FILOSOFIA POLÍTICA SENSE RELIGIÓ NEGACIÓ DE LA LLIBERTAT

 

L’amor a la saviesa predisposa l’ésser humà a descobrir aquells coneixements quina missió al servei de la llibertat regulen el temps de la seva existència. Cal recordar que la filosofia ens ajuda a pensar sobre els diferents aspectes de l’existència, política, coneixement, civisme, naturalesa, humanisme i art. La filosofia raona els processos històrics de coneixement exigits per la natura. La ment humana ha de descobrir en el temps les raons de riquesa intel·lectual o de pobresa. La intel·ligència no és una  facultat perfecta i la seva raó de ser part constitutiva de l’ésser humà rau en el poder del pensament. I aquest poder sense llibertat seria retrògrad. La persona perdria la racionalitat i cauria en el món irracional. Com defineix aquesta pèrdua la filosofia? La moral i l’ètica, les dues paraules tenen el mateix objectiu, referencien el valor humà des de la seva vessant natural. L’ètica de la conducta humana a partir de la seva naturalesa allarga la mà a la condició religiosa perquè la filosofia ètica i la religió tenen un mateix objectiu, la dignitat humana. Però aquesta dignitat la filosofia política la valora des del poder de guanyar diners i fer-se ric mentre la religió defineix el diner com un servei. I a partir d’aquesta valoració actualment la política pretén apartar la religió de la convivència. El problema és molt greu des de la veritat de la política i la seva filosofia. Es nega el dret del pensament religiós per facilitar el polític. A la política espanyola també. I quin és el problema? Negar el dret a pensar comporta negar la veritat de la llibertat. I negar la llibertat a una persona és convertir-la en irracional. Ser ateu és una decisió de llibertat. Un ateu, quan ho és per convenciment filosòfic, respecta el pensament religiós de l’altre. Es comporta amb dignitat humana. Bertrand Russell, autor del  llibre PERQUÈ NO SOC CRISTIÀ accepta el diàleg i arriba a la conclusió que allò que cal és trobar el consens per saber conviure. Els pensadors de la religió què pensen? Salvador Panikkar, sacerdot, teòleg i pensador extraordinari, pensava el mateix sobre el tema.

ELS LLIBRES DE LA MEVA VIDA

La lectura és una activitat humana d’una extraordinària pedagogia en el desenvolupament de la personalitat. Un llibre és un  diàleg amb el lector. I aquest diàleg és molt important i necessari. El llibre et parla, tu escoltes i desprès te’l fas teu o no. Quins llibres he de llegir? Personalment m’interessa el tema més que no pas l’escriptor. Si hagués de llegir els llibres que la premsa em recomana no viuria prou anys. No tots gaudeixen de la pedagogia per la qualitat que se’n defensa. Francament força dels llibres que he llegit dormen la pau en la prestatgeria. Tots han aportat quelcom en la meva cultura, no en tinc cap dubte.  Tots em mereixen el màxim respecte. Fins els contraris a les meves idees. Els considero una invitació al diàleg. El llibre que és fonamental en la meva vida és la BÍBLIA. Als més de noranta anys complerts continua sent pedagogia de la meva vida i no em prohibeix, per exemple, la lectura de filosofies defensades al llarg de la història. Sòcrates, filòsof grec, mestre de Platón i Aristòtil, no va escriure cap llibre i la seva filosofia ha donat la volta al món. Els seus deixebles han conservat el mètode i el missatge. Som nosaltres amants del diàleg amb els nostres iguals? Quan llegim valorem les idees de l’escriptor/a comparant-les amb les nostres? Personalment procuro la lectura de llibres que en el fons sempre s’hi descobreixi una filosofia. Un llibre nou sempre és una nova empenta en el progrés. Progressar no és arraconar allò que ja tenim sinó amb la nostra base descobrir els motius d’una vida millor. Escollir els llibres de la meva vida no és fàcil. És veritat que els escrits per una persona són llibres de la seva vida però aquests sense els llibres d’altri no serien suficients pel progrés filosòfic, social i històric.

