TEOLOGIA DE LA COVA DE BETLEM

Teologia, que etimològicament significa paraula de Déu, viscuda per la gent humil, ens l’alliçona també el missatge humà del Nadal. Nadal és una gran festa però també el dia a dia de les persones a les que el seu cor confessa, jo soc Nadal. Parem esment en els adoradors del Nen de la Cova, els pastors i els tres personatges, batejats de reis i uns i altres acompanyats del cants dels àngels. La pobresa i la noblesa rebudes pel Nou Nat, el salvador del món. Només la política, personificada pel rei Herodes, no fou acceptada. El poder, política i economia, amb intencions criminals no té cabuda en la cova, actualment personificada per l’Església. La història de la Cova de Betlem programa el futur diví de la humanitat quan els bens són un reconeixement de servei als altres com ho palesarà la vida del Nou Nat que donarà la seva vida per la salvació dels humans, fills de Déu. Només quan els bens, la riquesa, divinitzen, com ho pensava  Herodes, no tenen lloc en la cova, en l’Església. Quan són fruit del treball que dignifica mereixen ser acceptats pel Nou Nat, el Fill de Déu, salvador. L’evangeli ens ho  recorda quan Jesús fa parar esment en la dona probra comparada amb els fariseus perquè aquests contribueixen amb el que els hi sobra i ella es desprèn del que necessita. La dona té la porta oberta i els fariseus, tancada. Recordem els adoradors del pessebre, la col·laboració dels dignes és acceptada i no la dels indignes. En consisteix la dignitat? Ser com els pastors i els mags. I la indignitat, ser com Herodes. En el segle XXI, quin és el problema? Ens ho diu el Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTI: “El menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que alguns utilitzen demagògicament per als seus fins o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En ambdós casos l’adverteix la dificultat per a penar un món obert que tingui un lloc per a tots, que incorpori els més dèbils i que respecti les diverses cultures”. Els personatges 

VERS LA CONVIVÈNCIA DEL MAL VIURE

La convivència la defineixen les relacions entre els humans. Les formes de viure creen la imatge de la humanitat. Una convivència en pau ha de ser el resultat del diàleg de les diferències dels seus creadors. Pensar diferent, si està regulat per la fraternitat, portarà a una imatge feliç de la humanitat, pensar diferent, si està regulat per l’egoisme, dibuixarà una imatge d’enemistats. El pensament mitjançant la paraula relaciona. Com sigui el pensament serà el model de vida. Perquè? Senzillament perquè la capacitat de pensar és humana. La política, la religió, la cultura, el civisme no són elements pensadors, són elements que necessiten ser pensats. Els responsables han de ser verdaders filòsofs. Les diferències en els pensaments polítics, religiosos, culturals, cívics depenen de la pràctica de la llibertat que és la qualitat definidora de les persones. El respecte al dret a la llibertat de pensament  fonamental per assolir concòrdia en les solucions escollides. Gaudir d’autoritat no significa dret a imposar sense abans escoltar i dialogar. El pensament, avui dia , a casa nostra és la base de la culpabilitat perquè se sanciona provocant resultats desestabilitzadors de la convivència. La política, la religió i l’economia davant la situació de pobresa que cada dia és més dominant han de pensar amb urgència les causes de la seva actuació. Quan els avenços no milloren la situació social dels pobres acusen perquè  la culpabilitat rau en el poder dominant polític, religiós i econòmic. La imatge de la convivència del mal viure demana al procés del progrés el reconeixement dels drets naturals de totes les persones de la humanitat i des de la religió, com a poder, perquè les més pobres i desemparades també són filles de Déu. En el món sempre existirà el mal conviure si els poders polítics, econòmics i religiosos no comparteixen el deure d’assolir per a tothom la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

