Només la lluita de les dones canviarà el món

La lluita de les dones defineix una filosofia de convivència en pau, escrita en un llarg procès en el que la seva veritat ha estat menystinguda i oblidada, resultat d’una interpretació masculina del poder i gràcies a la poma. Però la seva lluita es fonamenta en la capacitat de sacrifici imposat però mai ha oblidat la seva capacitat d’acció. Des de la humiliació dels primers temps de la història, explicats en la Bíblia, la seva influència hi ha estat present i sovint ha produit progrès. No sóc historiador i sense cap intenció de donar més importància de la que no hi ha, penso que la història ha tergiversat el sentit de la igualtat de sexes. Les diferències naturals són la definició de la veritat de la humanitat. Sense un equilibri passional i intel·lectual entre l’home i la dona no hi ha aquell progrès que la humanitat necessita per a la seva convivència en pau. Hi ha un llibre molt antic que ens marca quin serà el procès de la humanitat des d’els seus inicicis en el temps i en el seu pas cap el no temps. Curiosament els dos inicis els marquen dues dones. I entre elles hi actúen moltes d’altres qualificades des de la més alta humanitat a la pitjor imatge que pot tenir una dona. I entre les dues capdavanteres i les altres s’està desenvolupant, també actualmente, la història. Que en un llibre sagrat s’hi exposin tota mena de virtuts i vicis m’ha portat a pensar en l’objectiu de la llibertat tenint molt present que la persona humana lliure està dotada d’intel·ligència, voluntat, capacitat de raonament per orientar la seva vida en llibertat. En la Bíblia hi he llegit actuacions de tota mena però malgrat tot amb un objectiu de millora social. I les actuacions de les diferents dones de la bíblia m’han portat a considerar i reflexionar en els moviments de les dones d ‘avui. I estic del tot convençut de l’afirmació del  títol d’aquest comentari. En l’actualitat en la pell de brau s’hi viuen dos moviments històrics, tractats politicament de forma contradictòria. Però el movviment que interessa, ara, és el de les dones.

Més d’un milió s’han manifestat contra la sentència dels jutges en un fet de violació greu i agravant. Davant d’aquest moviment l’estat ha començat a moure fitxa, però no ha intuit amb prou claretat el missatge femení. L’assetjament sexual en questió té detalls d’una gran gravetat. La situació social d’alguns dels assetjadors. Els càrrecs i els oficis no donen dignitat, la dignitat està en la persona. I en aquest cas penso que la victòria femenina tindrà molt de comú amb la bíblica Judit decapitant Holofernes. No és cap secret que la dona gaudeix d’una capacitat d’atracció extraordinària per la seva bellesa física o psíquica.

Quan Holofernes es va veure davant de Judith el primer pensament fou emportar-se-la al llit. I fou la seva perdició perquè Judith no era només una bellesa sinó una dona intel·ligent, lluitadora i responsable. La diferència amb l’actuació de La Manada és que la noia no va disposar de temps. Ella no ha decapitat els culpables però el seu assetjament i la sentència tenen el moviment femení al seu costat. No hi haurà morts però possiblement hi haurà defenestracions polítiques. I en aquestes defenestracions també hi haurà dones, perquè en la humanitat les diferències importants no són les del sexe, sinò les del pensament i la passió. I el poder traeix sovint les tendències. En la Bíblia hi ha força històries de dones que han canviat el curs de la història dels seus pobles; en la història universal també i aquesta realitat l’han assolida malgrat la seva marginació i algunes han estat executades. Però els resultats hi són. El meu humil pensament em diu que els homes no saben llegir els missatges femenins. No parlem de legalitat, parlem de missatge, perquè tot i semblant dolents porten en ell mateix la recerca de la solució. Tot és voluntat de diàleg. I la dona, amb algunes excepcions amb la vista en el poder, està més disposada a dialogar i a pensar que l’home. Per una raó és més creativa i per alguna raó és l’obra d’art més bella de la natura.

