“NO HI HA DEMOCRÀCIA SENSE LLEI”

Paraules del Sr.Mariano Rajoy a Soutomaior (Galizia). Penso que sí és possible democràcia sense llei, sempre que la democràcia sia verdadera i justa. Aquesta afirmació del President del Govern d’Espanya m’ha fet la següent consideració: quan la democràcia va ser instaurada a la pell de brau qui la va fer democràcia, una llei existent del règim franquista anterior? Per què el model demócrata és immediatament posterior al dictatorial. Amb afirmacions com aquesta i amb el possible respecte a la democràcia actual, hi ha lleis que semblen filles de la dictadura. Dissortadament, en democràcia, una majoria absoluta, massa sovint, es transforma en dictadura. Impossar el pensament d’una part concreta contra el pensament de les altres parts també  concretes que formen el Parlament  és un model absolutista, germà de la dictadura. Fer valer el pensament del partit majoritari com el representant autèntic de la veu de tot el poble és una manipulació. Tots els partits tenen la representació d’un nombre de ciutadans que creuen en ells i aquests ciutadans tenen veu. No crec lógic que una majoria pel sol fet de ser-ho ha d’imposar el seu vot, i molt menys quan es queda sola en les votacions. Crec que en el parlament les majories les haurien de representar el grups. Si en el parlament hi ha deu grups, la majoria hauria ser de sis i pensó més que la meitat més un no representa prou la veu del poble perquè en deixa fora a molta gent. Seria bo també, que en les votacions del Parlament hi tinguès pes el nombre de vots que ha  tingut cada partit. Tecnològicament no és tan difícil i seria més proper a la veritat democràtica. A la vegada, per impedir absolutismes, la majoria hauria de ser per exemple de dos terços. Ja sé que aixó donaria més feina als parlamentaris i possiblement no es podrien absentar tant com fan en l’actualitat. Aquestes propostes les he pensades perquè el poder en una sola mà, mai és totalement creïble, ni just, ni verdader. La democràcia és quelcom molt important, és la veu del poble que els polítics una vegada l’han assolida, la callen. I resulta increíble que els governants se n’omplin la boca afirmant que el poble és la base del poder i que a continuació es fan lleis que obliden les veraderes necessitats d’una vida digna de moltíssima gent. Un govern que ho supedita tot en els presupostos i no té en compte que el subjecte de l’economia és la persona (no unes persones), com també ho és  de la política, la religió, la cultura, la convivència i tot alló necessari per a una vida en dignitat, és un govern que no compleix les lleis més fonamentals que són la natural i la veu del poble. I a tot aixó, amb quina autoritat pot actuar si se li reconeixen incompliments de lleis nacionals i internacionals? Per altra banda cal recordar que les lleis positives són efímeres, com productes humans que són, i que canvien al ritme del temps i tot alló que avui és blanc demà pot ser negre. El que no pot acceptar-se d’una llei són els condicionants partidistes de certs sectors socials, polítcs, religiosos, económics. Una llei que fa olor de partidismes no és una llei vàlida i es pot desobeïr perquè es fa un bé a la societat, sobre tot a la més feble. I aixó fa que en certs moments la democràcia funcioni sense lleis escrites perquè la llei natural i la veu del poble regulen perfectament la convivència. Els polítics i els governants també están obligats a obeïr-les.

DEURE LEGAL I POLÍTIC D’ESCOLTAR EL POBLE

La Constitució Espanyola en l’article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders del’estat”.

