LES DONES EN LA POLÍTICA

La meva filosofia de la història amb el seu fons bíblic em diu que la història sense el protagonisme de la dona en igualtat amb l'home no assolirà mai els objectius necessàris de conivència solidària en la imatge universal de la humanitat. A aquell creixeu i multipliqueu-vos i pobleu la terra se li ha d'afegir la imatge del devenir històric que es dibuixa en l'escena de la poma del jardí terrenal. La dona amb la poma que ofereix a l'home fa conèixer la realitat de la humanitat en el temps i desprès una altra dona li obrirà la porta de l'eternitat. Hi entenc que sense la dona la història no assolirà la transcendència en la història terrenal. Malgrat tot, més clara o menys, més oberta o més difusa, el protagonisme de la dona sempre ha emergit, sobre tot, en temps dificils com a salvadora de pobles. La bellesa física acompanyada de la sensibilitat femenina són dos actius dels quals la convivència no en pot està òrfena. I en el segle XXI, superats anys molt difícils per el feminisme, encara que lentament, la dona va sent present en la política i en institucions capdals pel progrès. No podem oblidar, a l'hora de passar comptes, que igual que en l'home, la llibertat és la qualitat que definirà la seva actuació institucional. De la mateixa manera que l'home s'oblida de la seva condició natural de pare i massa sovint actúa només com amo i senyor amb dret a tot, la dona també pot caure en la mateixa temptació i dissortadament de probes no en falten.L'exercici pedagog des d'el poder és una plataforma per garantir uns drets que li havien estat negats però no pot oblidar que malgrat les dificultats algunes dones han estat protagonistes del poder amb els mateixos defectes que els homes i en una etapa de dignificació del femenisme reivindicant els seus drets, aquests exemples no li fan cap bé. En els meus anàlisis, que en faig de la història, des de fa uns pocs anys, explico que la història ha traït els drets de les dones amb la presència de reines i princeses dissortadament acompanyades de concubines i dones de la vida. Els reis volien donar una imatge de respecte al feminisme quan en realitat alló que feien era arraconar més la veritat de la dona i aigualir la seva imatge. La darrera lectura de fa pocs dies del llibre bíblic d'Esther encara m'ho ha confirmat més amb una barreja religiosa-política difícil d'entendre. Penso que en la lluita de dignificació del feminisme hi ha un deure per part del masclisme de no oblidar que la maternitat i la paternitat són dues qualitats naturals que no poden oblidar-se en l'exercici de la política com tampoc en la religió, l'economia, la cultura i el civisme. I penso que les mancances en aquest capítol són definitòries a l'hora de les injustícies. Els llatins posaven com primera condició per la dignitat humana el “gnosce te ipsum”, coneix'te a tu mateix. Si no et coneixes com pots dir de veritat que tal o qual acció l'has feta tu? I des d'aquesta premisa crec que en la campanya feminista dels nostres dies, la part que li correspon a l'home si no es coneix el seu jo, no serà efectiva, tot el contrari, perquè li mancarà l'afecte. I em fa la impressió que en la política hi ha homes que només volen la dona com objecte de plaer, encara que alguns ho vesteixen de religiositat. Però de la mateixa manera que l'home ha de ser molt objectiu en els seus deures feministes, la dona també ho ha de ser en els seus deures com a dona i envers el masclisme. Denunciar, sí, exigint justícia però amb paraules i obres que no malmetin la dignitat. Sincerament no puc acceptar algunes reclamacions ni per la forma, ni per els objectius. Que la dona tingui el mateixos drets en la història,sí, no faltaria més, però sense oblidar que la seva llibertat l'ha d'exercir amb passió i intel·ligència raonant la racionalitat de les idees i els fets que se'n derivin. I dissortadament valorant la situació actual a Catalunya en la seva relació amb Espanya, l'actuació femenina palesa una gran pobresa democràtica demostrant amb les seves paraules que no es coneixen a elles mateixes i menys als altres, sense tenir cap escrùpol de verdaders insults criminalitzadors. I per aquest camí no es va enlloc.Diuen que el problema és polític, però ho és dissortadament perquè ho és de dignitat humana. I quan falla la dignitat, ni la intel·ligència, ni la racionalitat poden adreçar alló que s'ha torçat. Primer, persones d'un jo digne, pedagògicament formades i humanament solidàries. L'exercici d'una política justa i solidària necessita uns polítics verdaders pedagogs com també dones polítiques. I dissortadament, les aparences em diuen que encara n'estem molt lluny. Penso que la verdadera igualtat home-dona és la solució política als problemes de convivència.

