EL CEL DE CATALUNYA

Quan contemplo, de dia el cel blau o nuvolat, i de nit la biblioteca de les estrelles, imagino que tinc a les meves mans la història futura de Catalunya. I sento com batega el meu cor, il·lusionat per una esperança escrita en un llibre blau. Un estrella em feu un petó i va escriure en el meu pit, Catalunya ets tu! El meu cor bategava al compàs del vent exigint a la ment que estudiés el missatge. Que Catalunya sigui una veritat només depèn de tots els tu de cada dia, em va dir a cau d’orella el meu pensament. I el meu cos començà a tremolar provocant un gran plor. Em va enganyar l’estrella? El cel estrellat portava a les seves mans el llibre de la biblioteca del cosmos, CATALUNYA UNA VERITAT DE LA CREACIÓ. Cada dia el dematí la lectura del llibre de Catalunya et dictarà com ha de ser la teva lectura perquè la teva història escrigui en el teu llibre tu també ets Catalunya. L’aigua i la matèria del teu cos són paisatge català i els pensaments i sentiments son el teu cel blau de Catalunya. Catalunya és cosmos. Jo soc Catalunya en el cosmos. Ser diferent demostra necessitat d’entendre el tot configurat en una unitat. Sense el diàleg de les diferències la unitat del globalisme deixa de tenir sentit. Sentir-me dialogant crea llaços convergents de fraternitat que descobreix altres cels que sense ells un cel únic no tindria sentit. El meu cel és Catalunya en la immanència de la universalitat. El meu jo en el segle XXI és la realitat de ser un dels vuit mil milions d’altres jo. Vuit mil milions de diferències que aspiren a ser unitat global. Aquesta unitat global la configuren un gran nombre d’altres cels convergents. La convergència definirà la unitat des de la fraternitat. I tots els cels es presentaran sota la imatge d’un únic cel blau. La fraternitat unifica respectant les diferències, El blau en el temps i l’espai presenta diferents modalitats que enriqueixen i dignifiquen el tot impossible sense la mà dels altres. El meu cel blau no seria possible apartat de la unitat dels cels blaus dels altres. La unitat no és possible sense donar-se la mans ballant la sardana de la història. El globalisme és la filosofia de la unitat de les diferències. No existeix un jo sense altres jo diferents. Només des de la globalització és viable entendre la unitat formada per múltiples unitats diferents. El meu cel blau català sense donar la mà a altres cels blaus no tindria raó de ser en l’existència de la globalitat fraternal.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA EN LA MEVA VIDA

Independència és exercici de llibertat, categoria essencial en la vida de les persones. Negar el dret a l’exercici de la llibertat a les persones les condemna a la irracionalitat. Dissortadament en el segle XXI són milions les persones que moren privades dels drets humans, el més important, humanament parlant, la llibertat. Jo soc independentista pel fet natural de ser ésser racional. Raonar ens porta a reflexionar els pensaments i els sentiments i actuar d’acord amb la conclusió que defineix la meva personalitat. La meva catalanitat me la dona el fet d’haver nascut de pares catalans residents a Catalunya. I aquesta circumstància la ratifica la meva parla catalana que em diferencia d’altres persones per raó de la parla. La paraula ratifica una diferència que defineix la  meva vivència política. Millor dit, el raonament dels meus pensaments m’obra la porta a constituir col·lectius fonamentats en l’idioma amb la particularitat que el col·lectiu escollit pot estar format per persones de parles distintes. I en aquesta circumstància hi juga el paper decisiu la llibertat. El fet de que el meu DNI sigui espanyol demostra que en l’actualitat se’m considera espanyol prevaricant contra el dret natural. La meva parla fou fins als onze anys el català obligant-me a parlar castellà una guerra. Per parlar català amb un altre català en la meva etapa d’estudiant vaig ser castigat, a demanar perdó públicament de genolls i braços en creu. Personalment no tinc res contra la llengua castellana, la considero una més de la Península Ibèrica, i estic orgullós de conèixer-la, no perquè ho diu la Constitució que tinc el deure, però mai serà la meva.  Circumstàncies històriques poden obligar-me a sentir-la meva sense ser-ho, quan a Espanya se’n parlen d’altres com el gallec, l’eusquera i el català. Per raó de veïnatge m’agradaria saber parlar-les. La política n’és la culpable. I a les meves velleses i en etapa democràtica la defensa del dret a parlar català com llengua pròpia és un deure natural i fins i tot religiós. Malgrat la política negui la independència de Catalunya la meva resposta sempre defensarà la meva catalanitat per dret natural, que és superior al polític, al marge de la manipulació patida a partir dels 10 anys. En tinc 93 i em sento més català que mai. El meu jardí terrenal es català, natural, polític i religiós. I des d’aquest jardí esperó amb un racional exercici de la meva llibertat viure la transcendència que m’obrirà, si en soc digne, les portes del jardí celestial.  