“TOT ÉSSER HUMÀ ÉS UN ARTISTA”

Paraules de l’artista alemany Josep Beuys (1921-1986).La facultat creativa de paraula i obra és inherent a la persona. No totes les persones la conreen. Moltes no es coneixen ni se’n preocupen. És una pena. La persona en ella mateixa és artista i obra d’art i el que cada dia  sia aquesta la realitat que els altres admiren depèn de la seva dignitat. Es pot ser un  bon pintor, un bon escultor però humanament ser tot el contrari. És una pena el poc respecte que es té a la pròpia imatge. El progrés tan lloat al segle XXI no té la dignitat per base sinó el diner. I al costat del progrés, el patiment de la majoria sense diner. Necessitem artistes de la vida per aconseguir millorar el model de convivència. I contra el model de vida digna cada dia la mort és més protagonista. Però no la mort digna que corona una existència, sinó la mort manipulada per fer més diners. La mort germana de la vida és modeladora de l’artista que és cada persona. Quan una persona ha modelat la seva obra d’art, la seva signatura és la mort digna que obra les portes de l’eternitat. Sovint la signatura és una mort manipulada que de l’artista en fa un màrtir i els màrtirs són extraordinaris artistes perquè perdonen. Tots els camins de la vida són l’exposició de com la humanitat crea el seu art. Quan allargo la ma a una persona el contacte em fa adonar de la seva qualitat artística, perquè el colors de l’art humà són les diferents formes de viure l’amor creador. Les pinzellades de l’amor són múltiples, un passeig, una conferència, una ajuda a treballar, una redacció de premsa, un campionat esportiu, totes les activitats humanes, també l’acceptació humil d’un fracàs. La llista és llarga. Saber demanar perdó i perdonar també hi figuren. Senzillament qui no és un verdader i digne artista de la vida és perquè no vol i no entén el significat de la llibertat. Sense saviesa intel·ligent, l’art no és possible. Si una persona no és artista de la vida és perquè la seva intel·ligència només un article decoratiu.

HIJOS DE UN DIOS MAYOR

 

Trilogia de JOSÉ L.BARCA que palesa la capacitat creativa d’un excel·lent narrador. Els tres títols, tots ells molt expressius, REVELACIÓN, CONVERGÈNCIA I ADVENIMEINTO, desenvolupen una idea d’un món en convivència amb altres habitants amb capacitat de relació, vivint en pau o amb possibilitats de  guerra, en el que la mort era un possibilitat amb característiques de supervivència. La temàtica dels tres llibres és en ella mateixa una filosofia d’un univers amb més d’un món en que la supervivència disposa de tècnica pròpia de les diferents formes de ser dels habitants. ADVENIMEINTO és el volum que m’ha fet pensar més perquè el tema de la vida i de la mort és narrativament i filosòfica la centralitat de la trilogia. La final del tercer volum és molt pedagògica explicant el significat de les paraules, diguem-ne, màgiques, que ajuden a donar-te una idea més clara del text. És una trilogia quina lectura aconsello, independentment de si estic d’acord amb tot o no. El tema de la mort em mereix tot el respecte encara que no comparteixi la idea exacta expressada en el text. Però l’autor no la relaciona amb el be o el mal sinó que és part que centralitza la idea. Sense el pensament de la mort la trilogia perdria molts enters. Per altra banda el respecte en l’expressió es màxim. Una visió novel·lada pot ser una invitació a pensar-hi. És un pas pel que hem de passar-hi tots. En certs moments de la trilogia és una veritat de la dignitat humana, que no té res a veure amb la llei espanyola de la mort digna. El títol des de la meva fe cristiana no em convenç perquè de Déu només n’hi ha un. Però una altra raó és la mitologia dels déus des dels principis de la història.

LA DONA, L’HOME I LA POMA

El paper que la dona juga en el segle XXI, tot i les veus, que reconeixen un significatiu  progrés en la paritat home-dona, si ho comparem amb el sentit bíblic i amb les diferents etapes del procés, ens demostra incompliments en els que l’home també n’és culpable. El famós pecat de la poma és un pecat conjunt que magnifica el paper de la dona. La dona, portaveu en mossegar la poma, denunciava la culpa de tota la humanitat que Adàn i Eva representaven. Però en Eva, la maternitat la posava a primera línia. El llibre del Gènesi ens diu que per Eva va entrar el pecat però que una altra dona serà mare del Salvador. Eva i Adan pequen, la Mare de Déu i el seu Fill porten la salvació. Tan en la falta com en la redempció la dona hi és protagonista. La qualitat de ser mare. I al llarg de la història la maternitat ha estat clau en el procés. Analitzant el protagonisme de la dona en l’actualitat, que palesa un caràcter de preferència, comprovarem que el protagonisme de la dona es decanta més per l’Eva pecadora que per Maria, salvadora. I la història actual és una història de l’orgull humà, orgull de la dona i de l’home, que per part masculina la mossegada de la poma esdevé un culte desmesurat al diner. No oblidem que en els inicis de la història el preu es mesurava per la qualitat de les especies i en aquesta circumstància el protagonisme en l’actualitat va de la ma femenina i masculina. Com hi juga la humanitat en el CANVI CLIMÀTIC? És la mossegada a la poma que no respecta la natura. El perill d’un final existeix. Però també la solució religiosa, la dona, Mare de Déu i el Fill, redemptor. La religió vencedora del mal tracte de la natura, creatura divina.

