LA DONA UNA OBRA D’ART CREADA PER DÉU

El cos humà és l’escultura creada per Déu més perfecta que les escultures dels artistes humans. Les escultures de la dona des dels temps més llunyans de l’art sempre han simbolitzat la força de la bellesa amb una claror interna que inspira el desig d’un altre món. I els mortals no van saber valorar la bellesa del cos nu. No hi veieren el vestit de l’amor del jardí infinit. Els humans es van equivocar de jardí. Es feren deus en el jardí terrenal, que era l’avantsala del celestial. La seva llibertat els va trair, la dels humans era finita, la de Déu era infinita. I es feren déus sense ser creadors, només eren criatures amb un destí infinit que havien de guanyar-se, tenint cura, el seu jardí finit. Malgrat la culpa, el cos de la dona i de l’home no va perdre la bellesa, bellesa més emotiva en la dona. Déu continuà estimant la humanitat teixint les túniques conservadores de la bondat de la seva imatge. L’home no va entendre la lliçó. Feu de la dona la seva esclava, robant-la a Déu. I Adan i Eva van escoltar que la porta del cel que ell i ella havien tancat, una altra dona la obriria. L’escollida entre les dones fou la Verge Maria, mare del Fill de Déu, fet home. El miracle de la concepció no el va fer un home, el va fer Déu. La bellesa i grandesa de la dona que l’home ha humiliat. Dissortadament no totes les dones han entès la seva bellesa. Un dels grans pecats de la humanitat ha estat no valorar el sentit d’un cos humà nu. I molt menys el de la dona. I error també ha estat convertir l’amor en  mercaderia pagada amb diner. I s’invertí el sentit de l’amor per una satisfacció sensual. Gran traïció dels humans. Aquesta traïció, al llarg de la història, ha estat sancionada pel silenci forçat de la dona que amb intel·ligència ha raonat les errades dels homes. Ja ho afirma el refrany català quan diu “darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. La filosofia popular és molt alliçonadora. El fet de ser gran l’home és deu a la seva parella, que és una gran dona. El físic de la doma motiva més que el de l’home que pateix la seva atracció. La dona en la història és el subjecte passional intel·ligent que intueix amb la seva creativitat de mare. Saber ser i saber viure és l’equació matemàtica de ser veritat. La gran traïció de la història ha estat l’orgull de l’home de voler ser déu. Traïció que encara es viu. Valoreu els polítics dels nostres dies.

UN ULTRACATÒLIC ÉS DE VERITAT CATÒLIC?

La paraula ultra significa més enllà de... que acaba significant el contrari del que es pretén ser. Afirmar que ets més que catòlic et declares déu. El pitjor egoisme. Cal ser molt curós amb les paraules. Penso que moltes persones al fer aquesta afirmació volen demostrar que estimen a Déu amb tot el cor. Però no es deixen dominar per l’orgull d’un egoisme personal de superioritat? Aquest orgull pot esdevenir un greu pecat. Ser més, humanament declara que els altres no estimen com cal. I declarant inferior a l’altre manifestes que no estimes a Déu. Amb l’afegit ultra se sent superior i aquesta superioritat no la contempla l’evangeli. L’evangeli posa l’amor en els desvalguts i degradats per la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és regne del cel avisa a l’orgull ultracatòlic. Emprar aquesta expressió denuncia  una posició social còmoda i segurament molt còmoda sense problemes econòmics. Un ric no pot ser un bon catòlic? I tant que sí. Sempre que no posi en la riquesa la bondat de la seva vida i ajudi als necessitats. Fer-se ric no ha de ser l’objectiu de la seva felicitat sinó un servei a l’altre. L’evangeli ho explica amb prou claredat. Les conductes d’ultracatòlic han estat deformades pel seu comportament de bona vida nocturna. Cal  ser molt curós amb el que es diu i el que es fa. No cito noms, noms fets. L’exemple és missatge i avís. Proclamar-se ultracatòlic dona la impressió que es pensa ser sant. El Papa Francesc ens diu al respecte: “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.” I acaba entre els exemples exposats amb el següent: “Tens autoritat? Sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals”. L’ultracatòlic no actua tal com diu el Papa. Amb humilitat i misericòrdia es fa palesa la qualitat catòlica.

