LA MORT FILOSOFA LA HISTÒRIA

Un estudi de les diferents formes de morir ens introdueix en una filosofia de la vida en l’apartat de relacions humanes. Relacions entre els diferents estaments socials i les diferències de pensaments dels humans. La pregunta és perquè moren les persones i com? La resposta més directa és perquè la vida de l’ésser humà és limitada, té un principi i un final. És a dir, de forma natural. D’altres per malaltia, per odi, per accidents i per guerres. Les mortaldats més grans les causen les guerres. No existeix un ordre social de convivència que per ell mateix sigui la pau. En aquest tema la religió també hi té molt a dir i fer. El problema és la varietat de religions, les que tenen un sol déu i les politeistes. I el problema s’agreuja quan s’hi posa pel mig la política afirmant per exemple que l’avortament és un dret. Si un matrimoni no vol tenir fills perquè s’han casat? És el primer error. Si una dona no vol ser mare, hi té dret, però que respecti la natura i no tingui les relacions que hi porten. Cal ser coherents. El dret a la mort comença en el moment de la gestió de la vida. Però, no és ni el pare, ni la pare qui tenen aquest dret, han de tenir cura de la vida del fetus. El seu deure és defensar la vida. La mort en el segle XX desenvolupa una filosofia personal d’acord amb el criteri de cada persona. Quan el respecte a la vida hauria de ser bàsic en la convivència resulta que la discòrdia cada dia és fa més general. Contradicció contra la democràcia. És aquest el procés que necessita la humanitat? L’objectiu és la vida. La mort ha d’estar al seu servei. Però és manipulada. I genera guerres. La humanitat ha rebut una lliçó divina de la mort que genera vida amb la resurrecció. El fill de Déu clavat a la Creu cridant “Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. Morí i al tercer dia ressuscità. Aquesta és la gran lliçó de la filosofia de la història: Déu, fet home, ensenyant a morir.

                                                                                                    

ENTRO EN EL GRAN BUIT, DIARI DE PRESÓ, II/1975

El gran buit a que es refereix Lluis M. Xirinacs és una convocatòria a la gran lluita per la llibertat. I aquesta lluita es debat en anys de presó. Com ell, altres també ho han fet. I amb una peculiaritat. En una presó expressa per capellans. Es aconsellable la lectura d’aquest llibre? Personalment penso que sí i per qui no creu en Déu recomanable. El mateix títol del llibre ho recomana. El gran buit viscut per Xirinacs omple una etapa de  acte de llibertat i amor que mereixen viure totes les persones. En el fons tothom es presoner de la vida perquè la llibertat està dintre d’un marc tancat per barres de ferro. La defensa de la llibertat personal es viu en l’interior espiritual del ser perquè cap autoritat té poder per esclavitzar. ENTRO EN EL GRAN BUIT, en dos llibres, és la gran defensa de la llibertat que en fa Lluis M. Xirinacs essent la darrera defensa la seva mort en el pla de Can Pegot d’Ogassa. Una mort preparada durant cinc anys, aconsellat pel seu metge. La lectura del llibre que comento ens orienta de com estimava la mare desitjant morir al cim del Taga, muntanya de la mare, el dia de l’aniversari del seu naixement. ENTRO EN EL GRAN BUIT defineix una intel·ligència excepcional perquè és la definició de la seva vida que les persecucions humanes no podran desviar de l’amor de Déu que de la mà de la mare viu la filiació divina vencent les dificultats de la terra. Penso que no vaig errat que el llibre que comento és també una gran manifestació en el dolor de l’amor a la mare. L’amor maternal li donava força en la seva lluita per una vida digna però una lectura atenta ens farà adonar de la seva gran intel·ligència i saviesa que li facilitaven aconsellar en temes científics i filosòfics. Acabo amb unes paraules de Lluis M. afirmant que “una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa”.

