NO HI HAURÀ REFERENDUM D’AUTODETERMINACIO,DIXIT PEDRO SANCHEZ

 

Pot, Sr. President, una Constitució prohibir uns dret i deure democràtics? Quan Espanya preferí ser democràtica, va complir la llei franquista vigent? Una dictadura és voluntat d’una persona, la democràcia és voluntat d’un poble, i Catalunya, li agradi o no, és un poble. Un poble més antic que l’espanyol amb lleis, bandera i moneda, segles abans que Espanya. Espanya per història és un conjunt de pobles i tots tenen dret a ser independents, que és l’espasa de Democles que amenaça l’estat espanyol. L’estat espanyol ha perdut el tren del que significa unitat política. La unitat és la màxima  representació i definició de la diferència. Ser diferents i conviure unitàriament és la lliçó de la història que l’estat espanyol no ha entès, ni vol entendre. Si la Constitució confon unitat de convivència amb unificació sota la llei, no parlem de democràcia,  referèndum és la veu del poble en la proclamació del seu model polític de convivència. Espanya ha signat la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de drets civils i polítics i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals. La signatura comporta l’obligat compliment.

Art. 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideracions frontereres”

Sr. Pedro Sánchez, compleix aquest article l’estat espanyol? Amb ell a la mà jo puc portar arreu les meves opinions, també fora d’Espanya i demanar informacions a l’efecte. Que fa l’Estat Espanyol? Multar els pensadors encara que els porti a la misèria. És així com es compleix la llei i democràticament treballar pel progrés?

Continuem: l’article 1 del Pacte Internacional dels drets civils i econòmics i també el n.1 del Pacte Internacional dels drets econòmics, socials i culturals, coincideixen en el redactat que diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu estat polític i promouen també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.”

Què diu la Constitució al respecte?

En el Preàmbul i llegim: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” Com ho fa? Multant. Però l’argument a favor de l’autodeterminació continua en l’article 10-2 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Sr. Pedro Sànchez, no cal que m’allargui més.

QUAN LA PERSONA NO ÉS CENTRALITAT POLÍTICA

En la política espanyola la manipulació del concepte persona és l’ADN de la convivència. Les lleis polítiques, contràriament a la raó, son més importants que els drets naturals. Una ullada al mapa mundial ho evidencia. Els milers de morts causades per les armes són una denuncia universal de la injustícia en el poder. Per contra la lluita en la defensa de la dignitat de l’ésser humà cada dia és més present. En la revolució francesa, tres paraules defineixen l’ideal humà, liberté, egalité i fraternité. No és fins l’any 1948 que es publica la Declaració Universal dels drets humans, que convida a la filosofia de la convivència. I és precisament en el fenomen social de la injustícia que les filòsofes  Nancy Fraser i Judit Butler desenvolupen la seva filosofia dels drets humans. Filosofia que ja havia estat programada per Aristòtil, abans de Crist i per Kant, en els temps moderns. Els drets de la persona han estat una idea que acompanya la humanitat des d’els seus inicis, com ho palesen els pensadors de tots els temps. A partir de la Declaració Universal dels Drets humans, l’any 1966 es van aprovar pactes internacionals que entraren en vigor l’any 1976. Són: Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals.(PIDESC). Anteriorment a aquest moviment filosòfic humà, un missatge d’orígen superior al natural programava en els llibres bíblics el perquè de la història i el seu futur, que els evangelis i els llibres bíblics del Nou Testament li donen als drets humans una projecció divina. I quina és en ple segle XXI la filosofia de la veritat de la  persona en l’exercici dels seus drets naturals? La impotència de la política, suplantada per la gran economia, donant al diner autoritat divina pervertint la llei de l’amor, donant preferència al tot si val per assolir riquesa. Davant de la imatge actual de la  humanitat em pregunto: és inútil tot el moviment en defensa dels drets humans? La meva resposta és no i curiosament una de les raons rau en l’actual moviment LGTBI, encara que pugui semblar una contradicció de les meves idees religioses. La base del meu raonament és que son persones i pel seu naixement son dignes. Quines son les raons de la seva identitat personal? La ciència i la cultura expliquen l’exercici de la seva llibertat. El que tinc clar és que és un moviment que reclama un verdadera filosofia dels drets humans. El feminisme i el LGTBI son dos moviments necessaris en el procés d’una convivència humana en pau.