DIÀLEGS DE LA MORT EN EL TEMPS

La llibertat des del principi del temps ha estat qualitat essencial de l’ésser humà. Com ens explica la Bíblia amb la famosa poma va decidir ser senyor de la seva vida. Greu errada. La vida humana seria limitada. Però la humanitat va rebre del Creador la possibilitat d’esdevenir etern. La mort seria la porta. I molts humans no hi estigueren d’acord considerant-se senyors de la vida dels altres. Es convertiren en senyors de la mort. Una conversió que encara continua al segle XXI. I la història ha anat tan lluny que no passa dia sense assassinats o condemnes judicials a mort. Jutges i criminals són els responsables. Allò que no saben és que molts dels condemnats han mort dignament per la seva condició de fills de Déu assolint la vida eterna. Demanant perdó oferint-se a Déu en una mort que als ulls humans mereix el càstig, obre les portes del cel. La dignitat a l’hora de la mort no la dona cap justícia humana, només la gràcia i misericòrdia de Déu. Els soldats, que moren en el camp de batalla, la dignitat els acompanyarà no per la justícia de la guerra sinó per la justícia divina que entén el seu oferiment. Les guerres no són justes però malgrat la injustícia molts soldats poden oferir la seva vida per la pau que la seva dignitat els porta al camp de batalla. De diàlegs amb la mort ni ha en cada instant de la història. Uns són amb la pau d’haver arribat amb dignitat a la fi de la vida; d’altres provocats per accidents de cotxe, de caigudes d’alta muntanya, d’ofegaments al mar dominats per les onades i molts de suïcidis, justificats uns i altres, no. Saber dialogar amb la mort és saber viure amb dignitat.

FILOSOFIA DE RELIGIÓ EN LA PAU POLÍTICA

 Definir la pau, immers en la política de partits de dretes i d’esquerres, exigeix una saviesa capaç d’eliminar egoismes. Convivència en pau és l’objectiu. L’eficàcia de la pau la genera la mà estesa. Però la ma de la política dissortadament és una ma tancada. Divideix, genera diferències, i separa. Per què? Senzillament la política és poder, i el poder no entén la pau de la ma estesa, sinó la pau de la llei emparada per les armes. I aquest poder esdevé menys pacífic quan el diner es converteix en aliat. Arribat aquest punt la política esborra la religió de la seva filosofia. I la política suplanta la religió. S’esborra de la convivència. Política i economia donant-se la ma validen la convivència de la mort, perquè afirmen que per ser ric tot és vàlid. I la mort esdevé policia de la política. L’exemple el tenim en la guerra del masclisme contra el feminisme. El poder al servei de l’odi. Hem arribat a la mort de la pau en la convivència. La convivència és la riquesa. S’ha arribat a eliminar la religió en les relacions humanes perquè tot és política de rics. Nacions ho han declarat. I en el mon cada dia moren més persones en mans de l’odi que enriqueix. El voler no sempre és poder. Sortosament la religió viu en persones de bona voluntat que lluiten amb el seu exemple per la pau. En el cristianisme, mahometisme i judaisme la fe en DÉU únic i creador no abandona la lluita. La dignitat humana no és possible sense creure en un Déu únic. És una lluita de la pau que aviva l’esperança. Encara que sembli contradictori, hi ha ateus que estan al servei de la pau. Respecten la dignitat humana, no la manipulen, defensen el consens de saber conviure. En el fons concorden amb la filosofia humana de la religió.

NEGAR LA INDEPENDÈCIA DEL POBLE ÉS NEGAR LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

 

Les característiques que defineixen les diferències són signes d’identitat. La llengua és l’argument més evident. La història ens posa a la nostra consideració la varietat  d’idiomes d’acord amb la seva situació geogràfica. I la geografia en diàleg amb la  política és testimoni del procés lingüístic dels pobles. És possible que aquest procés porti a un únic llenguatge per a tot el món? Aquest problema no té solució sense la fraternitat universal però la fraternitat respecte la identitat i la llengua és un signe d’identitat? Una altra raó a favor de la diferència ens la fa palesa que la parla d’altres idiomes és un signe cultural enriquidor de la personalitat. La defensa de la llibertat individual per germanor porta a la defensa lingüística de la col·lectivitat que el parla. L’evolució dels idiomes és un fet històric. És veritat que alguns han desaparegut i també ho és que altres han crescut. Es pot donar el cas que per raons polítiques i poc interès un idioma desaparegui. En l’actualitat és la lluita política del castellà contra el català. En aquesta lluita és molt important l’enfocament dels catalans perquè la pèrdua de la parla seria el final d’una història i la desaparició del mapa. Una lluita que porta segles només ha de tenir una sortida, la continuïtat. Un argument molt poderós d’aquesta continuïtat és el desenvolupament cultural de Catalunya i la seva aportació a la cultura espanyola. La cultura és un argument molt determinant en la defensa de Catalunya en llibertat. Una Catalunya lliure pot formar part d’Espanya? Democràticament és possible. Però ho ha de ser també Espanya. La democràcia és el model d’un món fratern?  Mentre les armes siguin argument defensor de la llibertat dels pobles la democràcia només és projecte i per les armes projecte a combatre. L’amenaça mundial posa la meva llibertat en perill i la del meu poble. El futur no és demòcrata. Valorem les polítiques espanyoles del PP i VOX i tindrem la resposta. La seva filosofia em diu que la meva llibertat catalana no és un dret.

