rebutjada. Però sortosament sorgeixen lluminàries molt alliçonadores. Una lluminària té tot l’aspecte de negativa i no pot ser més positiva, la covid-19. Em diran que no té res de religiosa, personalment penso que no té res de política, i allò que té és poder de fer obrir els ulls de les persones, subjectes religiosos i polítics. No soc cap autoritat ni en política, ni en religió, però la meva fe en porta a pensar en el necessari agermanament entre política i religió. La meva consciència es fonamenta en les paraules de Jesús crucificat: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan i al bon lladre, avui seràs amb mi al Paradís. Paraules d’un respecte infinit a la persona humana fins i tot en la maldat. La força de la dignitat humana és extraordinària. Si les autoritats polítiques la respectessin, com Jesús, existiria la criminalitat? Serien necessàries les presons? La meva fe amb les seves imperfeccions em diu que dintre les meves possibilitats he de treballar perquè religió i política compleixin els seus objectius que són complementaris. La política té el deure  de la cultura física i psíquica de l’ésser humà i la religió també la psíquica a nivell de transcendència, la formació de l’esperit. Ni política, ni religió poden oblidar la persona en la seva integritat. La persona és la imatge de Déu. I aquesta imatge és matèria i esperit.

PENSANT EN EL 14 DE FEBRER DE 2021

 

La imatge del món actual en general, i especialment les imatges  properes com la catalana i l’espanyola, em demana reflexió sobre el comportament del meu jo individual i col·lectiu. Són molts el missatges que incideixen i a la vegada interfereixen en les meves reflexions, en particular sobre perquè vull la independència del meu poble. Una veu em va proposar la necessitat progressista de llegir les idees dels grans pensadors del món i em va cridar molt l’atenció l’expressió que els polítics actuals haurien de llegir EL CAPITAL de Karl Marx, expressió que comparteixo. I les meves reflexions polítiques m’han enfrontat amb un pensament que em preocupa moltíssim: perquè el crim organitzat marca pautes de convivència en la política mundial. La urgència perquè l’amor sigui la pauta em fa reflexionar quina part de culpa hi té el meu jo i quina és la seva responsabilitat en la tasca per la pau. Les eleccions del 14 de febrer són per a mi una exigència de responsabilitat en la convivència universal. Entre els llibres dels pensadors n’hi ha un que és imprescindible llegir, segons la meva ideologia, l’evangeli. En ell he après que no puc exigir a ningú ser bona persona si jo no ho soc. I en política com es tradueix? Primerament definint clarament la filosofia política. El  primer punt és tenir clar el seu objectiu. El be de totes les persones. I la història ens confirma que encara no s’ha complert. Crec que la democràcia és un pas molt segur, però encara no podem estar contents del que s’ha assolit i personalment no ho estic  perquè jo no ho soc com cal. La meva llibertat no és prou democràtica perquè no dialogo com cal. La meva llibertat no ha de separar sinó unir. I aquest pensament encara avui és de difícil compliment, no per manca de voluntat sinó per manca de pensament de convivència universal. Entendre el meu poble en el tot, com també la meva persona. El meu vot del dia 14 de febrer serà verdaderament una defensa de la llibertat. El desig hi és, però l’entorn s’hi oposa. També l’entorn català. Que he de fer? M’ho recorda l’evangeli de Sant Joan: ”Al principi existia la paraula. La paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu”. I més endavant afirma: ”La paraula s’ha fet carn  i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.” I penso jo carn, soc paraula i com és la meva paraula? És plena de gràcia i de veritat? El meu vot del 14 de febrer serà ple de gràcia, gràcia que significa amistat, solidaritat i amor; veritat, que em demana si el meu vot se sent germà de la veu dels altres. La democràcia en el marc polític és la verdadera paraula que ens fa a tots germans? La paraula és la base de la convivència. És veritat o mentida? La meva resposta vol que sigui veritat. I la teva?

LA CULTURA RELIGIOSA TAMBÉ HA DE SER HUMANA

 

