Un entre set mil milions

Parlem amb normalitat d’una gota en el mar o d’un gra de sorra en la platja i ho fem amb normalitat. Fem el mateix quan es tracta de la humanitat? Quan penso en el nombre de persones que actualment configuren la humanitat, em  pregunto i què sóc entre set mil milions? La humanitat és un mar immens. Però quan intento tenir una idea de la seva imatge i que unes poques persones o una de sola es creguin amb autoritat de disposar de la llibertat de tots, francament, la meva ment queda en blanc. Quan escolto o llegeixo al President dels EEUU d’Amèrica que parla com si fos l’amo de tot el món, m’estremeixo i començo a entendre el perquè del  desgavell mundial. I vaig un xic més enllà i paro esment en la proporció entre els ciutadans espanyols i els mundials, i Espanya suposa un per cada dos cents, aproximadament. I el govern espanyol es pensa que és una potència mundial. El problema rau en el fet que aquestes pretensions d’autoritat capaç de portar la pau el món, alló que veritablement hi porten és la guerra. Sigui el color que sigui el de la guerra, però guerra. I totes les guerres són cruels i porten desigualtats i odis. La bandera que més oneja en el món és la bandera  de l’odi. Si a Catalunya, que representa una millonèssima part del món, la seva bandera de pau no és acceptada per una part molt inferior al 0’5% de la millonèssima, imaginem el poder que una part i altra de la ideología catalana poden tenir en el  context mundial. I una d’aquest 0’5% fa trontollar al voltant de tres cents milions d’habitants del planeta. Les desproporcions dels models de societats existents en el món evidencien amb prou claretat quina és la qualitat humana dels set mil milions. I davant de la urgeècia de la dignitat de tots ells, només emergeix la política de la indignitat per anul·lar la dignitat fent cada dia més pobre la inmensa majoria. Ja ho diu el refraner espanyol.”no es oro todo lo que reluce”. I movent-nos en aquesta realitat el futur demana solucions urgents, solucions que només ho seran si la majoria poden arribar a dir ara em sento una persona digna. I aquesta dignitat no la faran possible la política d’EEUU d’Amèrica, ni d’Europa, ni de la Xina, ni del Japó, ni de Rússia, ni d’Israel, ni de cap potència que es cregui que té la bareta màgica de la solució. I no s’assolirà mentre la mentalitat dels ciutadans de cada estat del món no puguin celebrar que se senten dignes perquè es respecta la seva llibertat, essent-ne el signe d’aquest respecte el diàleg desterrant la imposició, fins i tot la legal quan aquesta no respecta la llibertat. La tasca és inmensa però dissortadament només la treballen uns pocs. Mentre la humanitat no s’adoni que la solució de la dignitat humana està principalment més en mans de les religions, que de les polítiques, s’està perdent el temps i es perd el temps perquè un instrument necessari i imprescindible s’està manipulant en sentit contrari, la cultura. Quan la cultura pugui fer la seva feina com cal, aleshores es podrá començar a respirar perquè l’altra interlucutor necessari serà acceptat, la religió i la religió hi aportarà el diàleg amb totes les seves modalitats. Serà el gran èxit de la llibertat humana que mitjançant el pensament i la paraula demostrarà com s’arriba a fer realitat el “jo” integral individual, que portarà al “jo” universal de la humanitat. “Què largo me lo fiais!”exclamarà algú, és la postura d’aquells que no volen la dignitat per a tothom, només per a ells. I aquesta postura, dissortadament, és dominant. Des de la meva òptica només hi ha un camí. No tenir por a morir crucificat per defensar la dignitat que és la veritat. La veritat infinita. L’exemple, el tenim. Dissortadament com no hi ha la voluntat necessària, es nega. Però sortosament aquesta negació és temporal. La immensitat del mar es fa gota a gota.  

Srs. Pedro Sànchez, Pablo Casado, Albert Rivera, heu pensat que morireu?

