COMIAT I BENVINGUDA D’UNES CAMPANADES

 

Les campanades final d’any del rellotge de la història són la música d’un poema mai escrit però sempre viscut: QUINS NASSOS! L’home del nas furga en l’ahir per descobrir l’esperança del demà però li manca temps i la cançó s’acaba. Comiat i benvinguda, abraçada en la història plena de sentit si som capaços de pensar raonant intel·ligentment. L’ahir dona la mà al demà amb un tinguis sort. Buscar-la és l’objectiu de la humanitat. Però cada fi d’any la mateixa dita: quins nassos! Reconeixent el fracàs del passat i la incertesa del futur. Quins nassos  és l’autoacusació de la manipulació de la història ens mans de l’egoisme com actor social. I la vergonya es torna autoestima quan se celebra festivament amb la música corresponent. No entenc els comiats dels caps d’anys. Són un desig continuant amb els mateixos poders dominants que per guanyar diners tot si val. M’agradaria que QUINS NASSOS fos l’expressió d’autoritat per canviar el futur de la història. Que les dotze campanades acompanyada cadascuna pel corresponent gra de raïm fossin l’expressió del que significa el fruit del raïm en el llibre bíblic del Càntic dels càntics. L’amor. Però la  humanitat no entén el missatge  bíblic i tampoc gaudeix de l’HOME DELS NASSOS savi, intel·ligent i valent. I enguany celebrarem el comiat amb festa en la que no hi mancarà l’absurditat d’un feliç any nou vestit de pallasso. El silenci de la nit del traspàs, que no es vol sentir, és metàfora de la veritat que no es gosa pensar, ni cercar. Dissortadament és la festa de l’egoisme històric que per ser ric tot si val, amb la poca vergonya d’un dels grans magnats de la riquesa afirma que cal marginar el pensament dels ciutadans per no perdre diners . Una afirmació que ha canviat la veritat que l’existència de l’home dels nassos. Quins nassos governen el món que la festa de cap d’any no és una exigència de llibertat, unitat i fraternitat. Sincerament espero l’aparició de l’home dels nassos que canviï la història creant la convivència de pau, llibertat, solidaritat i amor. Quina gran festa de cada cap d’any, el seu assoliment.

LA DONA UNA OBRA D’ART CREADA PER DÉU

 

El cos humà és l’escultura creada per Déu més perfecta que les escultures dels artistes humans. Les escultures de la dona des dels temps més llunyans de l’art sempre han simbolitzat la força de la bellesa amb una claror interna que inspira el desig d’un altre món. I els mortals no van saber valorar la bellesa del cos nu. No hi veieren el vestit de l’amor del jardí infinit. Els humans es van equivocar de jardí. Es feren deus en el jardí terrenal, que era l’avantsala del celestial. La seva llibertat els va trair, la dels humans era finita, la de Déu era infinita. I es feren déus sense ser creadors, només eren criatures amb un destí infinit que havien de guanyar-se, tenint cura, el seu jardí finit. Malgrat la culpa, el cos de la dona i de l’home no va perdre la bellesa, bellesa més emotiva en la dona. Déu continuà estimant la humanitat teixint les túniques conservadores de la bondat de la seva imatge. L’home no va entendre la lliçó. Feu de la dona la seva esclava, robant-la a Déu. I Adan i Eva van escoltar que la porta del cel que ell i ella havien tancat, una altra dona la obriria. L’escollida entre les dones fou la Verge Maria, mare del Fill de Déu, fet home. El miracle de la concepció no el va fer un home, el va fer Déu. La bellesa i grandesa de la dona que l’home ha humiliat. Dissortadament no totes les dones han entès la seva bellesa. Un dels grans pecats de la humanitat ha estat no valorar el sentit d’un cos humà nu. I molt menys el de la dona. I error també ha estat convertir l’amor en  mercaderia pagada amb diner. I s’invertí el sentit de l’amor per una satisfacció sensual. Gran traïció dels humans. Aquesta traïció, al llarg de la història, ha estat sancionada pel silenci forçat de la dona que amb intel·ligència ha raonat les errades dels homes. Ja ho afirma el refrenar català quan diu “darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. La filosofia popular és molt alliçonadora. El fet de ser gran l’home és deu a la seva parella, que és una gran dona. El físic de la doma motiva més que el de l’home que pateix la seva atracció. La dona en la història és el subjecte passional intel·ligent que intueix amb la seva creativitat de mare. Saber ser i saber viure és l’equació matemàtica de ser veritat. La gran traïció de la història ha estat l’orgull de l’home de voler ser déu. Traïció que encara es viu. Valoreu els polítics dels nostres dies.