Els enfrontaments política religió palesen al llarg de la història una lluita entre diferències humanes dominades més pel desig que per la paraula. L’arrel del problema sempre és el sofisticat egoisme humà. I és molt trist que a ple segle XXI les diferències ideològiques siguin factors manipuladors de convivències. La pau mundial reclama amb insistència intel·ligència en el diàleg, bàsic per assolir consens. I massa sovint la racionalitat s’amaga a l’hora de descobrir la veritat. En política i religió el factor humà amb totes es seves mancances és protagonista. La llàstima rau en el fet que les mancances no porten al desig intel·ligent sinó a l’egoista. Un esdeveniment religiós  celebrat a la Sagrada Família ha estat motiu de controvèrsia. Honestament penso que les autoritats religioses actuaren sota el concepte que Déu és abans que els homes. Però el fill de Déu, Jesucrist, morí crucificat per amor a tota la humanitat. I Crist va contestar als fariseus, doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. En  l’acte de la Sagrada Família hi havia la moneda del Cèsar, en forma de pandèmia. I aparentment no es va complir. O sí. La política, tal vegada, no va complir amb la part humana. Si culturalment, complint les normes, se celebrà l’acte religiós, perquè la política prohibia altres actes culturals, teatre, concerts, etc... Qui va fallar, el poder polític o el poder religiós? Humilment penso que van pecar de manca de tacte els dos. Les imatges dels bisbes i capellans no eren massa exemplars del compliment humà contra la pandèmia en quan a la massificació. I és una condició a tenir en compte. La fe en Deu no és contrària al respecte humà, abans l’exigeix. No és la primera vegada, a casa nostra, que política i religió no s’entenen. I aleshores s’escolten i es llegeixen verdaderes barbaritats contra la religió. Personalment opino que seguint les ensenyances del Papa Francesc l’acte es tenia d’haver suspès i traslladat a una altra data més favorable. El nou Beat, el jove de 19 anys, fa més de vuitanta anys que gaudeix en el palau de Déu, ajornar uns dies la proclamació de la seva santedat, crec que ell des del cel ho aprovava. Va perdonar als que el van assassinar. Estimava a les persones i el respecte és una de les seves formes. Allò que no és acceptable és l’enfrontament sense diàleg. Crec que les autoritats eclesiàstiques haurien d’haver estat un xic més curoses  amb la convivència, com també les polítiques. La cultura és segura, repeteixen les entitats culturals i també les religioses. Que es demostri, perquè possiblement també és un bon remei contra la pandèmia. La no intel·ligència la propaga. És el que penso, i estic segur que l’evangeli em dona la raó.

ÉS POSSIBLE UNA CONVIVÈNCIA MUNDIAL DEMOCRÀTICA?

 

La possibilitat d’un futur millor sempre és una esperança i un desig però s’enfronta a un gran problema, l’exercici de la llibertat. L’objectiu de la humanitat, una convivència global en pau. Però la humanitat està dividida i enfrontada en la concepció, fruit dels desitjos egoistes. No existeix una filosofia universal que alliçoni com cal valorar el fet de ser diferent. Dissortadament les diferències no es valoren com aportacions positives al conjunt, sinó com arguments per apartar-se de l’altre perquè la seva companyia molesta. No es valora la imatge de l’ésser humà des de la realitat artística sinó des del mal gust i sovint des de l’enveja i de l’odi. En tenim  exemples en els parlaments polítics de la democràcia. I quan més importants es creuen, més enemics de la democràcia. Ens ho acaba de demostrar el President dels EE UU d’Amèrica durant el seu mandat i d’una manera molt clara en les eleccions que l’han desbancat. Si la potència més gran, diuen, del món, dona aquests exemples, quina esperança es pot tenir d’una convivència en pau universal. Exemples al marge, existeix una definició  filosòfica de democràcia? I no parlem d’una filosofia o de la seva base científica. Científicament el cos humà és un model d’organització global. Tots els membres i els òrgans al servei de l’existència personal. Si tots estan sans, la salut és un fet. La malaltia és la demostració d’una presència perjudicial. Calen serveis per recuperar la salut. L’ésser humà els té en la intel·ligència, la racionalitat i la passió que orienta. Té la mateixa organització la humanitat? Francament no l’ha tinguda mai. Però el problema s’agreuja més perquè els egoismes impedeixen els coneixements amb els seus perquè i les seves conseqüències. Quina imatge de convivència palesen al segle XXI tots els pobles de la terra? Una imatge de malaltia incurable. Incurable perquè massa egoismes humans viuen millor amb la malaltia social de la majoria. Evidentment, una convivència democràtica mundial està molt lluny per una convivència universal en pau. I alguns es vanten de conviure en democràcia. I quan ho diuen les seves paraules porten odi contra altres. No cal que marxem d’Espanya, ni tampoc de Catalunya. Sense voluntat d’ofendre, les actuacions darreres de les forces d’ordre són arguments democràtics? Els enriquiments de molts polítics, reis, presidents i alts càrrecs són exemple de democràcia o manipulacions de la convivència? Hi ha esperances d’assolir-la en la seva veritat? Mentre el poder necessiti presons per subsistir, no. Mentre existeixi el negoci de les armes, no. Mentre la política no sigui un veritable servei a les persones i sigui una plataforma d’enriquiment, no. Mentre la religió, la política, la cultura, l’economia, la justícia no siguin verdaders pedagogs de ciutadania i convivència, no. Que cal? Senzillament, respecte a la dignitat humana.