FUTBOL, POLÍTICA, CULTURA I RELIGIÓ

Quatre paraules manipulades pervertint el seu objectiu programat per bastir la convivència universal en pau. Quatre paraules al servei de totes les persones amb objectius clars de potenciar les facultats humanes en la seva veritat si es respecta la filiació divina que fa a tots i totes germans i germanes. Quatre paraules que ens parlen de la capacitat creativa dels humans en cadascuna de les seves vessants i de com en totes les activitats vitals es pot i s’ha d’assolir el sublim infinit etern de la naturalesa humana com ens ho palesa la idea de la transcendència. I és una llàstima que la manipulació egoista desactivi el poder creatiu. Com? Senzillament atorgant a la riquesa la primacia de la raó d’existir. I el futbol gaudeix de tal poder? Afebleix la capacitat de la política, la cultura i la religió. Com? Actuant com si fos la globalitat de les tres. I empeny vers la ignorància. El mal del futbol el causa una deshumanització que es forma a l’hora de valorar les persones al marge de la dignitat. Guanyant o perdent, la dignitat de la persona no ha de menys-prear-se mai. I una de les formes rau en la valorització econòmica. Les diferències tenen un valor però mai un menys-preu. I el futbol massa sovint és enlairat a suprem valor desqualificant la cultura, la religió i la política. Però el desprestigi massa sovint és provocat per la política. I resulta que la cultura i la religió es veuen abocades a responsabilitats negatives quan la humanitat pateix greus desequilibris vitals causats per criteris econòmics. La religió, la política, la cultura i el futbol (l’esport més dominant) són diferències qualitatives en l’equilibri global de la humanitat. I en aquest equilibri global les quatre modalitats i han d’aportar tota la seva capacitat formativa de l’ésser humà i de la convivència. Totes són necessàries, cap és imprescindible. Seran globals quan la història la defineixi una convivència pacífica amb creativitat positiva i sense odis que causen la guerra. I ho serà quan el futbol, la política, la cultura i la religió assoleixin la igualtat, la llibertat i la fraternitat en un marc de justícia

EL CEL DE CATALUNYA

Quan contemplo, de dia el cel blau o nuvolat, i de nit la biblioteca de les estrelles, imagino que tinc a les meves mans la història futura de Catalunya. I sento com batega el meu cor, il·lusionat per una esperança escrita en un llibre blau. Un estrella em feu un petó i va escriure en el meu pit, Catalunya ets tu! El meu cor bategava al compàs del vent exigint a la ment que estudiés el missatge. Que Catalunya sigui una veritat només depèn de tots els tu de cada dia, em va dir a cau d’orella el meu pensament. I el meu cos començà a tremolar provocant un gran plor. Em va enganyar l’estrella? El cel estrellat portava a les seves mans el llibre de la biblioteca del cosmos, CATALUNYA UNA VERITAT DE LA CREACIÓ. Cada dia el dematí la lectura del llibre de Catalunya et dictarà com ha de ser la teva lectura perquè la teva història escrigui en el teu llibre tu també ets Catalunya. L’aigua i la matèria del teu cos són paisatge català i els pensaments i sentiments son el teu cel blau de Catalunya. Catalunya és cosmos. Jo soc Catalunya en el cosmos. Ser diferent demostra necessitat d’entendre el tot configurat en una unitat. Sense el diàleg de les diferències la unitat del globalisme deixa de tenir sentit. Sentir-me dialogant crea llaços convergents de fraternitat que descobreix altres cels que sense ells un cel únic no tindria sentit. El meu cel és Catalunya en la immanència de la universalitat. El meu jo en el segle XXI és la realitat de ser un dels vuit mil milions d’altres jo. Vuit mil milions de diferències que aspiren a ser unitat global. Aquesta unitat global la configuren un gran nombre d’altres cels convergents. La convergència definirà la unitat des de la fraternitat. I tots els cels es presentaran sota la imatge d’un únic cel blau. La fraternitat unifica respectant les diferències, El blau en el temps i l’espai presenta diferents modalitats que enriqueixen i dignifiquen el tot impossible sense la mà dels altres. El meu cel blau no seria possible apartat de la unitat dels cels blaus dels altres. La unitat no és possible sense donar-se la mans ballant la sardana de la història. El globalisme és la filosofia de la unitat de les diferències. No existeix un jo sense altres jo diferents. Només des de la globalització és viable entendre la unitat formada per múltiples unitats diferents. El meu cel blau català sense donar la mà a altres cels blaus no tindria raó de ser en l’existència de la globalitat fraternal.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA EN LA MEVA VIDA