POLÍTICA DE LA VEU DEL POBLE

La política en el camp de la convivència humana és la creativitat més manipulada i allunyada de l’objectiu que la naturalesa li ha assignat. El cos humà, home i dona, és el tractat de filosofia política més complert que no té res a envejar dels grans filòsofs de la història. Una ullada sobre la constitució física i psíquica de l’ésser humà ens farà conèixer la capacitat creativa en la història, dissortadament no sempre positiva. Per-  què? Senzillament perquè és lliure i la llibertat actua amb la veritat i l’error. Una persona lliure pot equivocar-se. La seva veritat pot ser contrària a la veritat de l’altre. I tots dos actuen en llibertat. Com han de ser les seves relacions? L’ésser humà també és intel·ligent i racional. Són les facultats que amb la paraula dialogada poden arribar a un consens de convivència en pau. La llibertat, la intel·ligència, la racionalitat amb la col·laboració de la passió, coneixement i sentiment, són les eines de que gaudeix  la persona humana per poder conviure en pau. Però la llibertat, dominada per l’orgull, es nega a dialogar perquè el seu egoisme és la veritat. I neixen les discòrdies, les enemistats i el que és pitjor els enfrontaments i les guerres. I els arguments del poder són les armes. Els poders armats actuen amos i senyors de la vida dels altres i la mort és la raó de la seva política. La humanitat es divideix en el que son els bons, egoistes que poden viure luxosament i les dolents, que són els bons perquè respecten les vides essent ells condemnats a mort perquè per fer-se ric tot si val. A on porta aquesta divisió? A la misèria de la majoria social i al benestar de la minoria. I en una democràcia quina és la veu que dona poder? La del poble senzill que no és escoltada i el poder li és manipulat. Tots els polítics són corruptes? En certa manera sí, perquè la llei escrita no expressa la voluntat del poble, i segons els polítics només la llei és la veritat de la convivència. I amb aquesta veritat la pobresa domina i la mort està a l’ordre del dia. Senzillament és la imatge de la humanitat al llarg del segles. Ja en els primers temps de la història Caín matà per enveja el seu germà, i en l’any 2022 la guerra declarada per Putin quants milers de germans ha matat? Quan a la veu del poble se li nega els seus drets la política esdevé esclava del diner i l’enveja. I el desordre esdevé rei  i la pau manipulada posada al servei de les armes de guerra. La veu del poble pot ser positiva? La veu dels humils és el seu futur transcendent i sempre és camí d’esperança.

LA IMATGE HUMANA, FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA

 

L’amor per i de la saviesa malauradament no és compartit. Els llibres de filosofia dels millors pensadors de la humanitat esperen en les estanteries de les biblioteques plens de pols. Els responsables de la convivència els haurien de llegir. Existeix un llibre creat però que cap humà ha escrit i n’existeixen milions de còpies al mon. L’ésser humà. El formen un conjunt de capítols no escrits amb paraules. Cada membre del cos humà és un capítol amb una segona part de l’esperit. La imatge més perfecta. La vida de la persona és una lectura que aporta cada dia noves idees perquè amb la seva saviesa les tradueixi en fets i relacions teixint la història. Totes les parts del cos humà tenen una funció amb  capacitat de progrés. Com també la psique que és l’artista de l’ésser humà que hi afegeix bellesa en els moviments vitals. Una idea pot sorgir d’un sentiment i convertir-se en un avenç perquè la vida de les persones sense progressar físicament i psíquica no té sentit en un món global. Per alguna raó filosòfica fins i tot amb transcendència l’ésser humà, en realitat, és un microcosmos. I aquest microcosmos respira procés d’infinit. Respira i desitja però no tots saben gaudir de la seva saviesa intel·ligent al seu procés en el marc del progrés, camí de la història. I què  ens diu la història? Que la humanitat ha renunciat a la imatge en la que fou creada incomplint el mandat de multiplicar-se i tenir cura de la terra. Va renunciar a viure en transcendència per fer-ho en llibertat. I l’ésser humà ha fracassat preferint moure`s en el fracàs, donar la ma a l’error, que n’ha fet norma de vida. I el més greu dels errors fou divinitzar éssers humans per les diferències que els feien suposadament superiors. I és donà culte a la mitologia en masculí i en femení. I aquest culte continua al segle XXI en formes diferents en les que el poder el dona el diner. Per fer-se ric tot si val, fins la mort del contrari. La filosofia de la imatge humana es manipula per donar poder a la riquesa i augmentar la pobresa en la majoria. És la realitat actual. Però desafiant la realitat n’hi una altra que la base popular la defineix amb la dita “totes les massa, piquen”. I reneix l’esperança. I la filosofia del cos i de l’esperit de l`ésser humà alliçona i la ment humil pensa sàviament i el progrés del procés despunta. Els ulls descobreixen en que consisteix la bellesa de la vida, les oïdes escolten els missatges de la natura, el tacte se sent atret per les suavitat i s’adona que una gota de sang és un avís de la llibertat i el gust rebutja aliments incompatibles. Les mans esdevenen diligents per fer el bé, i peus i cames no es cansen a l’hora de trobar instruments de la pau. Els pulmons respirant aire net eviten infeccions, l’aparell circulatori tenint cura de la sang neta i vermella reparteix vida amb uns batecs del cor que estimen la vida. El cos humà agermanat amb l’esperit du a terme totes les funcions pròpies d’una vida bona, sana i amb aspiracions d’infinit. La bellesa és imatge d’una vida humana digna i aspira a un guardó infinit. La filosofia de l’ésser humà és complir el mandat de ser imatge divina.   