NO OBLIDEM QUE VOTAR ÉS LLIBERTAT

Tots els pensaments i fets de l’ésser humà estan regulats per la llibertat. No oblidem que per naturalesa l’home i la dona són lliures. I que és la llibertat. Si sabem llegir la filosofia de ser persona ens adonarem de la possibilitat d’equivocar-se podent-se produir un doble efecte. Que la mateixa afirmació en una persona sigui veritat i en una altra mentida. I aquest és un error que li va com anell al dit a la classe política. Tothom és gestor de la llibertat i ningú és senyor de la llibertat dels altres. Personalment no puc estar d’acord amb una llei. La resposta no ha de ser incomplir-la si no complir-la i manifestar perquè no si està d’acord. Si l’autoritat és responsable entrarà en diàleg amb qui pensa diferent. Fruit d’aquest diàleg és el progrés. La Torre de Babel de la Bíblia és un exemple del perquè ha d’existir el diàleg. Negar aquesta necessitat és negar la veritat de l’ésser humà. L’existència dels diferents pobles (nacions) és una necessitat si  de veritat respectem la llibertat. Els avenços culturals de la humanitat al llarg de la història són el fruit de la llibertat defensant la integritat de la persona. La persona sense llibertat no existeix. I els polítics de tots els temps ho haurien d’entendre, també els responsables de la religió. El Papa Francesc comença la seva encíclica “alegreu-vos-en i celebreu-ho” amb aquestes paraules: “El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats”. No oblidem que la democràcia és el model polític que sembla predominar però aquesta tendència s’enfronta al gran enemic de l’autoritat absoluta. La mort del gran nombre de persones dels nostres dies demostra la irregularitat dels diferents poders polítics. Les votacions catalanes del dia 12 de maig de 2024 seran unes autèntiques votacions democràtiques? Honradament penso que no. Catalunya com a nació lliure no és respectada per la política dita de dretes espanyola. Negant la llibertat dels altres afebleixen la seva llibertat. Queda molt de camí per saber què és la llibertat.

L’EVANGELI NO EXCLOU A NINGÚ...

Els principis en els que es basa el catolicisme són els de l’evangeli. Afirmar que “un nacionalisme excloent és contrari als principis catòlics” denuncia una mancança greu de capacitat intel·lectual per entendre els missatges i una demostració d’una postura d’auto-arrogar-se valors que no tens i necessites i per això t’aixoplugues en valors d’altres que consideres de cara al públic més importants que els teus, si no, no ho faries. És curiós que polítics que contínuament proclamen que no es pot barrejar política i religió s’hi emparin en nom del seu concepte de religió universalitza’t. I desprès afegeixen que en les seves decisions són independents i no es deixen influir. Quan una persona és religiosa de veritat i es considera fidel d’una determinada religió, si és coherent, en la seva vida en el camp que sigui la seva religiositat hi ha d’incidir i del contrari que abandoni la seva religió o l’activitat que l’impedeix ser coherent. D’acord amb la cita política referenciada en el món existeixen milions de persones que pertanyen a nacionalismes excloents. Si ets francès, no ets espanyol, però un i altre poden ser catòlics, o no? Ser patriota no comporta practicar una religió. Coherencia, per favor. Ser persona no comporta religió o patria. Qui és excloent és aquella persona que no reconeix la llibertat de ser dels altres i de les col·lectivitats. La moralitat, la religiositat és un signe d’identitat diferencial i l’Església Catòlica ho reconeix. Com en totes les realitats de la vida els càrrecs no són, i déu-vos-guard que ho fossin, garantia de convivència. Totes les persones, totes sense excepció, estan marcades per la possibilitat d’equivocar-se. I l’Església Catòlica i el mateix evangeli ho reconeixen. Però una circumstància és la capacitat d’error i l’altra que els principis del catolicisme esdevinguin excloents pel color polític. Amb l’evangeli a la mà, Catalunya amb tota legalitat i licitud pot treballar per assolir la seva independència, que és un dret natural i no hi ha cap religió que aquest dret el pugui negar.

EL LLIBRE UNA INVITACIÓ AL DIÀLEG

La lectura dels llibres convida a crear una filosofia de la vida en la que la llibertat esdevé una abraçada. Tal vegada és la relació social més productiva de la convivència. I ho és perquè els coneixements relacionats són font d’aigua nova. L’aigua i el coneixement amb germanor li donen a l’ésser humà la seva vitalitat. Viure és aspirar a una transcendència d’un futur etern. La temporalitat de la vida té en el naixement de les persones la meta d’arrencada d’una cursa que té la pancarta d’arribada en el començament de l’infinit. La imatge humana és el tractat de filosofia que del desig de ser en fa una càtedra de saviesa. És sàvia aquella persona que té un profund coneixement d’ella mateixa. S’immergeix en ella mateixa descobrint un futur que crea la matèria germana de l’esperit i la seva unió en plataforma de la immortalitat. I aquesta immortalitat és el cim que ha de coronar en convivència amb la natura i el cosmos. La dignitat de l`ésser humà aspira a una existència infinita que s’emmiralla en la fe en un ésser immortal. Aquesta aspiració que la humanitat ha viscut sempre la trobem reflectida ja en els autors més antics de la història. Dissortadament la intel·ligència humana s’ha passat de rosca i de bastir una història s’ha passat a definir-se una divinitat. El diàleg que havia de ser una relació de veneració del ser superior va esdevenir una definició de divinitat. Senzillament un us gens intel·ligent de la llibertat. Dissortadament no sabem llegir el llibre de relació humana que tenim davant, un amic o amiga. L’ésser humà és el llibre més important que s’ha escrit en la història però dissortadament els humans factors de la història és el llibre que menys llegim i encara més, no sabem llegir.

