“Si fan el que han de fer, ningú no tindrà cap problema”

Una frase, a l’estil de la dictadura, del Ministre de Justícia Espanyol dictant els deures al futur govern de Catalunya, començant per posar pedres en el camí del Parlament. Ni el President de l’estat, ni el Ministre de Justícia tenen dret d’erigir-se en intèrprets de la Constitució i el Parlament de Catalunya és sobirà, perquè els seus votants ho han volgut així malgrat la voluntat del govern de l’estat, quina política li ha fallat. La Constitució és clara i l’aplicació del 155 ha estat, amb perdó, un abús d’autoritat i si molt se m’exigeix una manipulació de la Constitució. No ho dic jo, ho diuen més de sis cents juristes espanyols que ho han denunciat a Europa. Aquestes paraules del Ministre em sonen a cant del cigne. Manipular la voluntat dels ciutadans és prevaricar, perquè el resultat de la votació és llei i l’aplicació del 155 una contradicció. Si Catalunya vol ser independent està en el  dret de pensar-ho, de manifestar-ho, de parlar-ne amb les autoritats i d’arribar a un acord. I aquest procès democràtic el Govern de PP no l’ha fet, i alló que és pitjor, és inconstitucional perquè és una manipulació de la democràcia. I és precisament aquesta feblesa democràtica que li fa més mal a l’Estat Espanyol i per culpa de l’Estat ho patirà Espanya. El procès català amb les darreres votacions imposades pel govern del PP té tota la legitimitat legal de seguir endavant i el govern del PP si no vol prevaricar ha de seure a la taula i acceptar el diàleg. El procès per arribar a la implantació a Catalunya del 155 no ha estat correcte per gens democràtic i el govern de l’estat ho sap i no té capacitat de diàleg per defensar-se, ni davant de Catalunya, ni davant d’Europa, malgrat es cregui que està al seu costat. Quan els Tribunals Europeus parlin sortirem de dubtes. Però de moment la feblesa política de l’estat s’evidencia amb, diría, un ridícul evitable, com són els escorcolls de vehicles buscant a Carles Puigdemont. Però el pitjor de tot és ignorar la voluntat de més de dos milions de catalans que han manifestat clarament i legalment en unes votacions organitzades per Mariano Rajoy i per més inri amenaçar la legalitat de la votació si el Parlament de Catalunya dóna la Presidnència a Carles Puigdemont o a un altre perseguit per la justicia. Si en una democràcia, la voluntat del poble és llei, el deure de Mariano Rajoy i el seu govern i la seva justicia era la llibertat de tots els polítics i ciutadans perseguits perquè defensen la independència. Dissortadament per al govern del PP el camí de la independència catalana està més obert que mai i cap política el podrá evitar. La independència de Catalunya és un símbol històric de la verdadera democràcia a Europa i també al món. I la democràcia mundial no es treballa amb un estat que base el seu poder en l’article 155. I una advertència al govern del PP, Catalunya no vol el fracàs d’Espanya que està en el camí que hi desemboca. Senyor Ministre si l’estat deixa fer a Catalunya el que ha de fer, Espanya no tindrà cap problema. El problema està que l’Estat no ho podrá impedir. És llei de la història.

Neu a tot Catalunya

Han vestit de blanc tot Catalunya. Feia cinquanta sis anys de la darrera gran celebració blanca. La neu alegra els ulls i convida a jugar. És una invitació al gran joc de la vida. I els que millor ho celebren són els infants. No ens diu res aquesta imatge dels nens i la neu? És un missatge directe als grans. Convida a tenir els ulls oberts i a mirar, però desprès de mirar a pensar i a obrar. Si els infants en la nevada que no els deixa anar a l’escola hi troben el goig de jugar i viuen intensament, ens hauria de fer veure que els grans problemes de la convivència són una nevada que ens ha de fer infants per aprendre com revertir-los i ser feliços. Els infants jugant amb la neu són una acusació als grans que no deixen jugar amb la neu del treball de la cultura, de l’esforç i neguen la felicitat als ciutadans. El color blanc de la neu causant problemes convida a blanquejar les dificultats per part de les autoritats que tenen poder i poden fer nevar el blanc de la vida que és la dignitat de les persones. Les nevades no són casuals, ni sense sentit. Tenen el seu rol en la natura i no són massa freqüents a casa nostra. Quan arriben ho fan per recordar els deures de tothom i els deures des d’el Cap d’estat i els governants passant per totes les persones és fer de les accions dels humans la nevada de la felicitat de cada dia. Posar entrebacns no és nevar, és tot el contrari.

