QUIN ESTAT TÉ LES MANS NETES?

La humanitat en els seus orígens va rebre l'ordre de la naturalesa d'organitzar-se, de conèixer i poblar la terra. I des dels seus inicis les persones es diferencien per les seves capacitats, idees i passions que indiquen a cada ésser humà quin és el seu programa de vida i de relacions humanes. I des d'un principi hi haguè persones encarregades de vetllar per la convivència. Al segle XXI aquest objectiu el té assignat la classe política. I si pels seus fruits els coneixereu, quina valoració es mereixen? La imatge de la humanitat no respon a l'art d'una bona convivència, tot el contrari, és el producte de l'art de la guerra. Els estats responsables de la convivència mundial no han complert el programa que han rebut de la natura, sencillament han suspès i el futur no palesa esperances de millora. Només cal observar l'interès de les grans potències. No fa massa dies que llegia una entrevista a un capellà occidental que treballa a favor dels refugiats i foren molt clares les seves paraules. “La UE ha pagat a qualsevol que pugui obstaculitzar la fugida de refugiats a un lloc segur”. I l'exemple no es feu esperar. Els tractes que ha rebut l'ONG, OPEN ARMS. Peró si parem esment en les víctimes mortals causades pels bombardeixs i moviments militars ens horroritzarem al comprovar els milions de morts dels segles XX i XXI. I per què es respon amb les armes? Senzillament per no perdre el poder i amb el poder l'enriquiment personal. I en aquesta doble causa Europa és molt culpable en la política portada a terme a l'Àfrica, empobrint la població i fent multimilionaris als governants. No cal dir noms perquè són prou coneguts. I en aquesta cursa del poder pel poder no hi ha cap escrúpol de manipular fins i tot la legislació democràtica aprobada pels corresponents parlaments. És més important la salvaguarda del càrrec com a dignitat que no pas la dignitat de les persones que el càrrec ha menys-tingut i fins i tot empobrit i el que és pitjor sancionat a qui ha salvat d'ofegar-se a persones que fugien del seu país buscant una vida més digna. Hem arribat a la situació que és més important ser amic del governant que els seus ciutadans han de fugir del seu poder per sobreviure que no pas salvar la dignitat dels desesperats que demanen ajuda.Repasem els ofegats en el Mediterrà per no rebre ajuda d'Europa. I a les morts del Mediterrà, sumem-hi les morts dels bombardeigs de les grans potències a Orient. Francament quan reflexiono sobre les actuacions de les grans potències sento la impotència causada pel lladre que quan et roba a casa et lliga a una cadira per poder actuar amb més llibertat. La humanitat està patint l'exercici de la llibertat que dóna la raó al tot si val per ser ric i tenir poder contra la llibertat de tenir cura de la dignitat humana. En l'actualitat hi ha una prevaricació de la moral per negar els drets naturals a les persones dignes pel seu comportament solidari.Estem en una societat que es parla molt de valors, però no dels valors psíquics i físics sinò dels valors que donen els diners i els poders. Diners i poders que per ells mateixos no són valors. Els atèntics valors són aquells que al diner i al poder li reconeixen les accions, pensaments i passions que dignifiquen els éssers humans. El diner i el poder haurien de ser elements en mans de les persones per esdevenir cada dia més dignes. I al segle XXI no compleixen aquests deures. La imatge que es veu i es palpa, més inhumana no pot ser. Però si dediquem temps a entendre els tripijocs manipuladors de massa polítics, encara entendrem més la imatge d'una humanitat deshumanitzada.La natura ha dotat de paraula, intel·ligència, raonament i diàleg per complir el mandat de tota persona que arriba al món, ser una persona digna. I l'experiència ens confirma que aquest mandat no es compleix per culpa d'humans que es creuen superiors als altres, com si de veritat fossin deus. Penso que els mals de la humanitat tenen dues causes: a) el creure's déus, superiors a les persones i b) la manca de respecte amb un poder absolut que fins i tot pot disposar de la vida dels altres. Que la filosofia de la política del segle XXI és basa en els dos principis esmentats és la gran veritat provocadora de la gran mentida: la pau sota el domini de les armes. I em pregunto, quin estat té les mans netes? Crec no equivocar-me quan dic, que molts pocs.