Independència és exercici de llibertat, categoria essencial en la vida de les persones. Negar el dret a l’exercici de la llibertat a les persones les condemna a la irracionalitat. Dissortadament en el segle XXI són milions les persones que moren privades dels drets humans, el més important, humanament parlant, la llibertat. Jo soc independentista pel fet natural de ser ésser racional. Raonar ens porta a reflexionar els pensaments i els sentiments i actuar d’acord amb la conclusió que defineix la meva personalitat. La meva catalanitat me la dona el fet d’haver nascut de pares catalans residents a Catalunya. I aquesta circumstància la ratifica la meva parla catalana que em diferencia d’altres persones per raó de la parla. La paraula ratifica una diferència que defineix la  meva vivència política. Millor dit, el raonament dels meus pensaments m’obra la porta a constituir col·lectius fonamentats en l’idioma amb la particularitat que el col·lectiu escollit pot estar format per persones de parles distintes. I en aquesta circumstància hi juga el paper decisiu la llibertat. El fet de que el meu DNI sigui espanyol demostra que en l’actualitat se’m considera espanyol prevaricant contra el dret natural. La meva parla fou fins als onze anys el català obligant-me a parlar castellà una guerra. Per parlar català amb un altre català en la meva etapa d’estudiant vaig ser castigat, a demanar perdó públicament de genolls i braços en creu. Personalment no tinc res contra la llengua castellana, la considero una més de la Península Ibèrica, i estic orgullós de conèixer-la, no perquè ho diu la Constitució que tinc el deure, però mai serà la meva.  Circumstàncies històriques poden obligar-me a sentir-la meva sense ser-ho, quan a Espanya se’n parlen d’altres com el gallec, l’eusquera i el català. Per raó de veïnatge m’agradaria saber parlar-les. La política n’és la culpable. I a les meves velleses i en etapa democràtica la defensa del dret a parlar català com llengua pròpia és un deure natural i fins i tot religiós. Malgrat la política negui la independència de Catalunya la meva resposta sempre defensarà la meva catalanitat per dret natural, que és superior al polític, al marge de la manipulació patida a partir dels 10 anys. En tinc 93 i em sento més català que mai. El meu jardí terrenal es català, natural, polític i religiós. I des d’aquest jardí esperó amb un racional exercici de la meva llibertat viure la transcendència que m’obrirà, si en soc digne, les portes del jardí celestial.  

POLÍTICA DE LA VEU DEL POBLE

La política en el camp de la convivència humana és la creativitat més manipulada i allunyada de l’objectiu que la naturalesa li ha assignat. El cos humà, home i dona, és el tractat de filosofia política més complert que no té res a envejar dels grans filòsofs de la història. Una ullada sobre la constitució física i psíquica de l’ésser humà ens farà conèixer la capacitat creativa en la història, dissortadament no sempre positiva. Per-  què? Senzillament perquè és lliure i la llibertat actua amb la veritat i l’error. Una persona lliure pot equivocar-se. La seva veritat pot ser contrària a la veritat de l’altre. I tots dos actuen en llibertat. Com han de ser les seves relacions? L’ésser humà també és intel·ligent i racional. Són les facultats que amb la paraula dialogada poden arribar a un consens de convivència en pau. La llibertat, la intel·ligència, la racionalitat amb la col·laboració de la passió, coneixement i sentiment, són les eines de que gaudeix  la persona humana per poder conviure en pau. Però la llibertat, dominada per l’orgull, es nega a dialogar perquè el seu egoisme és la veritat. I neixen les discòrdies, les enemistats i el que és pitjor els enfrontaments i les guerres. I els arguments del poder són les armes. Els poders armats actuen amos i senyors de la vida dels altres i la mort és la raó de la seva política. La humanitat es divideix en el que son els bons, egoistes que poden viure luxosament i les dolents, que són els bons perquè respecten les vides essent ells condemnats a mort perquè per fer-se ric tot si val. A on porta aquesta divisió? A la misèria de la majoria social i al benestar de la minoria. I en una democràcia quina és la veu que dona poder? La del poble senzill que no és escoltada i el poder li és manipulat. Tots els polítics són corruptes? En certa manera sí, perquè la llei escrita no expressa la voluntat del poble, i segons els polítics només la llei és la veritat de la convivència. I amb aquesta veritat la pobresa domina i la mort està a l’ordre del dia. Senzillament és la imatge de la humanitat al llarg del segles. Ja en els primers temps de la història Caín matà per enveja el seu germà, i en l’any 2022 la guerra declarada per Putin quants milers de germans ha matat? Quan a la veu del poble se li nega els seus drets la política esdevé esclava del diner i l’enveja. I el desordre esdevé rei  i la pau manipulada posada al servei de les armes de guerra. La veu del poble pot ser positiva? La veu dels humils és el seu futur transcendent i sempre és camí d’esperança.