Davant la nevada la societat ha preparat els llevaneus i els mitjans per facilitar els moviments; les nevades del poder no tenen llevaneus, ni sal per facilitar els moviments dels ciutadans, tot el contrari no els treuen perquè així és més fàcil que s’hi entrebanquin i pateixin. Contradiccions de l’existència que no obeeixen les lleis de la natura. I aquest és el gran i greu problema de la història que es tradueix en una convivència injusta perquè una minoria està preparada per superar els problemes i la majoria ha de patir accidents de vida o mort. No és debades el perquè l’ésser humà esta format per matèria, aire i vapor, que el fa natura, però a la vegada és esperit que el fa celestial. Però l’esperit no assoleix la seva felicitat sense la col·laboració de la natura. És una integració que palpa els valors del ser i del fer, els gaudeix i els projecta més enllà del temps. El temps climatología sensibilitza els temps espais i de la coordinació mútua s’orgina el desig de l’infinit. L’ésser humà per ser no pot oblidar mai el diàleg amb la natura. És la base de la seva filosofia i un pas més endavant és una invitació a una teofonia. La neu ens ho recorda, és una forma de l’amor natural.

Perseguits avui, herois demà

La situació política d’enguany a la pell de brau, malgrat la seva imatge de dominadora, palesa un futur democràtic que portarà a una convivència de germanor entre els pobles de la pell de brau. La imatge de l’estat espanyol amb una Catalunya humiliada és una imatge desestabilitzada que té una base de peus de fang perquè no es fonamenta en la veritat de les persones sinò en la imposició d’una llei feta a la mida del poder. No és la llei que necessiten els pobles d’Espanya. Catalunya amb una història milenària mereix el reconeixment de la seva identitat amb  dret a ser i a fer d’acord amb el seu potencial dintre la solidaritat entre les nacions. Però, avui, any 2018 del segle XXI, Catalunya és presonera d’un estat que no sap llegir el seu futur ancorat en el passat d’un règim autoritari malgrat la pretesa imatge de democràcia. La situació de domini amb polítics a la presó i refugiats a Europa i persones de la cultara a la presó és una situació  ilògica i poc creïble perquè la seva base legal no es creïble per la manipulació que se’n fa i la seva presència a Europa cada dia més erosionada, digui el que digui el poder de l’estat espanyol. L’actualitat politica de l’estat espanyol està reclamant des de moltes veus una reforma en base a la democràcia que esdevingui creïble per a tothom independentment de les seves idees sempre que siguin intel·ligents, lògiques, raonables, naturals i històricament  coherents. I en el marc de la problemàtica política de la pell de brau s’hi cou un futur d’esperança si es respecta el dret natural i la paraula esdevé vehicle de diàleg solidari i de cohesió social. No és la primera vegada que ho escric i no em cansarè de manifestar-ho, que cal ser coherents amb el procès natural de la democràcia en base a la centralitat de la persona humana que controli totes les activitats institucionals, culturals, laborals, econòmiques, creatives en una paraula de la convivència amb una finalitat, la dignitat i benestar de la humanitat. Perquè siguin possible és imprescindible llegir bé el missatge de la història, que ha posat en els pobles, el deure de saber-se coordinar. I aquest deure no es compleix. Sortosament, Catalunya és un d’aquests pobles que ho reclama, i no està sol, però la resposta és empresonar el liders. Fent una lectura del desenvolupament del problema català entenc que el camí de la solució està en un horitzó proper i que els empresonats i refugiats catalans hi desenvolupen i desenvoluparan un paper protagonista en la ordenació de la política ibèrica amb un reconeixement de les identitats dels pobles que la configuren. Estic convençut que la tasca, que en l’actualitat desenvolupen a Europa Carles Puigdemnont amb el seus a Bèlgica i Anna Gabriel a Suïssa, donarà aviat els seus fruits no només amb una Catalunya independent, sinò amb una reorganització d’Espanya d’acord amb els seus piobles i també amb una Europa Unida dels pobles que la configuren amb una adaptació al model democràtic que s’està bastint en base del protagonisme i presència dels pobles i nacions que la configuren. La revolució democrática que es viu a Catalunya és una demostració de la voluntat amagada en el subconscient que pugna per esdevenir una realitat. I el protagonisme dels polítics catalans serà capdavanter perquè es predica amb l’exemple cultural, artístic, esportiu, cívic, industrial, comercial i social. Els polítics  i les persones empresonades per rebels esdevindran rebels davant les injustícies de la història, secesionistes de l’esclavatge i defensors de la llibertat de les persones i dels pobles. La democràcia posarà al dia les lleis, que no seran coercitives, sinò educatives i amb consequència més creatives i productives. Crec i n’estic convençut que aquesta és la lluita de Catalunya per la independència i la dels pobles que volen una democràcia en la que els estats siguin servidors de les persones, no les persones dels estats. És la meva raó de la defensa d’una Catalunya independent.

