Si no estàs convençut, no votis...!

El fet de votar és un acte lliure que suposa coneixement del que fas i voluntat de fer-ho. Una acció que té per objectiu el futur d’un poble i el seu model de convivència mai ha d’estar supeditada a l’atzar i a raons de simpatia, només. La simpatia porta a decisions incomplertes perquè a mi m’agrada però la feina ja la faran els altres. La Construcció d’una nova Catalunya és feina de tots i totes sense excepcions, uns des de la política, altres des d’el treball, també des de la cultura, l’art, la religió, la convivència. En una paraula, el segell de catalanitat no hi pot faltar. És veritat que moltes persones ens diran que se senten catalanes essent també espanyoles. Els binomis acostumen a ser desequilibradors si no és reconeix la diferència. L’amistat no és enemiga de la convivència. Però la convivència té per base la diferència. Una Catalunya espanyola no conviu, viu a l’estil espanyol i per coherència deixa de ser catalana perquè l’estat espanyol no li permet. La independència és imprescindible perquè Catalunya sigui ella amb personalitat i identitat pròpies. Si es vota partits espanyolistes no es defensa Catalunya, es defensa una manera catalana de ser espanyols i així va contra l’essència de la catalanitat. Votar un partit que defensa Catalunya espanyola és votar la mort del poble català, perquè a la llarga desapareixerà. És l’objectiu de la llei Wert d’educació perquè els nens catalans siguin cada dia més espanyols i deixaran de ser catalans. Si no estàs convençut de la catalanitat real i natural del teu vot és millor que no votis i deixis el camí lliure al dret de Catalunya de ser independent. Des de la meva convicció, pensada i argumentada, només hi ha dos partits que defensin la veritat de Catalunya, Democràcia i llibertat i ERC. Pot haver-hi aproximacions, com En comú, però no són clares, ni convincents des de l’objectivitat catalana d’un nació independent i lliure. Aquesta visió no és fàcil per a massa gent per raons polítiques de defensar una unitat que en realitat és una unificació, i les unificacions són sempre negatives pel país que l’altre ha fet seu unificant-lo. És la sensació que em causa el PSC i sobre tot Ciutadans. Catalunya és un arbre cobejat per molts, també per Espanya, però aquest arbre ha de créixer i fructificar en el seu camp o jardí, no en el camp i jardí espanyol, perquè la manera del conreu no és la mateixa, ni els adobs tampoc, com tampoc la terra. Els territoris poden ser veïns però mai el mateix. Qui no està segur del vot, que no perjudiqui als que sí l’hi tenen i defensen la independència.

Quan la democràcia serà un verdader model de convivència?

Només la cultura esdevinguda essencial en la integritat del ser humà farà possible la verdadera democràcia. Per què són les persones les responsables de fer-la possible i en l’actualitat el desgavell de convivència és la demostració de l’extensió de la inculturalitat. Una persona no és molt culta i sàvia perquè té molts coneixements. La cultura i la saviesa palesen la qualitat de la integritat del ser humà. El respecte a la vida i a l’altre n’és termòmetre. I el model democràtic actual, que es basa en la llibertat de votar i desprès a creure cegament, és un pur miratge. La primera condició d’una bona formació humana rau en el fet de ser persona equilibrada física i psíquicament. I aquesta lliçó no la contempla el sistema educatiu espanyol abocat a un pla d’estudis que converteix l’aprenent a ser persona en una calaixera de compartiments estanc plens de molts coneixements però amb la mancança de saber-ne fer l’us corresponent. I una col·lectivitat humanament desequilibrada per culpa d’una formació poc racional mai aconseguirà viure de veritat democràticament. La situació actual en la que es troba Catalunya és un massa clar argument a favor de la  meva filosofia. I ho és perquè la democràcia espanyola no respecta la singularitat dels pobles de la pell brau convertint la nació en un estat absolutista. La Constitució, tal com està redactada, no és una garantia democràtica perquè el govern espanyol amb la Constitució a la mà no respecta les peculiaritats de les persones obligant-les a totes a respirar amb el mateix pulmó constitucional que impedeix un correcte funcionament dels cors. El problema no està en la reforma de la Constitució, s’hauria de fer nova de d’alt a baix, sinó en la formació integral de tots els ciutadans de la península ibèrica, en el reconeixement de tots els drets fruit de les diferències i en el respecte a la seva història peculiar. I això no es respecta. I és precisament això el que necessita Catalunya per conviure democràticament en convivència amb tots els pobles d’Espanya i del món. La llibertat i el dret a decidir són dos drets naturals que cap llei humana pot prohibir. I és precisament el dret natural la base de la llibertat dels pobles. Un exercici corrupte de les llibertats i dels drets mena els pobles a l’egoisme polític i fanatisme religiós. I aquest exercici legitima la presència de la injustícia social. Si es vol desterrar del món les injustícies, el primer pas és reconèixer la llibertat dels pobles. Catalunya és un poble i exigeix els seus drets. Per defensar-ho amb més força i raó és necessari que el dia 20 D, els catalans votem per la llibertat i la independència de Catalunya i allarguem la mà als altres pobles de la pell de brau que ho desitgin.

