ANTIDEMOCRÀCIA DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La configuració física i psíquica de la imatge de l’ésser humà és el llibre filosòfic de la convivència universal. Un fet que no es té en la deguda atenció perquè el be comú no és normalitat. Senzillament la llibertat no és la base de la fraternitat universal. No hem d’anar gaire lluny per adonar-nos-en. Una ullada en la convivència dels estats ens ho demostrarà. Un estat, basant-nos en la religió, és un cos místic en que els seus membres són les diferents institucions responsables, complint els seus objectius, de una vida sana de la col·lectivitat, de l’estat. Els membres són la religió, la política, la cultura, l’economia i el civisme. Quina és la imatge cívica de l’estat espanyol? L’economia com la treballa? La cultura que hi aporta? La política quin sentit té? I la religió? Dissortadament les respostes no palesen la creativitat que les obliga. D’entre elles parem esment en la política, a qui li correspon l’exercici de l’autoritat. Personalment l’experiència m’ensenya incapacitat coordinadora de les competències. Li manca la saviesa del diàleg. De la religió en fuig; de la cultura, no en té consciència; de l’economia, n’ha fet el seu rei i del civisme, no hi entén. Les persones, quina dignitat és el primer deure del govern, caminen en un ambient discriminador i mortal per a massa gent. El benestar de les persones és el punt que defineix la veritat d’una democràcia. I a l’estat espanyol només li interessa el vot perquè desprès pensa que és lliure en tots els seus actes. Per començar la política espanyola en democràcia s’ha donat una Constitució i unes lleis amb un rere fons autoritari continuïtat de la dictadura franquista. Els enfrontaments entre partits dins i fora dels Parlaments en son una proba. I els presidents democràtics no en son un exemple. Als partits només els interessa el poder. Valorem els fets, no les paraules que se les emporta el vent i mai  amb tanta claredat. La solvència del poder socialista està anys lluny de la filosofia del socialisme polític dels seus inicis. Avui és blanc i demà negre, avui rep el suport de l’esquerra i demà es llença als braços de la dreta per no perdre’l. I no parlem de la dreta, que no volia la Constitució del 1978 i ara s’hi aferra per governar amb facilitat manipuladora. Recordem el “a por ellos”. Una observació que ens obliga a ser molt crítics des de que Espanya forma part de la Comunitat Europea, perquè en forma part si, per exemple en el problema català, no compleix les normes europees? I si parem esment en el deute extern, la política espanyola corre el risc del fracàs. Hi ha esperança d’un futur de pau? Les persones la donen, els polítics, no. Han de canviar les formes, les actuals no són democràtiques. Molt simple, no dialoguen. La saviesa en la paraula és la urgència

CATALUNYA NACIÓ INDEPENDENT AMB ESTAT PROPI

La base d’aquest dret rau en el fet que Catalunya és un poble amb la característiques personals de llibertat en el seu desenvolupament històric. Té una llengua pròpia i diferent, una cultura treballada en el temps amb personalitat diferencial, una història amb identitat que la diferenciava del regne d’Espanya emmarcada en el Regne d’Aragó i Catalunya amb constitució diferenciada. A  Catalunya li foren robats els seus drets a principis del, segle XVIII, 1714, amb la guerra de Felip V, rei d’Espanya imposat per França. Més de 300 anys de la pèrdua de les llibertats Catalunya no ha perdut el dret a recuperar-los, molt més tractant-se d’una democràcia. Em recordaran que l’any 1978 Catalunya va votar favorablement la Constitució Espanyola que pregona la sagrada  unitat territorial d’Espanya. El territori no té drets, els drets són de les persones, fet bàsic en una democràcia que està per damunt de les lleis, perquè les lleis estan al seu servei. I una Constitució que no està al servei de la democràcia no té validesa malgrat el vot favorable perquè es vota una llei al servei d’un model polític de convivència i la democràcia no és una llei, és un model polític de convivència que la llei ha de protegir. Defensar el dret a la independència d’un poble integrat en un estat democràtic no incompleix la seva Constitució que en l’article 6 ens recorda que l’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics, referint-se als partits. Democràcia que reforça l’article 14 que ens diu:” els espanyols són iguals davant la llei i sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” I la llibertat d’opinió la reforça i garanteix també l’article 16 que ens diu: “es garanteix la llibertat IDEOLÒGICA, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap LIMITACIÓ, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic, protegit per la llei.” Els articles esmentats compleixen el desig manifestat en el preàmbul quan diu: ”garantir la convivència democràtica”. La convivència democràtica no es garanteix omplint de policies i guàrdia civils per impedir una votació popular catalana sobre el seu futur. I aquest incompliment, la justícia espanyola l’aplaudeix. La democràcia no és el model desitjat malgrat les paraules que la dita evangèlica justifica quan diu “per les seves obres els coneixereu”. Constitucionalment la política espanyola ha de reconèixer els drets dels pobles d’Espanya fonamentats en els dos reconeixements del Preàmbul d’una societat democràtica avançada i d’una qualitat de vida digna a tothom. La independència dels pobles és un dret democràtic que cap llei pot prohibir. Deixeu-me acabar aquest article recordant el perquè de la dispersió de la Torre de Babel. “El Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, per que allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des de allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Conclusió: conviure no vol dir un mateix llenguatge i un únic model polític de convivència.  