Majestat, no és humà arribar tard.

Majestat, no és humà arribar sa sovint que davant dels càrrecs i dels honors o deshonors sempre hi ha una persona i és la persona que és digna o indigna, que és creïble o no. Cap càrrec fa digna a les persones, al contrari, les persones exemplaritzen els càrrecs. Un càrrec exigeix dignitat, no la dóna. I em sap greu, Majestat, a Barcelona en la inauguració del Mobile World Congress tampoc vau estar a l’alçada. Amb la cara paga, diu el refraner català i al contemplar la vostra foto a la premsa escrita i televisiva s’hi podia endevinar el vostre estat d’ànim. A la taula, a l’hora del sopar, davant vostre hi havia dues persones que us incomodaven.

Donaven la cara on calia, com també al carrer i places un molt respectable nombre de ciutadans, de qui amb motiu de l’ 1 d’octubre llastimosament no vàreu saber ni llegir, ni interpretar el seu missatge. Les vostres paraules  no van estar al nivell que el càrrec de rei li demana. La impresió que a mi em vàreu fer fou la d’un escolanet aplicat del l’oficiant Sr. Rajoy. És veritat que en l’acte inaugural celebrat al Palau de la Música Catalana parlàreu en català i amb un tó semblant a voluntat de diàleg. Però, Majestat, em sap molt de greu però he de dir la meva interpretació de les vostres paraules. Se les va emportar el vent perquè no eren creïbles. I no ho eren perquè no vàreu fer honor al caràcter moderador que ha de tenir el Rei d’Espanya. Les vostres paraules no les signava la vostra mirada, ni la modulació de la vostra veu. Les paraules eren paraules sense ànima. No era la dificultat de la llengua, era l’estat psicològic que us denunciava. Majestat, un poble no es pot ofendre i el dia 1 d’octubre l’ofenguèreu. La llei també obliga al Rei que ha de ser intermidiari i vos us convertíreu en acusador. La Constitució Espanyola diu que els ciutadans són sobirans i la seva sobirania atorga el poder.Per majoria dels espanyols, que votaren la Constitució, no la Monarquia, sou sobirà però sotmès a la veu del poble. Catalunya és republicana i vostra majestat n’hi l’ha intentat el diàleg. I una gran majoria de catalans que som independentistes, també ho som de sobirans, i ens heu d’escoltar i no ho heu fet. I per aixó les caçolarades i els crits d’independdència us ho recordaven. I us recordaven que el dret a la independència és fonamenta en la llibertat. El poble sap fer-se escoltar. Mentre escoltava la veu del poble i les vostres paraules em van venir a la memòria les paraules del Sr. Sabino, secretari del vostre pare, quan en l’asalt de Tejero al Congrès li va dir que amb la seva conducta es jugava la continuitat de la monarquia. Vaig pensar al contemplar la vostra mirada que possiblement pensáveu en el risc d’haver de deixar de ser rei d’Espanya. La història, Majestat, sempre fa justícia. Catalunya no us vol com a rei, què penseu fer perquè us respecti com a persona i que tots els catalans acceptin amistosos la vostra encaixada? La política sense humanisme és corrupció. Els catalans independentistes volem ser i som persones dignes.