PREVARICACIÓ DE FRANCO

L'esperit d'aquesta prevaricació dissortadament encara continúa malgrat els més de quaranta anys d'una suposada democràcia. El General Franco, militar de la República Espanyola va jurar la Constitució i la seva anada a l'Àfrica em fa suposar que lluny del govern podria manipular amb tota llibertat emparat en la credibilitat que li donava el seu jurament. I va traïr la Constitució. Un avís que cal tenir en compte. Aquest jurament prevaricat em fa recordar una anècdota sobre com valora les paraules i els fets, l'exèrcit espanyol, en l'acte en que per l'edat, aleshores era sacerdot , vaig haver de jurar bandera d'acord amb el concordat entre Espanya i el Vaticà.. Érem un grup de religiosos i capellans i amb nosaltres hi havia un soldat, que s'havia fugat i havia estat capturat. I se l'obligà jurar bandera, entre dos soldats amb baioneta calada. Quin valor tenia aquell jurament? Òbviament cap. Si el fet de jurar no suposava cap altra obligació, per aixó Franco va poder prevaricar. I l'alçament nacional, fruit d'una vulneració de la llei, va ser beneït per l'Esglèsia Espanyola signant la majoria de bisbes, menys el Cardenal, Barraquer de Tarragona, el manifest que reconeixia la guerra com una croada. Una vergonya històrica. I aquesta vergonya històrica, ni el Govern de la democràcia, ni l'Esglèsia Espanyola l'han condemnada mai, tot el contrari l'han aplaudida. I fruit d'ella, és la situació que actualment pateix Catalunya. I el govern democràtic, en mans socialistes, continúa el mateix tarannà. Pedro Sànchez per esdevenir President ha arribat a un acord amb Unidas Podem. Doncs bé, a les primers de canvi, ja el trenca. Sense l'aval directe del partit amb que ha de fer coalició aproba un decret contra la “república digital” amb el vot del PP i C's, abstenció d'Unidas Podem i el en contra de ERC, JxCat, PNB,EHBildu i Compromís. Ah! I no us ho perdeu: C's el declara un nyap, però vota a favor i VOX hi està en contra. Quina valoració es mereix el President Pedro Sànchez? No és aquest comportament, guardant les distàncies, com el de Franco? El decret contra la Dictadura digital no té altra finalitat, malgrat ho dissimulin, que aturar el procès sobiranista iniciat a Catalunya perque com diu la ministra Sra. Calvo no consta en la Constitució Espanyola. Però sí hi consta en la Declaració Universal dels drets humans, en Pactes internacionals signats per l'estat espanyol i llegint bé la Constitució, que no en parla, però dels seus articles es dedueix el dret a defensar totes les idees i la seva manifestació. Quina credibilitat es mereix una persona que fa un pacte i a la primra de canvi ja no el compleix i s'alia amb l'oposició? No és donar la raó a la dita de que Franco “lo dejó todo atado i bien atado”? Personalment no veig gens clar que algun partit independentista català faciliti la seva legislatura, perquè pel que es veu “donde dije digo, digo diego”. I no seria la primera vegada. Francament defenso que el deure dels independentistes catalans amb la raó de la llei natural i de la història, amb les raons de les norms internacionals i per defensar els drets i llibertats de totes les persones, no és altra que treballar amb dignitat, amb fermesa i sobre tot amb intel·ligència el pas definitiu cap a la independència. És un deure que neix del dret natural.

