La independència és la solució

La problemàtica política creada en l’actualitat a l’estat espanyol és un verdader contrasentit si valorem la veritat de la naturalesa. L’ésser humà és naturalesa amb tots els pros i contres que en la seva veritat si poden valorar. I la naturalesa ha basat la realitat de la convivència humana en la diferència. El ser diferent promou el pensament desigual i fins i tot contrari i no fa desaparèixer l’individu diferent, perquè els connjunts es fonamenten en les diferències conservant l’essència. D’arbres en la natualesa no n’hi ha cap d’igual. Hi ha, per exemple, molts roures en un bosch però amb les seves diferències. Hi ha molts lleons en els grans boscos i  no n’hi ha cap d’igual, però són lleons. I la mateixa norma en la humanitat. Hi ha moltes persones al món, i no n’hi ha cap igual. Totes tenen la seva imatge, però també es diferencien en les idees i els sentiments i continúen sent persones. Qué ens diu, per tant, la natura. Que només amb el respecte a la diferència, els éssers humans viuran en pau. I qué fa la diferència? Senzillament que les afinitats configurin les col·lectivitats. Col·lectivitats en el temps i en l’espai. Imposar la meva voluntat en l’altre és un greuge a la naturalesa. Si valorem les col·lectivitats actuals en el món, col·lectivitats que són les nacions, ens adonarem del perquè apareixen disconformitats. Senzillament alló que era motiu d’unió fa uns anys, avui és motiu der sepració per formar col·lectivitats noves. I aquesta filosofia pròpia de la naturalesa hi ha certes persones que es creuen ser déus i s’arroguen el poder de coordinar al seu gusta les col·lectivitats de convivència. I la història ens diu, desprès de milions d’anys d’existència, en el segle XXI, encara són les armes les que imposen l’organització social. La naturalesa és la mateixa de quan va aparèixer per primera vegada l’espècie humana. I malgrat ella respectar la identitat del ser humà, la humanitat no s’ha respectat a ella mateixca i s’han creat subdivisions amb poder d’esclavitzar. L’esclavatge no té la mateixa imatge d’un o dos segles enrere, però en l’actualitat existeix l’esclavatge del diner per quant uns pocs tenen molt i la majoria amb prou feines tenen per viure i estan controlats i dominats pels que tenen més. Com s’ha arribat a aquesta realitat? Senzillament per no escoltar la natura i per no respectar la diferència. Les grans potències que s’auto-atribueixen la filosofia política de l’organigrama mundial són les responsables per culpa de la seva autosuficiència autoritària de les desigualtats existents a  tots nivells, tan polítics, com econòmics i socials. Si parem esment en el mapa mundial ens adonarem que les grans potències imposen la seva autoritat basada en el diner i per exemple Europa és un model d’unitat no massa respectuosa amb les individualitats que la configuren. La unitat és la divinització dels grans i el domini dels petits. Una unitat d’imatge que en la pràctica és una desfiguració de les col·lectivitats. I la culpa, si hi parem esment, està en la prepotència de persones que arriben al poder, diuen democràticament, però que desprès actúen autoritàriament. La Europa de les nacions és la serventa d’Alemanya i de França dient la resta sí senyor. I s’omplen la boca de democràcia. Les lleis són molt bones en el calaix de la taula de comandament però poc efectives en les veritats de les persones. Dissortadament la solució no la dóna la independència, perquè la independència no es respecte reconeixent els drets dels pobles. Catalunya ho palesa clarament.