L’ÉSSER HUMÀ BÀSIC EN LA FILOSOFIA DE CONVIVÈNCIA

 

Entenc per ésser humà la igualtat entre l’home i la dona definida en les diferències. I les diferències especifiquen la raó de ser i la filosofia de la convivència, quina tesi no és altra que la paternitat i la maternitat. Senzillament la història necessita l’escalf de l’amor maternal i del paternal amb les característiques que la naturalesa els ha diferenciat. El maternal és més emotiu i sentimental i el paternal més real i pràctic. Les diferències creuen enfrontaments sovint violents. I es produeix una història marginant la dona, com hom palesen els més de vint-i-un segles, no es compleix el seu objectiu equilibrador i pateix les malalties per desigualtats. Qui se n’ha emportat la pitjor part és la dona però l’orgull masculí ha estat incapaç de prescindir de la seva col·laboració que d’una manera intel·ligent i eficaç sempre hi ha aportat. Un dels exemples més clars i antics el trobem en la mitologia en la que també s’ha divinitzat la dona, com per exemple, la deessa de l’amor. Un altra argumentació la trobem en la bíblia. I en la història com una dona ha fet canviar la voluntat de reis i monarques. La humanitat ha reconegut el seu treball en diferents sectors que configuren la convivència. I aquests sectors són: religió, política, economia, cultura i civisme amb les subdivisions de cadascun. El segle XXI en palesa l’esclat més potent del feminisme al món. Un esclat guanyat a pols però amb el risc d’emmirallar-se massa en el masclisme contagiant-se dels seus defectes. Hi falta aquell diàleg que valora l’exercici de la llibertat i els seus fruits. I la convivència pateix, malgrat els avenços, massa desigualtats, essent la més gran la fraternitat que es vol millorar amb la sororitat. Les dues paraules signifiquen el mateix, fraternitat en el masclisme, sororitat en el feminisme. I el perill està en les comparacions. L’equilibri el porta la solidaritat. Fraternitat i sororitat han de dialogar en la igualtat en l’assoliment dels objectius en els que les dues concepcions hi són imprescindibles. Com? Amb una maternitat i una paternitat desenvolupades en l’amor universal. En la convivència humana els dos conceptes hi són necessaris, imprescindibles i insubstituïbles. I per aquesta raó sense la presència femenina els objectius globals de la convivència crearan una història falsificada. L’ésser humà és un microcosmos però un microcosmos diferent en el masclisme i feminisme però complementaris en l’assoliment dels objectius històrics, siguin religiosos, polítics, cívics, econòmics i culturals. En les culturals les seves subdivisions: ciència, filosofia,  art, poesia i música. I en aquesta filosofia de convivència, els masclisme ha desvalorat i expulsat la dona però no ho ha assolit. Sempre hi ha estat present i protagonista. I quin és aquest llibre filosòfic? Senzillament el cos humà, el de l’home i el de la dona. Només cal saber llegir-los. I no oblidem que la dona i l’home són lliures amb les conseqüències i obligacions que comporta.

INVIOLABILITAT, DISPENSA DE RESPONSABILITAT

 