Sr. Rajoy, constitucionalment Catalunya té raó

La seva aplicació del 155 té diferents lectures en el món, fins i tot hi ha persones de lleis que l’han valorada de prevaricació i humilment penso que hi ha prou motius. Comencem: Paràgraf 2 de l’article 1:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Quan aquesta sobirania desaproba una llei d ‘estat, qué cal fer? Per què si el poble sobirà la desmenteix vol dir que no té valor. Ja sé què em contestarà, però abans llegim el paràgraf 2 de l’article 152:”Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant el procediment que ells estableixin i mitjançant referéndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Per tant els catalans són sobirans en relació a les lleis que són ordenament judicial propi. I aquest article es va vulnerar quan el PP va presentar recurs al Tribunal Constitucional. La resposta a la seva la dóna el paràgraf 1 de l’article 9.” Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.” Suposo que els poders públics són els polítics i els judicials. Penso que de llegir en sé i les paraules signifiquen el que signifiquen. Suposo que la política i la justícia empren el mateix lèxic que els ciutadans, en castellà, català, galleg, euskera i altres modalitats linguístiques de la Península Ibèrica. Seguint el raonament ens aturem en l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. La Constitució és molt clara i els fets polítics de l’estat força acusadors. Sr. Rajoy, el paràgraf 1 de l’article 117 és molt interessant:” La justícia emana del poder del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei” Qui està per sobre de la llei segons la Constitució, és el poble sobirà. Qué ha de fer la justícia quan el poble es manifesta contrari a la llei? L’article 23,1 ens dóna la resposta:”Els ciutadans tenen el dret a participar en els afers públics, directament o per mitjà dels representants lliurament elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”. El dia 1 d’octubre els ciutadans actuaven com sobirans que són, els seus polítics estaven al seu servei i d’acord amb aquest article s’obligà a les forces de l’ordre a incomplir la llei. En una democràcia, evidentment. No només s’interpreta la llei contra Catalunya, també contra els espanyols. Llegim l’article 128:”Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta sobordinada a l’interès general”. Qui és el subjecte de l’interès nacional? Òbviament el poble sobirà. Pot l’estat disposar lliurament dels bens de tothom? Amb aquest article, no. Qué hauria de fer amb els mal emprats. Recuperar-los i repartir-los a l’interès nacional, i el primer és la dignitat de les persones. La Constitució dóna molt a pensar i a dialogar quan el model politic és verdaderament democràtic. I per acabar un tema molt singular. Article 17,1:”La detenció preventiva no podrá durar més del que sigui estrictament necessari per fer les indagacions per tal d’aclarir els fets i, en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta dues hores, el deteingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial.” Només una pregunta: compleixen l’estat i la justicia?

Govern del PP, una mica més de coherència i dignitat

Em podeu explicar President i Ministres del Govern quins delictes ha comès el color groc? Un color que la natura ens regala amb gran generositat i que per Sant Jordi el seu color ha inundat Catalunya amb roses grogues conreades en els seus jardins i exportades de l’estranger. Si és coherent, Govern del PP, li espera molta feina per condemnar.La primera incoherència era no detenir les persones perquè el color era l’arma del delicte, no el culpable. Una clara contradicció i una vulneració de la llei. La primera condemna hauria de fer-la a la natura perquè produeix flors grogues. A continuació hauria de sancionar a jardiners i conreadors de plantes de color groc. Les tiges del blat, quins fruits esdevenen el  pa de cada dia, són grogues i aleshores resultaria que donar de menjar a la gent és un crim.

Una altra incoherència en la persecució del groc, perqué segons la vostra filosofia l’harieu d’erradicar de la bandera espanyola. Quina manera de confondre les coses. La mateixa us acusa de la vostra incoherència. El groc és una invitació a la pau i al treball i la vostra política fa tot el contrari. Quan una persona porta el groc en el seu vestit és un reconeixement a la natura que, a la vegada, que regala bellesa, perfuma les emocions i fa més digne el treball. Les banderes defineixen nacions, i les banderes no declaren guerres, les declaren els governants que les fan servir per amagar les seves deficiències polítiques. Catalunya aquest més d’abril ha posat en evidència la vostra credibilitat. Davant d’Europa us heu vestit de glòria vergonyant. Les accions de la policia perseguint el color groc dels socis del Barça han donat la volta al món. És la manera del Govern de dignificar Espanya. Amb tota la convicció, certesa i respecte qui ordenà a la policia actuar d’aquesta manera ha manipulat i vulnerat la Constitució. Les senyeres llueixen el color groc i no les vàreu requisar, perquè? Per què hi ha una sentència judicial favorable. No us diu res aquesta sentència. I el dia del partit Sevilla- Barça, l’equip català va donar una lliçó de dignitat perquè l’esport és un factor de pau i no de marginació i violència.

