1 DE GENER DE 2015

M’agradaria ser profeta per poder predir la història del 2015. El 2014 ens ha deixat una base de probabilitats per intuir un xic per on aniran els trets. Avessat com estic a escoltar triomfalismes de futur dels polítics hispans malpenso, crec amb fonament, que el 2015 serà un any de solucions positives. La mentida per deducció és una pràctica que queda bé per enganyar la gent sobre tot en época de votacions. I el 2015 és un any electoral. La mentida amb pell d’ovella farà camí. I en farà universalment. No espero que la suposada Gran Europa esdevingui creadora de benestar per a tothom. En crearà, sí, per a uns pocs, aquells que ja el tenen i no l’han de conquerir, encara que ho fassin veure i es presentin com alliberadors. La gent senzilla i humil continuarà sent víctima dels diguem-ne, per correcció imposada, dels rics benefactors en potència. Europa és un benefactor en potència i es quedarà, així, en potència. Tindrà el poder i no l’exercirà. I dintre aquesta possibilitat, què farà Europa per la pau mundial? Algunes nacions vendre armes perquè es continui matant, perquè el negoci de les armes és, avui, molt rentable. Ho podriem preguntar al ministre d’economia espanyol. Per què Espanya ven armament. Em direu, que amb la mirada posada en la pau, el Parlament Europeu va aplaudir moltíssim les paraules del Papa Francesc. És veritat, però només va aplaudir, per què, pot el parlament aturar a certes nacions europees vendre armes a l’Orient Mitjà? Evidentment que no. Per què tenen la paella pel mànec. Dissortadament la guerra continuarà igual o pitjor en els països on és l’instrument de domini per imposar voluntats que no són les del poble. I continuarà perquè dissortadament la mort és, encara, moneda de canvi per tenir poder i diners. És veritat que existeixen lluitadors per la pau, però no han arribat al poder i els hi tallaran tots els camins. Només si el poble esdevè l’autèntic poder humà podrem saludar l’esperança de la pau amb confiança. És possible? Sí, però l’enemic de les persones són altres persones, les menys, però les més poderoses perquè controlen el diner i per conservar-lo tenen les armes. La voluntat popular la fan servir per rentar-se la cara i dissimular. I aquesta manera de fer té la paella de la història actual pel mànec. I a  casa nostra, qué farem? Esperar? De moment, sí, pero penso que no serà tan llarga com els enemics de Catalunya volen. Per sort el diner no el controlen tot nomès els contraris, i la capacitat de produir riquesa, tampoc. I aquesta mancança del contrari pot esdevenir un bon company de viatge. Per altra banda la majoria silenciosa, tampoc ho és a favor dels contraris, perque en les seves votacions i manifestacions la majoria silenciosa encara és més majoria i aquesta circumstància pot suposar que és favorable a la majoria política favorable a la independència. Per aquesta i altres raons opino que la independència de Catalunya és més a prop del que els enemics desitgen. En una paraula cada dia que passa és més a l’abast de la mà catalana. I ho és perquè el poble majoritàriament ho vol. I aquesta voluntat popular i el control productiu de riquesa en mans  netament catalanes, acompanyades de la categoria cultural en el món  de la ciència, de la medecina, de la filosofía, de l’art, de la literatura i de la solidaritat lógica i racional li donen a Catalunya raons irrefutables dels dret a ser sobirana, lliure i independent. I al marge de la política i de la cultura existeix un altre poder molt important que dóna la raó als catalans-catalans, la religió com ho palesen la majoria de creences existents a Catalunya i en especial, la més tradicional, encara que la resta del país pensi el contrari, la catòlica. Resumint, l’any 2015 serà l’any de passos molt importants i podria ser dels definitius. No perdem l’esperança, la fe és l’arma més poderosa a l’hora de lluitar a favor de les persones i del seu país.