ALLÓ QUE NO ES POT ÉS MANIPULAR, LA CONSTITUCIÓ I LA MANIPULEN

 

Amb la llei a la mà, l’amnistia és un deure. Les lleis humanes no poden operar contra la dignitat humana. És una exigència natural. La Constitució és garantia de la dignitat, fonament del benestar social. El paràgraf 2 de l’article 9 de la Constitució espanyola ho expressa amb prou claredat recordant als poders públics els seus deures. Llegim-lo: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i   igualtat de l’individu i els grups en el quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Aquest article era d’obligat compliment abans d’aplicar l’article 155. El “no puedo i no quiero” son una mentida i una prevaricació que en una democràcia no hi té cabuda i políticament una demostració de manca d’intel·ligència. El compliment d’aquest article era condició indispensable. I què es va fer? Inundar Catalunya de guàrdia civils i policia nacional amb el greuge de la cançó del “a por ellos”. Una demostració de democràcia a l’espanyola amb la despesa econòmica injustificada que comportava multiplicada pel lloguer dels vaixells-hotel pels policies. A la presó hi van anar els innocents defensors de la llibertat i els culpables dirigint la política d’un estat en bancarrota provocada. La independència és un dret fonamental dels individus i dels pobles. L’article el defensa sense necessitat d’esmentar-lo. Va promoure el govern espanyol la llibertat i la igualtat amb un diàleg intel·ligent i racional per arribar democràticament a un consens? El seu ADN ja s’havia manifestat demanant signatures contra Catalunya. No va remoure democràticament les dificultats, tot el contrari va dir molt clar “no quiero” i la justícia el va aplaudir. Va impedir a milions de ciutadans  participar en la vida política, econòmica, cultural i social: La social és el dret a organitzar-se. Un dret natural superior a la llei humana. La unitat  no la fa el territori, es deu a l’exercici de la llibertat i aquest exercici en un democràcia no el fonamenta la llei, sinó la democràcia amb el  dret de les persones a organitzar-se. La Constitució no el  defensa ni el prohibeix, respecta el pensament humà. L’article 14 diu textualment: “Els espanyols son iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància  o social”. Un català té el mateix dret a opinar que un castellà amb la circumstància social que pertany a una col·lectivitat diferent per l’idioma i el procés històric. L’estat espanyol que es pensa viure democràticament no compleix el deure del debat i el referèndum. La llei no és per interpretar-la sinó per complir-la. Manipular-la és una prevaricació de la justícia.

SAVIESA I ENTENIMENT PER PODER FER HISTÒRIA

 