DECLARAR INVIOLABLE UN A PERSONA ÉS UN GREUGE CONTRA-NATURA

 

Que al segle XXI, alguna Constitució declari inviolable una persona suposa una vulneració del dret a la llibertat. Sigui emperador, rei, Papa de Roma, president d’un govern o una eminència en qualsevol camp de les relacions humanes, l’ésser humà mai deixa de ser persona lliure. Reconèixer la inviolabilitat d’una persona no és només un reconeixement legal, és també un reconeixement conseqüència d’una votació favorable a una persona que en el seu càrrec ha demostrat egoisme d’infal·libilitat. És curiosa la història. Algunes persones se l’han auto-declarada, altres l’han rebuda i en política les lleis ho reconeixen. Desposeir d’una condició integradora és negar la  integritat humana, la llibertat. Un rei té el mateix dret a equivocar-se que un esclau. Però un rei és més culpable perquè gaudeix, segurament, d’una millor formació, encara que humanament pot ser millor l’esclau. És inversemblant, que no declari il·legal un fet d’un rei, quan pel mateix fet condemna a la presó a un ciutadà. Com es compleix la dita que la llei és igual per a tothom. La història de la humanitat, al marge dels veritables avenços culturals i socials, pateix errades de greus magnituds històriques. Una errada històrica és convertir la democràcia en una enemiga de la llibertat de pensament i la seva defensa. La democràcia, com producte polític humà sempre serà perfeccionable, mai serà íntegrament perfecta. Per les seves maneres massa sessions parlamentàries i manifestacions d’autoritats palesen que encara estem en la prehistòria. El poc respecte a les persones n’és una demostració. És inversemblant que milions anys d’existència humana encara la raó de la convivència la defineixen les armes i la mort sigui la sentència, sovint, condemnatòria de persones justes. La imatge de la història, també la del segle XXI, palesa les contradiccions de la veritable llibertat humana que passen de la intel·ligència i de la racionalitat. A les lleis se’ls hi dona, també en democràcia, un poder que no els hi pertoca perquè són producte del pensament humà sotmès al dret d’equivocar-se per la seva llibertat. Si les errades legals fossin un pas més en la convivència, significaria que la intel·ligència, la racionalitat i la passió actuarien en conformitat amb la transcendència que és el camí de futur de la humanitat. Però dissortadament el camí transcendent no és reconegut pels poders dominants i la majoria social dels humans no viu en la dignitat que li pertoca per culpa dels humans que es creuen déus. I aquesta creença és un greuge contra natura. Els fets, la natura també en pateix les conseqüències d’aquest egoisme.

HEM ENTÈS EL MISSATGE DE LA COVID-19?

 La naturalesa ha dotat a l’ésser humà d’intel·ligència, racionalitat i passions. Les idees i els sentiments són els seus fruits. Fruits, bons o dolents. Tot depèn de l’exercici de la Llibertat. L’arbre del bé i del mal del paradís és la humanitat, perquè en la pràctica de la llibertat es pot equivocar. Els fruits són les obres. Hem pensat si la covid-19 és conseqüència d’obres humanes equivocades, resultat d’una llibertat manipulada? Tenim clar quins són els resultats de les relacions negatives entre la natura i la humanitat? El llibre bíblic ens recorda que el Creador va donar l’ordre a la humanitat (Adan i Eva) de conèixer la terra i usufructuar-la. La intel·ligència i la passió han actuat racionalment? La intel·ligència i la passió poden errar en les idees i els sentiments. Els sentiments poden ser negatius o positius. Quan s’imposen a la intel·ligència, els resultats sovint són contradictoris. Les idees poden ser bones però les passions les rebutgen. Resultat, l’odi i l’enemistat. Davant d’aquesta evidència, com actua la racionalitat humana? Oblidem que l’egoisme és molt potent i no és gaire bon conseller. I té un defecte molt greu, no sap escoltar i molt menys dialogar. Amb motiu de la pandèmia que domina tota la humanitat, l’egoisme ha esdevingut tan cec que no vol conèixer res de la seva responsabilitat, només l’interessen els beneficis milionaris que ha proporcionat a una part de la humanitat. La del poder econòmic que mana i ordena. En una convivència mundial en la que l’economia és autoritat màxima allò que exclusivament importa és culpabilitzar la natura, no raonar-hi científicament perquè l’orgull del poder exclusivista és enemic de la cultura. La cultura entén el saber i el diàleg,  el gran poder econòmic es vanta del saber però ignora el diàleg. Un exemple: fa més de mig segle que es coneixen els efectes negatius del petroli font d’energia i no s’autoritzaven les proves d’altres fonts. Perquè? Només un argument: la riquesa que omplia les arques de les grans economies. La covid-19 ha desvetllat l’alarma i ara amb presses produir cotxes elèctrics.Com s’ha tractat la cultura? Els metges ens ho poden dir. Mascaretes, rentar-se les mans, distàncies són mesures indispensables, però són les úniques?. Les relacions poder polític amb la ciència mèdica quina credibilitat inspiren? Fem un altra pas: quina credibilitat poden tenir les persones dels partits polítics de dretes, esquerres i extremistes, que no només no s’entenen si no s’insulten i maltracten antidemocràticament en el Congrés i el Senat? No soc científic, ni polític. La pandèmia  m’ha portat a pensar la urgència d’un diàleg racional intel·ligent entre tots els factors moderadors de la convivència mundial i d’una urgència suprema el diàleg polític amb els pobles de la terra. I el problema és gravíssim perquè existeix algun partit contrari al diàleg conciliador. La veu de la natura és clara. La de la humanitat negativa per l’existència d’egoismes personals i col·lectius. Malgrat tot confio en la natura i molt més en el seu programador.