He decidit votar el diumenge dia 20

Durant els darrers dies el dubte plana sobre la meva ment. És veritat que he defensat sempre la necessitat del vot, però darrerament havia començat a dubtar-ne. Finalment he continuat amb el pensament primer. Mentre siguem políticament espanyols tenim dret, perquè la Constitució el reconeix, de votar en consciència encara que sigui per separar-nos d’Espanya. I amb la legalitat vigent votaré el dret de Catalunya de ser independent. I no vulnero la Constitució. En una democràcia les lleis no poden ser mai absolutistes i dictatorials. I aquesta és la condició que amb el seu NO el president del govern li reconeix a la Constitució Espanyola. I aquesta circumstància antidemocràtica la pot convertir en il·legal. I algun remordiment deu turmentar la ment del Senyor Rajoy quan darrerament afirma que ell està obert al diàleg. Però amb trampa. I aquesta trampa li treu credibilitat a la llei espanyola. Que el President del Govern té dret a defensar la unitat de la nació que ha heretat ningú li nega perquè és el seu deure. Però en aquesta defensa té també el deure d’escoltar i particularment quan la veu és la d’un poble important de l’estat. Si filem prim també podem dir-li que ell no és legalment el president de tots els espanyols perquè no l’han votat tots sinó una part important i els que no l’han votat també són sobirans. El vot d’un poble sobirà no ha de dir sempre que sí a tot i el procés de la història de tots els temps indica que és canviant i l’estat que ahir era un, demà s’ha convertit en dos. Emparar-se en la globalització és un parany i una demagògia perquè globalitzar no significa unificar sinó actuar conjuntament pobles que són diferents i el fet de caminar junts no vol dir renunciar als drets propis sinó treballar per la convivència mundial en pau. La unificació, emparada en la globalització, no ha estat mai instrument pacificador en el milers d’anys de la història humana. L’Europa ho va intentar amb el mecenatge del Vaticà i fracassà i si Europa continua sense reconèixer la llibertat dels pobles com Irlanda, Catalunya, Euskadi, Galitzia i altres desembocarà en un  altre fracàs històric. L’Europa dels pobles és el futur i el progrés, l’Europa dels estats és el fracàs i les diferències socials injustes. És per coherència amb aquest pensament que el dia 20 votaré per un partit que defensi la independència de Catalunya.