El poble espanyol és complex i plural i conseqüentment divers i diferent. D’acord amb aquest article la postura tancada del “no” és anticonstitucional perquè el poble català, com l’andalús o el castellà també és sobirà i com a tal té dret a manifestar-se i a ser escoltat. L’article 15,2 de la Declaració Universal dels drets humans diu:” Ningú no será privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat”. No dubto gens que des d’el govern espanyol es posarà l’accent en la paraula arbitrarietat, però s’ és arbitrari quan no es vol dialogar i molt més quan el perquè de la negativa és  polític i no legal. Però alló que és més curiós rau en el fet que la Constitució espanyola del 1978 reconeix explícitament, com una de les fonts del dret espanyol, la Declaracaió Universal i signada també per l’Estat Espanyol. I és molt alliçonador l’article 30:” Res en aquesta declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitat o a realizar actes que tendeixin a la supressió de  qualsevol dels drets o llibertats que s’hi enuncien”. És cert que aquesta declaració no és vinculant però incomplir-la quan la Constitució reconeix que és font del dret espanyol no deixa de ser una incoherència i un signe democràtic de baix nivell. Per a més força argumental el primer punt del Pacte Internacional dels drets Civils I Polítics reconeix el dret dels pobles a la seva independència. És veritat que s’argumentarà que no és el mateix la voluntat individual que la col·lectiva. Argumentar així és pura demagogia. La col·lectivitat és el conjunt de moltes individualitats i, si totes pensen i diuen el mateix, cal escoltar, dialogar i solucionar el problema. La forma d’argumentar, la defensa l’actual govern espanyol en el camp de l’economia, quan diu que no són les comunitats qui paguen els impostos sinò les persones. Pel mateix model argumental no és la Generalitat que demana el dret a decidir sinò els ciutadans catalans en una molt notable majoria. Quan la vicepresident demana cordura i obediència a la llei amb quina autoritat ho demana si abans de conèixer el redactat de la mateixa ja la neutralitza contràriament al dret i a la llei. Les formes amb que es parla des d’el govern central donen la impressió a un observador neutral que el Tribunal Constitucional és “la voz de su amo”. Un xic més de respecte a la llei, a la Constitució i a les Institucions. No transformen una democràcia, que ja és prou feble, en una dictadura.

LA IMATGE DELS GOVERNATS

La imatge natural rau en el fet, que tant els governats com els governants, són persones. Per naturalesa són iguals en drets i deures i diferents en les formes. Partint d’aquest principi, uns i altres, primer de tot han de ser persones íntegres, que amb el llenguatge actual significa globals, global en ella mateix i global en el conjunt de la humanitat. Dissortadament en el procès globalitzador les manipulacions polítiques, religioses, econòmiques i culturals interfereixen, massa sovint, egoísticament i el resultat no és altre que un marcat desequilibri social que pot desembocar en una crisi mundial com l’actual. L’egoïsme personal i la llei del més fort han esdevingut normes de configuració social sense respectar l’orígen natural que és el ser humà. S’ha arribat a una situació en el que la persona és un número sense drets, però se la carrega de deures. És molt lamentable, però donem una ullada al món i siguem coherents. És just que sis mil milions d’éssers humans visquin en la pobresa contra mil milions que gaudeixen del 80% de la riquesa mundial?. I entre aquest mil milions hi ha moltes persones que no arriben a fi de més. És possible una societat justa en la que el governat visqui en justícia i veritat? Abans de fonamentar la meva argumentació en la Bíblia, reproduirè un text del preàmbul de la Constitució Espanyola actual: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” és objectiu a complir.Tots els espanyols se senten protegits? Perquè no? D’acord amb la meva argumentació en aquest assaig em recolzarè en textos bíblics que ens donen una idea de com hauria de ser l’ésser humà. Un cop creats, l’home i la dona reben les primeres normes: a)crèixer i multiplicar-se; b) omplir i dominar la terra; c) conèixer la fauna i la flora i disposar-ne. Unes normes a la humanitat, no a una persona concreta, perquè Adan i Eva són símbol de tota la humanitat. Tota la humanitat se’n gaudeix d’aquests normes? No cal ser massa llest per adonar-se que no.La culpa ja sabem qui la té. Però al governat quina responsabilitat li pertoca? El cap. V de l’evangeli de Sant Mateu ens diu qui és la persona feliç, que és el mateix que la persona íntegra. Les famoses banaurances.A) Els pobres d’esperit: aquelles persones que saben donar a cada objecte el seu valor i no s’hi obsessionen.B) els qui ploren: per motius diferents, un dels quals ser objecte de les injustícies socials i té dret a queixar-se, plorar. C) el humils, aquelles persones que donen als objectes i éssers  els seus valors reals i saben estar i fer en el lloc que els hi pertoca. D) els que tenen fam i sed de ser justos, la justícia és básica per a la felicitat universal, ser juste ell i el seus actes. E) compassius, entendre a les persones, totes fins i tots les dolentes i també els criminals, intel·ligència que essent justa la persona, solcialment será positiva. F) nets de cor, són aquells que están contents tal com són i  amb alló que tenen i en el seu afany per millorar, que és just, no envegen negativament perjudicant. G) els qui treballen per la pau, són els solidaris, els que dediquen la vida als altres, els que no perjudiquen físicament i psíquica a ningú, persones o societat. H) feliços els perseguits pel fet de ser justos, benaurança befada massa sovint en la societat actual dominada per la corrupció, que no tolera al seu costat una persona justa. I tot aquest comportament humà porta a la felicitat en aquest món i sobre tot en l’altre, en la globalitat que és el regne de Déu. És un programa d’un model humà. Només l’egoïsme personal el rebutja.Resultat: la crisi actual.