Es cobreixen de glòria

La manifestació catalana a Brusel·les demamant a Europa, que desperti, encara que diguin el contrari, ha deixat sense arguments al govern d’Espanya i als partits contraris a la independència de Catalunya, com també al President de la Uniuó Europea. Quaranta cinc mil persones desplaçant-se superant els problemes de les autoritats espanyoles a la frontera i de la metereologia gens favorables, diuen molt a favor d’un poble que vol ser i no li deixen. Davant d’aquesta manifestació ciutadana a favor dels seus polítics, el PP reacciona de la manera que només saben fer aquells que es veuen derrotats per la veritat i no tenen arguments. Manifestacions que en polítics de primera línea demostren la feblesa d’un poder, que traeix amb les paraules la base de la seva filosofia que és la Constitució. La vicepresidenta Saez de Santamaria s’escuda en l’argument que pogueren desplaçar-se perquè tenen DNI espanyol. A mi, si fos governant i també sense ser-ho, aquesta raó em fa pena i llàstima. Els catalans a Brusel·les van denunciar al món com tracta el govern d’Espanya els seus ciutadans, que necessiten manifestar-se en el cor d’Europa posant el crit al cedl, d’una manera pacífica com les autoritats belgues han reconegut, per denunciar l’injust tracte per no voler escoltar i solucionar els problemes democràticament. Dóna a entendre que el DNI és paper mullat davant la justícia espanyola i que un català independentista malgrat el document, no mereix el tracte de ciutadà. Una manera molt poc intel·ligent d’amagar les injustícies de l’estat contra Catalunya. Només falatava que des d’un ministeri es promoguès denúncies des de Catalunya contra  espanyols. I es passa per alt l’escarni de Garcia Albiol, quan en la presentació de la campanya pronunciès el famós “a por ellos”. No conviden a l’odi aquestes paraules? Un aspirant a President de la Generalitat amb un llenguatge d’aquest estil, el seu partit l’hauria de treure de la llista. I per acabar, el Delegat del Govern a Catalunya, només veu la solució policial de problemes que pensa es donaran, però no analitza si les provocacions són de l’extrema dreta incontrolada. Defensar que el 155 ha solucionat els problemes catalans és una utopia populista. Que els independentistes renunciin als seus drets és una esperança sense sentit. Personalment no renunciarè a la meva convicció d’una Catalunya Independent. Respectarè el resultat just d’unes eleccions, intenció que per les seves declaracions el Govern d’Espanya no té. Però si la meva idea és derrotada a la urnes, acceptarè el resultat, però ningú em pot prohibir, ni la Constitució, defensar pacíficament la mea idea independentista. Viure en pau en la diferència és un signe de maduresa democràtica. Signe que les paraules de massa polítics dels partits estatals, desautoritzen massa sovint. Amb tota humilitat i respecte els hi demanaria a la vice-presidenta Saez de Santamaria, al aspirant a President de la Generalitat, Garcia Albiol i al Delegat del Govern, Sr. Millo, que sense prejudicis estudiin el veritable missatge d’un poble que desplaça 45.000 dels seus ciutadans a Brusel·les.

Ulls que no volen veure omplir Brusel·les

Hi ha dies lluminosos en la història que per la seva força cal emprar ulleres fosques. Aleshores es gaudeix de la llum i s’enten el seu perquè. Però també hi ha aquella persona que la llum li fa mal i aleshores es tapa els ulls o s’amaga en la foscor. I gaudeix odiant la llum. Dos gaudis diferents, antagònics i traslladats al camp social, espais de diferències enemistades. Un exercici positiu i, a la vegada creatiu, rau en el fet de valorar les postures d’uns i altres. Aquells, que amb ulleres fosques, continúen gaudint de la llum, són persones d’esperit positiu que desitgen una convivència en pau i respectuosa de les identitats dels altres. Aquells que es tapen els ulls són persones que no accepten la veritat dels altres i que volen imposar, des de la foscor, la seva veritat que no es basa en la germanor sinò en la imposició. Les ràfagues de llum, quan es repeteixen sovint, són indicadors i un reclam d’un futur més clar i més humà per generar una convivència solidària i pacífica. Catalunya ja fa uns anys que genera fortes ràfagues de llum per practicar una política de benestar entre tots els pobles d’Espanya, respectant les identitats pròpies de cadascú. Dissortadament aquells que han de rebre aquest missatge es tapen els ulls amb el seu absolutisme que obstaculitza a molts ciutadans de la pell de brau, ser ells. I no em refereixo només als catalans, que per cert són els més atacats injustament. Manifestacions pacífiques que han estat menys-preuades amb arguments polítics manipuladors, però que han obert els ulls de la venjança per anorrerar Catalunya. I l’anorreament començà quan els catalans votaren malgrat la presència de les dites forces de seguretat que causaren un miler de ferits i algun d’ell de gravetat perdent un ull i un nen invàlid per vida i l’estat amb els ulls tapats. I la força de la llum era tant forta que intentaren anar més lluny i ho feren amb l’article 155, que sortosament està produint l’efecte contrari, encara que lentament, perquè posa al descobert incompliments constitucionals i de lleis europees. I aquests ulls que no hi han volgut veure ens volen fer creure que ells han obert els ulls dels independentistes. No van errats, els han obert però descobrint la manera de convertir en legal una imposició il·legal. De convertir en llum, la foscor. D’ensenyar a tenir els ulls oberts davant de la llum. No és cap secret que es corre un intent de risc manipulador però analitzant com els independentistes han afrontat la presó i l’haver de refugiar-se a Brusel·les i els ciutadans amics de la llibertat com han defensat el seu govern destituit, l’esperança d’un resultat de llibertat cada dia el veig més clar. No comprenc com un govern és incapaç de valorar el comportament d’un nombre milionari de ciutadans que defensen una idea i només la violència física o legal és la seva resposta, obviant la resposta democrática quan se’n vanta il·limitadament. És ben veritat que quan la política vol ser llei, ciència, cultura, civisme, les errades suren tot seguit i el poble viu una altra dictadura. I alló que és més trist que s’empara en la Constitució que manifesta ser sobirana la voluntat popular. Dissortadament la política prefereix la ceguesa que seguir el dictat de la llum. 