LES NORMES D’UNA VIDA COM CAL

En el sermó de la muntanya Jesucrist ens dibuixà el programa de la nostra vida. La felicitat  basada en la POBRESA D’ESPERIT,  en els que PLOREN, els HUMILS, els que TENEN FAM I SET DE JUSTÍCIA, els COMPASSIUS, els NETS DE COR, els qui TREBALLEN PER LA PAU, els PERSEGUITS PER SER JUSTOS, els PERSEGUITS per ser deixebles de Jesucrist. Una filosofia divina de la felicitat en la que la seva llum no l’apaguen els enemics de Déu. Jesucrist ens ho resumeix en aquestes paraules: “Ningú pot servir a dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir a l’hora Déu i el diner”. En el PUNT AVUI, l’alcaldessa de Granollers ens parla del pressupost i fa aquesta afirmació:” en un any i mig hem aconseguit estalviar més de 800.000 euros en la factura energètica”. Perquè incloc aquesta cita? Senzillament perquè l’estalvi raonat forma part de la pobresa d’esperit de les benaurances. La política, a vegades, també practica les benaurances. I aquest compliment és generador de confiança. Escoltar la veu del poble és fonamental en una política democràtica com volem que sigui la catalana. Viure religiosament defensa la llibertat de les persones i negar la pobresa d’esperit és anar contra la llei natural. Ser persona vol dir moure’s amb llibertat en el desenvolupament de la història. I en aquest moviment és imprescindible la companyia. La convivència, viscuda en llibertat, desenvolupa una filosofia d’arrels transcendents amb fruits de sabors del desig complaent al desagradable. L’acceptació de l’altre ha d’evitar els egoismes personals. Cal evitar sempre les influències del mal si de veritat volem gaudir dels fruits de la llibertat en la seva madura veritat. Llibertat i veritat, caminant donant-se les mans, fruiten humilitat, fraternitat i amor universal. Fraternitat, humilitat i amor han de ser les normes.

SER FILL DE PAGÈS UN CANT A LA VIDA

El meu pare mentre treballava al camp cantava a la vida el goig de l’existència. Un goig compartit perquè la cançó era una abraçada íntima amb la persona estimada. Un dia la veu del meu pare ressonava definint la llibertat quan vora el camp s’atura un cotxe. Un senyor, el saluda i li ofereix pagar-li un curs de música per obrir-li les portes de l’art de la vida. N’hi havia un altre d’art, l’amor a qui va ser la meva mare. Estimar era la millor cançó. És veritat que la vida el va fer pensar en l’error que havia comés perquè l’amor tenia mitjans per no perdre’l. I el pare continuà cantant sent fill de pagès. Aquesta lliçó me la va comentar. Dels dos amors fou més poderós el de la mare, però el musical  que em va fer viure la incívica guerra civil dels anys trenta del segle passat també em va fer pensar. Aquests anys han estat molt alliçonadors en la meva vellesa. M’han ensenyat a pensar i ser una mica filòsof de la història. Els anys de la guerra m’han ensenyat la importància de la generositat donant pa al qui té gana. Generositat que l’any 2024 ha demostrat la bondat de la fraternitat. A pagès molta gent durant i els primers d’anys de l’acabament de la guerra trobava en els pagesos l’aliment per una vida digna. En la meva infantesa la taula de la cuina de Can Torres (Collsuspina) era el restaurant gratuït de persones que passaven gana. Assegut al banc de la vora del foc vaig aprendre la lliçó de donar menjar a qui té gana, una lliçó que en la meva vellesa em continua fent pensar. Precisament els pagesos l’any 2024 han donat una gran lliçó de filosofia fraterna amb la manifestació titulada “la nostra fi, la vostra fam”. Aquesta filosofia la vaig viure quan tot just tenia 9 anys. I l’orgull de ser fill de pagès és un honor i un cant a la vida. Més encara, la base fonamental.