EL COS HUMÀ, UNA FILOSOFIA

 

L’ésser humà en la doble manifestació, home-dona, va rebre de la natura el deure de bastir la història. Com havia d’actuar ho havia d’aprendre d’un llibre únic, el seu cos. Aquest llibre únic té dues edicions, l’edició masculina i l’edició femenina. I les dues lectures són imprescindibles. Tant imprescindibles que sense el compliment d’ambdues lectures la història no existiria. I la humanitat ha desenvolupat i desenvolupa una història de la convivència basada en l’egoisme marginador del llibre femení. Tan important és la filosofia del llibre femení i del masculí? És tan important que sense el compliment de la seva filosofia la supervivència de la humanitat no és possible. La història de la humanitat depèn de l’exercici de la llibertat de la sexualitat. El sexe creador de la convivència humana. La lectura d’aquest capítol de la filosofia de la història obliga als humans a demostrar la seva saviesa. Una veritat tan senzilla que la resposta és com s’ha de practicar l’amor humà. L’acte sexual quan és veritablement amor esdevé creatiu de la història. Quan només és passió la destrueix. El cos humà és un llibre de filosofia i la seva lectura és  deure de l’esperit. La persona humana és esperit i matèria. La matèria feta vida racional esdevé unitat que és, està i fa. El jo és, està en el jardí (el mon) i la llibertat fa. El cos hi aporta els sentits, vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Amb la vista coneix, amb l’oïda rep, amb l’olfacte gaudeix, amb el gust proba i amb el tacte comprova. Coneix, rep, gaudeix, proba i comprova les accions dels membres i òrgans corporals que poden ser positives o negatives. Tot depèn d’una intel·ligència sàvia. El be i el mal estan en el camí de la vida i que els elements corporals el segueixin correctament depèn de la saviesa intel·ligent en l’exercici de la llibertat. El físic hi aporta les eines i el psíquic la intel·ligència del seu us. La vida de l’ésser humà és poèticament la metàfora del cosmos, un microcosmos, integrat en el gran cosmos. Però cal tenir present que la incidència del microcosmos pot desestabilitzar el gran cosmos que és l’univers. I d’aquesta possibilitat la humanitat en el segle XXI n’està patint les conseqüències. Existeix el risc de que la filosofia del llibre femení descol·loqui la del masculí i regni l’egoisme femení? Sortosament en la dona la força de la maternitat és més estabilitzadora. Però el risc existeix. La solució està senzillament en la racionalitat de la maternitat i de la paternitat. El problema radica en l’exercici intel·ligent i racional i savi de la llibertat.

FEMINISME I MASCLISME ÉS HUMANISME

 

Les tres paraules, formant un tot, sintetitzen la història. L’home i la dona son iguals per naturalesa però amb diferències que són el per què de la història. I aquestes diferències justifiquen el subjecte: maternitat i paternitat. Mare, pare i fills o filles formen el primer col·lectiu de la història. Nucli dels pobles, desprès de les nacions i més endavant dels estats. En l’actualitat aquest procés ha creat conjunts d’estats, com per exemple la COMUNITAT EUROPEA. Però en aquesta evolució, l’humanisme ha patit deformacions per una mancança fonamental, l’aportació de la maternitat. Se li ha negat a la dona l’exercici dels seus deures i per culpa del masclisme dominador, l’humanisme ha patit una gran degradació dels drets humans. La culpa traspassar el poder a l’economia. I en el segle XXI en el que el model polític de la democràcia li havia de donar una nova direcció a la convivència, malgrat el ressorgiment dels deures i drets de la dona, continua sota l’esclavatge de l’economia en mans d’una dècima part de la humanitat. Les dones no fan de mares, els homes no fan de pares i la convivència pateix l’egoisme del diner. I la llei són les armes. La política protegida per la policia i l’exèrcit. Quan el poble es manifesta emparat amb els drets de la seva llibertat, la política l’acusa de desordre popular i el poder armat és l’encarregat de recuperar l’ordre de la llei del diner. És veritat que l’esclat del feminisme ha refermat l’esperança d’una convivència pacífica i justa però rebrots masclistes antidemocràtics empeltats en sectors feministes amb unes mancances de respecte a la natura i a la dignitat humana posen massa pals a les rodes i la pau mundial se sent greument amenaçada. Per a un humanisme en pau és indispensable l’amor en la unió dona-home per formar la gran  família humana. Una família humana que en el segle XXI la formen uns buit mil milions de persones. El deure hi és i cal complir-lo per respectar els drets. Cada persona té el dret de viure en pau i el deure de ser pau. Feminisme i masclisme és humanisme.