Hi una altra pregunta molt important i anterior, com heu arribat a les vostres idees? És molt important el camí. Cap de les vostres tendències polítiques és original vostra, totes són una herència i segurament mamada a casa. I un xic més grans us heu adonat que altres persones no pensen com vosaltres i que en la política el procès diferencial també s’hi dóna. Em podeu explicar el perquè de les diferències? És una realitat, que hi són i si hi són, han de

conviure? I com es conviu? I darrere d’aquestes preguntes n’hi ha una que molta gent es fa: com voldries que se’t recordès desprès de mort? I la resposta acostuma a ser, com una bona persona. Creieu que desprès de la vostra mort la idea que la majoria de la gent tindrà de vosaltres el record de que èreu unes bones persones? Molt difícil, perquè el vostre currículum polític és un sembrador d’enemistats. Per naturalesa les persones que no pensen igual que

vosaltres també són lliures i la seva llibertat és bressol de la seva dignitat. Però els vostres comportaments ensenyen que la llibertat només és per vosaltres i si m’equivoco repaseu la vostra interpretació de les lleis i com les acomodeu als vostres egoïsmes. No em feu parlar quins són els de cadascú de vosaltres tres, la societat els coneix prou bé. Un punt feble de la política de vosaltres tres, el poc respecte a les minories i les minories tenen els mateixos drets que les majories, amb una diferència de conducta que les minories els debaten i les majories, els imposen. Però en l’actual democràcia espanyola hi ha un altre comportament indigne, una vegada arriba el poder, oblida els que l’han ajudat i allarga la mà als contraris per així no canviar res. Sr. Pedro Sànchez, era aquesta la filosofia política del fundador del socialisme a Espanya? Sr. Casado, no és veritat que el seu pensament polític es fonamenta en alló de “atado y bien atado? I Sr. Rivera, quina era la seva filosofia si no la  de fer diners? Només un indici, vostè defensa la idea de què el sou del President del Gvern ha de millorar-se en un 300%, perquè? Senzillament perquè us pensaveu arribar-hi molt aviat. En cap de vosaltres tres hi figura en la seva política la dignitat de les persones, perquè si hi fos complirieu la paraula donada, respectarieu la llibertat de pensament, tindrieu cura dels més pobres i desvalguts, no tancarieu les portes als qui busquen ajuda i molts d’ells moren al Mediterrà, l’ensenyament respectaria la identitat dels diferents pobles d’Espanya, l’ensenyament no seria manipulat, la sanitat no tindria problemes ecnòmics per atendre a tothom, no es manipularien els programes educatius, no s’imposaria a l’altre el que ha de dir, es dialogarien les diferències i es tindria cura en les paraules i no es seria tan dictador. Amics, sí, com a persones no us puc negar aquest tractament que com a polítics no practiqueu, la llista de les mancances és molt llarga. Una bona política té la solució i si no hi és, senzillament la politica és dolenta. Una pregunta d’acord amb el títol d’aquest escrit: que voleu que digui la placa de la vostra tomba? Per què la història us diu que els polítics no són eterns.

LA POLÍTICA ESPANYOLA, UNA IMPLANTACIÓ GENÈTICA A CATALUNYA

No nego la ciència, ni la tecnologia, ni la seva aportació al progrès social mitjançant els avenços, que hi són i  necessaris. Però  alló que em preocupa és la manipulació que en fa la política. I aquesta manipulació es fonamenta en la manca de consciència que manifesten moltes persones de la seva identitat i el  que ella comporta, és a dir si es reconeixen com”sí mateixes”. I és precisament el nivell humà del segle XXI la base dels riscos socials basats en alló que en tecnologia es coneix com “diagnòstics d’implantació genética”. Per entendre-ho més ràpidament, la clonació d’éssers humans. I la ciència alló que té molt present i que li clama prudència és precisament que es pot arribar a degradar la societat manipulant la llibertat de les persones. Personalment la lectura de la Constitució i el llenguatge dels tres partits majoritaris PP, PSOE i C’s em porten a pensar que hi estan a favor de l’eugenèsia per implantar el seu pensament únic, impedint políticament la llibertat ideològica. Només cal una valoració de la necessitat que del 155 en fan contra Catalunya.

