FILOSOFIA DE RELIGIÓ EN LA PAU POLÍTICA

 Definir la pau, immers en la política de partits de dretes i d’esquerres, exigeix una saviesa capaç d’eliminar egoismes. Convivència en pau és l’objectiu. L’eficàcia de la pau la genera la mà estesa. Però la ma de la política dissortadament és una ma tancada. Divideix, genera diferències, i separa. Per què? Senzillament la política és poder, i el poder no entén la pau de la ma estesa, sinó la pau de la llei emparada per les armes. I aquest poder esdevé menys pacífic quan el diner es converteix en aliat. Arribat aquest punt la política esborra la religió de la seva filosofia. I la política suplanta la religió. S’esborra de la convivència. Política i economia donant-se la ma validen la convivència de la mort, perquè afirmen que per ser ric tot és vàlid. I la mort esdevé policia de la política. L’exemple el tenim en la guerra del masclisme contra el feminisme. El poder al servei de l’odi. Hem arribat a la mort de la pau en la convivència. La convivència és la riquesa. S’ha arribat a eliminar la religió en les relacions humanes perquè tot és política de rics. Nacions ho han declarat. I en el mon cada dia moren més persones en mans de l’odi que enriqueix. El voler no sempre és poder. Sortosament la religió viu en persones de bona voluntat que lluiten amb el seu exemple per la pau. En el cristianisme, mahometisme i judaisme la fe en DÉU únic i creador no abandona la lluita. La dignitat humana no és possible sense creure en un Déu únic. És una lluita de la pau que aviva l’esperança. Encara que sembli contradictori, hi ha ateus que estan al servei de la pau. Respecten la dignitat humana, no la manipulen, defensen el consens de saber conviure. En el fons concorden amb la filosofia humana de la religió.

NEGAR LA INDEPENDÈCIA DEL POBLE ÉS NEGAR LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

 

Les característiques que defineixen les diferències són signes d’identitat. La llengua és l’argument més evident. La història ens posa a la nostra consideració la varietat  d’idiomes d’acord amb la seva situació geogràfica. I la geografia en diàleg amb la  política és testimoni del procés lingüístic dels pobles. És possible que aquest procés porti a un únic llenguatge per a tot el món? Aquest problema no té solució sense la fraternitat universal però la fraternitat respecte la identitat i la llengua és un signe d’identitat? Una altra raó a favor de la diferència ens la fa palesa que la parla d’altres idiomes és un signe cultural enriquidor de la personalitat. La defensa de la llibertat individual per germanor porta a la defensa lingüística de la col·lectivitat que el parla. L’evolució dels idiomes és un fet històric. És veritat que alguns han desaparegut i també ho és que altres han crescut. Es pot donar el cas que per raons polítiques i poc interès un idioma desaparegui. En l’actualitat és la lluita política del castellà contra el català. En aquesta lluita és molt important l’enfocament dels catalans perquè la pèrdua de la parla seria el final d’una història i la desaparició del mapa. Una lluita que porta segles només ha de tenir una sortida, la continuïtat. Un argument molt poderós d’aquesta continuïtat és el desenvolupament cultural de Catalunya i la seva aportació a la cultura espanyola. La cultura és un argument molt determinant en la defensa de Catalunya en llibertat. Una Catalunya lliure pot formar part d’Espanya? Democràticament és possible. Però ho ha de ser també Espanya. La democràcia és el model d’un món fratern?  Mentre les armes siguin argument defensor de la llibertat dels pobles la democràcia només és projecte i per les armes projecte a combatre. L’amenaça mundial posa la meva llibertat en perill i la del meu poble. El futur no és demòcrata. Valorem les polítiques espanyoles del PP i VOX i tindrem la resposta. La seva filosofia em diu que la meva llibertat catalana no és un dret.

LA RELIGIÓ ALLARGA LA MÀ A LA FILOSOFIA

 

Religió i Filosofia modelen el meu pensament fonamental per entendre el procés de la història.  En la meva biblioteca personal, la Bíblia és el llibre inspirador sense oblidar el pensament dels grans filòsofs de l’antiga Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil. La meva base religiosa és catòlica respectant el moviment actual de diàleg amb el judaisme i el protestantisme. La filosofia en base a la seva etimologia m’aconsella respectar els éssers humans amb les seves diferències. La raó d’aquest respecte no és altra que la llibertat. Llibertat dialoga els coneixements. La veritat no és veritat quan s’obliga la seva acceptació. Dues persones poden defensar la veritat amb dues idees contràries i les dues tenen les seves raons. Les diferències, la intel·ligència humana amb la seva saviesa les pot convertir en l’objectiu d’un consens. El respecte mutu aporta la convivència. Saber conviure esdevé l’argument per poder escriure la història en pau. La filosofia i la religió tenen un competidor, la política. La política té la responsabilitat de la convivència. El problema sorgeix quan la política posa l’objectiu en el diner, per fer-se ric tot si val. La filosofia i la religió no neguen l’aportació del diner perquè és un servei, no la felicitat. La trilogia filosofia, religió, política és indispensable però sempre que no corrompin la fraternitat perquè la riquesa no és l’objectiu sinó un servei. Afirmar que la felicitat la dona la riquesa porta a una manipulació de la llibertat. Pot arribar a negar la racionalitat. Ser irracional suposa la negació de la dignitat humana convertint la persona en un animal de la fauna. La resistència de l’ésser humà en la defensa de la seva dignitat pot motivar la pobresa desembocant en la misèria amb risc de mort però convertint la seva dignitat en imatge de Déu. La religió la raó de ser. I la filosofia aplaudint.