RECUPERAR ELS BENS COMUNS, REIVINDICAR EL BON VIURE

El quadern 226 de Cristianisme i Justícia, amb el títol d’aquest comentari, presenta un    estudi sobre la urgència d’un nou model de convivència en el que l’estat i el mercat adaptin una nova política i economia  per bastir  una nova convivència adaptada a les necessitats actuals. El model de convivència establert per l’Estat del ben estar i el Mercat ha creat una humanitat dividida i diferenciada amb un atac tan cruel als drets naturals que la riquesa està en poques mans i la pobresa i la misèria la pateix la majoria dels ciutadans. Ni la democràcia ha estat capaç de posar ordre i fer una repartiment just dels bens naturals. Dissortadament els bens naturals minven considerablement per culpa del canvi climàtic. La humanitat del segle XXI té en models africans i llatí  americans de quina hauria de ser la societat del benestar en la política del Bon viure i els comuns. Dos exemples del bon viure són el SUMAK KAWSAY de l’América llatina i l’UBUNTU de les llegües bantús africanes. Basades en el respecte a la natura. La recuperació d’una humanitat del bon viure passa per un reciclatge democràtic de la societat actual en el que l’estat i el mercat es recolzi en les necessitats de tots els ciutadans amb un nou model de la propietat que respecti els bens naturals, un servei a la humanitat i no una oportunitat de manipular la natura i creà la situació de pobresa natural i humana que és la gran amenaça de la humanitat. Un dels punts més urgents de reciclatge és el de la propietat privada que tracta de negoci la natura i a les persones d’esclaus. Els principis urgents de reciclatge són: 1.-voluntat de fomentar els vincles socials; 2.-forma de govern; 3.-recuperar les formes de sosteniment, tenint present els grups; 4.- replantejar el principi de propietat. La comunitat ha d’actuar: a) en els drets i deures individuals; b) la convivència de la comunitat; c) respecte al medi ambient i d) compartir el recursos comuns. La covid i el canvi climàtic han demostrat el fracàs del sistema econòmic en la convivència de l’estat i el mercat. I en aquest problema l’evangeli hi té molt a dir perquè està en el c amí de la solució.

SEGLE XXI INCOMPETÈNCIA DE LA RACIONALITAT

 

En les meves lectures de la Bíblia m’ha cridat molt l’atenció aquesta frase de Jesús als mestres de la llei: “Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida” Aquestes paraules foren pronunciades fa més de dos mil anys i la seva validesa sobre la  veritat de la vida defineix la història del segle XXI. La humanitat, tota, viu en la foscor, la poderosa per què els seus interessos la produeixen i la pobre perquè són apartats de la llum. Allò que el nostre segle anomena llum amb el vist i plau de la ciència no afavoreix la vida de tota la humanitat. Es viu en la irracionalitat. La ciència també es manipula. La confrontació entre les grans potències EEUU, Rússia, Xina i Europa no desperta esperances de convivència en pau, tot el contrari foscors perquè els arguments són les armes que condemnen a la mort. La irracionalitat s’imposa a la racionalitat condemnant el món a viure en la foscor. La racionalitat dels grans poders mundials s’emparen en la confrontació per reduir a l’altre a la misèria i aquesta s’empara en la seva raó per provocar el risc d’acabar amb tot. No es té fe en la llum del món. Dissortadament els diàlegs a les fosques no porten a cap consens, només a l’egoisme que és la impotència provocada per la incompetència. Fa por la llum que es manifesta en la paraula. La paraula es va fer carn ens diu l’evangeli i aquesta paraula és la llum. El món no l’accepta com els mestres de la llei buscaven la mort de Jesús. La història del segle XXI és la repetició de la del temps de Crist. Els fets ho palesen. Els poderosos contra el poble que veia en el missatge evangèlic un món millor. I em pregunto, tan difícil és que els responsables polítics de Rússia, EEUU, Europa i Xina seguin a la mateixa taula i parlin de com assolir un consens de pau? No tenen fe en la racionalitat de la paraula només en el potencial del seu armament i uns i altres només pensen i raonen possibilitats de destruir el contrari. Es compleix la paraula de l’evangeli perquè es prefereix caminar a les fosques. Què ens diuen sinó els mils de milions de persones que al segle XXI moren per culpa d’una política irracional i fosca? Com els mestres de la llei els poders polítics dels nostres dies no escolten, ni volen, als seguidors de Crist, els responsables de les grans religions del món. El Papa Francesc en la seva encíclica FRATELL TUTTI ens diu: “anhelo que en aquesta època que ens toca de viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor.” I en aquesta germanor no hi pot faltar, per exemple, Putin.