No puc entendre que una persona no sigui responsable només en determinades circumstàncies i molt menys quan es tracta de persones amb poder. Personalment penso que quan més autoritat s’exerceixi, més responsabilitat li cal. Pot una llei eximir de responsabilitat, per exemple al Rei, per un acte contrari no només a la llei sinó al respecte de les persones?  La responsabilitat no afecta als càrrecs sinó a les persones. I una persona irresponsable no se la pot declarar inviolable. Irresponsable és aquella persona que afecta directament a la dignitat de l’ésser humà i de la seva col·lectivitat. La vida pública de l’ex-rei d’Espanya té molt a desitjar des de l’humanisme i de la moralitat. I la Constitució Espanyola el declara inviolable. Segons el meu entendre inviolable és aquella persona que no pot sancionar-se perquè no és lliure, des del moment que només pot actuar d’una manera. I si no és lliure no és persona. És concebible que una persona pugui ser lliure per unes relacions i per altres no? En l’article, publicat a l’Ara del 18 de maig de 2022 amb el títol IMMOBILISME AL PODER, Josep Ramoneda afirma: “El fet que no pugui ser condemnat no treu un gram d’indignitat al comportament de Joan Carles I”. I encara sem fa més incomprensible una Constitució, norma política protectora de la convivència, declarant inviolables a persones amb càrrecs de poder. I l’article 56, en el paràgraf 3, ens diu: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65,2.” Sorprenent. I em pregunto, quina utilitat té el Rei? Si les seves disposicions no tenen valor sense ser validades per un altre poder, qui és el responsable? Incomprensiblement, ha  de validar a un inviolable un altre poder que és violable. I l’article 64 ens diu qui són aquest altre poder. Llegim: 1.- Els actes del Rei seran referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern i la dissolució prevista en l’article 99 seran referendades pel president del Congrés. 2.-Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin.” No entenc la necessita d’un rei si el valor de les seves decisions i actes no depèn d’ell sinó d’altri. On sí té valor la seva voluntat ens ho confirma l’article 65,2:” El Rei nomena i relleva lliurament els membres civils i militars de la seva casa.” Encara sem fa més incomprensible la figura del Rei. Els nomena ell i els paga l’estat. Qui ho referenda? No li trobo el sentit, ni la raó. I l’article 99 encara em fa més incomprensible la figura del Rei en una democràcia. Paràgraf 1: Proposa candidat a la Presidència del Govern. 3:- El Congrés ha d’aprovar la proposta i una vegada acceptada el rei el nomena. 5.-Si complerts tots els requisits legals no fos aprovat el proposat a President, el rei dissolt les dues cambres i convoca noves eleccions amb el referendament del President del Congrés. Francament només una figura sense autoritat legal. Una monarquia parlamentària és realment una democràcia? En una democràcia el càrrecs són elegits per votació popular. Ho ha estat la monarquia? No és una anomalia democràtica? Acceptem, que no. Però el rei ha de ser votat. I això no és compleix. És legal? Crec que no.

MOBILITZACIO MUNDIAL DE LA FRATERNITAT

 

El títol per ell mateix sembla definir una utopia. De veritat la humanitat treballa per la fraternitat universal? La imatge de la convivència és massa negativa. La revolució francesa resumia la seva filosofia en tres paraules: UNITAT, LLIBERTAT, FRATERNITAT. Però de sortida la fraternitat fou malmesa amb l’invent de la guillotina i les morts dels contraris. La fraternitat, només paraules, amb intenció de quedar bé davant els seus. Però ni la unitat, ni l llibertat han esdevingut qualitats de progrés polític. Unitat no valora que és un conjunt de diferències amb un consens de convivència; llibertat està sotmesa al compliment de la llei oblidant, que és el dret d’equivocar-se dels éssers intel·ligents i no parlem de fraternitat perquè els diners i el poder la converteix en esclavatge. La solidaritat, que és la qualitat que dona vida a la unitat, llibertat i fraternitat, es veu escombrada de la globalitat humana. Aquesta escombrada ens la defineix el Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTTI amb aquestes paraules: “La soledat, les pors i la inseguretat de tantes persones que se senten abandonades pel sistema, fan que es vagi creant un terreny fèrtil per a les màfies. Perquè aquestes s’afirmen presentant-se com a “protectores” dels oblidats, moltes vegades a través de diverses ajudes, mentre que persegueixen els seus interessos criminals. Hi ha un pedagogia típicament mafiosa que, amb una falsa mística comunitària, crea llaços de dependència i de subordinació dels quals és molt difícil alliberar-se”. Una explicació com el mal capta adeptes manipulant la unitat, la llibertat i la fraternitat amb una solidaritat que denuncia els efectes del mal convertint els seus nous adeptes en esclaus de la misèria provocada pel robatori de la riquesa. La imatge que en resulta esdevé un clam demanant ajuda a la mobilització mundial de la fraternitat. L’Europa del segle XXI no és l’Europa dels creadors de la Comunitat Econòmica Europea esdevinguda Unió de la comunitat europea. I em pregunto: Espanya quin paper hi  juga? És l’estat espanyol model de fraternitat? Més aviat és el retrat del que les paraules del Papa ens posa en guàrdia. I no puc menys de pensar si l’independentisme català forma part de la mobilització mundial de la fraternitat. Tinc els meus dubtes. Existeix la política de la veritat?

LA POLÍTICA ESPANYOLA NEGACIÓ DE LA SEVA FILOSOFIA

 

Els grans partits espanyols de dretes i d’esquerres repeteixen fins a l’avorriment el deure de complir la Constitució sense tenir cap escrúpol de canviar aquell article que els contradiu. La manipulació esdevé llei. Però la manipulació és una llei que el dia menys pensat estrangula el manipulador. No és una estrangulació ràpida sinó sense presses, aquella que fa mal però li permet al manipulador vantar-se dels seus actes no adonant-se que s’està ofegant. El preàmbul de la Constitució ho palesa amb prou claredat quan afirma que és un desig. Fem una ullada al Preàmbul.