RESPECTAR LES PERSONES UN DEURE POLÍTIC IGNORAT

 

La política mundial del segle XXI és un escarni de la convivència. Herència d’un no escoltar per no haver de dialogar. Al llarg de la història, pensadors han teixit filosofies de relacions humanes en l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Filosofies sense diàleg i amb molta oposició que han acabat amb guerres. I aquestes guerres han defensat la violència armada com argument de pau. Una clara demostració la tenim en la guerra civil espanyola quina filosofia, mort el dictador, continua vigent en la     democràcia de la pell de brau. La dignitat humana no és llei, només ho és la imposició de llei escrita. I Espanya ha declarat la guerra a les persones que lliurament pensen. En el fons és una guerra dialèctica contra el comunisme que no és el mateix que la filosofia dels seus pensadors. Amb les armes es voler eliminar una idea causant milions de morts. I aquests morts clamen justícia. La filosofia de Hegel com la del CAPITAL de Marx és una proposta de convivència en pau. I aquesta filosofia no ha estat motiu de diàleg per assolir consens sinó rebutjada perquè la gran economia no volia perdre el seu poder. I Rússia i Espanya, cadascuna en el seu terreny, entraren en guerra, uns per assolir el poder i fer-se milionaris i altres per defensar el diner i no perdre el poder. I les dues nacions, amb milions de morts. Primer el poder que la vida. I tot per no dialogar. Hegel i Marx volien dialogar i estaven més propers a l’evangeli que Stalin i Franco. El resultat encara el patim al segle de les noves tecnologies. Les noves tecnologies són sempre un avenç sempre que millorin la convivència respectant els drets de totes les persones. Però no ha estat així. I la imatge de la humanitat dels nostres dies és la victòria de la pobresa i la misèria amb milers de morts sense recursos materials per poder viure dignament. I aquesta imatge també és la d’Espanya. I tot per un deure polític ignorat.

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

 Tres qualitats humanes imprescindibles per un model democràtic de convivència promocionades per la Revolució Francesa de l’any 1789. Un avenç social però no en la forma perquè la fraternitat dos cents quaranta anys desprès de la revolució encara és la criada pobra de la democràcia i la mateixa revolució l’oblidà causant gran nombre de víctimes mortals. Però cal endarrerir-nos més de set cents anys del naixement de la de la democràcia a Atenes (Grècia), una democràcia incipient de la que quedaven exclosos els setanta per cent dels ciutadans, les dones, els menors d’edat, els estrangers i els esclaus. I malgrat la selecció reconeguda, Tucídides, confessa “som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. Una declaració, que amb la història a la mà, fa pensar en com actua la humanitat. 508 anys abans de Crist neix a Grècia la democràcia, el 1789, la Revolució Francesa la reivindica i l’any 1948 es publica la Declaració Universal dels Drets Humans. El primer article afirma:” Tots els humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” L’any 2020 el Papa Francesc publica l’encíclica FRATELL TUTTI defensant la FRATERNITAT I AMISTAT SOCIAL, urgent i deixada de banda en la política del segle XXI. La política del segle XXI no respecta ni la llibertat, ni la igualtat i menys la fraternitat. I si posem la nostra atenció en l’Estat Espanyol, descobrirem un futur desil·lusionant. Del procés democràtic només n’existeix el nom. Quan escoltes els polítics dels grans partits, siguin de dretes o d’esquerres, porten escrits en el seu front com a futur, la mort. I no és una acusació sense fonament perquè les seves fletxes apunten directament al cor del poble català. No tenen cap recança del seu comportament perquè es creuen déus i senyors que poden disposar de la vida dels pobles. I no pensen que la seva vida està “sub judice” de la història i de la natura. “Tal faràs, tal trobaràs”, diu la dita catalana plena de filosofia humana. ¿La dreta i l’esquerra espanyoles no tenen dret a pensar? La llibertat els hi dona, però la llibertat també és el dret a equivocar-se. On rau l’error? En la manca de saviesa. La mateixa possibilitat dels independentistes catalans d’error, la tenen els integristes espanyols. Negar el dret de l’altre és reconèixer falta d’intel·ligència i saviesa. És oblidar que l’ésser humà és intel·ligent i racional. És creure que ets amo i senyor de la vida dels altres. Senzillament és el greu error humà al llarg de la història.