La independència que a mi m’agradaria

La llibertat és qualitat integradora de l’ésser humà, definidora de la identitat. Una persona sense llibertat deixa de ser humana. Un empresonament no és pèrdua de llibertat, és perdua de moviments, però a la presó el pensament és lliure. La llibertat només es perd en la mort. La llibertat urgeix la coordinació de les diferències i és fonamental per a una organització de convivència, sigui política, religiosa, cultural, laboral, cívica o social. El model polític actual del segle XXI contempla la llibertat dels pobles a partir de la independència. I avui ser independentista vol dir defensar el dret del teu poble a configurar un estat. I és la independencia, que defenso, encara que políticament preferiria ser independent de veritat en el marc que la història m’ha portat a viure. Els territoris no són independents, només ho són les persones, i aquesta veritat em porta a pensar que la democràcia està en procés constant perquè encara no ha assolit aquell sostre sota el que  cada ésser humà pot exclamar de veritat sóc lliure. Les meves reflexions sovint les dirigeixo a pensar en com es van distribuir els pobles en la península ibérica. Jo, com català amb drets, m’hi he trobat, no vaig escollir, però hi ha drets que se’m minven o prohibeixen, esdevenint un greuge a la meva llibertat i com a consequència al reconeixement de la meva identitat. I en l’organització política del segle XXI la persona està massa mancada de respecte de la seva integritat per culpa de la realitat actual dels estats que es confonen amb nacións quan la veritat és que alguns d’ells estan formats per un conjunt de nacions, quina identitat es nega o es vol fer desaparèixer. El concepte d’independència dels pobles té un gran enemic en la gran economia amb una pràctica del tot si val per fer diners, justificant massa sovint la mort. Exemple en són les guerres. Combinar la riquesa amb una convivència digna i pacífica és un exercici que la política no sap com desenvolupar i quina és la millor filosofia social per programar. Penso que aquest és el gran repte de la democràcia, que certament ha portat millores, però encara és massa lluny en el camí del descobriment del verdader model de convivència. Parant esment en el mapa dels poobles de la Península Ibèrica, la política democràtica del segle XXI segueix una línea més aviat d’anhiquilament que no pas de coordinació. I el problema primer rau en el fet de minimitzar l’idioma que defineix cada nació i es practica en democràcia una política dictatorial al respecte, independentment del que diu la Constitució. Tant difícil és trobar un model polític de relació social basat en el respecte de la identitat per viure solidàriament en una convivència en pau?. Menys-tenir la identitat dels pobles porta a prohibicions que frenen avenços de tots nivells i causen aquella pobresa que porta a la misèria a la major part dels ciutadans unificats, minvant la seva llibertat d’expressió que és la base de tot procès de progrès. El mapa de la pell de brau és un exemple prou clar, independentment dels avenços que n’hi ha, però no són els que hi hauria en un model de verdadera llibertat. La llibertat és verdadera quan és solidària i les lleis no l’ofeguen. Personalment crec en la voluntat dels pobles de ser solidaris, però dissortadament existeixen estats manipuladors dels pobles que s’erigeixen en llei, conducta i progrès. La història ensenya que els avenços no són els que hi hauria en un altre concepte polític de la llibertat dels pobles. Una idea ens la donen aquells pobles sotmesos que malgrat la manca de llibertat són capaços de crear progrès cultural i econòmic.

Catalunya n’és un i ho palesa aquella dita castellana del “catalan de las piedras saca el pan”. És possible una verdadera independència dels pobles formant un sol estat? Penso que és la idea fundadora d’una Europa Unida, que dissortadament no se’n surt. Qué hi falta?. Opino honestament que llegir els filòsofs d’ahir i d’avui sobre el tema. La història la fan els creatius i els poetes, escriptors i filòsofs són creatius, els polítics els encarregats de portar a bon port les idees soials. Conec dos exemples que ho procuraren fer i fracassaren històricament per culpa del seu egoïsme personal. Ells són Stalin i Franco. El rus va manipular la filosofia comunista d’Engels i Carles March i l’espanyol, la doctrina del catolicisme. El seu fracàs demostra la interpretació d’una mala lectura. És un missatge de la història. Dissortadament en l’estat espanyol es llegeix esbiaxadament la filosofia de la democràcia.