LA RELIGIÓ ALLARGA LA MÀ A LA FILOSOFIA

 

Religió i Filosofia modelen el meu pensament fonamental per entendre el procés de la història.  En la meva biblioteca personal, la Bíblia és el llibre inspirador sense oblidar el pensament dels grans filòsofs de l’antiga Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil. La meva base religiosa és catòlica respectant el moviment actual de diàleg amb el judaisme i el protestantisme. La filosofia en base a la seva etimologia m’aconsella respectar els éssers humans amb les seves diferències. La raó d’aquest respecte no és altra que la llibertat. Llibertat dialoga els coneixements. La veritat no és veritat quan s’obliga la seva acceptació. Dues persones poden defensar la veritat amb dues idees contràries i les dues tenen les seves raons. Les diferències, la intel·ligència humana amb la seva saviesa les pot convertir en l’objectiu d’un consens. El respecte mutu aporta la convivència. Saber conviure esdevé l’argument per poder escriure la història en pau. La filosofia i la religió tenen un competidor, la política. La política té la responsabilitat de la convivència. El problema sorgeix quan la política posa l’objectiu en el diner, per fer-se ric tot si val. La filosofia i la religió no neguen l’aportació del diner perquè és un servei, no la felicitat. La trilogia filosofia, religió, política és indispensable però sempre que no corrompin la fraternitat perquè la riquesa no és l’objectiu sinó un servei. Afirmar que la felicitat la dona la riquesa porta a una manipulació de la llibertat. Pot arribar a negar la racionalitat. Ser irracional suposa la negació de la dignitat humana convertint la persona en un animal de la fauna. La resistència de l’ésser humà en la defensa de la seva dignitat pot motivar la pobresa desembocant en la misèria amb risc de mort però convertint la seva dignitat en imatge de Déu. La religió la raó de ser. I la filosofia aplaudint.

LA HISTÒRIA DONA LA MÀ A LA INDEPENDÈNCIA

Vaig seguir el programa de TV3 sobre les votacions  espanyoles del 2023 i la síntesi l’he resumida amb el títol d’aquest escrit. El preàmbul, la Constitució Espanyola ens diu que és voluntat de “garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. I la democràcia ha donat  a l’independentisme català la paraula. Perquè va fracassar VOX? Senzillament per la mancança d’una intel·ligència sàvia. La política espanyola demostrada en l’estudi dels resultats electorals per arribar a un consens està en les mans d’un partit independentista català que no és d’esquerres. I en el debat obert des de la discreció i el silenci va actuar la llibertat, la gran defensora de la dignitat humana. Tothom és lliure a l’hora de defensar les seves idees recordant que es pot equivocar. El  no reconeixement del seu error va portar al fracàs a alguns partits. Perquè? Senzillament per no acceptar la mà estesa del diàleg. Qui serà el nou president de l’estat espanyol? PP i PSOE defensen la seva legalitat que depèn d’un diàleg amb un partit català independentista. La democràcia no és la llei, la llei és un servei. I pregunto, són veritablement demòcrates el PSOE i el PP? Corre Espanya de retornar al risc de la dictadura franquista? El risc existeix. La solució està en la filosofia de la imatge de l’ésser  humà. I en aquesta imatge s’hi descobreix un fons religiós. I nova advertència de contradicció de convivència, partits d’ultradreta que neguen la llibertat d’éssers humans independentistes es declaren cristians. La religió no els hi dona la raó. Saben llegir l’evangeli? La resposta a la pregunta està en el seu fracàs polític. En la base del problema, el deure i el dret a pensar porta solucions. Ni el PP, ni el PSOE defensen el dret a pensar. No han de dialogar amb els altres partits, és entre ells dos que han de trobar la solució. El suport dels altres depèn del consens a que arribin. I és curiosa la història. Els dos partits espanyols neguen el dret a la independència i llum blanca, la solució en mans d’independentistes. Com demostraran la seva saviesa el PP i el PSOE? Quina serà la seva lectura de la història?