LA CONSTITUCIÓ NO ÉS LA MEVA LLEI

 

Personalment considero que el text constitucional ha estat manipulat perquè no es compleix la reglamentació de com s’ha de regular el seu compliment. En el text hi intueixo els següents apartats: A) PREÀMBUL: filosofia en que es fonamenta. B) Regulació de la seva interpretació. C) Poders responsables. D) Aplicació de les sancions. Els responsables de decidir si el compliment és just o no, han de tenir present que és una Constitució al servei de la democràcia. Dissortadament l’experiència ens demostra que el poder la contempla com una imposició amb una falta d’intel·ligència del que significa la llibertat en la convivència humana. El preàmbul amb la seva filosofia posa en el centre de la democràcia els drets de les persones i dels seus pobles, de la seva cultura i de les seves institucions amb les relacions corresponents. Llegir el preàmbul i comprovar l’oblit en que es té en la realitat fa perdre la confiança en la política que es desenvolupa en l’estat espanyol. Aquesta desconfiança s’agreuja molt més quan es comprova que s’apliquen les sancions al marge del procés que la Constitució determina. No es pot sancionar sense complir la normativa constitucional i en el procés contra Catalunya no s’ha complert i el greuge és tal que els sancionats haurien d’estar lliures i els sancionadors empresonats perquè al marge de no complir la Constitució no es respecten els drets humans. Soc conscient que la meva afirmació és molt dura però la Constitució m’hi ha portat a fer-la. Continuant ens trobem que hi ha sancionadors sense autoritat perquè no els hi correspon i perquè estan fora del temps del seu mandat. I els polítics aferrats en les seves decisions incomplidores de la llei exigeixen que els ciutadans respectin els seus egoismes. I arribats a la manca de respecte a la dignitat de les persones ens trobem, que d’acord amb la Constitució, prostitueixen perquè son els ciutadans per majoria els qui els atorguen poder. I prenen la majoria com un dret i deure de menystenir les minories, que sovint sumades, esdevenen majoria. No continuo, penso que la Constitució m’autoritza per culpa de ser manipulada, a manifestar obertament la meva manera de pensar. I en aquest tema opino que hi ha una greu mancança de coneixement constitucional, mancança que autoritza als polítics en el poder a ser dictadors. Cal més educació política, més educació de convivència i més educació de ser persones. Només amb aquesta formació la Constitució serà la meva llei.

