A LA BÍBLIA NO HI SURT TOHOM

 Títol d’un article d’Antonio Baños publicat en el diari ARA del 25 d’agost de 2020.

No hi surt tothom és veritat però sí hi és tothom ja en la primera lliçó del llibre del Gènesi capítol I paràgraf 27:”sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arroseguen per la terra”. Certament, com diu Antonio Baños en el seu article, no hi surt tothom, però amb el màxim respecte a l’escriptor que el tinc per un referent, jo hi intueixo que hi és tothom. Com explica la ciència, i l’Esglèsia ha acceptat la teoria de l’evolució, el gènere humà en la seva història està fent una sèrie de descobriments, gràcies a la intel·igència i la racionalitat. El progrés és el camí de futur de l’espècie humana que gràcies a la intel·ligència està capacitada per entendre la immensitat i furgar en els microorganismes. Però dissortadament coneixent la seva existència, científicament resta molt per entendre el seu perquè, com és desenvolupen i la resposta que cal per salvar la humanitat. I en aquest procés no podem oblidar que l’ésser humà és lliure, i aquesta llibertat el pot portar a reaccions, fins i tot, totalment oposades, creant greus problemes a la ciència. No oblidem, que la capacitat d’intuir i reflexionar l’infinit, no soluciona com descobrir la veritat. Personalment la capacitat humana de raonar sobre els dos extrems, el màxim (l’infinit) i el mínim ( les mil·lèsimes dels micro) em porta a pensar en la possibilitat, més encara, la necessitat de l’existència d’un ser superior controlador del cosmos.  Antonio Baños acaba  el seu escrit amb aquestes paraules: “ Mirar com no hi ha res i descobrir un món sencer furtat a un Déu gelós pot ser fruit de la inspiració d’un geni o de l’avorriment d’un botiguer. Avui amb centenars de milers de científics mirant el  virus per tots els angles, és un bon dia per recordar els diletants que tantes vegades, han salvat el món.” Un reconeixement, des de la meva interpretació, la realitat de l’existència d’éssers humans que des de diferents vessants s’han sentit déus capaços de salvar el món.” Amb tot el respecte a les ideologies positives o negatives, sempre emergeix un subconscient de la urgència  del concepte de l’infinit.

LA CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT PER A LA INDEPENDÈNCIA

 La independència dels pobles, Catalunya se sent poble i ho és, és inherent a la seva realitat. Però la independència no és una qualitat humana quan les persones no viuen aquest dret de la seva condició social i s’escolta a cada cantonada que no hi ha res a fer. Cal assolir que tots els ciutadans dels pobles de la terra entenguin i exerceixin la llibertat, qualitat integrada en la veritat de ser. La filosofia de la llibertat  palesa al segle XXI el desconeixement que se’n té i la nul·la defensa que se’n fa. En un article publicat al Diari ARA el dia 22 d’agost de 2020,Timothy Garlon Ash, historiador i catedràtic d’estudis europeus a la Universitat d’Oxford, escrivia aquesta reflexió en el seu article “BIELORÚSSIA I EL PODER DE LA LLIBERTAT:” Digueu-me americà, si voleu, però crec que hauríem de creure més en el poder de la llibertat. Sobretot, perquè aquesta creença és en ella mateixa una part important del poder de la llibertat”. Sembla una incongruència quan en realitat és una força real de la natura. La llibertat és un dret natural que el poder polític s’ha fet seu esclavitzant els ciutadans. I són els ciutadans els que el recobraran quan de veritat en un món democràtic de veritat esdevinguin sobirans i n’esdevindran quan de veritat tinguin fe en la seva llibertat. I com diu el professor d’Oxford s’ha de creure en ella per assolir el poder. El President Puigdemont fa referència a dues condicions: a) es tracta d’una confrontació amb el poder i b) cal ser més intel·ligents. Enfrontar-te amb el poder no significa que s’hi genera violència sinó que amb una correcció educada es pot defensar idees contràries  si el poder és veritablement humà i un servei al poble, té el deure d’escoltar. Precisament en aquesta resposta pacífica d’enfrontament és on ha d’actuar la intel·ligència. I contra aquesta batalla pacífica, el poder acostuma a no tenir arguments i el que és pitjor no saber argumentar. La força de la independència està en la qualitat intel·lectual dels ciutadans. Qualitat que el poder polític, malgrat el ministeri d’educació, procura anul·lar amb un pressupost que no arriba a “ni de caritat”. No oblidem que entre la gent senzilla hi ha molta intel·ligència. Cal que no tingui por a l’hora de pensar. Sense els grans pensadors de la història la humanitat encara es mouria en la prehistòria. En el tema, raó de ser d’aquest article, de la formació d’una consciència independentista, cal que el catalans que han arribat a fer de la llibertat la veritat absoluta del seu ser, aportin la seva ciència despertant el desig de fer seva la imatge de l’independentista que llegeix o escolta. És molt necessari que la seguretat de la independència, veritat personal absoluta, desperti interès i voluntat d’assolir-la. Com més catalans ho palesin més força tindrà la idea, feta veritat personal absoluta, i més poder tindrà el vot polític independentista. En l’assoliment d’aquesta imatge no hi té lloc cap mena de violència física. Només la violència del poder de la paraula recolzada per la ciència.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS EL VALOR DELS POBLES MÉS PREUAT