 

PER QUÈ UN POBLE NO POT DEFENSAR LA SEVA IDENTITAT?

La Constitució Espanyola reconeix les diferències en el marc de l’estat. Si les diferències hi són per quin motiu han d’estar callades i no poden intentar ser elles amb tots els drets d’una nació? Les diferències entre els pobles de l’estat espanyol les han  creades casualment els polítics? Alló que els polítics de tota mena, des d’els autoritaris als demòcrates han intentat i intenten és borrar les diferències amb el pretext de la unitat. La naturalesa en un principi complia, des de molt antic, la política s’interferí negant el fet natural i posant per davant el polític. I per motius històrics qui assolia el poder anul·lava dràsticament la veu del poble amb l’arrogància d’estaments sobrenaturals i divins, arrogància que encara perdura avui dia. Només cal analitzar les maniobres, en una democràcia, per assolir majoria absoluta amb la finalitat d’estalviar-se el deure de dialogar. Quan una llei arriba a un parlament amb majoria absoluta tota la tramitació, per un observador aliè, és una manera legal de passar l’estona perquè la votació favorable ja està assegurada i, per més inri, si algún diputat del partit  majoritari no hi està conforme no pot exercir el dret a la llibertat de consciència. Perquè tota votació del signe que sia és un acte de consciència. Ser conscient dels actes és un deure de tota persona. Però, a vegades, hom és conscient que no obra bé i s’amaga en el poder de la llei, sabent que no l’empara. Catalunya, com Euskadi i Galizia són pobles reconeguts com a nacionalitats, constitucionalment, si tenen el reconeixement per què no poden decidir alló que volen ser? El no persistent del President del Govern és un “no” amb totes les possibilitats de boomerang. Catalunya el 9N vol votar perquè democràticament és factible. Si l’exercici d’aquest dret no és legal, perquè el govern no sanciona totes les accions il·legals contra Catalunya? Perquè organismes estatals han d’amenaçar abans d’hora a polítics d’esquerra catalans? Perquè es poden moure tan lliurament moviments unionistes amb accions nocturnes destroçant portes i finestres, com  ho feren contra l’ANC de Granollers? Perquè amb nocturnitat es poden robar banderes catalanes amb cotxes oficials? Quan una llei és tan clara no es necessiten accions de nocturnitat i amenaces per part de grups que actúen descontroladament contra la democràcia. Només la por a perdre actua d’aquesta manera. I que no se’ns digui que s’està obert al diàleg quan és mentida. El diàleg, quan és necessari, té un tema que és el motivador i ningú es pot vantar de dialogant quan posa per condició eliminar el motiu. Espanya en moments difícils cridava “el pueblo unido jamás será vencido”. Catalunya pot perdre una batalla però no perderà la guerra. Catalunya és un poble sofridor, fa tres anys que el sofriment l’ha fet més forta. I estigui segur el govern d’Espanya que Catalunya no renuncia als seus drets i si és necessari amb dedicació, estudi i constància el poble català demostrarà que amb la Constitució a la mà la votació pel dret a decidir és legal, més legal que amagar a la població avisos d’incompliments democràtics que li arriben d’Europa. Una última observació l’exercici del poder és efímer i les consequències posteriors poden ser molt negatives. Tinguem present els moviments massa actuals de certs personatges.

