LLIBERTAT SENSE INDEPENDÈNCIA NO ÉS LLIBERTAT

 

L’ésser humà és la cèl·lula indispensable per bastir la convivència. La condició imprescindible és la llibertat. Sense llibertat la persona humana és una quimera, no és persona. La realitat de ser lliures les persones és la porta oberta a relacionar-se  i les relacions originen sensacions de reunir-se formant grups d’acord amb les idees i les passions. La filosofia de la llibertat desenvolupa el programa de la supervivència. La primera unitat de convivència és la família: pare, mare, fill o filla. La maternitat i la paternitat hi aporten la filosofia. La veritat de la unitat familiar la dissenyen les diferències sexuals definides per les característiques de la mare i el pare. Sense aquestes diferències no hi hauria història ni models de convivència. Les diferències sexuals són la filosofia dels models de convivència. Una demostració d’aquesta afirmació ens la dona l’incompliment del manament bíblic de creixeu i multipliqueu-vos a Adan i Eva. L’apartament de la dona del primer plana de la història ha dibuixat un procés de contradiccions responsable de la creació d’una filosofia que posava en la guerra l’argument de la convivència. Privar de llibertat a la dona desestabilitzà la convivència. L’egoisme masclista amb tota la seva força no va poder impedir la participació femenina que des del silenci salvà la història humana del fracàs. L’esclat del feminisme convida a redreçar el procés. Però hi ha un problema. Que tant l’home com la dona en l’exercici de la seva llibertat tenen el dret a equivocar-se. La intel·ligència femenina i masculina serà prou sàvia per reciclar-se en cas d’error? La paraula ens ho demostrarà. L’argument serà el diàleg. Mentre el respecte a la llibertat no sigui norma global, la convivència humana no serà pacífica. La imatge universal només té un nom: fraternitat. I una condició: llibertat sense independència no és llibertat.

POLÍTICA, RELIGIÓ, ECONOMIA, CULTURA SÓN UN SERVEI

Són un servei a favor de qui? Senzillament a favor de qui les necessita per desenvolupar la seva existència. Són servei que modelen la imatge de qui les conrea. La vida és un conreu exercit per la llibertat. Totes han d’incidir-hi però amb la realitat  no és a partir del protagonisme d’una d’elles. Des de la política com factor de servei s’han de regular les relacions amb la religió, l’economia i la cultura. La història exigeix un diàleg fraternal entre el polític, el religiós, l’economista i el culte. I la incidència és una exigència que es fonamenta en el respecte a l’altre. Els polítics, els religiosos, els economistes i els cultes són imprescindibles en la història perquè la imatge de l’ésser humà sense la globalitat deixa de ser persona. Ser polític, religiós, economista i culte implica els serveis bàsic de l’humanisme. La globalitat en la humanitat és una necessitat de subsistència que legitima les diferències en un marc de fraternitat. La imatge de la humanitat és el quadre de les diferències al servei de la totalitat. Tots els humans són necessaris i cap és imprescindible. Només cal que cada diferència esdevingui servei. Si fem una ullada a la realitat històrica dels nostres dies ens adonarem que ni la política, ni la religió, ni l’economia, ni la cultura estan al servei de tota la humanitat sinó que, per exemple l’economia, es proclama global imposant la seva llei que per ser (ric) tot si val. I la pobresa amb la misèria extrema condemna la major part de la humanitat a mal viure. S’ha desterrat de la història la fraternitat universal, només són germans els rics. I és tan poderosa l’economia que la política, la religió i la cultura han esdevingut els seus esclaus. S’ha pervertir el cos humanitat contravenint la filosofia de la imatge del cos humà. La salut del cos humà és el resultat del correcte funcionament del tots els seu òrgans i membres. Els membres i òrgans del cos social estan sotmesos a l’orgull de l’economia provocadora d’una humanitat malalta greu en perill d’extinció. La convivència humana necessita urgent un nou model en que la fraternitat sigui la base de la política, la religió, l’economia i la cultura. I la condició no és altra que la d’una intel·ligència sàvia.

EL PROCÈS DEMOCRÀTIC PORTA A LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES

 

La llibertat és una qualitat integradora  de l’ésser humà que marca el curs de la història. La llibertat es mou entre la veritat i l’error i la saviesa de la intel·ligència humana ha de trobar el consens, respectant les diferències, d’una convivència en pau. Allò que considero veritat, un altre pot pensar que no ho és. I a la convivència pacífica s’hi arriba amb la paraula, no amb les armes. Les diferències ideològiques són necessàries per avançar. El problema està en la manipulació que es fa de la paraula jugant amb dobles sentits. Fent, avui, una anàlisi política s’arriba a la conclusió de l’existència d’egoismes excloents. La veritat no és ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre, la veritat és la convivència en pau. I la pau no la defensen les armes. La història d’Espanya ho testifica. La pau, que es pretén fer creure que gaudeix l’estat espanyol, és una pau fictícia que no respecta la naturalesa dissenyadora dels pobles que viuen en la península ibèrica. La independència no és contrària de la unitat. De la mateixa manera que persones lliures poden viure l’amistat, pobles lliures poden viure la unitat. Euskadi és una unitat de poble, lliure, com també ho són Galicia i Catalunya. I Espanya hauria de trobar la fórmula de ser un estat de nacions lliures. La península ibèrica ho aconsella. És una incongruència contra natura que pobles veïns no trobin la forma de conviure amics i units. Metafòricament la imatge del cos humà en el que els seus membres i les seves capacitats  en col·laboració desenvolupant la seva vida, els pobles que són els membres de la democràcia han de col·laborar amistosament en el procés de la seva història. Senzillament, seguint la metàfora del cos humà, la democràcia hauria de ser la imatge de la història i la independència dels pobles la seva garantia.