Ser independent és un dret natural de tot ésser humà. No el perd al formar part d’una col·lectivitat política. Com gestiona un català la seva llibertat, per exemple, en un estat com l’espanyol? Dit d’una altra manera, com respecta l’estat la llibertat d’un català? La resposta  de l’estat serà complint la llei. Personalment penso que aquesta resposta és una fugida al buit. Li dono moltes voltes al tema i no trobo la resposta a la pregunta de si és possible ser de veritat independent formant part d’un poble que no és el teu perquè Espanya no és el meu poble. Tal com funciona la política al segle XXI la independència dels pobles es pot assolir amb un percentatge de vots superior al 5%. I m’he preguntat, com s’ha de fer a Catalunya per superar aquest percentatge? Soc independentista però els partits demòcrates que són el punt d’arrencada per assolir la independència no convencen. Només les persones poden. És imprescindible crear una ambient creïble i desitjable de llibertat. La garantia és la veu del poble. Els ciutadans independentistes convençuts han de carregar sobre les seves espatlles aquesta responsabilitat. És imprescindible fer desitjable la independència i el primer pas és fer-la creïble. El primer argument de credibilitat rau en l’exemple. Som tots els independentistes una bona imatge cívica? Es diu que una imatge val per mil paraules. Som capaços els independentistes de pronunciar mil paraules sense que els oients s’aixequin de la cadira? Parlant es pot donar una bona imatge. Dissortadament també pot ser dolenta. La paraula d’un respectuós amb l’altre és escoltada. És important la paraula. Els independentistes que no som de cap partit, essent demòcrates, podem fer una bona tasca. La nostra tasca ha de ser útil per als partits independentistes i s’és útil des de la democràcia en llibertat cap a la independència. Penso que a casa nostra aquest moviment l’ha de liderar l’ANC. Granollers per la independència ha de moure’s en la creació d’una humanitat lliure, justa, solidària i creativa. La independència és el valor dels pobles més preuat.

¿VIVIM EN UN MÓN ON LA INJUSTÍCIA ÉS NORMA?

 Beure una cervesa en un bar senzillament palesa normalitat de convivència. Qui la beu i qui la serveix fan un acte de convivència. Acaba tot aquí? Falta el detall del darrer pas. El preu de la cervesa i el servei. La cervesa servida  la cobra el bar al mateix preu que la compra? És el seu mitjà de vida, lògicament hi ha de carregar un tant per cent. Com es valora un percentatge just? És possible que si furguem en el tema descobrirem quelcom dubtós. Però on cal carregar el dubte en el fabricant o en el venedor? Possiblement hi aparegui un intermediari, que complica el problema. Davant la possibilitat de la injustícia que pot afectar al ciutadà comprador, com es decideix el preu de cada ampolla i amb quins criteris? Perquè del preu inicial depèn la veritat de l’acció de convivència justa. És la gran pregunta del mercat. I en el mercat s’hi viuen situacions de convivència impossible perquè molts compradors no disposen de diners per viure en i amb dignitat. I en aquest cas es viu una situació d’injustícia. Qui és el veritable culpable? És veritat que les diferències són una realitat natural. Però la natura justifica totes les diferències? És un tema que val la pena treballar. Penso que allò que cal bàsicament és poder gaudir d’una vida digna. I a partir de la dignitat, valorar la diferències. Per exemple, la intel·ligència no gaudeix de la mateixa capacitat de comprensió en les persones i des d’aquest punt sembla just que aquesta diferència normalitzi el poder adquisitiu. I en aquesta capacitat d’entendre i comprendre hi juga un paper cabdal la cultura. I aquí s’hi descobreix el principi de les injustícies. No hi ha consciència de dignitat. Perquè la dignitat no la dona el ser més ric o menys, la dona la possibilitat d’un procés humà progressiu a l’abast de totes les persones. I a partir d’aquesta mancança es fa possible la realitat d’un món injust. Les qualitats humanes són un fet diferencial que es tradueix en el treball i en les aficions. La injustícia apareix quan ni el treball, ni les aficions, afavoreixen la dignitat. Hi ha persones que els hi és impossible viure en pau per manca de mitjans. Els responsables d’aquest fenomen són els culpables de les injustícies socials. I dissortadament a ple segle XXI, la injustícia és culpable d’odis, enveges, baralles i morts. No es pot culpar als pobres de manca de consciència social, quan els que causen la pobresa són els poderosos políticament i econòmicament, causants de les diferències. La injustícia social existent no ha de conscienciar als pobres, que ja en són de conscients, sinó a les grans fortunes de la humanitat que de paraula es diuen conscients però els fets denuncien la seva mentida. Qui provocarà el canvi de consciència? N’estic convençut, malgrat l’enorme dificultat, la gent senzilla i humil.