(La pintura és d'Angels Icart, i per a mí és la força de la honradesa davant la traició).

EL PROCÈS ÉS UNA DERROTA, UNA PÈRDUA SEGURA O UNA GARANTIA D'ÈXIT

On hi entra en joc la llibertat, el futur sempre és canviant. El model de convivència humana no diu m'ai “d'aquesta aigua no en beurè”. Els refraners populars són saviesa popular de futur. La llei d'un model polític no és cap garantia de continuitat perquè pot entrar en contradicció amb les normes naturals del procès humà. Només cal tenir presents els canvis climàtics naturals i els moviments que han provocat al llarg dels temps. Els procesos històrics de progrès els regula la llibertat d'acord amb els desitjos de ser o no ser. Coneixent la realitat de l'ésser humà, les garanties de convivències canviants són imprevisibles amb la circumstància que els canvis també poden ser a pitjor per a la majoria i a millor pel grup que provoca el canvi. És el joc de la política que no acostuma estar en mans dels més adequats i preparats sinó dels més ambiciosos de poder. I aquesta circumstància té una història llarga de contradiccions i de clares injustícies. Davant els exemples de la història de mils de milers d'anys, no em permet pensar que el procès és una guerra perduda per Catalunya, que

sí, la derrota serà una etapa del procès i que el desevolupament del procès, una garantia d'èxit per a la independència de Catalunya. El curs actual de la història avança lentament vers la verdadera democràcia en la que la persona serà la base en la distribució de les funcions a desenvolupar en les diferents convivències estructurades per la voluntat popular i no per la força de les armes. Catalunya en aquest procés és un poble clarament democràtic que marca tendències davant els estats dominants en l'actualitat que basen el seu poder en la força de les armes. Però en aquest procés històric hi juga un paper molt important en el que les armes poden perdre per motius de subsistència el seu valor i la natura, amb el canvi climàtic, exigeixi la intel·ligència i la racionalitat com a base de govern perquè es posi a les mans de persones dignes i amb capacitat de progrès. Óbviament el procès serà lent i llarg perquè el canvi exigit demana una mentalitat diferent en el que les estructures socials no depenguin dels diners com a fac-totum, sinó dels diners distribuits per persones preparades i dignes. Però per arribar a aquest model de democràcia cal un canvi radical de mentalitat en el que l'egoïsme humà no domini l'exercici de la llibertat sinò que la seva pràctica segueixi unes normes intel·ligents, racionals, solidàries i cent per cent humanes. Canviar la mentalitat en la distribució de la riquesa significa un canvi de concepte del que és la persona humana, començant pel coneixement en profunditat que cada persona té d'ella mateixa i de les seves circumstàncies. Perquè les circumstàncies valoraran en quin espai de la col·lectivitat ha de moure's. De veritat un nou neixement amb una nova humanitat, nova perquè la seva vida s'adaptarà millor a la vida d'una humanitat transcendent. El valor de la transcendència en la nova convivència democràtica serà el configurador de les diferents personalitats amb les aportacions que en justícia seran necessàries. Quan esdevindrà aquesta nova etapa que equival a un nou començament? Depen de la voluntat dels pobles i de la coordinació necessària entre la humanitat i el cosmos. Estic segur que se'm dirà que sóc un somia truites. Però els somnis, en la història, força d'ells han estat realitat. No era un somni arribar a la lluna? Quants somnis no ha fet realitat la intel·ligència humana! Somiar una convivència democràtica més justa és un somni, i la intel·ligència humana el pot convertir en realitat. Penso que és el desig de la gran majoria de la humanitat.

