AQUELLA VEU QUE NO S’ESCOLTA

 

En la immensitat del cosmos s’hi sent una veu amb diferents tonalitats que els poders públics voldrien fer callar. La saviesa còsmica, viva en ments humanes, protegeix el missatge universal transcendent, dels atacs suposadament totpoderosos basats en una ciència, que és només humana i conseqüentment limitada. La política, dominada totalment per l’economia, actua amb el poder de la mort, satisfeta de la seva filosofia de la convivència que anul·la i elimina la dignitat de la persona. Però malgrat el seu suposat poder pateix contra cor la impotència davant la força de la humilitat de les persones dignes. El cristianisme, el judaisme, la religió musulmana, l’hinduisme i sectors de l’ateisme són la veu que no es vol escoltar però que no es pot fer callar. I aquesta veu és el camí de la pau universal. Ho és perquè la seva centralitat és la dignitat de la persona. El problema està en la encara falta de coordinació entre les diferents modalitats de veu perquè esdevinguin la veu. Sortosament el diàleg comença a ser el camí. Un exemple, les relacions del Papa Francesc amb personalitats jueves, musulmanes i ortodoxes. La veu de l’hinduisme aporta la filosofia de la veritat humana que Swami Satyananda, català, mestre hindú, en una entrevista al PuntAvui ens definia el yoga: “el yoga no té manaments. La paraula yoga ve de l’arrel sànscrita yug que vol dir unió, unió amb la nostra essència còsmica, l’energia que està en tot. Però yug també vol dir “jou” i es refereix  a aquella disciplina que el yogui segueix de manera lliure per canalitzar la seva energia. La nostra energia es dispersa, els sentits van d’un costat a l’altre, la ment no para...i el yogui és aquell que és hàbil canalitzant la seva energia, centrant-la cap a l’interior, cap a la introspecció, el silenci, l’observació profunda d’allò que hi ha més enllà de la ment.” Dissortadament Europa ha minimitzat el valor del yoga materialitzant-lo com també ha fet amb la doctrina de l’evangeli. A la civilització del progrés, basada en el materialisme, li fa nosa qualsevol filosofia que defensa primer la dignitat de la persona. L’aportació de la religió a la convivència en pau de la humanitat comença reforçant la dignitat de la veritat personal. I aquesta no és la filosofia de la política. Ens manca saber dialogar amb les filosofies que posen la centralitat de la història en la persona digna. És el clam de la història ofegat per l’egoisme destructor de la humanitat.