L’objectiu és deixar els catalans sense llibertat política, però la llibertat política que és una referència social no és pot implamentar sense la negació de la lliibertat d’orígen, que és la natural. El procès que es programa és a la inversa, assolir la no llibertat personal començant per obligar a la negació de la llibertat social. Sencillament amb una corrupció de la història de la humanitat. Dissortadament el PP va palesar obertament quina era la seva voluntat fins i tot amb el sarcasme de l’insult de la vicepresidenta Saez de Santamaria amb les paraules de “disolución del diplocat”. Sortosament la història té les seves normes i amb el canvi de govern només hi ha una treva, no una aturada del procès d’implantament polític. Al respecte, Jürgen Habermas, comentant a Kierquegaard, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “La repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinó una corrupció de la voluntat”. Dissortadament a Europa i en particular a Espanya aquesta és la norma dominant. Si fos mentida aixó que afirmo no seguirien empressonats i exiliats els polítics i ciutadans que defensen unes idees basades en la llibertat sense una base de violència. I a Europa i sobre tot a Espanya li fa por la llibertat dels catalans. I el problema s’agreuja quan la presidenta el Tribunal de Justícia afirma que tenen el mateix dret els catalans que pengen llaços grocs, com els que els despengen. Amb perdó perquè se’n dedueix que la llei ho permet tot, fins i tot ferir amb una ganivet el bras d’un ciutadà que recriminava a l’avi que en despenjava, o que el C’s no recriminès a un seguidor seu per insultar al President de la Generalitat tractant-lo de “rata de claveguera”. A la política dominant de l’estat espanyol li fan nosa els ciutadans lliures que defensen els seus drets. I ningú, de moment em farà canviar d’opinio, que els avenços tecnològics i científics degudament manipulats són els arguments corruptes per barrar el pas a la lliberat natural i social de les persones i no només dels catalans, de totes. I em perquè preocupa la ciència i la tecnología no són un tabú. De moment no, sortosament, però potser  arribar a ser-ne. Depèn de la política.

L’OBSOLESCÈNCIA DE LA FILOSOFIA PÈRDUA DE LA DIGNITAT HUMANA

La naturalesa regula el programa de la història de la humanitat que la societat que se n’ha de beneficiar el vol canviar per un altre creant una altra filosofia o dit d’una altra manera tornant-la obsoleta. Es crea una ciència tecnológica de selecció humana. Un sistema molt sofisticat amb ínfules de poder indefint que ja es vanta en l’actualitat que ja existeix l’ésser humà que viurà mil anys. Sóc una persona que gaudeix del regal de la natura, programa del Creador, amb una edat avançada. La tecnologia, en especial la sanitària m’ha priviligiat, n’estic content i agraït, però tinc la impressió que la política del segle XXI dominada pel diner està manipulant la ciència i la tecnologia. La ciència i la tecnología al servei de l’ésser humà no poden oblidar que la totalitat és matèria i esperit i que de la integració dels dos conceptes s’assoleix la persona. Dedicant l’atenció més en la matèria que l’esperit es manipula la persona amb el risc de convertir-la en un robot sense voluntat. I aquest risc hi és, ho reconeixen grans pensadors de la història, reconeixent algun d’ells la força de la religió en el respecte al globalisme humà. La il·lusió d’allargar la vida no és cap absurd, ni cap contrasentit. Òbviament que la tecnologia on pot treballar i de fet hi treballa és en la materialitat de la persona, però no pot oblidar que entre matèria i esperit hi ha una realitat integradora que basteix una unitat nova, l’ésser humà. És cert que la part més fàcil i directa per estudiar és el cos, però aquest cos rep la mà estesa de l’esperit que amb la seva coordinació que crea una identitat, les idees i les sensacions esdevenen vivències integrades. Manipular el cos, sense tenir present la integració, corre el risc de prescindir de la capacitat creativa alimentada per la intel·ligència i la passió. S’ha d’oblidar la ciència? De cap de les maneres, és necessària i imprescindible, però en la investigació de la  persona no es pot deixar de banda l’esperit, present en les idees i les passions, essent la filosofia la seva ciència orientadora. I dissortadament la filosofia en l’actualitat minva i no té el suport que li cal de la política que l’ha eliminada del batxillerat i en la universitat no té la força que abans tenia. El domini de la filosofia va tenir la seva época molt religiosa, la majoria dels pensadors eren religiosos, que arraconà el cos i podría dir que sortosament la reacció no s’ha fet esperar i ara l’estem vivnint. El procès continúa. I precisament el pensament filosòfic si és germà del pensament científic i tecnològic serà un gran col·laborador que propiciarà les millores de l’èsser humà en el seu desig d’esdevenir etern. I és precisament aquest desig l’estadi final de la vida temporal per esdevenir eterna. Des de la meva simplicitat, respectant el progrès científic i tecnolgògc, no renego del procès que estem vivint perquè el considero una fita necessària del programa natural de l’èsser humà que té precisament per objectiu l’eternitat, que intueixo en el primer capítol del Gènesi i en la mort en creu de Crist Salvador. Com confesa un pensador actual, la religió no deixa sola a la humanitat en el seu camí cap a l’objectiu de ser eterna. I quan penso en la grandesa  de la petitesa física de la persona es quan veig amb més claretat que el jardí terrenal és la fita de sortida cap el jardí celestial i etern que és la fita d’arribada de la humanitat. L’existència és el camí. La mort és el pas sota la pancarta d’arribada. Hi passarà tothom. Com? La veritat del camí donarà la resposta. I en aquest camí hi col·labora la ciència,  la tecnologia i la filosofia.