EL MEU DESCONCERT POLÍTIC

Tinc molt clara la meva ideologia independentista reflexionant els pros i els contres, però els problemes sorgeixen quan vull decir-me per un o altre vot. I la dificultat neix, quan em pregunto si la democràcia espanyola és una veritat o un engany. Perquè no tinc massa clar que l'actualitat històrica de la pell de brau visqui democràticament. Un vot no ha de ser mai una opció d'enemistats i en la situació actual espanyola votar a uns o altres suposa una declaració d'enemistat palesada per les respostes que s'escolten. Personalment m'esborrona aquest comportament perquè està radicalment oposat a l'exercici de la llibertat, exercici en el que s'ha de respectar el dret a equivocar-se. Convertir un dret en una declaració d'odi és mancança d'un humanisme intel·ligent, racional i solidari. Ser intel·ligent comporta la capacitat d'entendre el contrari malgrat el seu pensament no ens convenci, capacitat de raonar el perquè de l'altre i del propi i comprendre les dues veritats en les diferències. Raonar les diferències, primerament és una forma de respecte, significa solidaritat i voluntat de convivència en pau. I és aquesta filosofia personal, que penso que no és només meva, la que em posa problemes de credibilitat a l'hora d'escollir la meva opció democràtica independentista. Perquè una opció independentista, malauradament, també pot ser antidemocràtica. I a Espanya el panorama polític està massa mancat de sentit democràtic. No nego el dret de ningú a defensar una opció, però no puc acceptar aquelles opcions que obvien i neguen drets fonamentals com és el dret a equivocar-se. Un dret que es fonamenta en la llibertat. A casa meva la dita popular ho reconeix, “qui té boca, s'equivoca”. I francament, el fet d'escoltar els polítics en conteses electorals, els dubtes es multipliquen no només per les paraules, sinó per les maneres de pronunciar-les. Definir qui és savi a l'hora d'avaluar els discursos, qué s'ha de tenir en compte, el qué diu o bé, quí ho diu, per què la majoria de proclames electorals busquen la simpatia com argument de veritat. El llibre bíblic de l'Eclesiastès té un consell molt gràfic:”Val més escoltar la reprensió d`'un savi, que sentir els afalacs dels necis: com l'espetec de l'argelaga cremant sota l'olla, així són les rialles dels necis”. Els espetecs de l'argelaga no fan bullir l'olla, només el foc; el foc de la reprensió descobreix el savi en les seves paraules i el no escoltar, és l'espetec de l'argelaga que només fa soroll però no compleix l'objectiu del foc. Dissortadament a casa nostre s'escolten massa espetecs sense portar al gaudi del menjar que ha bullit i alimenta. Els focs de les campanyes electorals espanyoles són focs d'argelagues, no de troncs d'arbres que amb el caliu acaben de coure els aliments. I els aliments de la política no són els que necessiten els drets dels ciutadans perquè alló que fan és portar el foc a fer brillar la riquesa d'uns pocs. Penso, humilment, que la política espanyola, com la mundial, en el segle XXI és un foc d'espetecs incapaç de fer bullir l'olla de la felicitat i benestar dels ciutadans en una convivència en pau. La campanya electoral espanyola s'ha basat massa en el soroll i ho continúa palesant a l'hora de formar govern fent molt soroll i poc silenci per escoltar. Els espetecs no són el foc, el soroll, no és argument, si l'olla no bull, aquell dia no es menja; si la política no és paraula, és impossible la verdadera convivència. A la política espanyola li manquen bons cambrers per portar el plats a taula a l'hora de dinar o sopar i si són bons o no, ho dirà el respecte a la llibertat que es bassa en el dret de pensar diferent i ser solidaris en les diferències. Solidaritat que en la política espanyola es demana però no és practica. Els espetecs són l'expresió de la niciesa. Molt lamentable i amb un futur massa negre. Només els joves i els avis saben encendre el foc dels bons àpats.

LES MIRADES DELS GOVERNS DEL MÓN CAP ON MIREN?