EL COS HUMÀ, UNA FILOSOFIA

 

L’ésser humà en la doble manifestació, home-dona, va rebre de la natura el deure de bastir la història. Com havia d’actuar ho havia d’aprendre d’un llibre únic, el seu cos. Aquest llibre únic té dues edicions, l’edició masculina i l’edició femenina. I les dues lectures són imprescindibles. Tant imprescindibles que sense el compliment d’ambdues lectures la història no existiria. I la humanitat ha desenvolupat i desenvolupa una història de la convivència basada en l’egoisme marginador del llibre femení. Tan important és la filosofia del llibre femení i del masculí? És tan important que sense el compliment de la seva filosofia la supervivència de la humanitat no és possible. La història de la humanitat depèn de l’exercici de la llibertat de la sexualitat. El sexe creador de la convivència humana. La lectura d’aquest capítol de la filosofia de la història obliga als humans a demostrar la seva saviesa. Una veritat tan senzilla que la resposta és com s’ha de practicar l’amor humà. L’acte sexual quan és veritablement amor esdevé creatiu de la història. Quan només és passió la destrueix. El cos humà és un llibre de filosofia i la seva lectura és  deure de l’esperit. La persona humana és esperit i matèria. La matèria feta vida racional esdevé unitat que és, està i fa. El jo és, està en el jardí (el mon) i la llibertat fa. El cos hi aporta els sentits, vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Amb la vista coneix, amb l’oïda rep, amb l’olfacte gaudeix, amb el gust proba i amb el tacte comprova. Coneix, rep, gaudeix, proba i comprova les accions dels membres i òrgans corporals que poden ser positives o negatives. Tot depèn d’una intel·ligència sàvia. El be i el mal estan en el camí de la vida i que els elements corporals el segueixin correctament depèn de la saviesa intel·ligent en l’exercici de la llibertat. El físic hi aporta les eines i el psíquic la intel·ligència del seu us. La vida de l’ésser humà és poèticament la metàfora del cosmos, un microcosmos, integrat en el gran cosmos. Però cal tenir present que la incidència del microcosmos pot desestabilitzar el gran cosmos que és l’univers. I d’aquesta possibilitat la humanitat en el segle XXI n’està patint les conseqüències. Existeix el risc de que la filosofia del llibre femení descol·loqui la del masculí i regni l’egoisme femení? Sortosament en la dona la força de la maternitat és més estabilitzadora. Però el risc existeix. La solució està senzillament en la racionalitat de la maternitat i de la paternitat. El problema radica en l’exercici intel·ligent i racional i savi de la llibertat.

FEMINISME I MASCLISME ÉS HUMANISME

 

Les tres paraules, formant un tot, sintetitzen la història. L’home i la dona son iguals per naturalesa però amb diferències que són el per què de la història. I aquestes diferències justifiquen el subjecte: maternitat i paternitat. Mare, pare i fills o filles formen el primer col·lectiu de la història. Nucli dels pobles, desprès de les nacions i més endavant dels estats. En l’actualitat aquest procés ha creat conjunts d’estats, com per exemple la COMUNITAT EUROPEA. Però en aquesta evolució, l’humanisme ha patit deformacions per una mancança fonamental, l’aportació de la maternitat. Se li ha negat a la dona l’exercici dels seus deures i per culpa del masclisme dominador, l’humanisme ha patit una gran degradació dels drets humans. La culpa traspassar el poder a l’economia. I en el segle XXI en el que el model polític de la democràcia li havia de donar una nova direcció a la convivència, malgrat el ressorgiment dels deures i drets de la dona, continua sota l’esclavatge de l’economia en mans d’una dècima part de la humanitat. Les dones no fan de mares, els homes no fan de pares i la convivència pateix l’egoisme del diner. I la llei són les armes. La política protegida per la policia i l’exèrcit. Quan el poble es manifesta emparat amb els drets de la seva llibertat, la política l’acusa de desordre popular i el poder armat és l’encarregat de recuperar l’ordre de la llei del diner. És veritat que l’esclat del feminisme ha refermat l’esperança d’una convivència pacífica i justa però rebrots masclistes antidemocràtics empeltats en sectors feministes amb unes mancances de respecte a la natura i a la dignitat humana posen massa pals a les rodes i la pau mundial se sent greument amenaçada. Per a un humanisme en pau és indispensable l’amor en la unió dona-home per formar la gran  família humana. Una família humana que en el segle XXI la formen uns buit mil milions de persones. El deure hi és i cal complir-lo per respectar els drets. Cada persona té el dret de viure en pau i el deure de ser pau. Feminisme i masclisme és humanisme.