TRES MOVIMENTS SOCIALS DEMANEN PAU I JUSTÍCIA

La convivència global de la humanitat se sent greument ferida responent a la veu de tres moviments socials. La humanitat no és global sense la dignitat de totes les seves diferències. Tres moviments amb una veu forta i clara denuncia la imatge desestructurada de la convivència social trocejada per guerres perquè massa estats només entenen la pau amb la força de les armes. I mentre els grans poders fàctics cada dia tenen més poder per fer la guerra, la humanitat digna es manifesta demanant la pau. Els tres moviments que amb la seva constància ajudaran a la humanitat a gaudir de la dignitat, no són els únics, peró són molt presents: el feminisme, els LGTBI i els sense sostre. L'explosió volcànica del feminisme ha estat definida per alguns pensadors com un els més importants avenços de la història contemporànea. La sortida de l'armari amb molta força del col·lectiu LGTBI és la força de la dignitat humana exigint que totes les persones, sense excepcions, pel sol fet de ser persones mereixen el respecte de la dignitat. Possiblement els sense sostre són els més febles en les reivindicacions socials peró el procès d'empobriment que pateix la societat el convertirà en un esclat imparable. La meva ideologia de fonament religiós m'obliga defensar la dignitat de totes les persones perquè totes indistintaments de la seva vida són fills i filles a imatge de Déu i aquesta imatge, més perfecta o menys en cada ésser humà, em diu que la llibertat és la responsable de dissenyar-la.Els i les components dels tres col·lectius són persones lliures i des d'aquesta condició tenen el dret d'equivocar-se. Els erros no tenen en les sentències condemnatòriees la solució perquè dissortadament encara fant més present l'odi. Ser lesbiana, gai, transexual, és perversió de la naturalesa o un efecte real natural? Qué ens diu la ciència? La dignitat de ser persona no es perd per les tendències sexuals. És la dignitat de la persona la raó que justifica la tendència. Un exercici incorrecte de la llibertat desembocà en tractar les dones com si fossin inferiors als homes; un exercici manipulat de la llibertat fa de la sexualitat una font d'injustícies socials humanes, i un us injust de la llibertat ha fet llei de la norma que per fer diners tots si val, fins i tot sacrificar un ésser humà. En el fons del problema hi he trobat una raó d'una greu manipulació religiosa a tot el llarg de la història, manipulació que ha perturbat el seu procès i que per més indignitat s'ha convertit el poder polític i econòmic en una divinitat. La lectura del profeta Jeremies m'ha portat a pensar i parem esment en aquestes paraules dirigides al rei de Judà Joiaquim:”Però tu només tens ulls i cor per al guany injust, per a vessar sang innocent, per a oprimir i atropellar” i li comunica quina serà la seva fi. Aquest pensament penso que hauria d'estar més present en la ment dels poderosos. I curiosament arribo a la mateixa conclusió quan dedico estones a les mitologies gregues i romanes i als fons espiritual del pensamnet oriental del Mahabarata per exemple. La necessitat d'una divinitat era una urgència en els esdeveniments importants, per exemple els Jocs Olimpics Grecs que el primer acte era sempre religiós, tant en els jocs masculins com en els femenins, perquè les dones també tenien les seves Olimpíades. I aprofundint, he arribat a la conclusió que la història ha estat distorsionada pels homes amb l'apartament que se'n feu del seu indispensable protagonisme. I malgrat tot, la dona ha estat sempre positiva en els moments crítics de la història, directament o indirecte. De la sexualitat que n'hem de pensar? Els moviments del nostre temps parlen amb prou claretat i contundència. El sexe és el responsable de la continuitat de la humanitat amb un continent de benestar corporal que tan pot crear felicitat com ser responsable de la indignitat més perversa. La llibertat és la clau i la consciència humana la responsable. El que és intolerable rau en el fet de convertir-lo en un element de domini, com ho palesen les denuncies que han sortit i surten a lla lum els nostres dies. Un estudi en profunditat segurament en demostraria que el masclisme ha fet del sexe el mateix que el poder fa amb el diner, per gaudir-lo tot si val, fins i tot que la dona s'ho passi malament. És esperançadora la lluita feminista per recuperar tots els seus drets perquè la dona és la porta d'entrada al món i també porta d'entrada a l'altre mon etern. I fent comnpanyia als dos moviments, el tercer, els dels sense sostre, és el moviment que el cor em diu que una bona intel·ligència homne-dona portarà a la solució, però en aquesta lluita hi ha homes i dones també en el poder i una d'elles molt poderosa ha dit públicament que la tercera edat viu massa anys i s'ha de pensar una solució, sense paraules es refereix a la mort. La lluita dels sense sostre és la lluita a favor de la supervivència d'una humanitat global, digna, pacífica i solidària. Els tres moviments són la esperança, penso, més poderosa per l'exercici de la llibertat, que del jardí terrenal porta al jardí celestial. La pau i la justícia serà el fruit d' una humanitat digna, sense injustícies, ni odis, només amb la llei de l'amor.