ANTIDEMOCRÀCIA DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La configuració física i psíquica de la imatge de l’ésser humà és el llibre filosòfic de la convivència universal. Un fet que no es té en la deguda atenció perquè el be comú no és normalitat. Senzillament la llibertat no és la base de la fraternitat universal. No hem d’anar gaire lluny per adonar-nos-en. Una ullada en la convivència dels estats ens ho demostrarà. Un estat, basant-nos en la religió, és un cos místic en que els seus membres són les diferents institucions responsables, complint els seus objectius, de una vida sana de la col·lectivitat, de l’estat. Els membres són la religió, la política, la cultura, l’economia i el civisme. Quina és la imatge cívica de l’estat espanyol? L’economia com la treballa? La cultura que hi aporta? La política quin sentit té? I la religió? Dissortadament les respostes no palesen la creativitat que les obliga. D’entre elles parem esment en la política, a qui li correspon l’exercici de l’autoritat. Personalment l’experiència m’ensenya incapacitat coordinadora de les competències. Li manca la saviesa del diàleg. De la religió en fuig; de la cultura, no en té consciència; de l’economia, n’ha fet el seu rei i del civisme, no hi entén. Les persones, quina dignitat és el primer deure del govern, caminen en un ambient discriminador i mortal per a massa gent. El benestar de les persones és el punt que defineix la veritat d’una democràcia. I a l’estat espanyol només li interessa el vot perquè desprès pensa que és lliure en tots els seus actes. Per començar la política espanyola en democràcia s’ha donat una Constitució i unes lleis amb un rere fons autoritari continuïtat de la dictadura franquista. Els enfrontaments entre partits dins i fora dels Parlaments en son una proba. I els presidents democràtics no en son un exemple. Als partits només els interessa el poder. Valorem els fets, no les paraules que se les emporta el vent i mai  amb tanta claredat. La solvència del poder socialista està anys lluny de la filosofia del socialisme polític dels seus inicis. Avui és blanc i demà negre, avui rep el suport de l’esquerra i demà es llença als braços de la dreta per no perdre’l. I no parlem de la dreta, que no volia la Constitució del 1978 i ara s’hi aferra per governar amb facilitat manipuladora. Recordem el “a por ellos”. Una observació que ens obliga a ser molt crítics des de que Espanya forma part de la Comunitat Europea, perquè en forma part si, per exemple en el problema català, no compleix les normes europees? I si parem esment en el deute extern, la política espanyola corre el risc del fracàs. Hi ha esperança d’un futur de pau? Les persones la donen, els polítics, no. Han de canviar les formes, les actuals no són democràtiques. Molt simple, no dialoguen. La saviesa en la paraula és la urgència