El bon joc de l’equip català, global en la seva formació, respectuós a l’esperit de Catalunya, contrastava amb la corbata de l’equip contrari que lluia el Cap d’Estat. Una falta de respecte al contrari. Els fets són arguments i en alló que comentem totalment oposats la dignitat d’un poble contra l’atac a la llibertat. Però el color groc, senyors del govern, va omplir Catalunya en la seva festa del llibre i la rosa donant la mà a escriptors catalans, castellans i estrangers sense fer diferències que contrastà amb la presència de la vice-presidenta del Govern per guardonar una entitat que és l’antítesi de la catalanitat amb una clara intencionalitat de provocar. Aquesta és la conclusió a que vaig arribar davant el comportament de l’estat amb la diada de Sant Jordi. Catalunya, davant el món, va celebrar amb coratge, dignitat i solidaritat la seva festa. Jo li preguntaría al ministre Sr. Zoilo, perquè no va ordenar a la policia perseguir les roses grogues i també les vermelles si eren una arma de delicte. El filat de la tanca del pati de la presó madrilenya de les dones va aparèixer plena de roses en honor de les empresonades injustament. Per què no requisava les roses grogues dels stands de llibres i flors de les places de Barcelona i pobles catalans.

No hi ha coherència i trobo molt raonable i just que els Partits Catalans Independentistes del Congrès demanin la dimisió del ministre. Com a persona m’avergonyeix la imatge que ha donat al món l’estat espanyol. Sincerament penso que hauria de dimitir. I encara crec tenir dret a afirmar que la bandera espanyola i la catalana haurien d’onejar juntes a Europa, gràcies al missatge del color groc amb la complicitat del vermell.

Missatge polític de Sant Jordi i el Drac

La mort del Drac, sota la llança de Sant Jordi, la història l’ha convertida en un missatge polítc d’esperança arreu del món que d’una manera molt singular ha plantat la seva bandera a la pell de brau i en la pell de brau a una nació que té en la cultura la seva identitat. La seva festa de la rosa i el llibre defineix la qualitat del seu model de vida que malgrat els obstacles i les amenaces del Drac fa camí sense abdicar de la seva identitat. Els Dracs en el món al llarg de la història han sovintejat i fins i tot s’han fet senyors de pobles esclavitzant-los. Però una arma, una espasa guerreja invencible, la cultura i el seu símbol al Regne Unit, a l’Aragó i Catalunya és Sant Jordi, amb la peculiaritat que a Catalunya, la rosa i el llibre fant companyia amb l’espasa treballant per la pau i la dignitat. L’espasa vencè l’enemic i la passió (la rosa) amb la intel·ligència (el llibre) bastiren la història d’una nació, essent la fe i l’esperança, virtuts que li donen força per ser lliure malgrat les dificultats formant la trinitat identitària amb l’amor. A la celebració del dia del llibre, amb també la memòria memòria de Cervantes, amic de Catalunya, s’hi afegí la rosa, perfum que alena les passions. Intel·ligència i passió han format la significativa trilogia amb l’espasa, les eines dels treball. Els camins de la història són profètics i en el seu camí s’hi llegeixen fites de victòries per assolir la pau. La pau verdadera només és autèntica quan defineix la dignitat de les persones. La natura amb els camps de conreu i els jardins de flors ha dignificat el treball perquè només amb la dignitat de les persones i la qualitat dels instruments és possible bastir la pau dels pobles. Un missatge natural i històric que seria molt aconsellable que la política ho adaptès a la seva filosofia. Massa sovint en la història hem observat com  governants tenien més aspecte de drac que de persona i queien sota l’espasa de la cultura, la veu del poble. Quan en una nació els seu estat es creu ser el configudor absolut de la història és normal que l’espasa de la cultura es revolti i defensi els seus drets. La política que només té la resposta de la llei imposant-la amb la força del seu poder, arriba el dia que l’espasa de la cultura la derrota i porta la llibertat., Els missatges no són utopies, són veritats que al ser menystingudes amb el valor de la dignitat donen la victòria al poble. La democràcia és model polític de dignitat, però massa sovint cau en el model de dictadura, que és el drac que perverteix la convivència. Els demòcrates lluiten contra aquest drac. L’espasa de Sant Jordi assimila l’esperit de la rosa i el llibre i porta la llibertat als pobles.