Fotos que poden convèncer què s'ha de votar.

El 155 un atac a la democràcia

La democràcia és un model polític en el procès de la humanitat per arribar a una política ideal. La democràcia és un model que va començar a Grècia quan els esclaus encara no eren considerats ciutadans i des d’aleshores el procès ha anat millorant el concepte que encara no ha trobat quina és la concepció de model polític ideal. En perspectiva hi ha la demótica però de moment existeixen massa problemes per ser accepetada per culpa d’un manipulat concepte del globalisme. Que estem en procès no és cap desvirtuació, ans el contrari és una defensa de la democràcia perquè és indispensable per assolir el veritable poder del poble. En aquest camí l’existència de l’article del 155 en la Constitució Espanyola és un  greu escull per a la seva definició, que en la pràctica nega el valor de la veu popular, indispensable perquè el poder dels ciutadans esdevingui una realitat. L’Article 155 en una democràcia, que els problemes no se solucionin amb el diàleg sinò amb lleis coercitives, és una demostració d’un poder absolutista perquè es pot acallar la veu popular amb la col·laboració dels cossos armats. I aixó no és democràcia. Personalment escoltar al President del Govern Espanyol en la celebració del 39é aniversari de la Constitució lloant els beneficis del 155 em produeix una sensació de pobresa humanística sense mesura. És la negació del protagonisme dels ciutadans que són els que legitimen les lleis i el poder. Manipular aquest concepte és tornar a etapes històriques en les que el poder estava en les armes. A l’estat espanyol i concretament en el seu president del PP, li provoca una alèrgia inexplicable dialogar perquè ha demostrat la seva incapacitat, quan la Constitució espanyola hi convida independenmtet de l’anunciat del problema. La Constitució Espanyola no és contrària a la independència de nous estats europeus complint sempre les bases de la democràcia. La constitució no és democràcia és un servei a la democràcia i quan s’aplica contra el concepte de la veritat democràcia per la seva força legal estem davant d’una manipulació.. I és precisament la pèrdua que es preveu en el problema de la veritat d’una Catalunya lliure. La legalitat està subordinada a la licitut i la licitut està al costat de Catalunya i dels pobles que com ella desitgen la seva independència. La identitat dels pobles és la seva llei. I aquesta és la llei dels tribunals de justicia europeus als que està subordinada la Constitució Espanyola. El  procès de Catalunya és lent, pero és procès i té una porta d’arribada. I Europa li està donant la raó. L’article 155 és la negació de la verdadera democràcia, a Europa i al món.

Ha començat la campanya contra Catalunya

Ho tinc clar, des de fora i des de dintre. I Catalunya ha de tenir la serenor, la fermesa i la qualitat necessàries per no caure i no caurà si tots els catalans de cor i vocació són ferms a l’hora de manifestar-se, ja sigui al carrer, ja sigui votant. En la campanya d’enguany m’agradaria que se m’expliquès la possible catalanitat del C’s. No entenc que un partit que es presenta com a català basi la seva campanya en la filosiofia de l’estat espanyol i no en la filosofia catalana. Possiblement l’orígen dels seus líders desconeix la catalana perquè ha viscut només l’espanyola. Ho dic sincerament, m’ha sorprès el ple del Teatre Auditori de Granollers en el primer Acte de campanya del C’s. Un dubte eren tots de Granollers? No negarè el seu dret, però em sorpren per dues raons. Per l’arrel socialista i pels moviments en defensa de Catalunya dels darrers dies. Per què penso, i em fonamento en les paraules, que el partit de Rivera prefereix ser primer a Espanya que no pas defensar els drets de tots els catalans, independentistes inclosos. I la meva afirmació es fonamenta en frases tant de Rivera com d’Inès Arrimades. No nego la seva capacitat i facilitat oratòria, que la dominen un i altre, però sóc contrari als seus arguments. I ho sóc perquè la filosofia política de l’estat espanyol,  el que busca Rivera és ser presidednt de l’estat, i la filosofia política catalana són molt diferents i en certs punts fins i tot contràries, començant pel pensament del significat de democràcia i del concepte d’Europa. La filosofia espanyola és totalment centralista i la catalana és d’allargar la mà. Un exemple en la manera d’acceptar els refugitas i d’acollir els estrangers. Una altra diferència, enl’organització pedagógica de l’escola, havent estat capdavantera en la república amb l’esc ola catalana, que ha estat admiració d’Europa i amb un detall tant simple com la immersió linguïstica, que Sant Joan Bosco afirmava que el millor aprenentage era que l’alumne es llancès a la piscina i aprenguès a nedar. Defensar les essències de la filosofia política i social de Catalunya no significa de cap manera enemistat, senzillament aportar més riquesa cultural al país. La campanya ha començat i no m’agrada com ho ha fet a Granollers i molt més per afirmacions llegides dels polítics oradors, que no es pot negar, en aquesta faceta són bons. El primer atac contra Catalunya a Granollers, que m’estimo, ha començat la cursa. Serem capaços els que pensem diferent d’orientar la democtràcia de casa nostra en defensa de la llibertat? Per qquè tenim en contra els tres partits constitucionalistes i a les seves ordres les forces, dites de seguretat. Cal ser molt intel·ligent, molt qualitatiu en les idees a defensar, molt respectuós amb els contraris i molt racional a l’hora de demostrar que la llei ens és favorable. Ho tenim tot en contra, però a favor, alló que és més important, els catalans d’arrel, de cor i d’idees filosòficament defensables.