VOTAR EL 9 N. HA DE SER UN SIGNE DE NORMALITAT DEMOCRÀTICA

El pensament és lliure i el dret a manifestar-lo és un dret natural superior a tota llei humana. Votar el dia 9N en qualsevulla de les modalitats SI-SI, SI-NO i NO demostraria una extraordinària convivència. Les diferències són fruit de la llibertat humana i  no existeix cap llei superior que la pugui coartar. L’extraordinari pensador Salvador Pannikar deia que els consens no exigia que ningú renunciès a les seves idees i que una vegada acabada la conversa es donen la mà i continúen vivint amb normalitat. I aixó és el que molts polítics no entenen. I són aquells que es pensen que nomès ells tenen la veritat. Cap persona gaudeix de la veritat absoluta. Impedir amb la llei a la mà la manifestació democràtica d’un dret natural com el de decidir, no és res més que un abús d’autoritat i un endiosament del governant. I tots els endiosaments polítics han estat un esclavatge disssimulat, a vegades, amb pell d’ovella. Coaccionar la llibertat d’una persona en qualsevol de les seves voluntats és una infracció greu de la llei natural. Tancar la boca de les persones nomès ho fan els governs prepotens, absolutistes i dictatorials. Dissortadament aquesta mena d’actuar s’amaga amb la pell d’ovella d’una democràcia camuflada. Des d’el meu pensament religiós i filosòfic defenso, si és menester, el dret natural a la desobediència civil. Els ciutadans de qualsevol estat democràtic tenim el dret de ser escoltats i si se’ns margina, el dret a la lliberatat d’expressió ens autoritza a desobeïr. Perque una llei que margina, no és una llei justa i no és obligatori moralment  obeïr-la. Però com que l’ètica i la moral, sovint, nomès són paraules, no conceptes que defineixen un comportament, en el món de la política no hi té cabuda. Perdó, sí, quan s’ha de pagar encara que sigui injust. Per què l’economia converteix ens escolanets seus, els polítics. I és per aixó que la llibertat d’expressió sovint és condicionada unilateralment. I en aquests ocasions es juga amb el concepte llibertat  i es busquen mil i un subterfugis per poder-la obstaculitazar. És quan apareix la dignitat intocable, dignitat que no la dóna el càrrec sinò l’haurien de donar els mèrits personals. Arribar a governant és connsiderat un mèrit superior, gaire bé d’ordre diví, per d’aquesta manera justificar totes les accions justes o injustes. No hi ha culpa, tampoc responsabilitat i es poden rentar olímpicament les mans. Tot comença per manipular la dignitat de la persona. Dissortadaments més de cinc mils anys d’història no han estat encara suficients per aprendre els deures i drets de la política.Per aixó, alló que el dia 9 N hauria de ser el més normal del món a la pell de brau, es considera un atac a la Constitució, quan la Constitució hauria d’ estar al servei de les persones i no a l’inrevès. De totes maneres amb urnes o no, jo el dia 9N votarè SI-SI.

ÉS IMPORTANT L’ONZE DE SETEMBRE, PERÒ HO ÉS MÉS EL 9 N.