VERGONYA HUMANITÀRIA DE L'ESTAT ESPANYOL

OPEN ARMS i OCEAN VIKING, dos vaixells d'ONGs salvavides al Mediterrà em proporcionen prou argunents per encapçalar amb aquest títol el comentari. L'estat espanyol no va fer cas de sis normatives internacionals que ha de complir fins que no va rebre el mandat del fiscal italià, però qui té mal perdre s'agafa a claus ardents per defensar-se. I en que es basa l'ordre de detenció del vaixell català? En una denuncia que si la llegim atentament és una autoacusació contra qui la fa i contra qui li dóna la raó. VOX denuncia a Open arms de tràfec de persones, i la justícia espanyola, sembla ser, que s'ho creu. Però cura, l'estat espanyol ha embarcat cap Espamya 15 de les persones rescatades per OPEN ARMS, col·laborant per tant amb l'ONG catalana en el tràfec de persones. Oscar Camps i Pedro Sànchez, segons VOX cometen el mateix delicte? Qué farà la justícia davant d'aquesta coiuntura? Personalment m'estic pensant com podria denunciar a VOX. Raó del meu posicionament, demostrar la dignitat o la indignitat dels acusats o dels acusadors. Perquè acusar a un innocent és un delitcte d'odi. Acusar de traficant de persones a qui es dedica a salvar vides en el Mediterrà, de sortida i sense necessitar cap altre argument palesa la baixesa humana del denunciant. Una pregunta, com sap VOX que els rescatats per OPEN ARMS eren mercaderia de traficants de persones? Han presentat una persona en concret de les rescatades que ho fos? S'han procupat de descobrir qui són els verdaders traficants, aquells que venen persones a canvi de diners? Han preesentat algun document que els hi ho demostri? Perquè de la mateixa manera que són tan diligents a perseguir Catalunya amb arguments sense base, no es dediquen a descobrir els veritables traficants i denunciar-los? I en el cas del Govern d'Espanya, la base de l'argument de VOX és la no acceptació de cap rescatat del vaixell OCEAN VIKING de metges sense fronteres. OCEAN VIKING és internacional i amb les lleis internacionals, Espanya i VOX no s'hi atreveixen perquè tenen totes les de perdre. Davant d'una persona en risc d'ofegar-se, no es pot perdre temps pensant si és il·legal o no, el dret a la vida és el primer dret natural de les persones pel sol fet de ser-ne. Dels rescatats de l'OCEAN, l'estat espanyol no n'ha acceptat cap. Una altra vergonya que palesa el poc respecte a les persones. Amb la Constitució a la mà, llegim un article que senyala els procès que cal fer abans de sancionar. Pregunto a VOX, a l'Estat i al Tribunal si l'han complert. És l'article 9 que en el paràgraf 2 diu”:”Correspon als poders públics el PROMUORE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l'iindividu i ds hgrups en els quals s'integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n'impideixeein o een dificultin la plenitud i FACILITAR la participació d tots elsmciutadans enn la vida política, econòmica. Cultural i social”. Copiarè dos articles més, no es la primera vegada, prquè m'expliquin com els compleixen, perquè a mi no em convencen. Article 14:” Els espanyols són igualss davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

D'acord amb aquest article li pregunto al Tribunal Suprem: ha tractat als catalans presos polítics iguals davant la llei? Humilment penso que no. El tracte dels acusats i dels seus defensors deixa molt a desitjar comparat al rebut pels acusadors i les forces d'ordre públic. I per últim podeu demostrar que el tracte rebut pels presos polítics i exiliats no ha oblidat l'article 15?. Llegim:·”Tothom té dret a la vida i a la integritat físsica i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. Els fets parlen per ells sols. Honestament sento vergonya de ser espanyol.