QUAN SORTIRÀ EL SOL A CATALUNYA?

No caminem a les fosques, caminem amb la llum que no és la del sol català. És una llum fosca que no distingeix si allò que il·lumina són les raneres de la mort. Però els ulls dels que estimen i defensen de veritat Catalunya gaudeixen de la claror del seu sol que porta segles refulgent i brillant. El meu sol català no és el sol espanyol, que respecto com a germà. El sol de Catalunya lluita contra un sol germà que li nega el dret d’il·luminar. Però fa segles que la resistència és ferma perquè cap bufada té capacitat d’apagar-la. Ull, que les bufades de la pell de brau insisteixen i cada dia canten victòria. El sol a Catalunya fa segles que ha sortit i difícilment existeixen ventalls amb capacitat reial d’apagament. I l’afany espanyol xoca amb la força volcànica que sortosament per la pell de brau empeny la seva història que avança acceptant la mà catalana. Allò que fa Espanya per enrunar, fa Catalunya per crear. Contradiccions dels temps que no poden deixar de donar-se les mans. El sol de la cultura, l’art i la ciència fa segles que obre els ulls de qui vol tancar els del contrari. I cada dia s’obren més i més lluminosos esdevenen. El sol a Catalunya surt cada dia. No és la quantitat sinó la qualitat dels  llibres; no és la quantitat d’obres d’art, sinó la seva qualitat; no és el nombre de científics, sinó la qualitat. I podem continuar citar noms, llibres, obres d’art, músiques que sempre acabarem dient no és la quantitat sinó la qualitat. No cal menystenir els valors veïns també s’ha de reconèixer els seus valors. La igualtat en els valors palesa la bondat dels creadors. Crear bellesa cultural és el gran valor de la història. A Catalunya el sol hi brilla cada dia.

LA POLÍTICA TEM LA LLIBERTAT

Quan el fets no acompanyen les paraules, la mentida es transforma en obra d’art de la política. Fernando Trias de Bes en Lla columna al diari Ara del 19/06/2023 afirma: ” La política no és l’art  del possible, és el desastre de l’impossible”. En unes votacions donar autoritat a les formacions de majories comporta negar el dret a les minories, negar la seva llibertat. Desastre de l’impossible significa privar de la identitat, reduir la personalitat a un no res. En el fons del fons es prohibeix pensar. L’experiència ensenya que l’economia arracona la filosofia. I aleshores l’art de la vida només té sentit si genera riquesa. I l’art deixa de ser art perquè a la bellesa se li nega el dret de configurar convivències. Els parlaments són mestres en negar autoritat ideològica a les minories. I em pregunto: perquè serveixen les votacions? Una votació en el fons convida a dialogar. I en els parlaments espanyol i català quan puja a la tribuna un representant d’una minoria, la majoria marxa, es buida el parlament. És “el desastre de l’impossible”. Els pensadors de veritat no s’enrotllen en política. Tampoc son majoria. I el pitjor és que no son escoltats. Llegint la premsa comarcal i nacional hi una pàgina molt significativa: cartes al director. És recomanable la seva lectura. I particularment ho és per a les autoritats. La veu del poble humil i senzill és llum de veritat. És la veu que no escolten  els parlamentaris que abandonen el seu escó quan parla la minoria. Quants Sòcrates,  Aristóteles, Platons, Kants ens ensenyen a pensar? Certament que n’hi ha, però qui els escolta? Personalment he llegit pàgines molt pedagògiques. Son les més llegides? Hi ha un testimoni: vivim la nostra convivència en pau?