MANIPULACIÓ POLÍTICA DE LA MORT COM ARGUMENT DE PAU

 La covid-19, malgrat sembli una contradicció que cal reflexionar, és un missatge exprés a la política mundial de la seva responsabilitat manipulant la mort com argument de pau. Una pandèmia és una resposta de la natura que obeeix el seu programa. Una interferència exterior pot modificar-lo provocant situacions lamentables. I en el cosmos el gran manipulador de la natura és l’ésser humà. Les grans potències corren a ser les primeres en descobrir la vacuna per tornar a la veritat, actuació que a primera vista és lloable i urgent, però que no conjuga amb les guerres, que continuen, fent de la indústria de les armes la gran mentida de la convivència en pau. Dissortadament, al marge de la mort natural que té sentit de transcendència, existeixen altres maneres de fer morir com és estendre la misèria entre els humans. I la mort provocada per la fam i la provocada per les armes tenen el mateix responsable, una política que no respecta la naturalesa i discrimina la humanitat. La sanitat, que té cura de la salut, maltractada per la política per la manca de recursos i pels problemes culturals, ha donat una lliçó  que els polítics procuren fer seva però continuen donant ales a la gran economia que amb les seves accions contamina l’espai natural. Malauradament s’ha arribat a un concepte de convivència difícil de canviar perquè la bona vida no s’entén sense disbauxes de tota mena. I la lluita contra les pandèmies és una lluita al ralentí per les dues bandes, per la política i per la bona vida amb disbauxa inclosa. És possible  una nova filosofia? No només és possible, sinó que fa més de dos mil anys que existeix. I el problema rau en el fet de saber morir per amor. És el missatge de Jesucrist clavat a la creu. Personalment hi crec, malgrat que el procés serà llarg, perquè els que manipulen la mort pel seu benestar tenen a les seves mans les dues grans armes, la política i l’economia. I contra aquestes només el poder de la gent desafiant la mort, dignificant la seva al morir per la pau del món, és garantia.