L’EVANGELI ÉS LA CONSTITUCIÓ POLÍTICA MÉS UNIVERSAL

No comparteixo que política i religió no han de barrejar-se. No es tracta de barreja, es tracta senzillament de coordinació.Encara que per coordinar i ha d’hav er barreges. I la política i la religió necessàriament han de coordinar-se per poder crear una autèntica convivència humana, que sense aquesta coordinació és impossible. El centre neuràlgic del problema el trobem en un mateix lloc, que no és altre que la persona. Ella és objecte únic de la política i de la religió. Si no s’entenen, el perjudicat, la persona. El mapa actual, el del segle XXI, el segle políticament més avançat, que no significa perfecte, és un mapa en el que la persona no és persona, és número, no té cap valor i per alló de la llei del més fort es pot fer el que es vulgui amb els febles. No és necessari alló tan repetit de les desigualtats i de les injustícies humanes. Rellisquen a qui no les pateixen i si les fan patir resulta que són benefactors de la societat. En el món actual no hi ha cap intenció humanament fonamentada per treballar per la igualtat de drets i deures, ni políticament, ni religiosament. Existeixen minories que malgrat la feblesa treballen i apunten a convertir-se en la solució, a fer de la persona la base de l’organització de la, convivència universal. La única constitució  existent que pot reciclar i ordenar políticament i religiosa la societat és l’evangeli. N’estic totalment convençut. No hi ha cap constitució al món que defineixi amb tanta claretat quina és la missió i la funció de la humanitat. Ja sé que l’objectiu primordial de l’evangeli és el Regne de Déu, però aquest Regne l’han de conquerir las persones amb les seves vides i abans de ser eterns han de conseguir ser temporals perfectes, abans de ser divins han de conseguir ser humans dignes i justos. És im possible el Regne de Déu sense conseguir el regne dels humans. I l’evangeli en aquest respecte és prou clar. Ja sé que se’m dirà que bec a galet, que no estic bé de cap. No em preocupa. Jo només veig, que a través de la llarga història, els humans, encara, no han descobert quina és la manera d’assolir una convivència justa i verdadera per a totes les persones. Quan els homes s’han cregut déus, els desequilibris i les injustícies han estat més dominants i més extensos. En el règims en els que es prescindeix de la religió com opi del poble s’acaba convertint al poble en el foc que crema l’opi. Els estats que es proclamaven catòlics, després d’una guerra no complien la llei del perdó, ni la de l’mor més gran que és estimar els enemics. Només la religió que neix de l’evangeli ensenya a perdonar i estimar en justiícia i veritat. Es compleix aquesta norma en les constitucions mundials del segle XXI? Oi que la resposta és no? Què hem de fer?  Personalment penso que la primera condició indispensable és que els poders polítics i religiosos es coordinin humanament, perquè els objectius de la política i de la religió són les persones i amb consequència la seva obligació és coordinar tots els factors constructors de la convivència d’acord amb la seva peculiaritat. El treball, la ciència, l’art, l’economia, el joc, l’esport són factors constructors de convivència que afecten directament al ser humà i la política i la religió, si veritablment compleixen la seva funció, han de coordinar els moviments i les accions d’aquests factors perquè arribin a tothom de veritat i amb justícia.I acabo amb l’exemple del cos humà on cada membre té una funció si es desenvolupa correctament la persona se sent feliç i digna. Si algun órgan o membre no compleix, la persona emmalalteix. Actualment la humanitat està malalta. No es troba solució malgrat conèixer la causa, la corrupció. Perquè, segons el meu entendre, perquè ni la política, ni la religió compleixen amb els seus deures bàsics humans. Procurarè desenvolupar més aquest tema.

CANT DEL CIGNE POLÍTIC

Les circumstàncies històriques del moment, sovint, li donen a les paraules un sentit, fins i tot, contrari al que s’està anunciant. En una situació de crisi, que afecta generalment a la gran majoria de la ciutadania, afirmar que la crisi està superada i que ha començat la normalitat, no és nomès una gosadia, que jo no entenc, sinó el cant del cigne moments abans de la seva mort, en el cas a que em referiexo de la mort política. Un cant que tenia tota l’aparença de tapar els greus problemes que castiguen a la pell de brau, citats d’esquitllada, com la corrupció, que es vol dismular, l’augment de la població pobre, l’aparició d’un nou partit polític que ha despertat confiança en un gran col·lectiu de la població, els moviments ciutadans contra la política del govern i a un nivell molt important el dret a decidir, sobre tot a Catalunya, en un procès cap a la independència. Quan en un discurs dirigit als ciutadans, aquests problemes es presenten a segon terme, es produiex un signe d’incapacitat i una visió d’una devallada política de poder, que no s’hi troven arguments per mantenir-lo. Però alló més greu encara és afirmar que s’està disposat a dialogar de tot, menys del problema polític del dret a decidir. Per què? Em fa pensar, i crec no equivocar-me, que no es tenen arguments convincents. I aleshores davant la impotència política del diàleg es fan promeses, per a la majoria ridícules, d’un augment de les pensions que suposaran cobrar tres euros més, que amb prou feines n’hi ha per pendre un café. I també es prometen millores de relació amb Catalunya, quan aquesta relació no ha estat mai flúida i d’acord amb la llei, amb prou feines. Parlar de millorar el finançament de les autonomies perdonen els interessos dels prèstecs, prèstecs que s’han fet amb diners pagats abans per elles és un contra sentit incomprensible. I referent a Catalunya no es té la dignitat de respectar al seu President acusant-lo d’un fet, que respon a la voluntat popular, com si fos el culpable del malestar existent. Ha fet mai el President del Govern un exàmen de consciència sobre si ha obrat en justícia o no amb el compliment de la llei envers Catalunya? Les aparences donen a entendre que no. I no parlem del tractament judicial contra polítics catalans acusats de corrupció, quan alló primer que haurien de fer és analitzar la culpa del sistema en la proliferació de fets corruptes. Perquè la base d’aquesta plaga rau en el model polític, que de democràtic només en té el nom i les aparences. Amb aquesta base afirmar clamorosament que la crisi està superada només té una tendència, el cant majestuós del cigne presagi, de la seva mort. La dignitat de vida d’una nació vol fets, no paraules sense fonament.