OPEN ARMS, un exemple de dignitat humana

La dignitat és el baròmetre indispensable per mesurar i definir la qualitat de la humanitat en la seva globalitat. No és una tasca fàcil perquè la globalitat és el resultat de la intel·ligència entre moltíssimes diferències. Les diferències a l’any 2019 són les més de set mil milions d’éssers humans que la configuren i totes i cadascuna mereixen el seu respecte. Totes les persones pel sol fet d’existir el mereixen perquè tenen en l’existència la raó de la seva dignitat. El programa de la humanitat dissenyat per la naturalesa, que té en la llibertat la garantia, és el missatge a entendre i posar en pràctica. I el problema no es fa esperar per una raó molt senzilla, quan i perquè una persona és digna. Els moviments socials de tota mena expressen amb els seus resultats la realitat de la dignitat o la indignitat que té el seu baròmetre mesurador en el respecte a l’ésser humà pel sol fet d’existir i per la seva imatge imitable o no. I aquest referent repercuteix en les relacions humanes que han estat la raó de la formació de col·lectivitats de convivència que en el segle XXI es defineixen com nacions. I és precisament la filosofia que les defineix la causa que explica el perquè de la seva formació. Però la natura i la història no contemplen els col·lectius com fets consumats invariables perquè els seus membres sense excepció continúen essent amos del seu pensament dictat per la llibertat. I una nació no esdevé per art de màgia un exemple de convivència útil per a tothom. Existeixen diferències que milions anys d’història continúen sent problemàtiques i les raons de qualificació esdevenen canviants. La intel·ligència universal humana ha estat i és incapaç, de moment, de pensar una filosofia de convivència universal desitjable. És en aquest mapa dispers i diferenciat on individualitats o petits nuclis humans donen lliçons començant amb el respecte a les persones pel sol fer de ser. En el nostres dies un exemple a casa nostra ens el dóna la ONG catalana OPEN ARMS  amb els rescats de persones amb risc en el Mediterrà. La vida de les persones és un dret independentment del seu pensament i de la seva ideologia. I com el comandament de la nau ha dit que al marge de les prohibicions polítiques si troben en el mar una persona en risc, la rescataran. I aquest comportament és un model de dignitat com ho palesa el fet que s’ha escrit que el responsable de l’OPEN ARMS es mereix el premi Nobel de la Pau. No tothom pensa igual, com per exemple VOX ha comunicat que denunciarà a la fiscalía OPEN ARMS perquè afavoreix la immigració il·legal. Contrasta aquesta postura quan persones internacionalment qualificades han denunciat el tracte rebut per part d’Itàlia d’incompliment de sis tractats internacionals: a) Dret marítim, b) Conveni sobre Recerca i Rescats marítims, c) Declaració internacional dels drets humans, d) Convenció de Ginebra, e) Carta dels drets fonamentsl de la U.E, i f) Conveni Europeu dels Drets humans. La política europea s’ha vestit de glória fent la vida impossible a naus que es dediquen a rescatar vides. Un missatge de la història actual que convida a tots els ciutadans a pensar quina és la seva dignitat per contribuir a la verdadera convivència en pau en la lluita contra les armes, culpables de milions de morts, directament i indirecte. La humanitat ha de perdre la por als polítics culpables de la pobresa. Una data que he llegit avui en referència a la distribució de la riquesa. L’1% més ric d’Amèrica posseix el 40% de la seva riquesa i més del 40% de la gent treballadora entre 18 i 65 anys viu en la pobresa. Només el respecte basat en l’amor crea persones dignes.