LA IMATGE HUMANA, FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA

 

L’amor per i de la saviesa malauradament no és compartit. Els llibres de filosofia dels millors pensadors de la humanitat esperen en les estanteries de les biblioteques plens de pols. Els responsables de la convivència els haurien de llegir. Existeix un llibre creat però que cap humà ha escrit i n’existeixen milions de còpies al mon. L’ésser humà. El formen un conjunt de capítols no escrits amb paraules. Cada membre del cos humà és un capítol amb una segona part de l’esperit. La imatge més perfecta. La vida de la persona és una lectura que aporta cada dia noves idees perquè amb la seva saviesa les tradueixi en fets i relacions teixint la història. Totes les parts del cos humà tenen una funció amb  capacitat de progrés. Com també la psique que és l’artista de l’ésser humà que hi afegeix bellesa en els moviments vitals. Una idea pot sorgir d’un sentiment i convertir-se en un avenç perquè la vida de les persones sense progressar físicament i psíquica no té sentit en un món global. Per alguna raó filosòfica fins i tot amb transcendència l’ésser humà, en realitat, és un microcosmos. I aquest microcosmos respira procés d’infinit. Respira i desitja però no tots saben gaudir de la seva saviesa intel·ligent al seu procés en el marc del progrés, camí de la història. I què  ens diu la història? Que la humanitat ha renunciat a la imatge en la que fou creada incomplint el mandat de multiplicar-se i tenir cura de la terra. Va renunciar a viure en transcendència per fer-ho en llibertat. I l’ésser humà ha fracassat preferint moure`s en el fracàs, donar la ma a l’error, que n’ha fet norma de vida. I el més greu dels errors fou divinitzar éssers humans per les diferències que els feien suposadament superiors. I és donà culte a la mitologia en masculí i en femení. I aquest culte continua al segle XXI en formes diferents en les que el poder el dona el diner. Per fer-se ric tot si val, fins la mort del contrari. La filosofia de la imatge humana es manipula per donar poder a la riquesa i augmentar la pobresa en la majoria. És la realitat actual. Però desafiant la realitat n’hi una altra que la base popular la defineix amb la dita “totes les massa, piquen”. I reneix l’esperança. I la filosofia del cos i de l’esperit de l`ésser humà alliçona i la ment humil pensa sàviament i el progrés del procés despunta. Els ulls descobreixen en que consisteix la bellesa de la vida, les oïdes escolten els missatges de la natura, el tacte se sent atret per les suavitat i s’adona que una gota de sang és un avís de la llibertat i el gust rebutja aliments incompatibles. Les mans esdevenen diligents per fer el bé, i peus i cames no es cansen a l’hora de trobar instruments de la pau. Els pulmons respirant aire net eviten infeccions, l’aparell circulatori tenint cura de la sang neta i vermella reparteix vida amb uns batecs del cor que estimen la vida. El cos humà agermanat amb l’esperit du a terme totes les funcions pròpies d’una vida bona, sana i amb aspiracions d’infinit. La bellesa és imatge d’una vida humana digna i aspira a un guardó infinit. La filosofia de l’ésser humà és complir el mandat de ser imatge divina.