AVUI ÉS NADAL, ON SÓN LES BONES NOVES?

No dubto gens de les persones de bona voluntat en les seves celebracions del Nadal però la pobra imatge de mils de  milions de persones que no poden celebrar l’esdeveniment amb la dignitat social que es mereixen em parla d’una part de la humanitat que no és bona gent. Els pobres amb la seva pobresa poden ser dignes persones malgrat el mal tracte de la societat. Però no és només la pobresa. Els milers de morts de cada any per culpa d’unes guerres totalment injustes esdevenen un altre argument per acusar a una bona part de la societat de gent dolenta. I curiosament aquesta gent dolenta és la que celebra la festa amb més magnificència i solemnitat. Contradiccions de la història. Un missatge, que es lliurà al món perquè tothom gaudís de la veritat i de la justícia, ha estat i és en les grans esferes dels poders contradit i menys-tingut. El resultat real i comprobable ens diu, que avui, la persona només és un número i que només es valora pel “tanto tienes, tanto vales”. I la política actual arreu es preocupa prou perquè “no tengas” i així “no vales”. I a nivell polític el Nadal és una anècdota per fer diners i desacreditar la persona. En aquesta situació de pobresa i mortaldat continuada podem parlar de bones noves? Hi ha dos nivells, potser tres. A)polític, B) religiós C) económic. Penso que els tres nivells esmentats són els grans i màxims responsables. Els acuso obertament d’haver traït el missatge evangèlic, missatge que a nivells humils, sortosament, hi ha persones que compleixen i són la llum d’esperança d’un món  millor. Però aquestes persones són arreconades i, sovint, maltractades pels tres nivells esmentats. Malgrat tot, n’estic convençut, que tard o d’hora, elles portaran la pau al món. Persones escampades arreu i que lluiten amb el risc de la seva vida. Elles sí, que compleixen les paraules de Jesús a la Samaritana: d’ara en endavant només adorareu al Pare en esperit i veritat. I entre aquestes elles s’hi descobreixen catòlics, cristians, jueus, musulmans, hindús, sintoistes, ateus, agnòstics i fins i tot persones senyalades amb el dit com persones de la vida, en el sentit pejoratiu. I són totes aquestes persones les que canviaran la imatge de la humanitat i la faran, conscientes o no, més evangélica, perquè agradi o no al gran poder, l’evangeli és la millor constitució política de la humanitat. La celebració del Nadal és el record del camí que les persones de bona voluntat fan cada dia per portar la pau verdadera al món. Els grans poders es trobaran amb l’obligació de baixar el cap i obeïr la veu del poble, que encara que se sigui creient, és la veu de Déu. Perque el món global autèntic és a la terra exactament el Regne de Déu que s’anuncia en la Festa de Nadal.

JO TAMBÉ VAIG VOTAR EL 9N.