LA DIGNITAT ACUSA O APLAUDEIX

L’activitat humana sempre la defineix la qualitat dels resultats dels seus fets, paraules i passions. L’objectiu bàsic no és altre que aportar l’exercici de la llibertat individual a la configuració de la convivència col·lectiva. I aquesta aportació pot ser positiva o negativa. De què depén? Senzillament de la dignitat. La dignitat, la gaudeixen les persones, no els fets, pensaments i sentiments. Dissortadament, la dignitat també és manipulable i es pot vestir de pell d’ovella quan és un atac de llop. És sincerament la realitat que actualment està patint Catalunya en la defensa dels seus drets. L’atac de l’estat es fonamenta en la dignitat territorial quan el territori és desitjable quan ho és la convivència de les persones que l’habiten. I aquesta dignitat inexistent té la benedicció incomprensible de la Constitució Espanyola sense tenir en compte si les persones que l’habiten de fet esdevenen esclaves. Basar la unitat d’una nació en drets territorials significa renunciar al dret de pensament de les persones que l’habiten a favor de les que el sotmeten i el greuge és més clar quan la submissió s’ha assolit per la força de les armes, no amb l’argument de la paraula. I aleshores esdevé llei la unitat territorial malgrat es condemni la dignitat de la majoria de persones que l’habiten. Francament el procès de la història no ens porta a una democràcia basada en la dignitat de les persones sinó a una democràcia en la que les persones no poden pensar perquè la dignitat s’atribueix al territori. És la consequència que es dedueix de la lectura de la Constitució Espanyola de l’any 1978. Un article diu que la sobirania resideix en les persones i per una altra afirma que aquesta sobirania no té autoritat sobre el territori. Una contradicció histórica perquè la unitat territorial de la pell de brau no ha estat sempre veritat al llarg del procès històric, malgrat falsificant la història se li vulgui reconèixer la seva veritat. Donar més importància al territori que a les persones desestructura la convivència i genera posicions polítiques irreconciliables com es viu en l’Europa de l’any 2019, essent-ne un exemple l’epopeia que viuen les ONGs dedicades al salvament de persones que busquen la dignitat exposant-se a morir ofegades en el Mediterrà sota la mirada indigna de certes autoritats polítiques. I la filosofia que es vol imposar a les víctimes que fugen de la fam i la misèria és en el fons la mateixa que s’imposa a Catalunya empresonant els polítics i persones que defensen el dret a pensar en la defensa de la llibertat. Castigar a les persones en base els seus pensaments és negar  el dret a ser. Quan la llei és l’argument de dignitat dels jutges i dels polítics, els pobles cauen en la indignitat de ser persones perquè la dignitat de la justícia pot obligar a ser indignes a qui l’han de fer complir. He arribat a aquesta conclusió observant i escoltant polítics i jutges no només en el procés contra Catalunya sinó en altres, per exemple en el de la manada i en els de la corrupció del PP i altres. La justícia sempre, però sempre també aplicada per persones dignes, que no busquen en la llei la seva dignitat sinò que amb la llei no perden la seva.

QUAN ELS PARTITS NEGUEN LA DEMOCRÀCIA

Una de les maneres de demostrar la manca de democràcia és omplint-se’n la boca acusant als que no pensen com ells. I aquesta pràctica és gairebé norma a l’estat espanyol fonamentalment per part dels grans partits, siguin de dretes, d’esquerres i óbviamnent els ultres. I tot per un concepte esbiaxat sinó manipulat del concepte llibertat. La llibertat de sortida no és la manifestació de la veritat de les afirmacions. No es respecta que la llibertat és el dret a equivocar-se, però l’error es pot adreçar si la intel•ligència se n’adona. I aquesta circumstància fonamental els partits, sobre tot els que assoleixen poder, la neguen o menys’tenen i són incapaços de cap mena de reciclatge perquè la seva opinió és intocable. La llei no és jutge de les errades ideológiques, és jutge de les consequències negatives per a la humanitat, amb el ben entès que no totes abasten la totalitat sinò a una part. El que pot ser un error en una col•lectivitat pot ser positiu en una altra. La llibertat és la facultat humana d’un abast  desconcertant que té en la intel•ligència i la passió la via per valorar la bondat o no de les decissions. Una decissió pot ser positiva per a uns i molt negativa per a altres. I massa sovint aquesta circumstància la política no la té present perquè manipula el subjecte. Un estat com a territori no és lliure, ho és la seva gent. Per tant un territori pot ser base de discució per raons diferents de titolaritat, titolaritat que la història ha de demostrar. I el concepte d’estat espanyol del segle XXI no ees correspon amb el del segle XVIII i molt menys amb els segle XV, XVI, i XVII. Isabel la Catòlica no va ser mai reina de Catalunya i per coherència no pot ser argument demostratiu de la unitat. L’anexió a Catalunya fou obra de Felip V per la força de les armes, no fou una unió democràtica sinó una manera d’esclavitzar els catalans. Una verdadera injustícia que només té una solució, tornar a cadascú alló que era seu.I consultar la ciutadania si vol ser lliure o prefereix continuar junts. I Franco va repetir l’esclavatge i l’actuació dels grans polítics espanyols continúen la submissió sense respectar el dret a la llibertat i a la recuperació del territori. El problema és molt greu políticament perquè basen el seu funcionament en la victòria d’una votació sense tenir en compte les voluntats de cada votant a l’hora de formar govern. I el govern no pot exercir dictatorialment amb els vots propis obtinguts perquè els altres són indicatius de la democràcia i per coherència han de ser escoltats i tinguts en compte. I la política espanyola no ho fa, no actuant per tant democràticament. No dialogar amb tots els partits a l’hora de formar govern és una acció dictatorial continuadora de la dictadura franquista. No discuteixo, ni sóc qui, la filosofía de cada partit, però sí discuteixo la no aplicació de la filosofia democràtica. I a l’estat espanyol no es compleix. Una majoria absoluta no pot ser mai una dictadura i malauradament al segle XXI a Espanya i a Europa ho és. La demostració, les persones ofegades al Mediterrà perquè estats europeus els hi han negat la seva ajuda. I aquesta circumstància és un crim contra la humanitat. I la història en demanarà comptes, quan la política sigui un veritable servei a la hunmanitat. És el que no volen els grans partits. Però tinc confiança en les persones dignes, que hi són i cada dia seran més.