Espanya, demana-li a l’estat que pensi

La llibertat de les persones és sagrada i un dret natural superior a totes les lleis sempre que s’actui sense violència. Els comportaments de la població catalana darrerament han estat una lliçó de convivència que amb la manipulació de la llei es perverteix. I malgrat el 155 de que tant es vanta el President no ha canviat la dignitat dels catalans fidels als seus principis. L’actuació de la policia requisant estelades, samarretes i mocadors grots i xiulets va tenir en el partit de Copa una lliçó de dignitat d’un poble  que viu intensament la globalitat ben entesa. La por no va impedir la xiulada a qui amb les seves paraules ha demostrat que no representa Catalunya i Catalunya amb una demostració de qualitat li oblligà a lliurar la Copa a la nació catalana. Tot una lliçó històrica amb un equip de futbol model de bon joc i un exemple d’alló que és la globalitat ben entesa malgrat la imposició del diner. En el Barça hi jugaven catalans, castellans, americans i europeus i tots defensant la dugnitat d’un club que és l’admiració del món. Una demostració de bon joc malgrat la persecució als seus seguidors que van estar a l’alçada defensant els seus ccolors. M’hauria agradat descobrir l’esperit del rei al lliurar la Copa a un club català. Són lliçons de la història que cal saber llegir i dissortadament les institucions de l’estat han demostrat que no en saben. I no en saben com ho demostren les lliçons de dignitat que la ciutadania catalana no deixa ni deixarà mai de donar. Un altre exemple és Sant Jordi amb la festa del llibre. Autors catalans triomfen, amb les seves obres escrites també en castellà, al món quan els visionaris de l’estat afirmen que a Catalunya es persegueix. En la festa del llibre escriptors catalans, castellans i estrangers compartiran amistosament taules signant les seves obres. I d’aixó en diuen alguns polítics, tambés catalans unionistes, perseguir el castellà. No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. Els ciutadans íntegres, aquells que respecten la dignitat fins i tot dels seus enemics, sempre es comporten amistosament i es donen les mans amb una cordial encaixada. Un petit exemple, i aquest de l’escola. Un grup de teatre de quart d’ESO d’una escola de Sevilla va actuar no fa massa dies a Barcelona i escolars de Barcelona i dels entorns van gaudir del seu espectacle que aplaudiren respectuosament. Aquesta és la manera com es persegueix el castellà, aplaudint. Espanya, fes obrir els ulls als teus governants que t’estan enganyant i omplint de mentides el país. Catalunya vol ser ella perquè hi té dret, el mateix que hi té Espanya. I la demostració es fa amb obres. Les expressades són importants, però n’hi ha moltes i tu Espanya ho saps. Catalunya serà un estat independent amic.

M’agradaria saber llegir la història

ETA ha demanat perdó a les seves víctimes innocents i jo em pregunto quin sentit té ETA en la història d’Espanya? Hi ha una norma moral que permet matar el contrari en defensa pròpia. Qui era el contrari? La Dictadura franquista que no és un exemple d’innocència en les seves morts. Què fou la dictadura franquista sinò un cop d’estat contra el poder legalment constituit? Franco va trencar amb la llei votada pel poble espanyol i aquesta rebelió contra la legalitat, el govern del PP de la democràcia espanyola no l’ha desligitimada, ni condemnada mai. I ETA era una de tantes respostes a la dictadura. És un fet en la història d’Espanya que ha estat important en el camí cap a la democràcia. De crims ni hagué en les dues bandes. Per què la democràcia del PP només condemna els d’una? Senzillament ETA hi va veure la continuitat del règim franquista. Condemno els crims d’uns i altres. Inacceptables tots, però en ells s’hi amaga un missatge històric que m’agradaria saber desxifrar. Estic  convençut que sense la presència d’ETA i d’altres opositors, avui, Espanya no seria una democràcia, si és que de veritat ho és, perquè davant el desenvolupament de la política és més una dictadura a l’estil franquista, sortosament sense morts, però sí amb violència. Violència manipulada com s’ha comprobat d’alguns informes. Francament penso que l’actual història d’Espanya és una democràcia manipulada per la càtedra franquista. Un centenar d’especialistes en lleis de dinou estats europeus han denunciat la deriva espanyola en relació al problema de Catalunya. I moviments d’opinió entre la justicia i la política en temes econòmiques fan trontollar la credibilitat i donen motius a la deriva democrática de l’estat. Dissortadament la centralitat de la polítca dictatorial i la de la  democràcia rau en el mateix tema, el poc respecte a la dignitat de les persones. Pel sol fet de ser contraris al règim es condemnava a mort, gairebé sense judici i avui es condemna a presó per una justícia que genera dubtes. El problema en síntesi el mateix, la persona no és l’objectiu de la política és un número. I dissortadament estem vivint una gravíssima injustícia contra la humanitat. Una lectura de la història ha de portar necessàriament a un diàleg i aquest diàleg no existeix, només se segueix la llei del més fort. Una greu manipulació de la lllibertat negant la dignitat. No hi ha voluntat sincera d’allargar la mà al contrari, només norma de fer-lo fora de la història. Milers d’anys amb la mateixa llei. On és el respecte a la llibertat?