HEM DE SER INTEL·LIGENTS SI VOLEM SER INDEPENDENTS

La inpendència és un tret net del fet de ser català. I ho serè si sóc intel·lgent en el meu fer i actuar però per assolir-ho necessito ser. Si em sento una altra identitat, no sabrè parlar amb la meva. En l’homenatge de Barcelona a les víctimes del terrorisme hi haguè una acció molt alliçonadora. Quan els Mossos es disposaven a despenjar la pancarta contra el rei, els veïns de l’hàbitat s’hi oposaren perquè no portaven cap ordre judicial. El compliment de la llei era fonamental. La llei davant de tot, però la llei veritable, no la manipulada. A l’estat espanyol hi ha una llei orgànica de l’any 2005 que despenalitza les conductes dels governants, dirigents, alcaldes, etc…que consistissin en celebrar referèndums prohibits o il·legals. I no es compleix, i els polítics continúen a la presó. Davant de la doble moral dels unionistes, l’estat és unionista, de no complir la llei i empresonar il·legalment, els catalans que volem la independència em d’actuar pacíficament. Primer, conèixer tots els drets que la Constitució i les lleis ens donen. Segon, “a palabras necias, oïdos sordos”, com si no ens assebentèssim del que criden. Tercer, no desanimar-se i ser coherents amb les nostres idees. Quart, denunciar l’agressió física o verbal que ens dirigessin,  procurant sempre tenir un document o un testimoni. Cinquè, si algú d’ells s’entrebanca i cau davant nostre, allargar-li la mà per ajudar-lo a aixecar-se i davant l’estranyesa de l’insultador, li diem, ets persona,oi?  I continuar el nostre camí amb naturalitat. No hi ha cap acció o paraula que molesti tant, com no donar importància a l’insultador no fent-n’hi cas.

Cal respectar democràticament persones, institucions, idees, emblemes identificadors i fets. Si em trobo un falangista cremant la senyera no li dirè res, procurarè, sense que se n’adoni, de fotografiar-lo, i continuarè el meu camí. Si ho crec adient el denunciarè i tinc un document. Si em convida a una cervesa, si vaig sol li agrairè i gràcies però faig tard i m’esperen. No acceptarè mai anant sol. És convenient davant manipuladors com són, tenir sempre un as a la màniga. Com es va poder comprovar en l’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona i Cambrils m’he adonat de com és aquesta gent. Només sap cridar, insultar i agredir. No saben dialogar. I dissortadaments es creuen ciutadans espanyols, quan els veritables són respectuosos, intel·ligents, dialoguen amistosament i respecten les idees d’altri encara que siguin contràries a les seves. Però aquests no fan soroll i no se senten identificats amb els cridaners. A Barcelona també n’hi había. I alguna àvia castellana els feia callar. Estic convençut que el procès encara en va sortir més fort, ferm, i convençut, malgrat el Sr. Casado digui que va ser superat i segons ell eliminat  de la política i que el Sr. Albiol, entre parèntesi, diguès que s’havia desterrat de l’homenatge a l’ANC. El veritable homenatge es va celebrar davant la presó de Lledoners amb actes cent per cent culturals i sense insults als qui pensin diferent.