CATALUNYA NACIÓ INDEPENDENT AMB ESTAT PROPI

La base d’aquest dret rau en el fet que Catalunya és un poble amb la característiques personals de llibertat en el seu desenvolupament històric. Té una llengua pròpia i diferent, una cultura treballada en el temps amb personalitat diferencial, una història amb identitat que la diferenciava del regne d’Espanya emmarcada en el Regne d’Aragó i Catalunya amb constitució diferenciada. A  Catalunya li foren robats els seus drets a principis del, segle XVIII, 1714, amb la guerra de Felip V, rei d’Espanya imposat per França. Més de 300 anys de la pèrdua de les llibertats Catalunya no ha perdut el dret a recuperar-los, molt més tractant-se d’una democràcia. Em recordaran que l’any 1978 Catalunya va votar favorablement la Constitució Espanyola que pregona la sagrada  unitat territorial d’Espanya. El territori no té drets, els drets són de les persones, fet bàsic en una democràcia que està per damunt de les lleis, perquè les lleis estan al seu servei. I una Constitució que no està al servei de la democràcia no té validesa malgrat el vot favorable perquè es vota una llei al servei d’un model polític de convivència i la democràcia no és una llei, és un model polític de convivència que la llei ha de protegir. Defensar el dret a la independència d’un poble integrat en un estat democràtic no incompleix la seva Constitució que en l’article 6 ens recorda que l’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics, referint-se als partits. Democràcia que reforça l’article 14 que ens diu:” els espanyols són iguals davant la llei i sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” I la llibertat d’opinió la reforça i garanteix també l’article 16 que ens diu: “es garanteix la llibertat IDEOLÒGICA, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap LIMITACIÓ, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic, protegit per la llei.” Els articles esmentats compleixen el desig manifestat en el preàmbul quan diu: ”garantir la convivència democràtica”. La convivència democràtica no es garanteix omplint de policies i guàrdia civils per impedir una votació popular catalana sobre el seu futur. I aquest incompliment, la justícia espanyola l’aplaudeix. La democràcia no és el model desitjat malgrat les paraules que la dita evangèlica justifica quan diu “per les seves obres els coneixereu”. Constitucionalment la política espanyola ha de reconèixer els drets dels pobles d’Espanya fonamentats en els dos reconeixements del Preàmbul d’una societat democràtica avançada i d’una qualitat de vida digna a tothom. La independència dels pobles és un dret democràtic que cap llei pot prohibir. Deixeu-me acabar aquest article recordant el perquè de la dispersió de la Torre de Babel. “El Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, per que allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des de allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Conclusió: conviure no vol dir un mateix llenguatge i un únic model polític de convivència.  

L’ÉSSER HUMÀ BÀSIC EN LA FILOSOFIA DE CONVIVÈNCIA

 

Entenc per ésser humà la igualtat entre l’home i la dona definida en les diferències. I les diferències especifiquen la raó de ser i la filosofia de la convivència, quina tesi no és altra que la paternitat i la maternitat. Senzillament la història necessita l’escalf de l’amor maternal i del paternal amb les característiques que la naturalesa els ha diferenciat. El maternal és més emotiu i sentimental i el paternal més real i pràctic. Les diferències creuen enfrontaments sovint violents. I es produeix una història marginant la dona, com hom palesen els més de vint-i-un segles, no es compleix el seu objectiu equilibrador i pateix les malalties per desigualtats. Qui se n’ha emportat la pitjor part és la dona però l’orgull masculí ha estat incapaç de prescindir de la seva col·laboració que d’una manera intel·ligent i eficaç sempre hi ha aportat. Un dels exemples més clars i antics el trobem en la mitologia en la que també s’ha divinitzat la dona, com per exemple, la deessa de l’amor. Un altra argumentació la trobem en la bíblia. I en la història com una dona ha fet canviar la voluntat de reis i monarques. La humanitat ha reconegut el seu treball en diferents sectors que configuren la convivència. I aquests sectors són: religió, política, economia, cultura i civisme amb les subdivisions de cadascun. El segle XXI en palesa l’esclat més potent del feminisme al món. Un esclat guanyat a pols però amb el risc d’emmirallar-se massa en el masclisme contagiant-se dels seus defectes. Hi falta aquell diàleg que valora l’exercici de la llibertat i els seus fruits. I la convivència pateix, malgrat els avenços, massa desigualtats, essent la més gran la fraternitat que es vol millorar amb la sororitat. Les dues paraules signifiquen el mateix, fraternitat en el masclisme, sororitat en el feminisme. I el perill està en les comparacions. L’equilibri el porta la solidaritat. Fraternitat i sororitat han de dialogar en la igualtat en l’assoliment dels objectius en els que les dues concepcions hi són imprescindibles. Com? Amb una maternitat i una paternitat desenvolupades en l’amor universal. En la convivència humana els dos conceptes hi són necessaris, imprescindibles i insubstituïbles. I per aquesta raó sense la presència femenina els objectius globals de la convivència crearan una història falsificada. L’ésser humà és un microcosmos però un microcosmos diferent en el masclisme i feminisme però complementaris en l’assoliment dels objectius històrics, siguin religiosos, polítics, cívics, econòmics i culturals. En les culturals les seves subdivisions: ciència, filosofia,  art, poesia i música. I en aquesta filosofia de convivència, els masclisme ha desvalorat i expulsat la dona però no ho ha assolit. Sempre hi ha estat present i protagonista. I quin és aquest llibre filosòfic? Senzillament el cos humà, el de l’home i el de la dona. Només cal saber llegir-los. I no oblidem que la dona i l’home són lliures amb les conseqüències i obligacions que comporta.