Una política d’escàndol, per meditar pel Nadal

Intentar ser un observador imparcial del procès actual de la política espanyola no és només difícil sinó impossible. Són tantes les incongruències que s’hi escolten i s’hi barregen que la persona més sèria i justa només pot afirmar, estem en un país en el que l’ordre natural es trepitja a cada cantonada. Estem vivint una història de la política que vol ser la solució de tot i és la causa del desequilibri social mai viscut fins els nostres dies. Una política que vol entendre de tot i resulta que no sap qué és fer política perquè ha passat el relleu a l’economia mundial. Sempre he pensat que la centralitat estava en la dignitat dels ciutadans. I pobre de mí, he estat un il·lús, perquè la centralitat se l’emporta el diner. Per guanyar diners i fer-se ric tot s’hi val. I aleshores ens trobem en una diferència de classes socials inexplicable des del dret natural de les persones i dels pobles. Per què les desigualtats injustes no les pateixen  només les persones, sinó les entitats, els pobles i les nacions. Una verdadera vergonya de la història de la humanitat. Pobre de mi, em creía que l’objectiu de la Comunitat Europea era el benestar de tots els ciutadans quan la veritat rau en el fet de guanyar diners. I aleshores ens trobem en un gran mandatari europeu, el Sr. Juncker, que convertí essent ministre, Luxemburg en un paradís fiscal emparat per la llei.

És francament incomprensible aquesta deriva en dues direccions, la riquesa per a uns pocs, la misèria per a la resta de la humanitat. La fe en una Catalunya independent per la dignitat de les persones m’ha obert els ulls i entenc  el perquè la política espanyola és en matèria económica una de les més corruptes del continent. I la meva voluntat de treballar per un món millor m’està fent adonar de la corrupció existent en altres estaments socials, necessaris pel benestar, però que la política corromp. La política corromp la cultura amb una política educativa que de pedagogia encara està a les beceroles pretenent que el mateix programa ha de servir per a tots els pobles d’Espanya sense respectar les diferències i les identitats pròpies. Es corromp la cultura obligant-la a treballar sense recursos i cargant-la d’impostos. També impedint als jubilats a publicar llibres sota l’amenaça de perdre les pensions. Es corromp l’esport permetent unes despesses multimilionàries a favor d’uns pocs i pobresa per a molts.

Es corromp l’agricultura important productes de l’exterior que obliguen als productors a vendre amb preus de misèria i de mal viure. Es corromp el transport amb instalacions defectuoses i amb vehicles que afavoreixen els més rics i no s’estudia com cal la reducció de la contaminació sense perjudicar els més humils. No em poso amb la religió, que també es corromp amb actuacions polítiques manipulades escandalosament, amb aparicions d’àngels inexistents, i amb les subvencions. I alló que és més llastimós és que es vol amagar la corrupció amb l’afirmació que la societat avança. I tant que avança i ho fa malgrat els poders corruptes. I si no avança més és per la corrupció. L’estat no les vol aprendre les lliçons del poble. Però un exemple la Marató de TV3 en benefici de la investigació. L’estat se n’hauria de donar vergonya que amb l’escàndol  del repartiment del diner es perjudiqui la investogació científica per a una salut més forta i una vida més digna. Malgrat la corrupció existent, l’estat s’hauria d’avergonyir al veure com la gent zenzilla procura que el Reis arribin als nens més pobres. I també de com moltes famílies tenen sostre i menjar amb les recaptes d’aliments. És tan orgullós, que, n’estic convençut, no ha analitzat mai els diners que els ciutadans li estalvien amb la seva solidaritat i alló que fa és carregar amb més impostos de tal  manera que molta gent s’ha trobat, gràcies a la política, en la misèria. Mentre a la pell de brau hi hagi només un pobre, la darrera responsabilitat la té sempre el poder de l’estat. No analitzem les seves nòmines perquè són un escàndol, com aquella resposta del President del Govern a una velleta que li va demanar quan guanyava i no va tenir paraules, només força més que vostè. És la imatge de la injustícia en que viu massa gent.