La importància d’enguany de l’ onze de setembre radica en l’empenta imparable per votar el 9 N. El nombre de participants defineix la voluntat majoritària d’un poble d’acord amb les normes de la democràcia. Una manifestació pública d’una envergadura multitudinària no és a l’abast de moltes persones amb problemes físics que no poden assistir-hi però sí ho tenen més fácil a l’hora d’una votació.És desitjable i que l’11 de setembre la V superi els dos milions de persones per d’aquesta manera assegurar un nombre superior de votants. En un règim democràtic la intencionalitat política la determina el vot. I la voluntat popular d’acord amb la llei, la manifesta la majoria favorable. Per aixó és molt important que el dia 9 N. els partits del dret a decidir i de la independència sumin un nombre de vots superiors al 51% i com més s’enlairin millor per augmentar el nombre de diputats favorables actuals a un 90%. S’ha de vèncer aquesta indifinició entre catalans bons i catalans dolents. Aquest controvèrsia soterrada fa més mal que bé. Si un català pensa que ho serà més votant no, que voti i sigui demòcrata i desterrem les discusions de si tu ho ets menys que jo, perquè jo sóc independentista i tu no. Comencem per respectar les persones i si sabem conviure democràticament la filosofía dels pobles a ser lliures i independents trobarà el camí més lliure d’entrebancs. Les generacions de trenta anys nomès han viscut en democràcia i no saben que és fer-ho en una dictadura. S’ho poden imaginar perquè el sistema actual de democràcia dissortadament nomès en té el nom i  cada dia que passa la imatge s’apropa més a un sistema dictatorial. Per una raó, els polítics no governen, governa el gran capital, que per sistema és una dictadura. Per superar aquesta situació és cada dia més necessària la veu del poble. I es pot manifestar des de diferents estaments, un dels quals és el dels estudiants a qui les lleis cada dia procuren tapar-els-hi la boca . Una de les maneres disminuint-ne el nombre per callar veus. Una   altra és la de la gent gran que se sent traída i enganyada amb augments de pensions manipuladores a l’hora d’eleccions. El poble se sent impotent davant el governants perquè quan el poble es manifesta no s’apropen els polírics a dialogar sinò que els enfronten amb forces armades. No és necessari citar exemples perquè n’hi ha prou de viscuts. L’11 se setembre i el 9 N han de ser l’exemple com des de l’exercici democràtic pacífic és factible avançar i assolir objectius. Són indispensables els moviments pacífics, res d’insults, res de provocacions, res de violències, i complir aquell principi antic  romà de “non sunt faciendi mala ut evenient bona”, no s’ha de fer el mal per conseguir un be.

LLUIS PINEDA I FONTSERÈ

La teva senzillesa i humilitat ha estat sempre un exemple d’una extraordinària humanitat. No es necessiten massa galons per ser una persona íntegra i com es diu avui, global. Tampoc és més important davant la natura i sobre tot davant Déu aquella persona que fa grans obres, sinó que certament tu i els que són com tu ho són molt d’importants en l’eternitat. No eres persona de moltes i grans paraules, poques i les suficients i en tu es complia aquella benaurança dels pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel. El teu esperit no era pobre, era ric en amor, la seva pobresa consistia en saber valorar el preu just de les coses i de les accions. Hi  ha molts rics en diners que són pobres d’esperit perquè no coneixen l’ordre natural de l’existència i tu ho sabies valorar. La teva pertanença a Òmnium Cultural i AGEVO i la manerea de com hi participaves et definia com a persona cabdal en el seu humanisme i solidària en desenvolupar les tasques més senzilles de les dues entitats. Òmnium Cultural i AGEVO han aportat a la teva vida el complement necessari que necessitava la teva activitat laboral. Però si eres una persona evangèlicament “pobre d’esperit”, també és veritat la fermesa en la defensa de les teves creences i de la veritat dels teus actes. Persona d’una gran sensibilitat religiosa que quan entraves els dies de festa a l’Esglèsia ho feies sense cridar l’atenció amb senzillesa com aquelles ovelles que defineix Jesucrist en l’evangeli. Home de fe, persona honrada, amic dels amics i enemic de ningú. Estic segur Lluis que ara ets diví amb Déu perquè ets etern i aquelles qualitats que defensaves quan eres mortal com la humilitat, la caritat, la solidaritat, l’estimació ara resumint-les totes en una ets “amor”. Haver-te conegut, haver col·laborat amb tu a Òmnium Cultural i AGEVO ha estat un autèntic regal del cel. Ara ets la felicitat, amic.