I aquest homenatge davant la presó, honorant  al Sr. Forn, quan el rei no va saber que dir quan l’esposa del polític empresonat li va manisfetar que era ell qui l’havia de saludar i no ella, perquè estava a la  presó. I un jutge molt important i significat contra el procès, no va tenir valor ni de mirar-li els ulls. Una resposta callada per demostrar que s’és culpable. Aquests són els fets i gestos alliçonadors. I d’ells vaig treure’n la llliço que jo he après i que, amic lector o amiga lectora, pode-ho pensar diferent i m’ajudeu a millorar la meva filosofia. Des de casa estant per raons de salut, escoltant i visionant la tv, seguint internet i llegint els comentaris de la històrica diada, en vaig sortir més independentista. Catalunya ens necessita, ens espera i ens estima. Siguem catalans íntegres, sense barreges. En comptes de barreges, relacions d’amistat amb els altres.

Homenatge a les víctimes del terrorisme

Pregunto, a quines víctimes i qui n’és víctima. No m’agraden les manipulacions de les identitats de les persones. Em sap molt de greu, però a Barcelona en l’acte del  divendres 17 d’agost de 2018, s’ha manipulat a les víctimes i menystingut les seves identitats. No en té culpa la gent del carrer, rau en qui no hi tenia cap dret a ser-hi. Però permeteu-me un punt a part: Tenim clar quí es víctima del terrorisme si som conscients que totes les persones tenen dret a la seva dignitat, fins i tot les batejades con terroristes? Centrem-nos en el fet terrorista: a) víctimes innocents mortes pel terror. b) víctimes, dites culpables, que han mort per la seva causa. I totes: víctimes. Reflexiono, els morts de la part terrorista, també són víctimes amb la peculiaritat que algunes d’elles s’han immolat per la seva causa. Quan una persona s’immola defensant les seves idees mereix la qualificació de terrorista?

Cal que els cristians recordin que Jesucrist fou crucificat segons la llei humana per torrorista Pares del nen de dos anys de Ruby mort enn l'atemptat abraçant l'Iman del poble. Un exemple que he trobat a faltar. Per què existeixen aquestes persones? Quin és el motiu de la seva dedicació? Possiblement trobariem  culpables entre la presidència del pretès homenatge. Un detall, en la presidència hi havia els presidents dels tres partits espanyols que van votar en contra de la investigació de l’atemptat. Qui es nega a descobrir la veritat dels fets dóna a entendre que ell també en pot ser culpable. L’estat que ven armes als culpables de la mort de nens pel bombargeig als autocars en que viatjaven també és responsable. I estava en la presidència de l’homenatge. Quina credibilitat puc donar a la política espanyola que per tot el que he llegit i els exemples exposats sembla ser també culpable.

Per altra banda, la majoria de portadors de la bandera espanyola no anaven a retre homenatge sinò a insultar Catalunya, com ho demostren els crits contra el president i contra els mossos. Senzillament hi va faltar l’acte d’homenatge més imprescindible, celebrar una diàleg obert amb els familiars dels terroristes morts que era el més fàcil per començar trobades i debats. Hi vaig trobar a faltar la presència de les religions cristiana, jueva i musulmana que hi poden fer molt per la pau. Hi vaig trobar a faltar que el rei d’Espanya oferís al d’Aràbia una taula de diàleg. Hi vaig trobar a faltar que el president de l’estat reconeguès la innocència dels empresonats i exiliats i decidís un procès just de llibertat. Amb aquestes mancances amb quina credibilitat es pot presidir un homentage si es deixa la porta oberta a un altre atemptat. Ho sento molt però mai les actuacions militars i policials porten a cap pau. Raimon Pannikar afirmava que en cinc mils anys d’història mai cap tractat de pau l’havia assolida.