“L’empressonament dels Jordis envia un missatge esgarrifós”

Són paraules de la Directora d’amnistia internacional a Europa Gauri van Gulik. Darrere d’aquestes paraules s’hi llegeix la valoració que es fa de la política espanyola a Europa i al món. Amnistia és una organització mundial que valora les accions humanes en relació a la pau. Amnistia entèn molt de saber perdonar quan hi ha una falta i de saber reconèixer la veritat quan la falta no existeix, com és el cas dels dos Jordis. En les paraules de la directora d’Amnistia la paraula “esgarrifós” denuncia una desviació de la política i de la justícia espanyoles molt perillosa per preservar la pau i salvar la democràcia. És molt preocupant que massa polítics no escoltin, ni els preocupin afirmacions com la d’Amnistia Internacional. De totes maneres penso que en el subconscient dels que mouen la política i la justícia en l’estat espanyol s’hi mouen situacions que els desestabilitzen i els preocupen perquè sincerament el clima que han creat és desestabilitzador, inconsistent i molt poc creïble des d’el sentit humanitzador que hauria de demostrar la política i la justícia. Disssortadament la paraula llibertat és massa manipulable quan es valora egoïsmes personals o d’equip. I aquesta és la impressió que intueixo als nostres dies. Hi ha empressonaments i alliberaments que no s’adiuen en un model democràtic. Hi ha sentències, actuacions i manifestacions de polítics i jutges que fan dubtar de bones intencions. L’empressonament dels Jordis n’és un exmple a valorar. No hi ha violència en la seva actuació, no hi ha aldarulls socials, i en nom dels aldarulls inexistents se’ls té en pressó més enllà del que marca la Constitució, fet inconcebible sense manipulacions egoïstes i interessades. L’empressonament dels Jordis és un acarnissament contra la dignitat de les seves persones. La resposta de la població és una lliçó prou clara a la justícia. Un exemple, per a mi molt alliçonador, és l’abandonament  dels principals membres del nucli judicial de Catalanya quan el President del Parlament convidat a la celebració de la Festivitat de Sant Raimon de Penyafort va denunciar la realitat dels presos polítics catalans. Una clara demostració de poca voluntat de diàleg, un greuge a la democràcia i a Catalunya i tot amanit amb las paraules del Ministre de Justícia afirmant que els arguments amb que defensem els presos són una mentida. Ho vaig escoltar en la informació de televisió. La repercussió internacional dels fets obligarà a un reconeixement de la veritat i a un exàmen de cosnciència de la política i justícia de l’estat per què estan vulnerant els drets fonamentals per naturals, de les persones, defensats per la verdadera democràcia. Dissortadament en un món en el que el respecte a la dignitat de les persones només té un preu perquè per fer diners tot si val, fins bomberdejar hospitals infantls, manipular la llei entra en el mateix patró. Si en el cas català fem una valoració dels tractes que han rebut els acusats descobrirem, sense necessitat de ser juristes, que alguna cosa falla. El tractament que des de certa premssa es fa de la cupaire Gabriel, refugiada a Suïssa, és una demostració prou clarificadora de la mancança d’arguments creïbles i de la força que en un futur no llunyà pot tenir en la política no només catalana sinò espanyola. A mi personalment l’actuació de la justícia em fa pensar que l’actual govern de l’estat li té pànic al futur no massa llunyà que l’espera. Hi ha procesos que ho fan pensar com per exemple la notícia que corre per les xarxes de la responsabilitat directe de l’exrei d’Espanya en l’assalt del Congrès dels Diputats portat a terme per Tejero. I aixó acusa també l’actual política del PP. Sortosament l’economia no ho pot tapar tot. Sovint desperta la defensa dels drets de les persones. I la lluita contra Catalunya és la lluita contra  drets naturals i històrics de la seva gent. I el camí de la seva defensa horrotitza als seus enemics. La veritat sempre s’obra camí. Les paraules d’Amnistia internacional hi aporten molta llum i molt clara.