Els jubilats posen en evidència l’estat

Els deures de l’estat en relació a la gent gran estan molt ben especificats en l’article 50 a la Constitució. I és precisament en el compliment d’aquest deure constitucuional on l’economia de l’estat presenta més problemes. Un estat que la llei és la seva norma, ha de demostrar que tenir cura dels ciutadans és l’objectiu més transcendent de la seva política. I sembla ser que aquest compliment és un dels més difícils de portar a la pràctica per manca de diners. És veritat aquest argument? Amb fets a la vista, no és veritat, de diners l’estat en té. Cal tenir present, però, que l’estat no és “l’amo” dels diners, els diners són dels ciutadans sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot els de les grans empreses sense els ciutadans no existirien. L’estat simplement és administrador i per les notícies que corren sembla que és un mal administrador. Corria per les xarxes la noticia de que el President del Govern havia fet milionaris a una trentena de familiars. “Cuando el río suena, agua lleva”. Per altra banda la corrupció del PP reconeguda internacionalment que esquitxa a personalitats públiques de primera línea. El tema de Catalunya del que no n’ha volgut parlar mai el Senyor Rajoy ha estat una malversació de diners molt important. Quin és l’import de les forces de seguretat desplaçades a Catalunya? És milionari. Quina és la quantitat de diners dels comunicats anticalans enviats al món contra Catalunya. Quin és l’import milionari de les tropes enviades a una república centroeuropea com a contrapartida per què no recolzés CatalunyaP? Ronda el seixanta milions. Quin és l’import de la policia secreta despleçada a Europa per espiar els moviments del President Puigdemont, que s’allotjaven en hotels de luxe? Quins són el sous de milers d’euros d’expresidents, exministres i expolítics que desprès han estan col·locats en grans empreses? Per qué la casa reial, quins membres són ciutadans espanyols, no han de complir els seus deures com tothom? Membres del Govern no enganyeu a la gent gran perquè tots ells han complert amb els seus deures. I alló que és més vergonyós rau en el fet que esteu convertint el treball dels espanyols en antiproductiu per culpa d’una política egoïsta de l’economia. Alló que voleu és un estat ric amb una ciutadania pobra, i no només ho voleu, ho feu. No és als jubilats a qui heu de controlar el diners, és una altra la direcció. I la primera parada, la Casa Reial. La Segona, el Govern. La Tercera, els diputats i senadors i podriem continuar. La política que porta l’estat és antieconòmica social perquè la primera errada està en sacrificar la cultura, començant per l’ensenyament, continuant pel tracte fiscal de les entitats, seguint per la persecució dels escriptors, en especial dels jubilats, i tot per no voler dialogar. Negar el diàleg a Catalunya esdevindrà l’argument de la pobresa de l’estat. Senzillament, l’estat espanyol no és cap exemple d’una bona política democràtica. Per testimoni, Europa. Govern de l’estat, els jubilats saben el que fan, els hi teniu por i no els enganyareu amb engrunes. És més transcendent per a Espanya aquesta batalla que la independència de Catalunya que serà una realitat.