El meu vot, com el de tots els catalans que exerciren el seu dret, va ser voluntari, lliure, meditat i conscient. Conscient d’exercir el dret de llibertat d’expressió. Una demostració de la bondat de la diferència. Portar la contrària no és ser enemic de ningú i manifestar disconformitat contra la llei és un dret i moltes vegades un deure. Les lleis humanes són fruit de la voluntat i pensament de persones, no de totes les persones de la col·lectivitat política que s’auto-legis-la. I la Constitució Espanyola n’és una proba. Prop d’un quaranta per cent no la va votar. Trenta anys desprès obliga a un trenta per cent i escaig que no tenien dret a vot i que en l’actualitat no hi estan d’acord. I aquesta és una circumstància prou remarcable per pensar en l’adaptació del text constitucional al segle XXI, quan el encara vigent és més propi d’un règim ademocràtic que no pas democràtic. Una Constitució que serveix de base política, que no legal, per prohibir un dret natural com és el d’expressió, és una Constitució desfasada. Però independentment de la constitucionalitat o no, el procediment suposadament legal contra el govern de Catalunya per organitzar la votació del 9N el considero un  producte de les restes dictatorials de l’antic règim que troba en el NO continuat la solució incapaç de defensar en un diàleg. El tema del diàleg és la base del mateix, negar-lo és menystenir el fonament democràtic. La por a dialogar, fins i tot amb el pitjor dels enemics, és el principi d’un desgovern que ha de retornar a la dictadura, emparada en les armes, per mantenir la seva autoritat caiguda en descrèdit. Jo vaig votar el 9N perquè crec en la democràcia i perquè l’esdeveniment era resultat de la voluntat popular. I la voluntat popular inclosa la de la majoria silenciosa que tan li agrada al partit del govern, que no recorda, perquè no podria manipular, que darrere dels vots que li van donar el poder també hi ha una majoria silenciosa i d’acord amb la seva filosofia hauria de dimitir i donar pas a unes noves eleccions. La majories silencioses poden i de fet esdevenen un boomerang per a qui s’hi empara per tenir raó. Defensar amb un vot la meva oposició a una llei no vol dir que la imcompleixi, simplement significa que en desitjo una altra de millor o al menys millorar-la. Personalment acusar judicialment a responsables polítics, que no fan res més que escoltar la veu popular i consultar-la, és viure en temps dictatorials i no en democràcia. Defensar la unitat d’un estat no suposa impossibilitat de defensar la independència d’una nació que per raons pròpies i legítimes no vol continuar pertanyent-ti. I el meu vot el vaig emetre perquè penso que és un dret natural que cap llei humana pot deslegitimar. Per aquesta raó vaig votar SI Si i per aquesta raó he escrit aquest comentari.

La llibertat d’un poble comença en el seu naixement

Dissortadament la imatge mundial del segle XXI està marcada per massa nacions esclaves, malgrat que en aparença sien lliures. Es perverteix la paraula nació sofocada per la paraula estat. Avui no són les nacions definidores d’identitats, són els estats. I un estat és fruit del poder, neix del poder i en la seva formació intervenen les armes com arguments convincents. Quins són els estats del segle XXI que respecten els drets de les nacions. Succeiex alló de les mentides que promulgades com veritats passen a ser’ho amb les consequències corresponents. Es perverteix la veritat. I tot amb l’adoctrinament del poder per el poder, ja sigui polític, religiós o econòmic, que són els tres poders que en l’actualitat impossibiliten una convivència en pau malgrat se n’omplin la boca de ser lluitadors per la pau. El seu orígen no els permet filosofar correctament perquè no ho fan sobre els tres procesos del ser, estar i fer. I el procès del ser, estar i fer són substancialment i essencial de les persones, en qualitat d’éssers humans, de ser humanitat amb tots els drets i deures que comporta, un d’ells el d’organitzar-se. Heu reflexionat mai sobre la paraula nació?  És una paraula que pel seu origen significa acció de nèixer i obeeix unes lleis naturals que cal respectar perquè el nou nat es desenvolupi amb  naturalitat. Les normes fonamentals de l’organització política es basen en els orígens dels éssers i contradir les normes que els regulen és desequilibrar la convivència humana. Els pobles neixen, es configuren amb uns signes diferencials que indiquen com s’han de moure per assolir, en cada moment de la seva existència, aquella maduresa que els declara perfectes. Desviar aquest procès amb imposicions desvirtuadores d’una realitat per aconseguir-ne una altra de diferent, deslegitima per dret natural el fet polític, que amb el temps, es demostra impostor. Les diferències creades per la naturalesa no són destructives per elles mateixes, són constructives en base a relacions de progrès conviscut amb un diàleg intercultural respectuós. El naixement marca de sortida l’orientació de la globalitat individual per bastir la globalitat col·lectiva. Les raons de força són les responsables dels desordres de convivència en el món actual. Els drets es fonamenten en l’immobilisme d’unes lleis fetes per éssers efímers que contraposen la seva configuració de persona a la de la col·lectivitat organitzada al marge d’alló que és natural. Donar a les lleis humanes, com s’està fent en l’actualitat, un caràcter gairebé dogmàtic no és res més que desnaturailtzar la veritat històrica inspirada per la natura en els seus orígens. Tota persona és per ella mateixa humanitat, i com humanitat la seva constitució i funcionament és un model per constituir col·lectivitats que esdevinguin veritables models de convivència. Se sent a dir que per un bon desenvolupament personal és fonamental un auto-coneixement integral. Aquest mateix principi és vàlid per a les col·lectivitats constituides, conegudes com a pobles o nacions. Els estats són fruits no sempre naturals de relacions humanes. I no ho són perquè la persona passa a un segon pla i a esdevenir gairebé una esclava. La pau mundial no s’assolirà mentre en el món hi visqui una persona que no se senti lliure. I hi serà si no té dret a intervenir en el funcionament convivencial de la seva col·lectivitat, poble o nació. La llibertat integral de les persones és esencial i amb ella la llibertat i in dependència de les respectives col·lectivitats. Catalunya pels eus orígens, la seva composició humana i la seva filosofia de la història té tot el dret a la llibertat política i a la independència.