INDEPENTISTES SENSE CARNET PORTARAN A LA INDEPENDÈNCIA

 La llibertat, qualitat que defineix l’ésser humà, és la raó intel·ligent que regula les relacions humanes. Totes les persones neixen lliures i cap autoritat està autoritzada a esclavitzar-les. L’exercici de la llibertat és més que un dret, és un deure assessorat per la intel·ligència i la racionalitat. Simplement, la capacitat de pensar. I és precisament aquest dret el més perseguit per la gran política dels poderosos col·lectius humans. Al respecte, la Declaració Universal dels Drets Humans en l’article 2 diu: ”Tothom té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”. Aquest article corrobora i reforça la idea  del meu raonament sobre els independentistes. I la Constitució espanyola ho referma en el paràgraf 2 de l’article10:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. En el supòsit que l’Estat Espanyol argumenti que la Constitució no en parla o n’és contrària, l’article 30 de la Declaració Universal dels drets humans, ratifica en l’article 30: “Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o realitzar actes, que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Penso que amb la documentació exposada tinc el camí clarament obert per opinar, pensar i defensar la independència de Catalunya en un model polític democràtic com confessa ser l’estat espanyol. Soc independentista i no estic afiliat a cap partit. Vaig estar-ho però la nul·la o poca credibilitat del partit, quin nom no cito perquè no li desitjo cap mal, va aconsellar-me donar-me’n de baixa. Respecto els partits, tots tenen la seva base i la seva filosofia, que respecto sempre que es moguin en el marc de la democràcia. Dissortadament els partits catalans, inclosos els independentistes, amb l’afany de portar el seu, cap al poder, no són gaire respectuosos en els seus comentaris i, a vegades, fins i tot contradictoris. Malgrat tot crec en la independència de Catalunya. Hi crec perquè molts catalans la volen com ho palesa el nombre de diputats independentistes votats pel Parlament de Catalunya que són majoria. Una majoria que es diu no ser suficient perquè els vots independentistes no superen el 50% dels vots  emesos. Que fan els partits independentistes perquè els vots superin el 5O% assolint un percentatge indiscutible? Honestament penso que la força la tenen les persones independentistes que no pertanyen a cap partit. Catalunya necessita que la suma dels independentistes no afiliats amb els afiliats superi sobradament el 50% i seria un èxit que superés el 60%. La tasca per assolir-ho només està en mans dels independentistes no afiliats. Cal una feina il·lusionada perquè les bones persones de totes les capes socials siguin conscients dels seus drets i de com els poden defensar. Cal una política en la que la dignitat sigui l’argument de rics i pobres, d’homes i dones, de governants i súbdits i de la dignitat no es poden excloure ateus, agnòstics, com tampoc la gran família LGTBI, i els afiliats de les diferents religions que actuen a Catalunya. Hi ha voluntaris per dur a terme aquesta campanya per la llibertat de Catalunya? Faig per un. Estic convençut que hi ha molts líders per la independència, que estan disposats a obrir camí. Escoltem la seva veu i recolzem-los. La independència està en camí. Us aconsello el llibre LA INDEPENDÈNCIA JA HA COMENÇAT, d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat.

.

CAP LLEI HUMANA POT BLOQUEJAR LA DIGNITAT PERSONAL

 La llei natural és superior a les lleis humanes i la llibertat n’és la garantia. Que vol dir inviolable? Que la persona que gaudeix de drets extra-natura? Declarar inviolable a una persona significa donar-li carta oberta perquè per a ella fer el be o el mal rau dintre la dignitat. El mal i el be són una mateixa cosa. Amb  aquesta declaració es posa en evidència la Constitució perquè es nega els drets naturals d’una persona i es demostra que la llei no és igual per a tothom. De què serveix la llei? La dignitat de les persones no l’atorga la llei, és un dret natural que en us de la llibertat es pot equivocar però gaudeix de les capacitats per adonar-se’n i reciclar-se. Emparar-se en la llei que declara la inviolabilitat d’una persona significa que la democràcia és una incoherència. Francament reconèixer aquesta condició és moure’s en un model polític absolutista fill de les pitjors dictadures. La filosofia popular catalana ho té molt clar, “qui la fa, la paga”, contrària a la castellana de “ande yo caliente i ríase la gente.” Quina dita és més democràtica? I una altra pregunta, quina és més propera a l’evangeli? Sembla una contradicció perquè s’acusa catalana d’irreligiositat al costat de l’espanyola que amb el seu “Santiago y cierra Espanya” defineix la seva filosofia política, confirmant-la amb la declaració nomenant a la Verge del Pilar capitana del seu exèrcit. Em podeu explicar com es menja aquest plat. Només hi falta l’himne de la legió declarant-se “marido de la muerte”, manipulant el significat de la paraula mort. L’ADN espanyol gaudeix d’unes arrels molt profundes i és molt difícil que les saoni democràticament. Amb el procés i altres accions polítiques i judicials ens ho confirma. Senzillament la democràcia no és el model polític de la pell de brau. L’article de la Constitució que declara inviolable al rei ho palesa. Pot una llei donar més valor a la condició social que a la persona manipulant la seva humanitat? L’actuació de la política espanyola en el marc de la política europea ha palesat manta vegades aquest ADN en contra de l’ADN europeu. Quina credibilitat és mereix l’Estat Espanyol? Amb tot el meu respecte, cada vegada que dedico estones al Congrés Espanyol, em reafirmo més en la feble democràcia basada en la falta de respecte als diputats de partits que amb tot el dret del món són independentistes defensors de l’autodeterminació dels pobles. I aquesta política en un estat que ignora la unitat formada per diferències. Mereix l’estat espanyol la qualificació de demòcrata. Honestament els fets em diuen que no.