Davant els movinents de la gent, em pregunto sovint quin LES MIRADES DELS GOVERN DEL MÓN CAP valor tenen? Des de la vesssant ciutadana són l'expressió de la dignitat davant el menyspreu humà. Des de la vessant del poder, no cap preocupar-se, el vent s'ho emporta. Francament és preocupant, que quan es toca poder, el que sia, no es mira on i com cal, i l'egoïsme personal va aganfant més força. I dissortadament el color polític esdevé mimètic d'acord amb els personalismes imperants. És decepcionant tenir motius per perdre credibilitat. La primera raó per arribar a tal pèrdua comença per la valoració que se'n fa del percentatge dels vots rebuts. Per exemple, el PSOE ha fet una consulta i el govern proclama que han assolit el 95% dels vots del seu partit. Però no correspont al total dels afiliats, sinó només als que han votat. No és el mateix el 95% de tots els afiliats, que el 95 % dels vots emesos que han estat el 64% dels afiliats. I si parem esment en les votacions nacionals, els percentatges encara són més decebedors, i ho són perquè es basa l'autoritat rebuda en una manifesta minoria del cens total de la nació. Els vots emesos són una ordre que no es compleix i no es compleix perquè no s'actúa democraticament des d'el moment que es permet el luxe de desautoritzar vots que la Constitució a permés.El vot constitucional, sigui del color que sigui, és una ordre a respectar la dignitat de tots els votants i a l'estat espanyol aixó no es fa. Es canvia la mirada d'acord amb les conveniències. I a Espanya aquest costum és històric. La legenda negra va començar criminalitzant opinions i la més important no era pas catalana, era d'un frare castellà, que acusava l'estat de criminal per les matances que es cometien a l'Amèrica Central descoberta. Desviar la mirada avui, segle XXI, també esdevé arma política per desautoritzar. No hem pas d'anar massa lluny. Només cal reflexionar els canvis que ha fet el President Pedro Sánchez en relació amb els independentistes. Si no els necessitava, eren la reencarnació d'ETA, quan els necessita són persones molt ponderades. Si aixó és fer política, el país i segurament el món, necessita la revolució de la gent digna per redreçar-la i donar-li la direcció que a la convivència de la humanitat li escau. A Catalunya, com a protesta de la sentència del Tribunal Suprem es desenvolupa l'auto-acusació dels ciutadans qur ho desitgin. Jo penso, desde la mirada ciutadana és un valor de dignitat humana que demana reflexió i revisió de la sentència. Quina és i serà la mirada de l'estat? Cal pensar, d'acord amb els exemples patits, que acusarà als auto-inculpats, de terroristes. La lógica constitucional seria seure a la taula i dialogar, però de la lógica constituccional només es valora la possibilitat de manipulació. Dissortadament el poder polític no mira la vessant de dignitat sinó la vessant de sancionar. I per a més desviació, la veritat de la política està manipulada per les exigències de l'economia multimilionària. I aleshores, buidar la caixa de reserva dels pensionistes dedicant-la a tapar forats de despeses inútils del govern és el millor que el goverrn pot fer, i s'estalvia maldecaps. Són massa les mirades cap a una altra banda que el poder aquests darrers anys, manin uns o manin altres, ha fet no convencent als ciutadans d'honradesa, ans el contrari els ciutadans li han perdut la confiança. No és indignant que l'estat espanyol no allargui la mà a OPEN ARMS per poder desembarcar a l'estat espanyol les persones rescatades al mar? I és indignant, quan autonomies s'han ofert i l'estat no ho ha permès. És més important una llei que la vida d'una persona? Tenir cura de la vida és la primera obligació de totes les autoritats polítiques del món i alló que primer fan és armar-se fins a les dents, causant injustament milions de morts. És la imatge de mirar cap a una altra banda de tota la política mundial, cap a una altra banda contrària a la de la gent. Podrien aplicar aquella resposta de Jesús als que acusaven a una dona de pecadora, qui no tingui culpa que tiri la primera pedra. I un rere l'altre dels acusadors es retiraren. I aquesta és la veu dels pobles a les autoritats mundials. Prou,ja, de mirar cap a una altra banda i que mirin el seu interior per descobrir si de veritat són persones dignes, aquelles en les que els ciutadans hi poden confiar. Sr. Pedro Sànchez i polítics espanyols, esteu segurs que els ciutadans dels pobles d'Espanya poden confiar en vosaltres? Si depenguès de mí, us embarcaria uns dies en un vaisell salvavides d'una ONG amb el mandat de salvar vides. Serieu capaços d'aprendre la lliçó del que representa la dignitat humana?

LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.

LA SOLIDARITAT POPULAR AVERGONYEIX LA POLÍTICA

Un poble solidari és l'orgull de la humanitat. La política mundial la deshumanitza. Castigar els pobles, perquè defensen els drets naturals de la gent, és vergonya de la història per la incapacitat d'auto-reflexió que palesa la política. Quan mils de persones, a casa nostra, sobrevviuen amb l'ajuda que reben de la societat, caldria que la política meditès en profunditat quin és la part de culpa que hi té en l'estat de pobresa i perquè es produeix. La situació mundial viu sota els efectes d'una economia egoísta i, sí, també criminal perquè nega el pa i el vi a milions de ciutadans. I no és per manca de diners perquè els estats en disposen dedicant-los a tenir més poder amb l'argument de les armes. Donem una ullada al món i ens adonarem com aquesta política mata cada dia milers de persones ja sigui amb les bales, ja sigui amb la fam.És un escàndol per a la humanitat que el president de la potència més gran del món sigui fill multimilionari d'una família arribada il·legalment, com diu ell dels que ho intenten avui,. Com ha fet els diners? Com ha arribat el poder? Quina és la credibilitat que es mereix de la seva dignitat humana? I aquesta pregunta la podem fer a la majoria dels grans presidents de les grans potències. I, tambí dissortadament, de les no tan grans. Si en aquest tema de la solidaritat popular analitzèssim els milions, que l'estat s'estalvia, i els comparèssim amb les despeses militars i col·laboracions milionàries a bancs i empreses i a pagaments, que clamen venjança al cel, a expolítics, segurament que la conclusió a que arribariem no seria altra que es tracta d'un crim contra la humanitat. I a casa nostra, Catalunya, que milers de persones subsisteixen amb la solidaritat de persones dignes, que a travès de les seves entitats, col·laboren a que la humunitat sigui un xic més feliç, l'estat persegueix les idees de catalans que en l'independentisme i en un unionisme democràtic, no tenen altre objectiu que la dignitat humana del seus ciutadans, dignitat humana que la política persegueix. Sense la solidaritat de les persones dignes, no només Catalunya viuria en la misèria, sinó Espanya s'hi veuria implicada. Per què aquesta incapacitat política? Senzillament per incompliment dels objectius, perquè els polítics amb poder tenen, cura més del seu ego i perquè la política ja no és defensora dels drets humans sinó cómplice de la voracitat del poder econòmic en mans d'una minoria, humanament indigna. Tothom té dret a gaudir dels bens de la natura, i el diner no és res més que la transformació de la riquesa natural per a una més fàcil redistribució. Va nèixer per facilitar els intercanvis dels bens naturals i una llibertat egoísta prevaricadora ha posat davant de tot el poder dels bens naturals, impedint-ne el seu usufruit a la gran majoria. I la gran política, que els petits també es pensen que la seva es gran, han preferit que la garantia del seu poder fos el diner convertint les empreses armamentistes en les seves millors col·laboradores. Només cal observar com un estat davant una manifestació popular no hi envia persones dialogants, sinó persones armades, la policia, la guàrdia civil o l'exèrcit. I davant d'aquesta política denigrant, les persones dignes del poble solidari amb el seu pensament, el seu treball i la seva dignitat envien al món un missatge d'esperança perquè la paraula de la dignitat és més poderosa en la història que la paraula de les armes. I encara que molt lentament, la dignitat vencerà a l'orgull i la política recobrarà el seu compromís d 'estar al servei de les persones en els seus models de convivència humana. La veu popular, per assolir-ho, esdevindrà el legislador en els diferents pobles de la terra.”Qué largo me ,lo fiáis” clama l'adagi castellà; amb la seva ideologia no és estrany, però malgrat sigui llarg, sempre s'assoleix la pancarta d'arribada.