LLUITEM CONTRA LA POBRESA

Mans Unides, ONG, treballadora per la pau al món, convençuda que la pobresa és la gran culpable dels desequilibris socials i per llògica de les guerres, llença pel 2015 una consigna urgent: lluitem contra la pobresa. Totalment d’acord. Però com s’hi ha de lluitar? Les polítiques actuals no lluiten contra sinò a favor. Les paraules poden dir, però els fets demostren. Permeteu-me un incís. Tot alló que es comença contra, normalment acaba agreujant el problema que es vol desarrelar. Un exemple les polítiques actuals a nivell mundial. La lluita no ha d’anar contra sinó a conscienciar la pobresa. El món actual, en general, no té consciència d’alló que és la pobresa, la pot viure. Falta consciència tan en els que la pateixen, com en els que no. I aquests segons són els que menys. Tenir consciència del significat de ser pobre defineix una postura davant del diner. I aquesta postura, dissortadament per ambdues bandes, és molt negativa, principalment per la banda rica. Si existís una autèntica consciència sobre la pobresa es compliria aquella benaurança de l’evangeli de benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel. I el regne del cel a la terra no és altra realitat que el benestar universal i la dignitat humana de totes les persones. I quan dic dignitat també amb refereixo a les més riques perquè, amb fets a la vista, són les menys dignes. La dignitat no la donen ni els càrrecs, ni els diners, la dignitat és una qualitat exclussivament humana, i un pidolaire pot ser, i moltes vegades ho és, més digne que un  multimilionari. Tenir consciència de la pobresa no és altra cosa que donar als bens materials, el diner n’és, la seva funció de servidors de la dignitat de les persones. I aquesta funció no es compleix. I la demostració rau en com està distribuída la riquesa avui, segle XXI. La meitat de la riquesa mundial està en mans de tres centes families, sent generosos dues mil persones, i aixó que és en comparació als set mil milions d’habitants del planeta?  El 20% de la població en controla el 80% de la riquesa i el 80% dels habitatnts del planeta s’han de conformar amb el 20% dels bens. Podem parlar de consciència social de la pobresa? A Europa ens omplin la boca de la necessitat d’aquesta lluita que Mans Unides planteja, però la política econòmica d’Europa  cada dia produeix més pobres. I no parlem d’Espanya, un exemple de la demagògia democrática,  es vol demostrar amb paraules alló que els fets desmenteixen. Tenir consciència de la pobresa significa també valorar la dignitat de les persones a partir de les seves necessitats indispensables per viure i gaudir dels seus drets naturals, que inclouen els polítics, el religiosos, els culturals, els económics i els socials. Pot tota la humanitat actual satisfer dignament tots aquests drets? La resposta és no. I la conclusió demana que es controlin els motius de les desigualtats de tot ordre. Sóc conscient que lluito contra una roca, que es creu indestructible. Però, les roques també son esmicolables. I també sóc molt conscient que la naturalesa sempre fa justícia. La naturalesa és universal, com la justicia. Té un mandat universal i el compleix. Universal no és absolut, però hi depèn. No és just que mils de milions de persones se’n vagin d’aquest món amb la misèria patida i tampoc ho és que se n’en vagin el dominadors del diner culpables de la misèria. Jo crec en la justícia universal absoluta. És una filosofia totalment humana però també, per humana, transcendent. I la transcendència, per a  mi, és divina.