En el llibre bíblic dels Proverbis hi llegim aquesta afirmació:” Val més tenir saviesa que  or fi, l’enteniment és més preciós que la plata.” Intel·ligència i racionalitat, fonamentals per a la saviesa, son qualitats definidores de l’ésser humà. L’exercici de la llibertat palesarà la qualitat de la saviesa a l’hora de valorar-ne els fruits. L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans és molt clara en relació amb aquest pensament. Llegim: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les in- formacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” Mentre llegia en la premsa opinions sobre el procés contra Catalunya em van impactar les paraules del meu amic i professor universitari, Ferran Requejo, que em faig meves: “No veig el govern central ni amb altura política i moral , ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte, ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructural”. I comentant-ho amb una persona molt intel·ligent em confirmà que pensava el mateix. Francament quan valores les paraules i fets dels polítics de la pell de brau, la decepció és el primer efecte davant la situació política espanyola. Quan la paraula no és raonament i esdevé atac personal és normal que es perdi credibilitat. La imatge de la política espanyola és un mapa de manipulació de la paraula. No hi ha diàleg, ni voluntat de tenir-ne. I el resultat és la desconfiança en les institucions i és lògic que persones que pensen com el professor universitari esmentat afirmant que sis institucions del poder judicial espanyol caldria suprimir o transformar. Caldria suprimir l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes i transformar  el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, Consell General del Poder Judicial i Fiscalia. Davant d’aquest panorama criticat directament i indirecta per Institucions Polítiques i Judicials Europees, de les que Espanya en forma part, el meu pensament vola cap a Catalunya defensant el seu dret de treballar democràticament per la independència. I molt més, quan darrera d’un indult s’hi amaga la maquinària persecutòria de la `política espanyola que em fa pensar que el tema central no és altra que el diner perquè Espanya corre un greu risc de precipitar-se en el penya segat del seu deute internacional. L’estat indulta, mentre el Tribunal de Comptes amb les seves multes està en el camí de convertir Catalunya en un país de misèria. El President predica concòrdia i el Tribunal de comptes sembra pobresa. Què trist l’ADN de la política espanyola!. On es demostra intel·ligència i saviesa en l’exercici de la llibertat? Certament es nota la mancança d’intel·ligència i saviesa.

AL LICEU NO S’HI VA A FER POLÍTICA

 

Al Liceu s’hi va a fer país per què no son els polítics els creadors de convivència. El seu deure es vetllar pel seu progrés. Els creadors de la convivència són els ciutadans que amb la cultura promouen els processos creatius. Pedro Sànchez, per la seva qualitat de President de l’estat, on havia d’haver parlat era al Parlament de Catalunya. Aquest fou el primer greu error. I el segon, comença amb “som on som” vers del poema de Martí Pol que acaba amb aquesta estrofa: “Cridem qui som i que tothom escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.”  Amb aquests precedents què  hi va anar a fer al Liceu el President de l’estat? Aquella dita catalana tan expressiva: pixar fora de test. La tan pregonada concòrdia no es fa amb paraules, amb obres. Les seves paraules l’acusen perquè el poema de referència és un poema de drets i llibertat. No vaig seguir la xerrada, no feia falta, i les poques paraules llegides o escoltades palesen una afirmació d’un professor universitari, curiosament ex-alumne meu, no citaré el nom per respecte a la intimitat, que en una entrevista va afirmar “no veig el govern central ni amb altura política, ni amb la preparació intel·lectual suficient per oferir solucions al conflicte, ni que siguin solucions parcials però de caràcter estructural”. En la sentència de l’indult hi ha un detall irracional al inhabilitar políticament al President d’Òmnium Cultural que no és un polític. L’indult no tenia altre objectiu que demostrar a Europa generositat, quan Europa el que li demanà amb poques hores de diferència és justícia democràtica perquè la presó no tenia, ni té, cap raó de ser. Penso que és un intent de pal·liar la sentència del TEDH. Quina serà la sentència? Posar en el mateix lot Espanya i Turquia va preveure la  verdadera mà de la justícia. El govern, en boca del President i d’un ministre ha allargat per una banda la mà i per l’altra ha alçat el puny enlaire, afirmant llibertat de pensament però amenaçant amb la continuïtat de presó si s’intenta la independència, sense distingir si l’intent és democràtic i pacífic. Allargar la mà imposant no és democràcia és un greuge a la història. Pobra Espanya, cap a on camina?