“La Constitució espanyola, amb el DESIG d’establir la justícia, la llibertat i de promoure el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de ...” Fem una ullada als sis desitjos o voluntats:

1.-Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis amb un ordre econòmic i social just”.

Una garantia que per a la majoria d’espanyols, malgrat la sobirania que els hi  reconeix, són cada dia més pobres i menys lliures.

2.-Consolidar l’estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular.

Les autoritats com escolten la voluntat popular en les seves manifestacions? Enviant la policia, I així el desig continua i no es desobeeix. L’imperi de la llei, girant el mitjó a l’inrevés: donar la raó al poder i negar-la a qui la professa, el poble manifestant-se.

3.- Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Em crida molt l’atenció la distinció entre espanyols i pobles d’Espanya. Significa que els ciutadans dels pobles d’Espanya no son espanyols? I si son espanyols perquè no es respecten els drets, les cultures, les tradicions, les llengües i les institucions? Per què la policia em pot detenir si li contesto en català quan la Constitució diu que parlar castellà és un dret i no un deure? Conèixer és, un deure, parlar és un dret. I els drets s’han de respectar segons la llei. Per què aquest dret no es respecta?

 4.-Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

Tots els espanyols tenen una vida digna? Protegeix l’estat la cultura quan el pressupost de les despeses, el de la cultura és el més pobre? Protegeix l’economia dels ciutadans quan els impostos desgraven un percentatge molt més petit a les grans economies i empobreixen les petites? Molts espanyols pateixen fins i tot misèria. Vaja manera de complir el desig. Sense complir-lo, compleixen, i tan contents.  

5.-Establir  una societat democràtica avançada.                         

El desig es fa cada dia més gran, perquè la democràcia no avança, retrocedeix fins a desaparèixer en massa ocasions. Europa n’és testimoni. I darrerament una altre testimoni: el Catalangate.

6.-Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.

Sincerament, l’incompliment d’aquest desig és massa clar i no calen exemples. N’hi ha prou amb el reconeixement del Marroc? O amb la guerra de les armes que no existien?

Un estat que manipula la filosofia de les seves lleis, és un estat democràtic? I si aquest estat forma part de la Unió Europea, quin respecte es mereix? Només una tercera pregunta: respecta de veritat l’estat espanyol la voluntat dels seus ciutadans? Personalment penso que no. Quan un estat oblida la filosofia del seu poble nega la seva realitat i veritat.

DEMOCRÀCIA, FILOSOFIA D’UN MODEL DE CONVIVÈNCIA

 

La imatge de l’esser humà és l’obra d’art de la convivència. Contemplar una persona es beure l’aigua de la font que sadolla les relacions humanes. Estem davant d’una filosofia  alliçonadora de la globalització. Cada membre té una funció, cada òrgan compleix un deure i la forma corporal és la definició. El compliment de la missió de cada cèl·lula, òrgans i membres és missió de la intel·ligència, la raó i la passió amb els emocions. Però l’ésser humà és dual, home i dona amb diferències que complementen artísticament i poètica el compliment definidor de la imatge. El poder creatiu responsable de la supervivència de la humanitat. L’home i la dona són independents i lliures en les seves obres però insubstituïbles i indispensables en la convivència. La convivència humana no és veritat sense les pinzellades femenines i masculines que amb el mateix pinzell i el mateix color imprimeixen dues sensibilitats que donen sentit a la unitat. Sense aquesta particularitat la programació de la convivència és impossible. Personalment no tinc cap dubte quan afirmo que els problemes que pateix la vida humana es deuen a la manipulació que els homes han fet marginant la dona. I malgrat aquesta marginació el feminisme  sempre ha estat atent a l’hora de salvar la vida dels pobles. El masclisme i el feminisme defineixen la globalitat i la seva filosofia i poesia. Un fill o una filla són l’obra d’art creativa d’una relació d’amor sexual d’un home i una dona, relació que la ciència substitueix mèdicament amb la mancança de relació sexual directa, que afectarà la sensibilitat del nou ésser. Suprimir les relacions naturals és un perjudici de futures relacions humanes molt sensibles. La ciència avança, però no sempre l’encerta. No sempre llegim bé i no entenem els missatges còsmics. L’ésser humà és naturalesa amb l’objectiu en el seu programa de vida de tenir cura de la natura. I aquest objectiu massa humans no el compleixen, essent malauradament les persones amb poder les que més la destrossen. L’ésser humà sense la natura no viu i la  natura sense l’ésser humà es fa malbé. La humanitat sense la germanor, deixa de ser humanitat, i la natura sense la germanor amb la humanitat deixa de ser natura. És urgent per salvar la història posar al dia la filosofia del model de convivència escrita en el llibre del cos humà.