LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT, EXERCICI DE DEMOCRÀCIA

 

La llibertat és fonamental en totes les relacions humanes. Però què és la llibertat? Per començar una qualitat essencial en la definició de l’ésser humà. Sense llibertat no s’és persona. La llibertat necessita la intel·ligència, la saviesa i la passió per esdevenir efectiva. L’enemic pitjor de la llibertat és la imposició autoritària sia quina sia la seva procedència de la llei, de l’autoritat política, religiosa, econòmica o cultural. La passió desperta el desig de posició, la intel·ligència dona el vist i plau i la saviesa executa. I el resultat pot ser erroni. És quan l’esperit de justícia, que també és fonamental en l’ésser humà, demana a la racionalitat el perquè de l’error i el corresponent reciclatge. Aquest procés necessita col·laboració per part de la persona equivocada i el denunciant. Possiblement no arribin a cap acord, tinguem present que les dues són lliures i tenen tot el dret a defensar les seves idees i el respecte a les mateixes demana un consens per saber conviure en pau. Quan domina la irracionalitat ha d’intervenir la legalitat. No podem oblidar que els jutges són persones exposades a un us irregular en la interpretació de la llibertat de l’acusat. I el mateix cal considerar en altres poders reguladors de la convivència. La presència de les persones en totes les expressions de convivència no és garantia de veritat si en el seu procés una educació de la personalitat no ha estat culturalment regulat per la saviesa. Saviesa del poder i saviesa del governat. És un joc, la vida és un joc que bàsicament és passional i ha de ser dirigint amb intel·ligència i veritat. La democràcia és un procés històric de llibertat per millorar la convivència. I els poders polítics, religiosos, econòmics, culturals i cívic si no col·laboren solidàriament convertiran la democràcia en una dictadura creadora de desigualtats socials fins convertir la persona en una mercaderia i destruir la convivència en pau. Sortosament el camí es pot redreçar perquè hi ha bons i grans pensadors filosòficament molt alliçonadors, independentment d’idees contraposades. I són aquestes idees les que exigeixen diàleg. I aquest diàleg no existeix. Tot el contrari. Per exemple a casa nostra la dreta tracta el comunisme de criminal sense oblidar que la dictadura beneïda per alguns eclesiàstics, no tots, ho ha estat tant o més. No s’ha dialogat intel·ligentment. Sovint em pregunto, de veritat vivim en un procés democràtic?