Quin és le veritable poder polític dels pensionistes?

A la pell de brau hi ha ha una moguda contra la pèrdua del valor de les pensions. Dissortadament des d’el poder polític i econòmic el treballador jubilat que cobra una pensió només mereix ser considerat a l’hora demenar-li el seu vot, per què numèricament és molt qualificat per assolir majories. I el pensionista ha estat sempre massa crèdul. Peró com tot en la vida hi ha límits. I al 2018 ha arribat la revolució. A les principals ciutats d’Espanya s’ha aixecat el clam contra la pèrdua de valor adquisitiu de les pensions. No entenc, francament, com els pensionistes han estat tan submisos i encara entenc menys a l’hora de valorar les pensions com els responsables polítics són tan manipuladors i simplement mal tractadors. Sóc pensionista, i amb tota sinceritat, quan el ministre o la ministra de torn m’envia la carta comunicant-me la revolarció de la pensió, la llegeixo per assebentar-me de les mentides que se’m comuniquen. I ho fan amb un llenguatge triomfalista com si fossin els grans protectors de la gent gran, quan són tot el contrari. Enguany, com sempre, l’he considerada un menys-preu. Els grans economistes de l’estat han augmentat la meva pensió en quatre euros i alguns cèntims. Fa uns tres o quatre anys que el resultat fou que cobrava quaranta euros menys cada més, perque  el minso augment augmentava el meu percentatge en els impostos. Crec que per dignitat ho podía haver fer constat en la carta, però no quedavan bé i com els avis no llegeixen no se n’adonen. I el tret, engunay, els hi ha sortit per la culata, perquè els avis s’han revoltat. Amb la moral evangèlica a la mà estant faltant greument contra natura i en un cristià aquest contra natura és pecar. Però quan per les notíces t’assabentes que la corrupció també es passejà tranquil·lament per València amb motiu de la visita del Papa i entre els imputats hi ha el President de la Comunitat Autònoma i un bisbe Auxiliar, no pots fer res més que perdre  confiança en les institucions governades per ciutadans indignes. I és la indignació despertada entre els jubilats de tot l’estat un signe clar de la poca dignitat d’una gran part del poder polític, econòmic i religiós. I a on portarà la rebelió dels pensionistes? A demanar-els.hi que s’estrenyin el cinturó, que tinguin paciència, els hi faran una falsa promesa de millora i tal dia farà un any. No els hi preocupa la vida dels jubilats que depenen d’una pensió. Només els hi preocupa el seu vot a l’hora d’unes eleccions. Jo em pregunto, quan en les properes eleccions el PP els hi demani el vot, qué faran? Dissortadament un greu problema per falta de credibilitat dels partits que tenen obcions de formar govern. Però seria una lliçó de matrícula d’honor si el PP revés una devallada com ha patit en les votacions catalanes del dia 21 de desembre de 2017. La millor moguda i rebelió que poden fer els jubilats és començar una campanya contra l’actual partit en el govern en vista a les properes eleccions i si fos possible provocar unes eleccions anticipades. Estan organitzats els pensionistes de l’estat espanyol per defensar els seus drets i ser contundents en les seves reivindicacions?  La força sobirana dels pensionistes és extraordinària. Cal recolzar  les seves mogudes, però és necessari donar sentit polític al seu vot, que ha de ser de càstig contra el govern que no volen i d’avís al partit que en surti elegit. Els pensionistes han de ser una força viva, no uns sobirans esclaus del poder, sinó uns ciutadans que fan sentir la seva veu per assolir un país millor. És indigne com el PP ha manipulat els fons de pensió i com ha afavorit la gran banca amb els diners dels jubiltats. Les veus d’alguns polítics en relació als pensionistes són una indignitat humana i una  demostració de que la política només té un valor econòmic. Recordeu les paraules de la directora del Fons Monetari Internacional, donant a entendre que s’ha de fer quelcom per eliminar els jubilats per què són un risc per l’economia. I no recordo el nom però algun alt càrrec dels ministeris espanyols s’ha manifestat en el mateix sentit. La rebelió de la gent gran és indispensable si de veritat és vol una Espanya digna.