L’ARGUMENT DEL NO, MISSIÓ COMPLERTA DEL PODER

Els NO més dolorosos no sempre son una paraula, son fets que subtilment teixeixen la història d’un país per esborrar el pensament d’un altre que vol ser, perquè per natura li pertoca però per culpa d’egoismes del poder no se’l vol deixar créixer. Se l’ofega amb altres accions que arraconen la principal. I aquest comportament és present en massa estats amb poder. Creixo jo si no t’ajudo, ressona en les oïdes dels perjudicats. Un exemple: el CORREDOR MEDITERRANI, porta més de trenta anys esperant que s’acabin  les obres. Una obra que havia de millorar comercialment les relacions internacionals, privada de llibertat perquè Catalunya és un perill per Espanya. Un perill pels polítics espanyols, una urgència per l’economia internacional, espanyola i per que no? També catalana. I trenta anys l’amenaça del deute públic és un greu risc per a tots els residents en el regne d’Espanya. Un greu exemple del NO endarrerint una obra comercialment positiva. I el govern d’Espanya, sigui del PSOE o del PP amb els braços creuats. Tot el que sigui evitar creixements catalans per a ells els hi és positiu. Però els  tocs d’alarma continuen. Quina denuncia ha fet la Covid? Quants anys fa que les Universitats Espanyoles estudien i ensenyen l’especialitat epidemiològica? Espanya no estava preparada per culpa d’una política que no compleix els seus deures quan a la cultura, la medecina és cultura, se li hi adjudica el més baix dels pressupostos quan la salut física i psíquica ha de ser l’objectiu amb més atencions del poder. És una altra manera de dir NO, i aquest no és per culpa de Catalunya. Un altra NO afecta directament també a tot el territori espanyol i és el suport negatiu a la pagesia que ha afectat i afecta al canvi climàtic. No només els conreus i els boscos sinó també la ramaderia amb el comerç del formatge. Els incendis dels boscos és deuen al seu abandonament per culpa de la propietat pública o privada més interessada en la venda de la fusta que en la vitalitat de la natura. És un NO sense sons però amb flames. El mal tracte dels pagesos i de la gent del camp porta a conseqüències, que per rentar-se’n les mans, tracten d’imprevisibles. Permeteu que comenti un realitat viscuda personalment en la meva condició de jubilat. L’estat cada any comunica l’augment que correspon. El control del repartiment dels diners i com afecten hauria de ser una demostració d’una política de qualitat humana. Un any se’m va comunicar un augment, si mal no recordo, d’un 2’5 €. Sense cap més comentari. A l’hora de la  veritat l’augment del meu sou s’havia convertir en 40€ menys cada més. Una manera molt poc positiva de tenir cura de les persones grans. I de detalls similars penso que n`hi ha molts. I no parlem dels fets i circumstàncies que les autoritats es neguen a investigar i no en volen saber res com el de l’atemptat terrorista de Barcelona amb una nen mort. Fets com els comentats sembren desconfiances en els poders polítics i judicials. En la democràcia espanyola, si parem esment en els comportaments, deduirem que allò verdaderament important és el poder, primer és el partit i desprès el poble. Però el poble s’està cansant dels  partits que es comportin com escolanets del gran capital. Un tema urgent, necessari i important si volem una convivència en pau. Els partits polítics són un servei del poble i dissortadament no ho son. Els polítics, polítics, son apartats del poder pels polítics escolanets del gran capital i del poder. L’argument del No, compleix.