RECUPERAR ELS BENS COMUNS, REIVINDICAR EL BON VIURE

El quadern 226 de Cristianisme i Justícia, amb el títol d’aquest comentari, presenta un    estudi sobre la urgència d’un nou model de convivència en el que l’estat i el mercat adaptin una nova política i economia  per bastir  una nova convivència adaptada a les necessitats actuals. El model de convivència establert per l’Estat del ben estar i el Mercat ha creat una humanitat dividida i diferenciada amb un atac tan cruel als drets naturals que la riquesa està en poques mans i la pobresa i la misèria la pateix la majoria dels ciutadans. Ni la democràcia ha estat capaç de posar ordre i fer una repartiment just dels bens naturals. Dissortadament els bens naturals minven considerablement per culpa del canvi climàtic. La humanitat del segle XXI té en models africans i llatí  americans de quina hauria de ser la societat del benestar en la política del Bon viure i els comuns. Dos exemples del bon viure són el SUMAK KAWSAY de l’América llatina i l’UBUNTU de les llegües bantús africanes. Basades en el respecte a la natura. La recuperació d’una humanitat del bon viure passa per un reciclatge democràtic de la societat actual en el que l’estat i el mercat es recolzi en les necessitats de tots els ciutadans amb un nou model de la propietat que respecti els bens naturals, un servei a la humanitat i no una oportunitat de manipular la natura i creà la situació de pobresa natural i humana que és la gran amenaça de la humanitat. Un dels punts més urgents de reciclatge és el de la propietat privada que tracta de negoci la natura i a les persones d’esclaus. Els principis urgents de reciclatge són: 1.-voluntat de fomentar els vincles socials; 2.-forma de govern; 3.-recuperar les formes de sosteniment, tenint present els grups; 4.- replantejar el principi de propietat. La comunitat ha d’actuar: a) en els drets i deures individuals; b) la convivència de la comunitat; c) respecte al medi ambient i d) compartir el recursos comuns. La covid i el canvi climàtic han demostrat el fracàs del sistema econòmic en la convivència de l’estat i el mercat. I en aquest problema l’evangeli hi té molt a dir perquè està en el c amí de la solució.

SEGLE XXI INCOMPETÈNCIA DE LA RACIONALITAT

 

En les meves lectures de la Bíblia m’ha cridat molt l’atenció aquesta frase de Jesús als mestres de la llei: “Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida” Aquestes paraules foren pronunciades fa més de dos mil anys i la seva validesa sobre la  veritat de la vida defineix la història del segle XXI. La humanitat, tota, viu en la foscor, la poderosa per què els seus interessos la produeixen i la pobre perquè són apartats de la llum. Allò que el nostre segle anomena llum amb el vist i plau de la ciència no afavoreix la vida de tota la humanitat. Es viu en la irracionalitat. La ciència també es manipula. La confrontació entre les grans potències EEUU, Rússia, Xina i Europa no desperta esperances de convivència en pau, tot el contrari foscors perquè els arguments són les armes que condemnen a la mort. La irracionalitat s’imposa a la racionalitat condemnant el món a viure en la foscor. La racionalitat dels grans poders mundials s’emparen en la confrontació per reduir a l’altre a la misèria i aquesta s’empara en la seva raó per provocar el risc d’acabar amb tot. No es té fe en la llum del món. Dissortadament els diàlegs a les fosques no porten a cap consens, només a l’egoisme que és la impotència provocada per la incompetència. Fa por la llum que es manifesta en la paraula. La paraula es va fer carn ens diu l’evangeli i aquesta paraula és la llum. El món no l’accepta com els mestres de la llei buscaven la mort de Jesús. La història del segle XXI és la repetició de la del temps de Crist. Els fets ho palesen. Els poderosos contra el poble que veia en el missatge evangèlic un món millor. I em pregunto, tan difícil és que els responsables polítics de Rússia, EEUU, Europa i Xina seguin a la mateixa taula i parlin de com assolir un consens de pau? No tenen fe en la racionalitat de la paraula només en el potencial del seu armament i uns i altres només pensen i raonen possibilitats de destruir el contrari. Es compleix la paraula de l’evangeli perquè es prefereix caminar a les fosques. Què ens diuen sinó els mils de milions de persones que al segle XXI moren per culpa d’una política irracional i fosca? Com els mestres de la llei els poders polítics dels nostres dies no escolten, ni volen, als seguidors de Crist, els responsables de les grans religions del món. El Papa Francesc en la seva encíclica FRATELL TUTTI ens diu: “anhelo que en aquesta època que ens toca de viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor.” I en aquesta germanor no hi pot faltar, per exemple, Putin.