Per un món en pau, Catalunya independent

La convivència en pau mundial és impossible sense un reconeixement i un respecte de tots els pobles del planeta. Les diferències no són la base de la discòrdia sinó la raó d’una programació intel·ligent per a la dignitat de tots els mortals. I és precisament allò que la política mundial oblida i no li interessa perquè la política és domini, no convivència. I un exemple prou clar el tenim en la trobada a París de les grans potències per parlar del canvi climàtic. Un problema que no s’hauria produït si la política no hagués oblidat que és servei, no domini. I precisament a París les petites regions d’Europa han arribat a acords positius que els grans no aconseguiran mai. És un exemple de la diferent manera d’actuar dels petits, en positiu, i dels grans, en negatiu. I és inconcebible aquest comportament quan el problema encara s’agreuja més com si la natura fes distincions entre rics i pobres. És ben veritat l’adagi castellà de “la avarícia rompe el saco”. A quest comportament polític abassegador fa mal en tots els terrenys. I fa mal perquè el concepte, que tan l’ hi agrada a la política dels grans, de globalitat és un concepte manipulat i manipulador perquè obliden per interessos que la centralitat del globalisme rau en la integritat de la persona i en el món actual la centralitat la té el diner, no la persona. I mentre la mentalitat sigui aquesta la convivència continuarà sent una quimera. Per lluitar contra aquesta realitat cal començar per donar la independència als pobles perquè és més fàcil la intel·ligència i l’assoliment d’acords positius. I ho és perquè són més propers a les persones i els hi és més fàcil escoltar-les i dialogar-hi. Perquè el poble té dret a participar en l’organització de la seva vida i de la seva convivència no només votant periòdicament. I aquesta necessitat es fa més urgent tenint en compte com les majories manipulen els vots de les persones. Cal un reciclatge imprescindible per urgent i el primer pas rau en el reconeixement dels drets de cada persona i de com les persones volen organitzar la seva convivència. I a partir del dret personal i col·lectiu defenso la necessitat de reconèixer els drets dels pobles, la seva llibertat i la seva independència. I és per aquesta raó que el dia 20 de desembre és necessari que el vot dels catalans sigui un clam independentista. Estic convençut que la consciència dels catalans de les grans manifestacions independentistes continuarà viva el 20D.

El clam d’independència ha de ressonar en tota la pell de brau

Espanya és un conjunt de pobles reunificats d’una manera absolutista al llarg de la història. Els romans quan van arribar a la península ibèrica van distingir clarament una dualitat: hispania i la terraconense. I aquesta dualitat encara perdura malgrat que poders sobrevinguts amb la força de les armes intentin ofegar-la sota la pell d’ovella de la democràcia. Lluny de mi negar el progrés dels diferents pobles de la Península Ibèrica, ans el contrari, defensar els seus drets de ser. La democràcia espanyola pateix la imposició de la política expansionista de Castella, unificadora. La base de l’expansió podien ser les armes, els casaments o tractats internacionals, però sempre amb un poder absolut de ma ferma. Però aquesta filosofia al segle XXI no és vigent, malgrat alguna nació encara s’hi aixoplugui, com Espanya, per exemple. El clam independentista es fa sentir arreu del planeta i el de Catalunya és un dels més ferms i democràtics amb el somriure als llavis. I a les armes aquesta actitud les posa nervioses. Sortosament l’oportunitat és clara i com el corn dels antics lluitadors, el de la democràcia sona fort. I sona fort a Espanya que fa tots els esforços per ofegar-lo. Però és un so net i clar, just i democràtic i d’acord amb la filosofia del procés de la configuració de pobles del segle XXI. Un procés que té un enemic molt poderós en el negoci de les armes que manté les guerres a Orient per imposar a Occident el seu poder basat en el perill jidhaista. Per una banda és fa negoci i per altra s’apaga la veu del poble en defensa dels seus drets. Però els pobles també desperten i són conscients de la seva realitat i s’aixequen amb l’ajuda de la democràcia per fer sentir la seva veu. I Catalunya té una altra oportunitat d’or per defensar el seu dret a la independència. El vot del 20 de desembre a Catalunya ha d’esdevenir un clam de llibertat per despertar les consciències adormides dels de fora i dels de dins. Adormides per entendre els drets dels altres i despertes per continuar sent dominadores contra la voluntat popular. I digui el que digui el govern de torn, Catalunya té dret de defensar la seva independència fins i tot amb la Constitució a la mà, complint la llei. El vot català del dia 20 de desembre serà a favor de la independència si els manifestants dels anys 2012, 2013, 2014 i 2015 són fidels a les seves paraules i voluntaris abrandats en la defensa d’una Catalunya, nou estat europeu. I aquest clam ha d’imposar la seva voluntat als polítics en majoria del Parlament Català. El 20 de desembre Catalunya nou restat europeu.