SER CATALÀ I LA MEVA SITUACIO AL MÓN

Soc un gra de sorra en la gran platja de la història del segle XXI. Com gra de sorra puc patir trepitjades i puc trepitjar en la definició de la meva identitat qualitativa. La meva petitesa no em fa fora de la història perquè jo soc història. Com és la meva història i quina és l’acceptació del meu entorn? Com gra de sorra que soc he de procurar mantenir neta la platja i de ser responsable dels meus deures amb una platja que em permeti passejar-hi sense por i amb respecte a les onades del mar que acaronin els meus peus i tot el cos. El tracte físic de l’aigua dona vida al meu cos que remou l’esperit i amb la mirada contempla les belleses, amb l’oïda percep paraules i sons, i amb les cames i peus es converteix en transmissor del plaer o la pena de viure. Ser català en el món és lliçó de compartir amb els altres grans de sorra del meu entorn i del més enllà perquè per les venes i artèries del cos la sang reparteixi vitalitat i la imatge esdevingui una obra d’art que comparteix la bellesa. Com cada persona, el gra de sorra del meu jo, ha de ser artista de la vida que amb la paraula, els sons, els moviments i les passions escrigui poesia, dibuixi belleses i crei escultures que donin una imatge fraternal de la platja humanitat. Un gra de sorra és globalitat en la gran platja, excel·lent metàfora de la universalitat del meu jo. Jo soc humanitat. Amb la meva diferència catalana he de col·laborar en la pau universal amb els tu i ell d’altres parles. Els llenguatges diferents no separen aporten diferències creatives a tots nivells. Voler canviar la identitat de cada gra de ser perquè tots siguin iguals significa voler la igualtat en tots els detalls corporals destruint les belleses que defineixen les diferències. Acceptar no viure com català vol dir que renuncio a la col·laboració de la universalitat i a la bellesa de la humanitat. Sense diferències es nega la qualitat d’artista de la vida. I una humanitat sense bellesa és una humanitat sense capacitat creativa de convivència en pau que és la gran bellesa de la història. No puc renunciar a ser català perquè no vull ser culpable d’una història sense fraternitat que és la bellesa de la humanitat.

LA POLÍTICA DE DRETES I D’ESQUERRA ESPANYOLA, MODEL DE LA NO DEMOCRÀCIA

 

Quin sentit tenen les paraules llibertat i democràcia? La resposta exigeix una altra pregunta: quin protagonisme hi té l’ésser humà en la història? És el protagonista. Sense ell non hi ha història ni convivència. Perquè? Perquè sense capacitat de pensar no es possible organitzar-se. Son el pensament i el sentiment els factors que posen ordre a les facultats humanes que es deriven de la constitució física. Els pensaments i els sentiments tenen en el cervell el gran constructor de les relacions humanes. La capacitat de pensar i sentir és indefinida, a mesura que es progressa se senten més creatives. Amb la creativitat es defineix la personalitat. I allò més admirable, quan sorgeixen problemes  causats per la seva temporalitat, rau en la intel·ligència que amb  saviesa adreça el camí. La raó no és altra que el correcte exercici de la llibertat. Llibertat que pot caure en error però la intel·ligència de la persona lliure té per objectiu valorar les causes i arribar a la veritat. En aquest engranatge hi actua l’egoisme pertorbador que porta a que massa éssers humans que afirmin que la veritat són ells. No afirmen que la tenen sinó que son. Malgrat la seva temporalitat es comporten com si fossin eterns. I la conseqüència el greu desgavell en que cau la convivència per mor dels partits polítics constituïts per humans divinitzats. La situació s’agreuja quan la convivència esdevé una democràcia governada per partits polítics que manipulen la llibertat. Una democràcia dirigida per persones amb la veritat egoista desemboca dissortadament en menyspreus de persones que poden caure en la pobresa extrema al no ser respectada la seva llibertat. La imatge política de l’Estat Espanyol és la negació de la democràcia per una raó manipuladora de les paraules perquè la llei no és democràcia, està al servei de la democràcia. La llei no crea ideologies, las ideologies necessiten la llei perquè la convivència sigui pacífica. I a la pell de brau els partits polítics afirmant que cal complir la llei amb les seves afirmacions massa sovint esdevenen manipuladors de la llei i prevaricadors de la democràcia. És descoratjador quan escoltes el president del partit de dretes afirmant que allò que el president d’esquerres proposa a votació al Congrés quan ell n’esdevingui el president del govern ho farà eliminar amb un menyspreu de campionat contra els congressistes independentistes que la Constitució permet formar part del Congrés. Una democràcia en la que els defensors de la independència són empresonats i acusats d’enemics de la pàtria  no és res més que el retorn de la dictadura franquista. Pobra Espanya!.