LA HISTÒRIA DONA LA MÀ A LA INDEPENDÈNCIA

Vaig seguir el programa de TV3 sobre les votacions  espanyoles del 2023 i la síntesi l’he resumida amb el títol d’aquest escrit. El preàmbul, la Constitució Espanyola ens diu que és voluntat de “garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. I la democràcia ha donat  a l’independentisme català la paraula. Perquè va fracassar VOX? Senzillament per la mancança d’una intel·ligència sàvia. La política espanyola demostrada en l’estudi dels resultats electorals per arribar a un consens està en les mans d’un partit independentista català que no és d’esquerres. I en el debat obert des de la discreció i el silenci va actuar la llibertat, la gran defensora de la dignitat humana. Tothom és lliure a l’hora de defensar les seves idees recordant que es pot equivocar. El  no reconeixement del seu error va portar al fracàs a alguns partits. Perquè? Senzillament per no acceptar la mà estesa del diàleg. Qui serà el nou president de l’estat espanyol? PP i PSOE defensen la seva legalitat que depèn d’un diàleg amb un partit català independentista. La democràcia no és la llei, la llei és un servei. I pregunto, són veritablement demòcrates el PSOE i el PP? Corre Espanya de retornar al risc de la dictadura franquista? El risc existeix. La solució està en la filosofia de la imatge de l’ésser  humà. I en aquesta imatge s’hi descobreix un fons religiós. I nova advertència de contradicció de convivència, partits d’ultradreta que neguen la llibertat d’éssers humans independentistes es declaren cristians. La religió no els hi dona la raó. Saben llegir l’evangeli? La resposta a la pregunta està en el seu fracàs polític. En la base del problema, el deure i el dret a pensar porta solucions. Ni el PP, ni el PSOE defensen el dret a pensar. No han de dialogar amb els altres partits, és entre ells dos que han de trobar la solució. El suport dels altres depèn del consens a que arribin. I és curiosa la història. Els dos partits espanyols neguen el dret a la independència i llum blanca, la solució en mans d’independentistes. Com demostraran la seva saviesa el PP i el PSOE? Quina serà la seva lectura de la història?

LA LLIBERTAT, RAÓ DE LA CONVIVÈNCIA

 

Sense llibertat l’ésser humà no existeix. La centralitat de la història és llibertat. Llibertat és la paraula més manipulada. Tothom s’hi empara. Però no tothom entén que negar la llibertat és tractar d’irracional a l’altre. Un ésser sense llibertat pertany a la fauna animal. Un ésser amb llibertat absoluta no existeix en la humanitat perquè és infinit i l’ésser humà és limitat. I la història ens confirma que l’ésser humà és lliure. Què és, la llibertat? Senzillament el dret a equivocar-se amb el deure de reciclatge quan s’adoni de l’error. Perquè el deure de reciclatge? Perquè és intel·ligent. Intel·ligència i llibertat facultats definidores. La intel·ligència raona la veritat. Si analitzem intel·ligentment l’ésser humà ens adonarem que és filosofia de la vida perquè gaudeix de totes les capacitats per crear la història. El pensament és el pedagog filosòfic de la vida  individual i col·lectiva. Pensament col·lectiu perquè es genera amb la paraula dialogada. I aquest pensament en llibertat pot caure en error. Aquesta possibilitat és la  raó de les diferències mal raonades. I la conseqüència de l’enemistat que trenca la convivència. Quan el trencament és egoista l’error esdevé veritat absoluta, contradicció de la llibertat perquè qui es manté en l’error és creu déu essent com és finit. És l’origen de malmetre el conviure fins al punt de provocar la mort del contrari i de la convivència amb la declaració de guerra. La història en va plena. Una mala intel·ligència de la llibertat. Les greus conseqüències de no respectar el dret a equivocar-se. El problema es fa palès en el fet que la veritat d’un pot ser l’error de l’altre i els dos defensen la serva veritat. És quan es necessari el dictamen  de les dues intel·ligències en diàleg. La raó d’una bona convivència es fonament en saber ser intel·ligents i lliures.