LA VAGA, DEMOSTRACIÓ D’UNA REALITAT DEMOCRÀTICA

 El paràgraf 2 de l’article 28 de la  Constitució Espanyola diu: “Es reconeix als treballadors el dret a la vaga per a la defensa dels seus interesos. La llei que reguli l’exerccici d’aquest dret establirà les garanties que calguin per tal d’assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.” Sovint, quan llegeixo notícies d’una vaga i la forma com el govern la tracta penso que la seva inclusió com a dret democràtic és una estrategema del poder per tenir més llibertat d’acció i actuar amb més eficàcia per reforçar la seva solidaritat amb el poder econòmic. L’expressió, ”establirà garanties” obra la porta a suposiccions avalades per l’experiència que una vaga majoritàriament és més perjudicial per als ciutadans. Fa quaranta anys que la Constitució és la llei fonamental de l’estat espanyol i quaranta anys que són necessàries les vagues dels obrers perv defensar els seus drets. I em pregunto: en aquest temps, qué han fet els pensadors de l’estat per presentar una filosofía defensora de la dignitat de les persones? Per què una vaga és un moviment social que protesta pel sistema indigne de  la política i de l’economia amb que són tractats els treballadors i les seves famílies. No m’extranya aquesta mancança quan la política espanyoila dóna la impressió que té pànic a les idees al jutjar a ciutadans i als seus polítics escollits legalment condemnant-los a presó per pensar. La vaga de referència que em porta a escriure aquestes ratlles no és la primera vegada que es convoca i les solucions que el poder ha imposat, “establirà garanties”, denoten incapacitat o una  nul·la voluntat de diàleg. La tranquil·litat viscuda a l’aeroport malgrat el mantniment d’una vaga indefinida ho dóna a entendre. Com s’explica que amb la imposició del 90% dels deures del dia a dia, una vaga pugui ser seguida amb normalitat? I l’estat amb un govern socialista es frega les mans de satisfacció. Ni l’empresa, ni l’estat tenen cap voluntat de millora, el bluf publicitari els hi està al seu favor i els treballadors que compleixin amb els seus deures malgrat la situació de pobresa a que es veuen condemnats. Al consultar la Constitució m’ha cridat l’atenció l’article 31 que diu: “Tothom ccontribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat económica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.” Francament la seva troballa m’ha palesat com actúa la història desvetllant secrets. Els prinicpis d’igualtat i de progressivitat com es compleixen en els treballadors que per poder tenir una vida digna es veuen obligats a fe us del dret democràtic de vaga. Els treballadors no són tractats ni iguals, ni progressistes perquè els efectes polítics són contradictoris. Els impostos del treball no són suficients per pagar les nómines dels jubilats  perquè l’estat les ha desviades i dirigides a pagar els deutes de grans empreses. I l’estat no té una filosofía clara de la pròpia productivitat com ho palesa el deute bilionari que té amb la banca europea. No té cconfiança en els ciutadans i en la seva capacitat productiva que no favoreix, més aviat prohibeix amb afany recaptatori. Analitzant els problemes de la classe treballadora, els problemes dels jubilats que volen contribuir amb la seva experiència, la capacitat de pensament de la gent i la solidaritat regnant entre una gran majoria dels ciutadans, és descoratjador comprobar com l’estat no té una filosofía digna par a tota la ciutadania. Hi ha un detall denunciador, la pressa que es donen quan arriben al poder per millorar la seva economía i entrar a formar part del club dels milionaris. Una política democràtica de veritat sobre el diner que escapa del control estatal seria suficient per aconseguir evitar les vagues i per que tots els espanyols tinguèssin una vida digna. Hi ha molta feina i el pas més imnportant l’ha de donar la política complint els seus deures i l’economia al servei dels ciutadans que segons la llei són iguals i progressistes. La vaga un baròmetre definidor i acusador, perquè mentre  sigui necessària la democràcia no serà autèntica.