UN NOU TEXT CONSTITUCIONAL ÉS UN CLAM GENERACIONAL

L’any 1978 quan es va votar la Constitució jo tenia 49 anys, en l’actualitat en tinc 92. Quants ciutadans viuen dels que l’any 1978 tenien més de 50 anys? Quants dels ciutadans actuals no van poder votar per minoria d’edat? En l’actualitat son majoria. Només per respecte democràtic, la política hauria de respectar la sobirania que representen i demanar la seva opinió. La veu del poble és sobirana i com a tal la política té el deure de posar-se al dia i no mantenir-se a la poltrona. La Constitució del 1978 és resultat d’una legislació filla de la legalitat franquista. Dissortadament l’estat espanyol no ha evolucionat al mateix ritme que les nacions d’una Europa Unida. La imatge política d’Espanya en el segle XXI és d’una democràcia malalta d’una malaltia denunciada pel seu ADN que arrossega des de l’etapa de l’Espanya en que no es ponia el sol. I d’aquella Espanya què en queda? Una imatge en descomposició. Es pot evitar? Òbviament que sí. Però...? En aquest senzilla paraula s’hi amaga la solució. Per  començar existeix el problema bàsic: manca greu de respecte a la persona. I aquesta mancança té un culpable: la dignitat la donen els càrrecs, no la té la persona. Una observació: quina és la conducta dels polítics davant una manifestació popular? Enviar-hi les suposades forces d’ordre públic. La pau imposada per les armes. Mai mitjançant el diàleg. Quins son els deures del President i del ministres? La imatge és inacceptable per dues raons: a) dèficit públic  b) situació de pobresa dels ciutadans. El dèficit públic és tan gran que el Producte Interior Brut no dona prou per pagar els interessos del deute. La majoria de la població amb risc greu per culpa de l’atur. I al bell mig els polítics dient que Espanya va bé, quan en realitat està a la cua. Hi  ha motiu d’esperança? Sí, però el poble ha de tenir veu, començant per posar al dia la Constitució. I el primer obstacle que cal estudiar és que significa la llibertat i quin valor té la paraula. És incomprensible que una Constitució votada pel poble necessiti lleis votades pels polítics per interpretar-la. Fa 43 anys que la vaig votar i he tingut temps per reflexionar. Una llei és efímera, com ho és l’ésser humà. L’ésser humà no és etern i els seus actes tampoc i les lleis son actes humans, que han d’evolucionar al ritme del temps.

DEFENSORS DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

 

La independència és un dret natural basada en la llibertat de les persones regulada per la intel·ligència i la racionalitat. És basa en el funcionament de la convivència resultat d’una entesa d’un conjunt de persones que per raons de proximitat, paritat d’idees, problemes amb solucions naturals de l’indret, facilitats de relacions socials, i voluntat d’un respecte mutu regulat per unes normes estudiades com actes de servei. Òbviament que amb el curs del temps aquestes col·lectivitats poden esdevenir pobles que es definiran com a nacions i constituiran una entitat responsable del bon funcionament i compliment dels pactes, que rebrà el nom d’estat. El procés de la història depenent de l’exercici de la llibertat entre els grups reguladors pot desembocar en contradiccions que porten a l’odi i a la mala entesa. L’egoisme de persones dominants provoca batalles internes i externes en detriment de la convivència en pau. Recuperar la bona entesa fundacional esdevé problemàtic perquè el poder en mans de l’egoisme no crea, tot el contrari destrueix. Dissortadament a  la Catalunya del segle XXI no se li reconeix el dret de la història d’haver estat capdavantera en la seva organització política i social i se li nega el dret de ser poble, quan totes les característiques juguen al seu favor. La situació és tan greu que s’arriba a negar a un independentista la veritat de ser persona. I aquesta norma negativa de la personalitat se la vesteix de legalitat criminalitzant al independentista. Negar la llibertat de ser és un dels greuges més comuns en l’actual segle dels avenços tecnològics i científics però malauradament de retrocés filosòfic. Conjugar ciència i filosofia és la urgència necessària i indispensable per bastir una convivència política verdadera, creativa i solidària. La base de la política sense filosofia i només científica porta als conflictes socials. La ciència és el suport de les armes, la filosofia és el suport de la pau. La relació fraternal entre ciència i filosofia és la solució perquè els demòcrates en l’exercici de la llibertat de pensament siguin capaços, tant en el camp unionista com en el independentista, d’arribar al consens, que sense renunciar a les idees, de conviure en pau. La paraula, que defineix la veritat de la persona, porta a l’entesa quan la llei de convivència és amor, quina manifestació és respectar l’altre malgrat les diferències. Amb aquest respecte, Catalunya serà independent.