Un acte molt senzill i no tan difícil de conseguir: una abraçada davant de les autoritats i de la gent entre la mare d’una víctima i la mare d’un terrorista immolat. Només es va pensar en política organitzativa, no en agermanament entre diferents. Senzillament de l’acte matrícula d’honor a la gent senzilla i humil i suspens a la gent que es creu que tenen la clau de tot, sí la tenen, la de tancar portes. I per acabar, un mal exemple que les víctimes no es mereixen. Pretendre donar sensació d’unitat quan la màxima autoritat de l’estat no sap posar pau a la seva família i tenen la sang freda de fer-ho veure, què ha de pensar la societat? Humilment, la pancarta dedicada al rei, marcava la pauta, que no es va seguir.

Sóc veritablement jo en una Catalunya espanyolitzada?

La individualitat personal, formant part d’una col·lectivitat, no pot deixar mai de ser el seu “jo”. El meu jo nascut a Catalunya, moralment i ètica no és transformable en un “jo” espanyol. Puc compartir la meva manera d’actuar amb la d’un altre que no sigui català. Actuar de comú acord no significa canviar la identitat, al  contrari és reforçar-la enriquint-la culturalment. En aquest ambient, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pot convertir-se en una immoralitat i en una perversió natural. La llei no pot modificar mai la meva identitat negant la meva llibertat perquè el meu jo original és superior i anterior al jo en que em vol convertir l’article 155. Una llei que només pot tenir competències en el fer, no està legitimada mai si al mateix temps les vol tenir en el ser. I aquesta és la incompetència i la il·legitimitat d’aquest article aplicat a Catalunya, denunciades pels resultats que se’n deriven. La sanció a una idea independentista no és mai aplicable al meu jo independentista, perquè ser independentista és definidor de la meva identitat, refrendada per la meva llibertat

Una altra raó seria sancionar-me per què al mateix temps he generat violència destructiva en la col·lectivitat. Poden existir violències constructives i aquestes són positives i creatives. Valorar de violència una plantada davant escoles que defensa un dret, és falsificar la naturalesa de la realitat. I aquesta falsificació desnaturalitza la veritat identitària d’una persona o d’un col·lectiu. I estic convençut que l’aplicació a Catalunya del 155 ha estat un error i una manipulació de la moral i l’ètica dels pobles, amb el greuge que aquesta aplicació ha perjudicat i molt a persones que no són independentistes siguin demòcrates o no. En aquest sentit és molt clarificador l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants” Tinc entès que la llei és per complir-la i no deixa de ser sorprenent que la Constitució es contradigui a ella mateixa. En aquest respecte, Jürgen Habermàs, el pensador més ben valorat d’Europa, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “la repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement  cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinò una corrupció de la voluntat.” Esborrona comprovar com la política i la justícia es mouen en un ambient on el ser pot manipular-se per el fer, quan sense ser és impossible fer. I aquesta manipulació es porta a terme castigant el ser que pensa i no pel que fa sinò perquè pensar pot esdevenir un delicte. Una gravíssima manipulació de la naturalesa humana emparant-se en una llei existent abans del naixement del ser perjudicat.

Quan una llei anterior al naixement de l’individu perverteix la seva identitat natural, aquesta llei ha de canviar-se i adaptar-se als nous temps per legitimar les noves maneres de fer. La naturalesa humana no canvia en el temps el seu ser, però sí pot variar el seu fer. I aquesta circumstància és on la política i la justícia han de posar-se al dia en el fer. Acabo amb les primeres ratlles del llibre esmentat:” En una escena d’Stiller, Max Frisch posa en boca del fiscal aquesta pregunta: Què fa l’home amb el temps de la seva vida? Amb pou feines n’era conscient, de la pregunta, però m’irritava. Frisch fa la pregunta en el temps verbal del present d’indicatiu, El lector pensatiu, preocupat per sí mateix, li dòna un tomb ètic: Què haig de fer amb el temps de la meva vida?”  Aquesta pregunta se l’han de fer totes les persones indistintament de la seva funció social i penso que d’una manera molt urgent els jutges i els polítics. Per què si fossin ètics i morals en el seu jo, es veurien obligats a respectar el jo dels altres.