UN CRISTIÀ NO POT APROBAR LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

Viure d’acord amb la política actual de dretes o d’esquerres no és un programa de vida racional de desenvolupament humà i de convivència. La política viu al marge de poder conviure racionalment. I el problema no el soluciona el model democràtic perquè l’ésser humà no és la centralitat sinó un esclau al servei del poder. Un poder d’entendre molt diferent la convivència segons el seu color. I aquesta és la imatge desfigurada de la veritat espanyola. Una persona cristiana no pot donar credibilitat a una política que no respecta la seva dignitat, tant si el poder és d’esquerres, com si és de dretes. Dissortadament la llei fonamental que és la Constitució pateix una manipulació al servei del partit perjudicant els drets dels ciutadans. La llei no és perfecta perquè no ho és el legislador. I les probes es deriven dels efectes negatius que causen a la societat. I els efectes són negatius governi la dreta o l’esquerra perquè donen valor absolut a la relativitat de la llei. Les persones no són perfectes i la llei com obra seva tampoc ho és. I obeir a una imperfecció és amb moltes possibilitats un error. Un cristià és una persona limitada exposada a equivocar-se, com qualsevol altre, en l’exercici de la llibertat. Però el problema s’agreuja quan ha d’obeir una llei que atempta contra la dignitat humana, perquè evangèlicament també és un atemptat contra la religió. Què s’ha de fer?. Una oposició pacífica aportant els perquè. Si no hi ha violència, no es pot castigar amb presó, perquè les idees defensades pacíficament són auto-defensa i demostració de saber conviure en pau. Quina és la raó que desqualifica el poder, sigui de dretes o d’esquerres? Senzillament que la seva força radica en la força de les armes. Quan el poble es manifesta, que fa el poder polític? Desfer la manifestació amb la policia o la guàrdia civil i quan es veu incapaç amb la guerra. Un cristià no pot acceptar aquest comportament. Un cristià pot acceptar un error. La llibertat, i un polític en gaudeix també, aplicada intel·ligentment pot descobrir el seu error i per saviesa corregir-lo. És el camí democràtic, que dona la raó a la doctrina política de l’evangeli. La democràcia és el model de convivència política que pot conviure amb la religió. És un procés històric de llibertat.

POLÍTICA I CONVIVÈNCIA ENTRE EL GREUGE I EL RESPECTE HUMÀ

 

La realitat de la política mundial és una oposició a la pau, també en les nacions que pensen ser democràtiques. La democràcia és un procés històric que fa més de dos mil anys va començar a Grècia amb la distinció entre  ciutadans lliures i esclaus. L’esclavitud no fa massa anys que ha estat erradicada de la història però el seu lloc l’ocupen, al segle XXI, milions de persones que malviuen. I el món es mou en la contradicció. Per la senzilla raó que el seu argument per posar pau són les armes. Amb la força de les armes els governs demòcrates desarticulen les manifestacions protesta reclamant drets. La presó és sovint la resposta de la llei que està al servei del poder. Una contradicció històrica. Un rei, un president del govern, un ministre, un jutge, un polític, un policia, son persones i la seva actuació depèn de l’exercici que en facin de la seva llibertat. I sovint s’equivoquen, com ho demostren les presons amb presos declarats innocents desprès d’haver estat executats. Però anem a la realitat del segle de la tecnologia i del progrés. Quatre persones, els pares i dos fills, moren en un incendi de l’espai que feia uns anys habitaven. I les autoritats ho sabien, diuen que les ajudaven a sobreviure, però les deixaven sense solucionar el seu problema. Així han d’actuar els polítics amb poder? Quantes persones sense sostre mal dormen pels carrers de les ciutats? És veritats que força persones i entitats civils serveixen àpats a milers de persones, però de qui és el deure, de les persones civils o de les seves  autoritats? I l’estat estalvia no ajudant al necessitat i s’endeuta pagant milions que haurien de ser del poble i no del gran capital culpable del malviure de la major part de la humanitat. La política qualifica de progrés un viatge milionari a l’espai quan mils de persones moren ofegades en el seu viatge envers una vida millor. Per uns el preu son els milions per altres és la mort. On rau la justícia? I encara és pitjor, s’empresona als defensors de la llibertat del poble per conservar el poder amb la força de les armes. Amb les armes a la mà, diuen que fan justícia, quan la veritat és injustícia. La pau mundial als nostres dies és un miratge, el regnat de la injustícia. Les persones només tenen deures, el qui té dret és qui mana. El mon al revés. La democràcia que va iniciar la cultura grega, la cultura mundial  no l’ha millorada més de vint segles desprès. La filosofia de la convivència universal  fou donada a la humanitat per un ajusticiat a la creu. I el poder del segle XXI no l’accepta, ni en vol saber res. Li falta intel·ligència i voluntat. Manipula la llibertat. Sense intel·ligència i voluntat sàviament exercides és impossible la pau mundial. Les persones es mereixen respecte i les autoritats fan el sord. Resultat: no hi ha pau al món.