LA DIGNITAT NO L’ATORGUEN LES INSTITUCIONS

Dignitat és aquella qualitat que defineix l’ésser humà i mereix credibilitat. Una persona  és definida també microcosmos. L’exemple del que és la unitat configurada per les diferències. Les diferències són els òrgans, els membres i les facultats indispensables per un correcte funcionament vital. L’ésser humà, matèria i esperit, és el gran llibre de filosofia per a tota col·lectivitat humana. I aquest microcosmos té un director excepcional, la llibertat. La llibertat que es fonamenta en el dret a equivocar-se i es recicla amb l’ajuda de la intel·ligència i la racionalitat. La complexitat d’una convivència rau en la condició de la dignitat dels seus components, la intel·ligència i racionalitat per portar a terme els desitjos transformats en idees. La realitat de que l’ésser humà és limitat provoca desigualtats d’efectes irracionals. Reconèixer irracionalitats esdevé un  veritable impediment a l’hora del consens impossible degut a egoismes irrenunciables. Egoismes que massa sovint acaben en guerres. Només cal una ullada, per exemple, a la imatge de la humanitat dels segle actual. I filant prim arribarem a la conclusió que la base origen del mal rau en la manca de respecte a les persones. Els càrrecs decideixen els drets i els drets la dignitat. Doctrina totalment contrària a un model democràtic. Una organització social que es basa en dividir els ciutadans manipulant el drets naturals esdevé una organització contra natura en la que tot si val. És veritat que definir el model social de convivència no és una tasca fàcil i que la realitat humana del segle XXI, malgrat els avenços de progrés, forma una convivència deformada pel repartiment dels bens naturals, representats pels diners. En l’estructura de convivència la riquesa ha desenvolupat un paper molt important en els avenços, però ha provocat una desigualtat que ha fet de la injustícia, norma. I és precisament a ple segle XXI la urgència que respecti el dret de gaudir de la riquesa als rics actuals i als pobres per sortir de la misèria. No és una tasca fàcil perquè sembla impossible, però és un deure d’urgent solució. La dificultat més gran, penso humilment, està en la formació d’una consciència humana de justícia. Però al costat de la consciència humana hi és imprescindible la consciència  política i econòmica. És la lluita de les persones en el poder. La riquesa pel desenvolupament social de convivència és imprescindible. Quina ha de ser la filosofia de la riquesa? Com s’ha de gestionar? No podem oblidar que no tothom té la mateixa capacitat de produir, ni de gestionar. Una diferència social de convivència. Coordinar la consciència de ser ric i la de ser persona en una convivència en pau és aquella filosofia que encara està en camí. En la imatge d’una persona sana de ment i cos, el model. Els impediments de salut física i psíquica també ensenyen el camí. Potser encara no s’ha desenvolupat prou bé la filosofia humana.

4.400 PERSONES MORTES QUE S’HAVIEN D’HAVER SALVAT

El mar les va fer seves i els poders públics miraven cap una altra banda. Es dirigien a Espanya, i Espanya va fer el sord. Qui és el culpable de la seva mort. Entre les persones grans hi havia uns dos cents quaranta i escaig de nens. Hem acomiadat el 2021 amb un record d’ofegats fugint de la misèria allargant la mà a la vida. I se’ls hi negà la mà. Amb quin dret podem donar la benvinguda al 2022 si els poders públics no demanen perdó? Les 4.400 persones eren ciutadanes del món amb dret a rebre ajudes. I no se’ls hi van donar. I es malgasten diners per la guerra i els rics continuen més rics oblidant els seus deures de solidaritat. Una imatge perversa que hauria de fer caure la cara de vergonya. Però no mirem fora, parem l’atenció a casa nostra. Aquestes 4.400 persones cercaven  la mà estesa d’Espanya. I no se’ls hi va donar. On és la solidaritat humana? No n’hi ha. La política espanyola peca d’orgull i oblida els seus deures. No recorda que el sol li va negar els drets que es creia seus de que sobre el seu territori no s’hi pondria mai. No només ha perdut espais de sol sinó que també els deures de ser llum pels espais que li resten i pot perdre. La democràcia espanyola només ho és de nom, no de fets. Dissortadament la democràcia mundial no és cap garantia de bona convivència. No és que les persones no pensin, hi tenen tot el dret, però la duta a terme del seu pensament desemboca en egoismes polítics contraposats sense voluntat d’acords. I a  la pell de brau és la norma. Sortosament la democràcia continua sent un procés històric de llibertat que molt lentament avança amb una oposició molt poderosa del diner com filosofia de convivència en el que les persones esdevenen una mercaderia de mercat. I si aquesta mercaderia mort pel camí l’economia governant se sent més poderosa. És la veritat i la realitat, encara, en ple segle XXI. La mort de fet és llei de progrés. No és la covid-19 la culpable, és el missatge de la natura provocat per l’empobriment que el poder econòmic causa a la riquesa del subsol, de la vegetació i de la flora, al clima i la manca de solidaritat culpable de la gran pobresa mundial. El primer pas indispensable i urgent és el diàleg entre generacions, com ha afirmat el Papa Francesc i les morts en el mar la fan més urgent. I aquesta urgència acusa la política de manca de voluntat i d’escassa saviesa. La mort de 4.400 persones ofegades acusen a la política espanyola i també a la mundial.